Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins del gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavians planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades rodant sobre si mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí del retorn el daurat de les vinyes (tan moll) és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit (com una resplendor) que és una meravella.
La grip continua matant, implacablement, la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort —que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa —són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi —que la grip no matés ningú més.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
La repetició sempre fa perdre força. He sentit alguna vegada que si repeteixes la paraula “guerra” deu cops seguits, acaba per buidar-se de contingut. Si el que fem es repetís eternament, seria horrible. O sigui que ja està bé com està, encara que sigui indecent no emocionar-se en un enterrament. Cada entrada al bloqg de Pla, però, és una nova descoberta, mai és “una mena de rutina administrativa”, gran imatge, per cert. M’agrada com es contradiu en el primer paràgraf, de “La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia” a “En el camí del retorn el daurat de les vinyes (…) que és una meravella”. Què seria d’un escriptor si no es contradís mai? Això el fa humà, en el millor sentit d’aquesta paraula. Apa, ja m’he quedat descansada, com sempre que participo en aquest bloqg!