El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa —si la seva hipocondria habitual li permet esplaiar-se.
—Girbal —em digué avui— és purament i simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que la veritat la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.
Quim fa una pausa i segueix:
—A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat —cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres ruralistes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.
La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa —a tot arreu— és indescriptible. Els estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. ¿Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat (a Occident) que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica!
¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, ¿quin sentit té?
—Nosaltres, els francòfils —deia avui Pujols, a la penya—, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.
Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.
—De tota manera, França és un gran país… —ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.
—Sí, és un gran país que ho fa molt malament…
—¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… —li ha dit el doctor Dalí candorosament.
—En aquest camp de l’empirisme tot és possible —replica Pujols, sec—. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?
Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca —una rialla de capficament.
Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part del seu sistema, no crec que a Pujols li interessi res més.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya 
fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.
