Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.