Aquests últims dies ha plogut bastant. Tothom té tos i està refredat. Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lada. Les estufes de petroli, tan pudents, els acaben de fer desagradables. Finalment, el temps ha millorat: ha fet una tarda benigna; fa una nit estrellada.
Actualitat: Fiume, D’Annunzio. Europa és un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid.
Penso en Roldós. Tenia un caràcter ensucrat i agafatós, feia postures, enfarfecs, i deia coses que semblaven papers de colors retallats. Hauria —pel meu gust— resultat més agradable si hagués estat més senzill malgrat que hagués volgut mantenir una simplicitat una mica arrodonida. Però la manera clerical, en certes persones, imprimeix caràcter. A part d’això, Roldós era la pura bondat; la seva candidesa era absolutament remarcable.
Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Als pisos hi ha una concentració de fred destil·lada”: quina redundància hi ha en aquesta frase! Potser és per fer més aparent el fred. El que és “una concentració”, i “destil·lada”, és la frase del final d’aquesta entrada, tota una manifestació de com funciona aquest diari, de com escriu Pla. Que de fet es relacionaria amb “una simplicitat una mica arrodonida” de l’amic Roldós, que Pla encara hauria volgut més senzilla (sempre tirant cap a casa!).