Arxiu per al 17 setembre 2018

17 de setembre 1918

dilluns 17 setembre 2018

Observant la gent des del punt de vista de la cerimònia de la conversació, noto el que segueix:

Els pobres realment pobres són adusts, eixuts de paraules, i la corda que tenen sol ser més aviat curta i prima. Els pobres realment pobres no estan mai per res, són de conversa difícil. Els pobres realment pobres estan obsessionats en la seva mateixa pobresa.

Els rics són igualment inaferrables: són els únics éssers del país que poden permetre’s el luxe de viure d’acord amb la meteorologia. Fan una cosa o l’altra, diuen una o altra obvietat segons el grau d’humitat o segons el vent que bufa: la tramuntana o el vent de garbí.

Les persones de posició modesta —la classe mitjana— solen ésser cerimonioses i de compliments. La conversació es troba, en definitiva, entre les persones d’aquest estament.

Però, de vegades, la cerimònia col·loquial amb aquestes persones ofereix sorpreses. Hom comença a parlar dins d’una selva de verbositat convencional, amb moltes inclinacions de cap i reiterades declaracions de servilisme, amb protestes d’admiració pels dogmes i llocs comuns que hom suposa grats a l’interlocutor —però, a mesura que la conversació avança, hom observa que la segregació verbal es va aprimant i aclarint, que l’ímpetu inicial es desmaia de mica en mica fins que en un moment determinat el convencional s’acaba bruscament i en forma de cua de peix.

I bé: no en dubteu pas. Podeu tenir la seguretat absoluta que en casos així us trobeu davant d’un pobre absolut, decisiu i concret, que tingué un moment de vel·leïtat d’ésser pres per altri —per una persona de la classe mitjana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada