Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

25 de març 1919

dilluns 25 març 2019

La ciutat està igual. L’ocupació militar —a judicar pel moviment— s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima —però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, ¿què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.

 

Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia —mig desmaiada— recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès —que, segons he sentit dir, és policia—, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.

 

Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a les llambordes. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent —no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de febrer 1919

dimarts 12 febrer 2019

Aquests últims dies ha plogut bastant. Tothom té tos i està refredat. Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lada. Les estufes de petroli, tan pudents, els acaben de fer desagradables. Finalment, el temps ha millorat: ha fet una tarda benigna; fa una nit estrellada.

 

Actualitat: Fiume, D’Annunzio. Europa és un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid.

 

Penso en Roldós. Tenia un caràcter ensucrat i agafatós, feia postures, enfarfecs, i deia coses que semblaven papers de colors retallats. Hauria —pel meu gust— resultat més agradable si hagués estat més senzill malgrat que hagués volgut mantenir una simplicitat una mica arrodonida. Però la manera clerical, en certes persones, imprimeix caràcter. A part d’això, Roldós era la pura bondat; la seva candidesa era absolutament remarcable.

Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de gener 1919

dilluns 7 gener 2019

Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.

 

La lectura, en els diaris, de la situació europea fa literalment rodar el cap. Rússia es troba en ple caos. A Alemanya, les convulsions es succeeixen ininterrompudament. En aquest país, la situació social empitjora cada dia. Els actes de violència envaeixen el carrer. Es necessita realment un cert tupè per formar part d’algun sistema que s’atribueixi el monopoli de la creació d’aquest delirant cafarnaüm. És una pretensió realment ridícula.

 

A l’hora de l’aperitiu prenc un trist Amer Picon amb P. G.: un empleat bufó, galtainflat, ros, animat, una mica balou, optimista. Troba que tot va de primera i que si l’any passat les coses no anaren prou bé, aquest any tot irà com una seda. Trobo que el meu amic és magnífic. En el moment d’anar-me’n a casa, sento, només, una impressió depriment —com si hagués begut més aperitius dels que he pres.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de desembre 1918

diumenge 30 desembre 2018

Els diaris.

Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: «Gaziel», Agustí Calvet, que fou corresponsal de La Vanguardia a París, i Domínguez Rodiño, enviat pel mateix diari, per influència de don Àngel Guimerà, a Berlín. Aquests dos homes arribaren a tenir una immensa popularitat i quan, a Barcelona, entraven en una camiseria a fer-se camises ho tenien tot pagat. Calvet, empordanès afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers.

Ara, a guerra acabada, han reaparegut els articulistes ideològics i així, a les perruqueries, els articles de Jaume Brossa a La Publicidad són molt llegits. Brossa —n’he vist retrats— és un home que porta barba, de l’època del modernisme. Té una pinta destinada a figurar en els arxius de la policia. És un ultraliberal, és dir, un anarquista.

Gori, que és sensible al que Xènius anomena «les palpitacions del temps», parlava avui d’aquests escrits i deia:

—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.

Què hi fa, aquest, aquí?

»Els problemes de Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes.

»Ara, per mi, la posició de Brossa és indiscutible, fortíssima. ¿Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’una vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos.

»A més, la posició de Brossa és humana. Ha viscut la gran època de la burgesia, de la facilitat i de la porta oberta a les pretensions humanes. L’espanta la destrució del comerç, origen de la desigualtat econòmica, o sigui la destrucció de totes les comoditats de la vida. Troba que per passar el temps fent cua davant de les fleques, no paga la pena de viure. Jo també ho crec. La simple possibilitat m’horroritza.

 

—L’home que té diners i fa negoci —diu Coromina al cafè— és com aquell que sua de tots cantons i es posa al costat de l’estufa…

—Això era abans, a l’època bona dels rendistes —respon Frigola—. Ara, els que vivim de renda anem cada dia més curts i les retallades es produeixen una darrere l’altra, sense interrupció. El procés d’evaporació del capital és rapidíssim. Tinc calculat que per mantenir la massa productiva d’un capital s’hi ha d’afegir la meitat de les rendes que hom cobra cada trimestre.

 

No passa dia que no pensi en l’habitació de les golfes del mas que mira a sol ixent i migdia. ¿Quan podré anar-hi a viure? —em demano sovint. Però al mateix temps m’avergonyeix —i m’horroritza— de veure que tinc una mica més de vint-i-un anys i que sóc un covard, un conservador, un revellit.

 

Combreguen Teresita Bordas, filla de Xico Bordas, el fideuer del carrer Estret. A la casa del costat hi viu l’àvia Marieta. Teresita té setze anys, és una flor de criatura, una noia bellíssima. Toquen les dotze de la nit. A la porta de la casa hi ha un grup de gent obscura, que fa una taca fosca. Tremolen de fred. El xiuxiueig de la gent, sord, difús. Un home fa un badall irresistible. Els ciris posen una resplendor groga sobre les parets humides, sobre el fanguet del carrer. El capellà segueix la campaneta que s’allunya en la buidor de la nit. La pobra criatura que es mor darrere d’aquesta paret…

 

A la matinada, Roldós toca les tres primeres Suites angleses de Bach. La primera és molt pianística —per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.

 

Plou. Del llit estant sento caure l’aigua mansament a terra, sobre els teulats de les cases veïnes —sento relliscar l’aigua, goludament, per la canal del costat del balcó. De vegades —una estona més o menys llarga— l’aigua pica, monòtonament, sobre els rajols de l’eixida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de novembre 1918

dilluns 12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada