25 de juny 1918

Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena. La gent prenia gasoses i cerveses, mudada, amb un aire de fatiga. El brogit, les parades, les empentes, els cavallets, la música, les criatures i les famílies m’evadien de mi mateix. Un any, a l’hora baixa, vaig veure don Pau Matas, amb la seva gran barba blanca, plastró i coll d’aletes, arriant, al balcó del seu despatx consular, la bandera anglesa.

Solia ésser una festa una mica àcida, mullada pels ruixats del solstici d’estiu. Altres vegades s’impregnava de les garbinades més fresques i humides de la nostra meteorologia.

La mar, a Palamós, la badia, el petit port, són quelcom tan meravellós, d’una tal vivacitat, en dies de calma, de colors i de línies, d’una dolçor tan fina i d’una tal fulguració i una tal llibertat els dies de vent, que no es pot demanar res millor per servir de fons a una festa. Transcorria gairebé tota ella sobre la platja, a trenta metres de l’aigua, sota la gran arcada de cel de la badia, sobre les ratlles blavisses —violeta al capvespre— de les Gavarres llunyanes. A la nit, el port silenciós i adormit, amb els riells de les llums verdes i roges, el trèmolo vagarós de les llums dels vaixells, el digiteig lumínic sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.

Havent començat d’anar a les festes majors a l’època de les mitges de seda negres, no recordo pas les antigues festes de les masies, amb els grans dinars de sis i set plats forts, els balls a la gran sala i els gemecs dels violins entre els polissons ondulants.

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls melancòlics, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove —era el meu oncle Martí— tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0,45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava —en aquella època— en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però, com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrere, ensenyant unes dents tristes:

—Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

—Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà la primera i tots dos es retiraren caminant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Una resposta a “25 de juny 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Aquests “m’evadien de mi mateix”, “una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat de pensament”, i “contemplació gratuïta, sense objecte”: crec que parla tota l’estona del mateix, del badar sense fer res. Però que quedi clar que “llavors tothom deia que vibrava, però com a vibrar sempre vibren els mateixos”: crec que es refereix als artistes i prou, els escriptors com ell.

Fer un comentari