Arxiu per al 5 desembre 2018

5 de desembre 1918

dimecres 5 desembre 2018

El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony —que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.

Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».

Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat, és una mica difícil de reprendre la marxa.

¿Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta —sense l’horrible linòleum—, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… ¿Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja llu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats —com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.

Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…

A l’ermita hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga —en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment —perdó: a dir constantment— que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.

Retornats a la vila —amb una certa pesadesa—, Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cine. El local, negre i buit, sembla una enorme gruta dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em dóna la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.

A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada