Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

15 de juliol 1919

dilluns 15 juliol 2019

Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrere d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.

L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.

De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata, i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora —llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent —a causa, és clar, del seu estat.

De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat al mig, literalment al mig, d’un fet impressionant —malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat a una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.

Quim ha explicat el que segueix:

—He sortit de casa, com cada dia —ha dit—, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, molt concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra —és dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras —lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrere meu, puix que sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrere, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillaven», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…1

—Així, doncs, t’has trobat —diu Jardí— entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…

—Perfectament al mig. Els pistolers eren darrere meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vist. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrere. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrere amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrisa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.

—Bé, vaja —diu Jardí, indignat, fora de mare—, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!

—Sí senyor… Exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… —crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.

La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat —exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.

Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar ha també marxat.

He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.

Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució, el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí la descripció de l’assassinat del «Noi del Sucre», el 10 de març 1923. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de juny 1919

diumenge 9 juny 2019

Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.

 

Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra —o una qualsevol qüestió— davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats. El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrere, llegint Tucídides.

 

Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve, és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa —i que no té mai pressa.

 

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb ulls brillants:

—¿I què més? ¿I què més? ¿I què va passar després? ¿I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novelles que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1919

dilluns 25 març 2019

La ciutat està igual. L’ocupació militar —a judicar pel moviment— s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima —però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, ¿què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.

 

Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia —mig desmaiada— recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès —que, segons he sentit dir, és policia—, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.

 

Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a les llambordes. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent —no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de febrer 1919

dimarts 12 febrer 2019

Aquests últims dies ha plogut bastant. Tothom té tos i està refredat. Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lada. Les estufes de petroli, tan pudents, els acaben de fer desagradables. Finalment, el temps ha millorat: ha fet una tarda benigna; fa una nit estrellada.

 

Actualitat: Fiume, D’Annunzio. Europa és un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid.

 

Penso en Roldós. Tenia un caràcter ensucrat i agafatós, feia postures, enfarfecs, i deia coses que semblaven papers de colors retallats. Hauria —pel meu gust— resultat més agradable si hagués estat més senzill malgrat que hagués volgut mantenir una simplicitat una mica arrodonida. Però la manera clerical, en certes persones, imprimeix caràcter. A part d’això, Roldós era la pura bondat; la seva candidesa era absolutament remarcable.

Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de gener 1919

dilluns 7 gener 2019

Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.

 

La lectura, en els diaris, de la situació europea fa literalment rodar el cap. Rússia es troba en ple caos. A Alemanya, les convulsions es succeeixen ininterrompudament. En aquest país, la situació social empitjora cada dia. Els actes de violència envaeixen el carrer. Es necessita realment un cert tupè per formar part d’algun sistema que s’atribueixi el monopoli de la creació d’aquest delirant cafarnaüm. És una pretensió realment ridícula.

 

A l’hora de l’aperitiu prenc un trist Amer Picon amb P. G.: un empleat bufó, galtainflat, ros, animat, una mica balou, optimista. Troba que tot va de primera i que si l’any passat les coses no anaren prou bé, aquest any tot irà com una seda. Trobo que el meu amic és magnífic. En el moment d’anar-me’n a casa, sento, només, una impressió depriment —com si hagués begut més aperitius dels que he pres.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada