Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

12 de novembre 1918

dilluns 12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 de novembre 1918

dissabte 10 novembre 2018

Diumenge. — Trobo la senyora Carme Girbal (la cunyada del senyor Esteve Casadevall) al carrer de Cavallers, que ve de l’ofici. Sembla una velleta conservada en una vitrina. Va admirablement ben vestida. La seva cara pàl·lida i rosada, els seus cabells blanquíssims, són una cosa de miniatura. La seva presència em posa davant les taronges polides dels seus tarongers dins de les taques de sol del seu hort clar, ordenat, perfecte. Parla amb una calma antiga. Em diu:

—Vaig a una reunió de les filles de Maria… Tinc molta pressa. Hem de parlar del tridu de la Puríssima… Encara no tenim predicador… Mai no ens havíem trobat en un cas així!… Quin món, Verge Santíssima! Quin compromís!

 

A Alemanya tothom abdica.

 

Ha fet un dia trist —un dia perillós i ofensiu, justificador de qualsevol juvenil ximpleria. Un d’aquests dies que us sentiu com buidats per dins. He fet considerables esforços per no naufragar en una casa qualsevol. Però arriba que us pregunteu: esforços, ¿per què? ¿De què m’han de servir?

 

El judici de Nietzsche «la bellesa és el risc», ¿què vol dir? Vol dir potser que la bellesa és el contrari de l’esperit que impera en aquest país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de novembre 1918

dimarts 6 novembre 2018

A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.

Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.

Els boscs són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.

A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra hi ha els residus d’una caragolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.

El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona —una dona torta i guenya, bruta i esperrucada—, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.

El naturalisme —penso— només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera —petita o grossa— en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista —encara que sigui fada, mentre sigui ideal.

Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.

 

Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era —segons ell— convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por —indestriable.

 

Al vespre, al club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba —o sigui setze cafès per cap.

Després, Coromina i el meu germà —estudiant de Ciències Químiques— s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca —amb gran sorpresa meva— l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. ¿Per què? ¿Per direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. ¿Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. ¿Per què?

El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.

 

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. La fulguració es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines és impossible no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de setembre 1918

dilluns 3 setembre 2018

La guerra.

Fa més de quatre anys que dura —quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument —més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi —que l’home cregui o no cregui.

Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana —dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana —vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:

—Verdun, Verdun, ah sí… Fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:

—Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: «Emília, hem de posar un vàter». «Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…», digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Fou joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el vàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar, d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’agost 1918

dilluns 6 agost 2018

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

 

 

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

 

Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

 

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.

Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada