En un rapte de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:
—Les dones estan per mi…
—Sembla que es diu Amparo… —diu Frigola després d’una pausa, mirant a terra, picant a terra amb la virolla del seu bastó, fred i displicent.
—En efecte, ho sembla… —fa Coromina.
—Llavors deu ésser per fer honor al nom, a la firma. Les vostres il·lusions són purament nominalistes. Imagineu-vos on seríeu si en lloc de dir-se Amparo es digués Consuelo.
He pensat moltes vegades en la frase, tan corrent en el país: «enredar-se amb una dona». És una frase que té un sentit francament despectiu —una franca invitació dirigida a tota persona que s’enreda a desenredar-se ràpidament, com més aviat millor. I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment!
Refet amb dues copes de rom de la punxada de Frigola, Coromina es dirigeix a Gori i li diu:
—Si ho examinàvem cas per cas, detingudament, tot ens portaria, com Proudhon, a demanar-nos si la propietat no té inicialment, per origen, un robatori. Mireu aquestes fortunes que s’han fet amb la guerra… És literalment indecent.
—Ja ho veig… —diu Gori mirant el sostre, com si badés—. Però ¿és que excloeu algú de la possibilitat de tornar-se lladre?
—Absolutament ningú!…
—Llavors, ¿què voleu fer? La qüestió de l’entrada en el gremi de la propietat és un simple afer de paciència…
El corrent que s’ha format contra els nous rics creix a simple vista —a tot arreu. La premsa estrangera en va plena. És una campanya aparatosa que sembla que ha de revolucionar el món. No farà res, perquè conté tants elements d’enveja —i, per tant, d’adulació possible. Si els papers fossin invertits, la campanya tindria les mateixes característiques.
El més difícil del món és dormir quan no es té son.
———————–
Vegeu aquí els comentaris al 1r d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008
