Dilluns. — Vida de poble.

Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosés, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues muscleres i dos talls al darrere, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

—Si ell tenia 18 anys i ella 15, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… —diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

—¿Què voleu que us digui? —respon Frigola, incommovible, gèlid—. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

Suposo que a tot arreu el cine idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes, caminen massa a poc a poc. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho veiéssiu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

El Concepte… de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés —i així tenir-los indirectament— no han donat el menor resultat. Això es una pèrdua seca —molt més seca que la de la universitat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.