25 de juliol de 1918

Sant Jaume. Festa major de Mont-ras, el poblet veí. Gori em proposa d’anar-hi, i així resulta que, si és enemic de les festes de la seva pròpia població, freqüenta les dels pobles de la rodalia i, si és partidari de la monotonia personal, està sempre disposat a pertorbar, amb la seva presència, la monotonia dels veïns.

 –Què voleu? –em diu preveient una possible objecció–. Si no fossin les contradiccions, ¿què seria de la nostra trista vida?

Hi anem. Hi ha dos quilòmetres, a penes. El poblet, redossat sobre la primera serralada de Fitor, és molt bonic. Pugem fins a l’església. Al costat de l’església hi ha el cementiri. Des de les parets del cementiri, ple d’herbes seques, es veu el panorama més exquisit del pla de Palafrugell, picat de masies i de barraquetes, i la mar de Calella. Els camps, acabats de segar, porten les rosses garberes. Es veuen els claps de roelles roges sobre la terra. Les pinedes d’Ermedàs tenen un aire fosc, melodramàtic, ombriu. El sol de la tarda, daurat, toca les velles pedres. La mar, al lluny, es balanceja. Sobre el poble, hi flota una olor de pomes de relleno. Passant pels carrers, aquesta olor es barreja de vegades –en una recolzada– amb el del fonoll sec.

La festa es fa a la plaça. Anys enrera, s’hi reunia un gran aplec. Ara la gernació sembla anar de baixa. Els músics toquen contra la paret de can Rocas. És una casa gran, que té a la façana un llarguíssim balcó. En constatar la buidor del balcó i que a la casa hi ha, a penes, moviment, Gori queda sorprès.

–Aquesta és la casa –diu– que anys enrera, per Sant Jaume, tenia més forasters. Sobre la barana d’aquest balcó, a l’hora de les sardanes, s’hi recolzaven els millors propietaris del país, les seves esposes i les seves filles. S’hi veia el bo i millor de la rodalia. Encara recordo moltes fesomies. El balcó semblava un quadre de Goya… Ara no es veu ningú. Deuen anar malament…

–Parleu de gaires anys?

–Parlo de l’època de don Baldomer –de don Baldomer Rocas, s’entén. Don Baldomer era molt senyor. Portava un gran bigoti a la Castelar. Era pausat, equilibrat i prudent. Pel nom de pila que li posaren, s’entén que els seus pares foren esparteristes. Ell era conservador. Era, a més, polític. Tenia un grup d’amics. La cohesió d’aquest grup era mantinguda a base de tenir sempre l’olla al foc i la barretina a punt per colar-hi el cafè. Per si això no fos prou, cada dijous, don Baldomer portava els seus amics polítics a Palafrugell a prendre cafè. Ara passen els de Mont-ras…! –deia la gent del carrer. Tinc, però, la impressió que la política li donà més d’un disgust. No crec que, d’una manera clara, arribés a guanyar mai ni a ésser mai l’amo. Això té poca amenitat, és una mica desplaent, sobretot si resulta que al cap de l’any heu hagut de donar tants de cafès… Aquí, l’amo fou sempre el vell Massot, que era republicà i portava barretina… Els vostres avantpassats, estimat amic, formaven sempre amb ell.

–És clar…

–Tan clar ho veieu?

–L’àvia Marieta conserva viva la memòria del vell Massot. L’admira. Segons ella, si don Baldomer era respectable, Massot en canvi era un bon home, sensible a la justícia.

–Possible… De tota manera, don Baldomer era molt senyor. Encara recordo haver-lo vist venint de l’hort, donant el braç a la seva esposa, la senyora Clareta, i portant, amb l’altra mà, un cistellet de maduixes. Feien un gran efecte, i la gent –la gent pobra, sobretot– se’ls mirava amb una barreja d’admiració i d’enveja que tenia quelcom de biològicament profund, d’animalíssim. Se’ls miraven amb la mateixa mirada d’entendriment que els éssers de l’espècie canina donen als seus amos –aquest ull endolcit encara pel tel vellutat que tenen els ulls dels vedells davant de l’herba tendra. La respectabilitat, no en dubteu pas, hi era…

–Les vostres grandioses evocacions, estimat Gori, m’entristeixen…

–Us entristeixen? Doncs no en parlem més.

