En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor, dispersa la gent; el fred, l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany a l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola –una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.
En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.
L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però, per sota, hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts –sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics –sol dir-se– ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.
La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els qui la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrera. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina –que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions–, la reunió serveix per a abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però, per sota, és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.
Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada. Quan parlen dels seus propis afers, de les seves tendències i preferències, semblen somnàmbuls moguts per una força interna: són incapaços d’aplicar al que diuen i al que senten, el menor sentit crític, la més petita noció estratègica. És impossible d’imaginar l’existència d’una força capaç de variar d’un mil·límetre les posicions personals. La tertúlia és, doncs, autèntica i magnífica: està formada per elements energumènics.
Reflexionant sobre aquests fets, arribo a pensar que tota tertúlia aquilotada pel temps és un fenomen biològic d’una considerable força. El primer moviment seria dir: si aquests homes, en reunir-se, es fan la vida impossible, per què no es dispersen? ¿Per què no se separen? Però el fet és que, passant per sobre de tot, tendeixen a aglomerar-se una estona cada dia. Una força cega els hi porta. Hi van a patir. Però hi van. No fallen ni un dia. Els hi porta el gust de les molèsties, una mena de dolorisme, que, encara que no estigui registrat a les tragèdies, pot ésser fortíssim.
Per sort, l’analogia entre una tertúlia com la que descriu àcidament Pla, i les discussions que s’estableixen en aquest bloc, no és possible. Pla es quedaria parat del nivell dels blocaires (en el que jo no m’incloc pas).
Com sempre, el que es llegeix no té pèrdua, i guanya amb una o dues relectures, com un poema, com Pla reescrivint la seva obra.
“El país és pobre…”, “Quan es mou un rajol ,es mouen tots”, és veritat, és difícil d’enrajolar un país petit i cantellut com aquest. Hi ha qui es vanta de rebentar tot el pis, però això no té mèrit: si mous un rajol, si bufes un bri de demagògia en una sola direcció, el bell enrajolat, tan sedimentat com maltractat al llarg dels segles, volarà com un castell de cartes. El país és feble, insegur, sí, però hi ha rajoles que no es deixen arrencar tan fàcilment.
L’entrada d’avui podria ser el pròleg ideal a totes les tertúlies del “Café Gris” (a Palafrugell o a Barcelona, tant és). No sé si parlo d’un llibre o d’una hipotètica sèrie de la BBC, de les que no sé si encara se’n fan. Poseu-hi uns quans actors britànics meravellosos, d’aquells que sembla que hagin dut roba d’època tota la vida, que no es belluguen com orangutans ni fan ganyotes —i dels que no sé si també se’n ha perdut la mena, allà. Imagineu-vos un Frigola britanitzat, expel·lint una perorada de les seves, amb tota la flegma i elegància impresos a l’ADN dels textos originals; les rèpliques tallants, ràpides; els silencis plens d’eloqüència; el rau rau entre línies; sense música de fons, ni una càmera retòrica, amb quatre duros ben gastats: tertúlies, tertúlies i només tertúlies…
No hauria de donar idees perilloses per si a algú se li acut de portar-les a terme. S’admeten lapidacions a domicili.
Descriu bastant bé les tertulies televisives, no?
Jo és que no miro massa la tv, però pel poc que veig…
Ui, QUARK, jo crec que a les tertúlies televisives (depén de quines, què encara hi ha de tot m’imagino) ja passen la ratlla de l’animalisme més cru. Potser sí que s’hi podria aplicar tot el que en Pla descriu, però a mi em sembla que a cada adjectiu, a cada comparació -si parlem de les de la tv- caldria augmentar uns quans graus el nivell de degeneració.
No obstant, interessant comparació…
Sr. Salesas
Dispensi que li mostri tota la meva admiració. Em deixa parat. Materialmert parat. La referència a la BBC, i de com aquesta cadena civilitzada podria arribar a reproduir – dins el seu estil veraç, noble i, a la vegada digne (parlem dDDe televisió?!?!) – la tertúlia que Pla recrea, em sembla d’un gran encert i d’una visió molt clara de la jugada. Una vegada més…l’he de felicitar. Em sento orgullós de poder compartir – humilment – uns comentaris amb vosté.
Sr. Quark: no parlem del mateix, exactament. Cap problema. No ens barallarem: les tertúlies habituals a la televisió – i permeti’m que no m’extengui…- no són ben bé el mateix que el que Pla exposa sàviament.
Pla era, essencialment, un home de tertúlia, en el sentit més estricte de l’expressió: era la discussió permanent, el dubte constant, la provocació intel.lectual (vull dir intel.lectual, no el què ara passa com a intel.lectual), l’humor en estat d’ironia, el saber general, l’estar informat després d’un filtre intel.ligent i de sentit comú…
En fi: què hi farem…Les coses són com són…i no hi ha gaire cosa a fer.
Sr. Salesas: quan vulgui podem parlar de l’adaptació televisiva del món “Pla”. Ell em va ajudar moltíssim a situar-me en el món del cinema i de la televisió. Si em llegís, ara mateix, es faria un fart de riure; en el bon sentit de la paraula.
Sr. Santacana, si us plau, deixi’m agafar aire després de tot el que m’ha dit, tingui pietat (no sé si penjar el seu comentari a la porta de la nevera, per rellegir-lo els dies de moral baixa). Estic que no sé que dir… moltes gràcies! (és el mínim). Tot i el que m’he allargat abans, encara m’han quedat amb molt per a dir. Per exemple, que aquí també hi ha prou bons actors per fer el que convingui. Només cal que se’ls demani “mira, veus com ho feia el David Niven aquí?” i t’ho fan. La gent necessita oportunitats, això és tot. I que hi ha bombes que les tenim davant els nassos, i les desaprofitem, també. Tampoc descobreixo la sopa d’all, és clar.
Incís per a un detall de justícia: Estic convençut que el nostre amic QUARK està d’acord amb nosaltres al respecte, i de que usava una fina ironia. Potser amb el seu símil pretenia adaptar -deformant-les si ho voleu- les paraules del mestre, conscientment. El seu comentari és brevíssim, molt valent i, per tant, mal interpretable.
Abans de marxar: sr. Santacana, ja en parlarem si ho vol. Parlar, d’entrada, és bo (gran novetat!) però aquí qui ha d’aprendre sóc jo.
Perdoneu que m’hagi allargat de nou. Ja he abusat prou espai, avui.
Una tertúlia “a règim diari”, “una estona cada dia”. Déu n’hi do!, tenir cada dia una estona per anar a tertuliejar al cafè. I només hi anaven els homes. Hem millorat en aquest aspecte, ara aquí, al BLOQG, hi participem dones i homes sense problemes.
Jo, us ho faig saber, tinc el goig i la sort de participar amb una colla d’amics i amigues en una tertúlia literària, un cop al mes, de cinc a set de la tarda. Ens reunim, també en un cafè, vuit o deu persones i parlem de llibres, de música i de pintura i ens ho passem d’allò més bé.