Sant Esteve. — Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.
A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.
Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:
—És difícil ésser una mala persona, eh?
Tramuntana al carrer, freda —una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda!” i “És difícil ésser una mala persona, eh?”: a mi això, i disculpeu-me de nou la pedanteria de la cita, em fa pensar en la introducció a Desdejuni a can Tiffany, en una versió antiga, d’Arnau Puig: “situar-se, fer l’amor, guanyar diners per gastar-los en fatxenderies”. És evident que Pla és bo, i no pas una bona persona. Ser una bona persona és més fàcil que ser un home bo, algú que pot ser molt dur si cal. Fa poc em vaig mirar el vídeo de l’entrevista de Pla amb Joaquín Soler Serrano, i em va semblar un tros de pa.
“Tramuntana al carrer, freda —una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània”: jo també trobo el fred tonificant, alliberador. És l’encant de l’hivern.