Retorn pansit sota les estrelles borroses, entre el concert petit, humil –irònic–, dels grills.

8 Respostes a “25 de juliol de 1918”

  1. Antoni escrigué:

    Un altre pintura realista com les descripcions fetes els dies anteriors: la festa major dels pobles de l’època. Evocació nostàlgica (de Gori) de la gent d’anys enrere, que Pla té l’habilitat de saber transcriure.

    Què són les “roelles”? Suposo que són les roselles.

  2. Maria Antònia Espasa escrigué:

    Gràcies, Ramon, per la informació sobre el mot “arraulit”, que va aparèixer el dia 21 de juliol.

    Lluís, sí que tinc un germà que es diu Ramon. Es va dedicar a la política durant molts anys. No sé si som la parella de germans que coneixes. Tant si ens coneixem com si no, salutacions de part de tots dos.

  3. Yolanda escrigué:

    Quins records d’infantessa!
    Anava a estiuejar al poble del meu pare, i igual que explica en Gori, en passar els senyors del poble, els rics, la resta de la gent se’ls miraven amb una barreja d’admiració i enveja. Llavors jo era molt petita, però ja prenia consciència de com les dones corrien a imitar les maneres de “la senyora”.

  4. J. Cardona escrigué:

    Aquesta escena del balcó també l’he vista al meu poble quan s’organitza el correfoc. Hi ha dues cases que tenien el balcó ple. En un, encara surten cada correfoc; en l’altre ja no.

    M’encanta la imatge de don Baldomer tornant a casa, cap al tard, de bracet amb la seva dona i en l’altre el cistell del que s’ha collit a l’hort. I amb aquell bigotàs.

  5. Lluís escrigué:

    Maria Antònia. Oi que la paraula sobre la que preguntaves era “arrilat” i no “arraulit” ? (Quan jo era petit- vivia arraulit- en un carrer estret…).

    Doncs si, celebro que el quadern gris em comuniqui, indirectament, amb el Pere, l’Arnau (es diu Arnau oi), amb el Ramon, jo faré extensives les salutacions a l’Alícia, a Marisa,…

    “El mundu és un panyuelu” que diria algun personatge de Palafrugell

  6. Gemma escrigué:

    Antoni, al meu poble (Tivenys) també se’n diuen “ruelles”, de les “roselles”, tot i que els jóvens ja no ho fem servir tant.

  7. Florenci Salesas escrigué:

    Un Pla que s’entristeix en sentir en Gori; aquest que decideix, amable, que no en parlem més; un paisatge amb olor de poma de “rellenu” i uns grills irònics de banda sonora. De què podrien parlar aquests dos en tal conjuntura? del senyor Baldomer, postesparterista de mostatxo a la “Castelar” i en Massot, republicà de barretina entaforada. Lògic? trist? còmic? no hi ha resposta a aquest final tan enigmàtic, i no m’hi penso trencar la closca perquè aquí, penso, hi ha la gràcia.
    Mentre vós tresqueu cap a la festa major del poble veí, còmplice de la lleu traïdora antilocalista del vostre amic, nosaltres en tenim prou en deixar-nos endur per les vostres paraules per a tenir tres minutets de plaer literari (i algun més per a compartir els comentaris de la resta del personal, és clar).
    Bona tarda a tothom. Això sí: aneu amb compte amb la ironia dels grills.

  8. maria mercè escrigué:

    Quina imatge la de Don Baldomer donant el braç a la seva dona… l’olor del fonoll sec, barrejat amb el carrisqueig dels grills… ara tant sols tancar els ulls i la imaginació fa la resta.
    Que tingeu un bon dia.

Fer un comentari