Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

6 d’agost 1918

dilluns 6 agost 2018

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

 

 

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

 

Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

 

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.

Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de juliol 1918

divendres 6 juliol 2018

La guerra s’acaba. Alemanya fa l’efecte d’una fera acorralada. Els americans arriben a Bordeus a caixes, per milers. Tota la prepotència dels primers anys s’ha desinflat com una bufa. Els germanòfils han emmudit. La fatxenderia del kàiser va prenent un aire irrisori, un trèmolo grotesc. L’acabament de la guerra és una simple qüestió de setmanes…

Mossèn Cosí troba l’àvia Marieta a la carretera. Mossèn Cosí, sagristà de la parròquia, cultiva un hort que fa cens a l’àvia Marieta. Li diu:

—Ja ho veu, senyora Marieta, ja ho veu! Tornarà a guanyar Anglaterra… Tantes esperances que ens havíem fet i tot se n’ha anat per terra. Tornaran a guanyar els protestants, els del lliure examen, els incrèduls… ¿Què serà de nosaltres, senyora Marieta? Ho veig molt malament, sí, molt molt negre… Tan bé que hauríem estat amb l’ordre que hi hauria hagut! Ara, francament, no sé pas si li podré pagar el cens…

—¿Què diu? —respon, ràpida i enèrgica, l’àvia Marieta—. ¿Diu que no em pagarà el cens perquè guanyarà Anglaterra? ¿I a mi què m’explica, mossèn Emili? ¿Que s’ha tornat boig? Si per Sant Miquel no em paga el cens, ja li asseguro que el faré anar fi… ¿Què s’ha pensat, vostè?

Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà permanentment Anglaterra. I ho serà pel que dèiem ara fa un moment recollit de mossèn Cosí: perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la llaga perenne. Els que afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència donat que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha un bri d’incoherència; al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això es cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té. Mossèn Cosí té la lliçó molt ben apresa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de maig 1918

dimecres 2 maig 2018

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

 

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de març 1918

dissabte 24 març 2018

En tornar de cacera o de passeig, Gori fa cap a la botiga de vetes-i-fils que posseeix al carrer de Cavallers, s’instal·la al seu petit escriptori i es posa a llegir fins a l’hora de sopar. La Pauleta, una seva parenta, despatxa a la botiga, i amb la seva veu amable i simpàtica fa els compliments.

Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la literatura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar —i tot plegat tocat per una mica de lluna.

De les Confessions de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les Rêveries d’un promeneur solitaire, en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi em sorprèn que, a un home tan alt i gros —Gori és un home molt alt i gros—, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.

Avui em deia, al seu despatx, que literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.

—La literatura —deia— ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací —i mentrestant es posava una mà al cor.

—¿I per què la literatura ha d’ésser així? —que jo li dic.

—Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui, el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat —i això que dic ara era més cert anys enrere que ara, perquè ara fan cine— que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li proposeu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…

—Ja ho entenc…

—Seria una llàstima que no m’entenguéssiu!… —diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit despatx les seves riallades sonores:

—Resumim! —diu—. A vós us agrada la literatura per cada dia. Això us porta a donar massa importància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per entrar a les cases per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sentiments singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…

Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.

—Això que facin pagar per veure coses reals, coses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… —diu—. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.

 

Els alemanys, segons els diaris, continuen triomfant en tots els fronts; però la guerra —que està a les acaballes— la tenen perduda irremeiablement. Les discussions entre francòfils i germanòfils són cada dia més rares i han perdut totalment l’interès. A mesura que en el camp germanòfil el silenci es fa més dens, creix el nombre de persones que porten al trau de la solapa el botonet amb la inscripció: No me hable usted de la guerra. És una fugida ridícula.

 

L’Empordà —sento a dir— és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.

Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:

—¿Vós voleu fer això?… I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractat permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada