Quantitativament parlant, aquest quadern va prenent unes proporcions inusitades. Quan d’ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin –si és que algun dia es publiquen–, ¿quines reaccions produiran en l’esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a cap necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits –com diu Pujols– plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per mi una inescamotejable necessitat íntima.
Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina –un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida. A la Biblioteca, un dia Climent em preguntà:
–Vós, si tinguéssiu diners, també escriuríeu?
Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:
–Sí, també escriuria… Potser escriuria més.
Certament: ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són –de vegades– esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor ocult d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut, principalment per fer comprendre, per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies –o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.
Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l’època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d’agrair. Aquest quadern és un d’aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric –per total esterilitat– em sap greu.
El to general del quadern és crític i, atesa la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per a millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país –ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant el meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d’ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s’abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Aquests papers em serveixen per a aprendre d’escriure. No pas per a aprendre d’escriure bé, sinó simplement per a aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però net.
Avui m’agrada especialment -i em sembla que és sorprenent- quan gosa dir -ell tan conservador- qué es considera crític y pels temps que corren -com els d’avui, el pensament únic és de sempre- quasi subversiu.
No es pot queixar, perquè les seves ambicions han obtingut fruit, si més no a nivell personal. Això sí, no hi ha hagut pocs intents de reduir-lo, d’explicar-lo amb una sola cara, segons els interessos. Evidentment que Pla no és un personatge innocent, que s’asseu a un racó i no fa res. Ell reacciona, escriu, fa, s’equivoca o no, mira de rectificar, etc. Però callar, mai. Qui té boca s’equivoca, diuen. Prefereixo a qui la fa servir al qui calla i, després, d’esquenes a tu, te la clava.
El que diu el Criteri -m’has guanyat de matiner, avui, i t’ho agraeixo!- “ell tan conservador” és cert, així com “ell tan revolucionari”. Tots tenim aquesta tensió interna que es manifesta de maneres impredictibles. La humanitat de Pla és enorme, amb tota la grandesa i patetisme que això implica. És com un mirall, distorsionat segons cada cas, de la humanitat que tots tenim.
M’incomoda sentir que l’home és el pitjor error damunt la terra. Jo penso exactament el contrari. Tenim les nostres responsabilitats sobre l’entorn -no sóc tan cínic- però som el millor invent de la natura. Per mi, el món perd molt sense nosaltres. Un planeta sense un llibre com aquest, per exemple, pot ser bonic, espectacular, però, després d’una setmana de turisme espacial, inhòspit per inhumà. No dic que no omplim el món de merda –i que com a bons veïns, ens n’hauríem de fer càrrec de la que fem- però també d’humanitat.
Igual que amb Quadern Gris: una gran merda o un immens festí d’humanitat? Jo ho tinc clar: el dia que ens visiti un extraterrestre, caldrà ser educats, i obsequiar-li un exemplar.
A Flotats li demanaven que si al cel faria teatre, i em va semblar entendre que no. A Pla li pregunten: “- Vós, si tinguessiu diners, també escriurieu?”, i ell contesta: “- Sí, també escriuria… Potser escriuria més”.
El fet és que tan pobre no era, i que en va tenir prou com per escriure tota la vida.
Això que demana de llegir amb “calma, lentament”, és exactament el que fem aquí, que tot i això encara és insuficient!
Un dia pensava que em sento identificada, em projecto amb facilitat en gairebé tots els racons d’aquesta obra, i em sorprèn, perquè és un home, d’una altra època, i a alguns “El quadern gris” els fa por. Sort que és un producte contra el seu temps.
M’agrada llegir “el quadern gris”, el llegeixo gairebé cada dia. També llegeixo amb interès els comentaris de tots els tertulians que hi participeu. Poques vegades hi col·laboro perquè la meva hora de llegir, a diferència d’avui, és sempre a les tantes de la nit i ja no pot haver-hi diàleg, suposo que la majoria ja esteu dormint o per altres coses. De tota manera m’alegra dir-vos que enguany em jubilo i espero poder llegir de bon matí i participar més activament en aquesta tertulía.
Jo a diferència d’alguns o molts de vosaltres, no sóc ni estudiosa ni seguidora de l’obra d’en Pla, he llegit alguna cosa però és en aquesta lectura diària que l’estic descobrint. La meva idea d’ell sempre ha sigut d’una persona que és un gran escriptor, que utilitza l’adjectivació amb maestria, però que era de dretes i contemporitzador del règim franquista, la qual cosa el deixa als meus ulls a l’alçada de les sabates. No sé si estic gaire equivocada. Potser algú em podria ilustrar més sobre aquest tema. Gràcies.
