Coromina, que està una mica gelós de la moto que s’ha comprat Gallart, m’invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d’aquestes màquines. Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s’acaba davant del cafè Vila, a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m’envelleixen d’una manera lamentable.

En passar per sota els porxos, davant de casa C., veiem D. S. És un vellet petit, lleugerament tornassolat, vestit de jaqué, amb una cara d’ovella, la carn fofa i pàl·lida.

—Veus ací —em diu Coromina— l’home més noble d’aquesta ciutat. L’ideal d’aquest vellet, no totalment, encara, arruïnat, és fer puntes al coixí i passar la mà per sobre la cuixa d’un infant. Quan passa, perseguint el seu plaer, se li posa una vaguetat als ulls, i els llavis li segreguen com una bava de caragol. Té talent, sap moltes coses, però com a bon aristòcrata viu en el món d’abans de la Revolució Francesa. A la casa hi ha un capellà, que fa i desfà. Quan D. S. mori, gairebé tota la fortuna irà al bisbat. Anant bé, les famílies s’acaben d’aquesta manera…

Té el bon gust d’estalviar-me el pronòstic de quan les famílies van malament. La contenció és sempre agradable.

Durant gairebé tota l’estada a Girona, Coromina em parla amb gran entusiasme del doctor Dídac Ruiz. El conegué a Girona mateix, quan Ruiz era director del manicomi de Salt. Era una mica boig i atrabiliari —em diu—, però sabia moltes coses i les sabia amb una precisió i una seguretat excepcionals.

Al vespre, a la tertúlia, faig una petita mala passada a Coromina. Li ensenyo les notes preliminars de Ruiz a L’Anticrist de Nietzsche —l’única obra d’aquest autor traduïda al castellà directament de l’alemany, si no vaig equivocat. En aquestes notes, Ruiz parla del famós discurs de Càl·licles sobre la superioritat del dret dels més forts —del qual discurs arranca tota la doctrina anticristiana de Nietzsche— i diu (Ruiz) que el discurs de Càl·licles es troba en el Fedó. Ara bé: això no és ben bé exacte. El discurs de Càl·licles es troba en el Gòrgies, si no vaig errat.

Coromina em mira un moment amb un petit somriure que conté just la quantitat de menyspreu indispensable. En aquest país, no crec pas que es pugui demanar més quan hi ha pel mig una partícula d’amor propi. Però tot això són nimietats.

En la traducció (que llegeixo al llit) del llatí al castellà, feta per Fabié, del viatge del noble bohemi Lleó de Rosmithal de Blatma per Espanya i Portugal el 1466, es llegeix (pàg. 150) el que transcric —que deixo en l’idioma de la traducció: «No sé qué otra cosa cuente de esta provincia (Cataluña) sino que los que la habitan son los más pérfidos y malvados de los hombres, y tales como no los hay en ninguna tierra. Tres provincias de infieles recorrimos, bárbaros, sarracenos y granacerenos, y entre ellos estuvimos más seguros que entre los catalanes».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.