Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més— devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem.

«Quan isolant la facultat raonadora de totes les altres facultats —escriu Joubert— un hom arriba a fer tornar abstracte, als ulls del propi esperit, allò que hi ha de més real i fins de més sòlid en el món, pels sentits i pel cor, aleshores tot és dubtós, tot esdevé problemàtic i tot té contestació. ¿Que us parlen d’ordre, de bellesa? No hi ha per a la facultat raonadora més que sí o no, absències o existències, unitats o no-res».

Ara bé…

«La veritable metafísica —diu sempre Joubert— no consisteix a tornar abstracte allò que és sensible, sinó a tornar sensible allò que és abstracte, aparent allò que és ocult, imaginable —si es pot— allò que no és sinó intel·ligible; intel·ligible, en fi, allò que és esvanívol per l’atenció».

Per a les persones que, com jo, tenim una mena d’incapacitat biològica per a la metafísica, que sentim davant de la paraula la forma més activa del sentit del ridícul, que considerem que la pretensió de tancar l’ànima humana dins l’estretor de la lògica formal o d’un qualsevol sistema és d’una petulància grotesca, aquests textos són capitals. Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seva lectura fou com un impacte en el punt precís.

¿Què hem de fer? ¿Què és més adequat i plausible: el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum?

¿Qui seria capaç de decidir-se al marge de l’empirisme? És un d’aquells problemes davant dels quals sentim que haurem de meditar tota la vida en la seguretat de no poder-ne treure l’aigua clara. Després de meditar tota la vida, us morireu i l’aigua continuarà igualment tèrbola.