En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor dispersa la gent; la fred l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany en l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola —una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.

En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.

L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però per sota hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts —sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics —sol dir-se— ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.

La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els que la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrere. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina —que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions—, la reunió serveix per abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però per sota és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.