Anna Maria, per resoldre la contradicció entre un home que “era de dretes i contemporitzador del règim franquista”, et recomano una obra que no tracta precisament d’això, sinó que –a part la introducció–, es limita a transcriure la correspondència de Josep Pla amb Josep Cruzet, editor de la Selecta, que va publicar 28 títols de Pla a la col·lecció que ja deus conèixer.
Per mi, que Pla era conservador (no dic pas de dretes ni franquista), això no caldria discutir-ho. Però si t’agrada, potser és que és bo. I si és bo, potser aquelles etiquetes li fan més ombra que claror.
El llibre que et recomano és “Amb les pedres disperses”, obra de Josepa Gallofré, i va ser publicat per Destino el 2004.
Per fer boca, aquí en tens unes notícies:
http://www.lletres.net/pla/cruzet.html
http://www.lletres.net/pla/gallofre-pla-cruzet.html
Bona lectura!
He començat parlant d’una “contradicció entre…” i no hi havia segon terme de comparació. Naturalment volia dir “entre un home que era de dretes i contemporitzador del règim franquista” i el segon element havia de ser “i un escriptor que, pel motiu que sigui, t’interessa, admires, t’agrada”.
“…al lector li demanaria que llegís aquests papers amb calma, lentament…”
Poc es podia imaginar l’autor que gràcies a aquest bloQG els lectors llegim cada dia els seu llibre “amb calma, lentament” i a més a més gosem afegir-hi comentaris més o menys encertats.
Gràcies Ramon, el llegiré. Les dues ressenyes que m’has enviat m’obren unes espectatives ben diferents del que imaginava.
Vaja tema que has tret Anna Maria!
Em mullo, amb la meva modesta -però una miiica documentada -opinió: Si es va haver d’exiliar perquè els altres el volien pelar, amb qui havia d’anar? Mai, mai va ser franquista: va anar a reclore’s al Mas Pla perquè no soportava l’ambient que es va crear a Barcelona fruit de la victòria de Franco. Als llibres esmentats hi trobarem més arguments.
Ah, deia que l’escrit d’avui m’agradava, i afegeixo també que tots els comentaris.
Ostres! Cada dia és més interessant aquest Blog. Ara, però, no tinc temps per fer la meva aportació. A veure si més tard?.. Me’n vaig a fer la meva hora (pel cap baix) d’esport diari i, la feina domèstica setmanal (allò que en diem “fer dissabte” tot i que, jo, ho trasllado al diumenge)
Bon dia,
Ja estem amb la història de sempre….els bons i els dolents…
Doncs a mi m’agrada aquesta vessant conservadora i de dretes de Pla,i trobo lamnetable que algú pugui jutjar d’aquesta manera a una persona dient que ja per ella Pla estava a l’alçada de les sabates.El que menys m’agrada és aquest to d’estar dient una cosa com si fos un dogma i jutjant a la gent.És molt lamentable i desgraciadament molt freqüent…
Arran del comentari de l’Anna Maria voldria, amb tots els compliments, expresar que: el diari està excel.lentment comentat, però hi hauria molt camp per còrrer pel que fa al món, la figura, els prejudicis sobre Pla, etc. que trobo que no es recorre com caldria. I Ramon, opinions com la de l’A. Maria reflecteixen un punt de vista extès i que cal recollir.
I ho dic l també per una cosa -també com exemple-: A Mollet hi ha una Plaça magnífica, inaugurada pel Montilla aquest més, dedicada a Miró -no li trobo massa cosa, pero bé…- però és que n’hi ha un altra, que també és parc, dedicada no dirieu a qui? a Rafael Alberti! -A Barcelona hi ha la de Karl Marx-. Un trist carrer a Pla? Aquí i a la majoria de municipis asseguraria que és impensable -i poc protestat-. Així de trist i vergonyós. Aquest Quadern és un lloc adient per deixar la meva queixa, agraït.
A mi el que em rebenta és que un són bons i els altres dolents.Si els artistes comulguen amb l’ideari dominant tenen el cel,els carrers i les subvencions guanyats,ara com coixeixin del peu dret,ai!!!,excomulgats i defenestrats…Ja està bé tú!!!!
Amb això dels carrers tens més raó que un sant.ésuna vergonya!