Coromina, que està una mica gelós de la moto que s’ha comprat Gallart, m’invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d’aquestes màquines. Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s’acaba davant del cafè Vila, a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m’envelleixen d’una manera lamentable.
En passar per sota els porxos, davant de can C., veiem D. S. És un vellet petit, lleugerament tornassolat, vestit de jaqué, amb una cara d’ovella, la cara fofa i pàl·lida.
–Vet aquí –em diu Coromina– l’home més noble d’aquesta ciutat. L’ideal d’aquest vellet, no totalment, encara, arruïnat, és fer puntes al coixí i passar la mà per sobre la cuixa d’un infant. Quan passa, perseguint el seu plaer, se li posa una vaguetat als ulls, i els llavis li segreguen com una bava de cargol. Té talent, sap moltes coses, però com a bon aristòcrata viu en el món d’abans de la Revolució francesa. A la casa, hi ha un capellà que fa i desfà. Quan D. S. mori, gairebé tota la fortuna irà al Bisbat. Anant bé, les famílies s’acaben d’aquesta manera…
Té el bon gust d’estalviar-me el pronòstic de quan les famílies van malament. La contenció és sempre agradable.
.
Durant gairebé tota l’estada a Girona, Coromina em parla amb gran entusiasme del doctor Diego Ruiz. El conegué a Girona mateix, quan Ruiz era director del manicomi de Salt. Era una mica boig i atrabiliari –em diu–, però sabia moltes coses i les sabia amb una precisió i seguretat excepcionals.
Al vespre, a la tertúlia, faig una petita mala passada a Coromina. Li ensenyo les notes preliminars de Ruiz a «L’Anticrist» de Nietzsche –l’única obra d’aquest autor traduïda al castellà directament de l’alemany, si no vaig equivocat. En aquestes notes, Ruiz parla del famós discurs de Càl·licles sobre la superioritat del dret dels més forts –del qual discurs arrenca tota la doctrina anticristiana de Nietzsche– i diu (Ruiz) que el discurs de Càl·licles es troba en el «Fedó». Ara bé: això no és ben bé exacte. El discurs de Càl·licles es troba en el «Gòrgies», si no vaig errat.
Coromina em mira un moment amb un petit somriure que conté just la quantitat de menyspreu indispensable. En aquest país, no crec pas que es pugui demanar més quan hi ha pel mig una partícula d’amor propi. Però tot això són nimietats..
.
En la traducció (que llegeixo al llit) del llatí al castellà, feta per Fabié, del viatge del noble bohemi Lleó de Rosmital de Blafma per Espanya i Portugal en 1466, es llegeix (pàg. 150) el que transcric –que deixo en l’idioma de la traducció: «No sé qué otra cosa cuenta de esta provincia (Cataluña) sino que los habitantes son los más pérfidos y malvados de los hombres y tales como no los hay en ninguna tierra. Tres provincias de infieles recorrimos, bárbaros, sarracenos y Grabacerenos, y entre ellos estuvimos más seguros que los catalanes.»
Amb això de les “grans emocions” (tipus moto i demés) sóc igual que en Pla. Perdó l’apunt personal però cada vegada que algú que li agrada anar a 200 km p/h, saltar des de ponts, volar pels aires o prendre tota mena de substàncies (que ningú se m’ofengui: sé perfectament que no tenen perquè ser la mateixa persona i, a més, que cadascú faci el que vulgui) m’atabala dient-me “cal provar-ho tot a la vida, Florenci!” els engego:”hi estic d’acord, llegeix-te tot Proust sencer o aprèn àrab, també són experiències.”
Sí senyor, és al “Gòrgies”. El que no diu Nietzsche al pròleg és que després, al diàleg esmentat, en Sòcrates li desmunta els arguments de tal manera que del pobre Cal·licles no en queda ni un cargol a lloc (i no diguem ja de l’esparrings que hi surten al mateix diàleg). De tota manera és lògic que Nietzsche faci això perquè no podia empassar ni Sòcrates ni a Plató, als quals els fum una barrellada de cal Déu al seu virulentíssim “La filosofia a l’època tràgica dels Grecs”. Hauria estat fantàstic tancar en Sòcrates i a Nietzsche a la mateixa habitació. Segurament haurien fet semblar civilitzats als conillets d’”El Gran Hermano” aquell…
I sí, els catalans som una delícia, es cosa sabuda universalment d’aquí a Caront, la lluna de Plutó.
“és” enlloc d’”es”, entre d’altres delícies de la pressa. Disculpeu.
“La contenció és sempre agradable”. Diuen que en un text no hi compta només el que s’hi posa sinó també el que s’hi treu. La paraula “contingut” em captiva des que vaig llegir “The remains of the day” obra en la qual s’elogia la bellesa continguda dels paisatges de la Gran Bretanya, el que la fa precisament gran. A Pla no se’l sol considerar d’esquerres, sobretot perquè no és un esventat; per altra banda és molt poc convencional i escèptic. El que no serà mai és algú indistingible de la massa, com voldrien alguns.
Ahir destacava la timidesa de Pla davant del crit “Holaaa !” que li fa Gori i avui tenim, per contrast, la valentia argumental davant Coromina. Tímid i agosarat, dos comportaments en una mateixa persona, cosa d’altra banda ben normal.
En referència a allò darrer, Florenci, hom parla de les dues Espanyes, després de les tres o quatre. Catalunyes no tantes però també. El que pensant tan diferent es pugui estimar o sentir-se igualment català és quelcom per a reflexionar, o dir si es possible. No ho sé. Igualment per les presses, em sembla que no m’he explicat del tot. Potser volia dir que els catalans, indiviualment o no, som radicals, pel bé i pel mal. I allò del seny i la rauxa. Hi ha es clar el moment històric.
I trencant la conversa, cap comentari del triplet que ha fet el Barça aquesta temporada?
De vegades els catalans ens hem de refugiar en aquestes coses per pujar una mica la moral colectiva.
Ostres, Criteri, avui em sembla que sí que m’ha costat seguir-te. Suposo que ha de ser per qüestions d’espai (a mi, de vegades, també m’ha passat, que resumint, resumint, el comentari m’ha quedat obscur com una mala cosa… i això que em surten inacabables!). Si el que vols dir que hi ha maneres diferents d’estimar un poble, fins i tot contràries, estic d’acord. D’entrada, el que importa és tenir bona fe, crec. A partir d’aquí, però, amb bona fe no n’hi ha prou, és clar. És tot un tema!
Per l’Anna Maria: Quan he visitat el QG després de dinar i he vist que, malgrat l’entrada tan bona d’avui només hi havia el meu rotlle de sempre i el comentari de l’Helena, he pensat que el Barça havia causat més baixes de les que em pensava. No sóc futbolero però tampoc de pedra: Felicitats al Barça, esbalmador de comentaristes i generador de somriures en una societat entristida.
Després d’aquest viatge com passatger, per les “carreteres infernals” de l’Emporda, Pla explica: “Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre sensació de seguretat – per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se n’anaven tornant una coca deforme i dolorida”. Una dona “pura maravell”, passa per la plaça. “Tracto de portar Coromina cap els meus pensaments, Però és inutil. La màquina l’obssessiona” i diu:- “Si, tot el que volgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camíque la moto deixa enrera…” Segons pla “el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible”.