Arxiu per al 2 juliol 2018

2 de juliol 1918

dilluns 2 juliol 2018

 

L’anada a Aigua Xallida m’ha fet pensar en Begur. És un poble que m’agrada. Des del punt de vista popular, Begur és la quinta essència de Palafrugell, la realització completa de Palafrugell —un poble de gent lliure, desmanegada i primigènia. Un dels personatges del poble és el meu vell amic Brincs. La seva història és molt senzilla.

Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i, mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrere la porta, pica de mans.

Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.

—Tites, tites, tites…

Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.

Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós; sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat, carrega de vinassa.

Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: ¿per on començaràs? Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:

—Em fas una poca gràcia…

La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc, i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.

La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre les quals els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres de la vessant dolça i assolellada.

…I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertarse amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.

¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:

—Nois, això s’ha de mullar…

Arribat a la barraca, despenja la carabassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.

De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.

—El millor que pots fer —diu després— és anar a dormir un quart…

Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.

Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:

Els de Banyuls i els de la Roca
a festa major van anar…

Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cóp de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos —arrossos amb el calcari de marisc arran de plata. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bambolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…

Un dia Pere Brincs comparegué a la vinya amb una escopetota de pistó al muscle. Un perdiguer melancòlic, vell i pansit, el seguia. Quan el gos veia una papallona o una llagosta, s’aturava en sec i mirava de reüll el seu amo. Després ensumava, s’espolsava les orelles amb un cop de cap, feia un saltiró per agafar la bestiola. Les cames, però, li feien figa.

Queia sovint d’esquena i es posava a somicar. Després, amb els ulls perduts i humits, seguia el vol de la papallona i reprenia el camí, atuït, coixejant.

Aparentment, Pere Brincs s’armà i mantingué el gos per anar a cacera; en realitat, però, comprà l’escopeta per fer por als carrabiners que li pispaven els raïms. El gos servia per tapar el forat. La cacera no era feta per a ell: li agradava massa d’anar sobre segur i el fum de la pólvora no li deia res.

Quan els carrabiners se n’assabentaren no s’acostaren més a la vinya. Això l’entristí.

—I ara, ¿de què em servirà l’escopeta? —digué preocupat. La guardava en un racó de la barraca, al punt de dalt, ben neta, amb la canana plena al costat. Cansat de veure-la tan ben penjada, decidí donar veus per vendre-la, i mentrestant s’encarà amb el gos per desprendre-se’n. Com que sentia, però, una certa afecció per l’animal, es trobà que volia i dolia. El trobà ajagut sota la figuera, ensopit i vagarós, amb l’ull perdut darrere el vol d’una mosca.

—Aquest gos —digué— sembla que li deuen i no el paguen.

—Pobret, tan vell i trist! —pensà per l’altre cantó. Digué un apesarat: —¿Què farem, Lleó? —que era una vera manifestació del seu estat d’ànim dubitatiu i indeterminat.

El Lleó, sense moure’s, se’l mirà de dalt a baix, contragué una mica el llavi, tornà a ensopir-se i a l’hora de marxar anà seguint el seu amo.

Tot el camí fou una baralla entre l’egoisme i la compassió. Ara se’l mirava amb els ulls de través; ara li donava una mirada d’entendriment. Tan aviat es deia: «Aquest gos no t’agrada gens», com un «pobre Lleó!» desolat. El gos feia el seu camí sense fer cas de res, resignat, absent. Un moment la mala bava se l’emportà i digué amb les dents estretes, una mica, però, vermell de la vergonya:

—Lleó, ets una mala bèstia; t’hauré de fer marxar a cops de rocs.

Arribats a la cruïlla dels camins, el gos s’aturà, de sobte, a quatre passes de l’amo. Se’l mirà, féu amb el cap i els ulls ben oberts una petita reverència i prengué el camí de l’esquerra. Brincs havia de prendre l’altre. El cor li féu un salt… Veié com s’allunyava, tris-tras, tris-tras, camí avall. Li va sortir un crit de la boca: «Lleó!». El gos, sense girar-se, continuà marxant. I no el veié mai més.

El fet l’aclaparà.

—Pobre Lleó, qui sap on és! —deia passant-se la mà pel clatell.

Totes aquestes escenes lamentables el posaren una mica davant d’ell mateix; i entre això, els raïms pispats, la compra de l’escopeta i tot plegat, li agafà una ràbia furiosa contra els carrabiners. No els havia pogut veure mai; ara el treien de mare. L’odi se li aguditzà quan li digué un bromista, a la barberia, que si no hi hagués carrabiners no hi hauria contraban. De vegades, de la porta de la barraca estant en veia pujar un costa amunt, amb l’arma i la capa, cercant caragols o espàrrecs. No es podia aguantar. Feia trompa amb les mans.

—Mal p…! —cridava desesperat.

El crit es perdia dolçament pel mar i per les pinedes. Encara no havia acabat de cridar que ja tenia una engruna de por al cor. Però una altra glopada de força li pujava al cap i tornava a cridar, reculant amb una mica de tremolor als genolls. I així, cridant i reculant, acabava per tancar-se a la barraca.

—Val més que no surtis de mare! —es deia acostant-se a la finestra per veure el que passava.

El carrabiner qui sap on era.

Els dies de pluja es quedava a redors. Feia un bon foc de garbons i amb unes cartes espesses feia solitaris mig endormiscat. De tant en tant, amb el paraigua, sortia a fora. Mirava el temps i, fent el comentari, donava el tomb de la casa. La xemeneia fumava per tots quatre vents. Les glopades, el torterol de fum, a dins del qual les gotes de pluja lluïen com trossos de vidre, el deixaven bocabadat.

Després, cap al tard, es calçava els esclops, tancava la barraca —les gallines ja eren a jóc— i enfilava la costa sota d’un gran paraigua, a sobre del qual les gotasses dels arbres botien estentòriament.

Mentre pujava, sovint la imaginació se l’emportava. Era l’hora del què farem i del què direm. Feia castells, i la vinya li semblava més ampla i més llarga. Altres vegades agafava un aire de desmenjat i no li agradava res. Els pins molls eren d’un verd obscur, les argelagues regalimaven, la terra feia olor de mort.

A dalt del coll reposava, assegut en una pedra. Es veia tot el panorama entre dues llums i se’l veia seure com una ombra. Després reprenia la marxa. Un dia s’alçà del pedrís, es va sentir un sospir i va sortir, sobre la mar, una lluna com un formatge.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada