Arxiu per al 26 juny 2008

26 de juny de 1918

dijous 26 juny 2008

El pare fa enganxar el carret, i amb ell i el meu germà anem, a la tarda, a Aigua-xellida, pel camí vell de Begur. Fa una tarda gloriosa, enlluernadora d’estiu, sense la bonior envescada de la canícula.

El camí que fem m’apassiona i penso amb una certa ràbia que tots els esforços que he fet per descriure’l han fallat completament. Aquest camí fou un dels meus primers exercicis literaris –com ho fou el paisatge de la carretera de Sant Sebastià. Quantes temptatives impotents!

Quan s’arriba al coll de Can Marquès del Puig, apareix un paisatge que jo trobo únic a la costa: paisatge de terres altes, solitari, silenciós, dramàtic, d’una orografia molt trencada, de color moradenc. Sobre la indiferència de les coses, em semblava sentir que hi flotava un aire d’ofegament i de misteri –com si el lloc acabés de sofrir una ràtzia de pirates i s’hi esfilagarsés, al lluny, el plany d’una captiva. Son Ric i Montcal a l’esquerra; les Falugues al centre, Aigua-xellida i Tamariu al fons, amb Cala Pedrosa i Sant Sebastià (vist d’esquena) a la dreta.

M’he mirat sovint aquest paisatge amb Joan B. Coromina –que el troba, com jo, intensament suggeridor. Hom hi imagina una casa confortable i solitària i la companyia d’una senyoreta de sensibilitat mòrbida i vegetal però esvelta i molt ben vestida –amb la màxima simplicitat–: sabates fortes, mitges fines, un fulard rogenc al coll, els cabells en llibertat, perfumats pel vent, i una predisposició innata a despullar-se en el moment propici. I bon tabac, llibres, etc. La idea de Coromina és que l’interès de les dones no està ni en la seva bellesa, ni en la seva manera de vestir o de parlar, ni en les qualitats del cos o de l’esperit que la seva presència pot suggerir, sinó que depèn, en definitiva, en cada moment, de l’adequació al paisatge sobre la qual la dona es mou… Hi ha dones que no lliguen amb res. Quan es produeix l’adequació, la fascinació és immancable, certa, infal·lible.

Aigua-xellidaArribats al pou d’En Callol, baixem a Aigua-xellida per les pinedes sorrenques. Els pins, florits, fan una olor seca. A l’ombra del bosc, les mates de bruc i de llentiscle, les garrigues, tenen una brillantor esmorteïda. El cant de les cigales crepita intensament –i de vegades la sonoritat es perd, com si fugís en la llunyania. Per les clarianes de les branques dels pins es veu un cel blavís, d’una lluminositat tibant, excelsa. Dins de la immobilitat de l’aire, les ombres semblen ensopides.

El pare és un gran enamorat d’Aigua-xellida. Un enamorat fins a l’entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l’aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa –i concretament Aigua-xellida– té un avenir que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada, que fascina.

El meu germà es descalça i cull unes garotes en els niells immediats –garotes que mengem, obertes amb una pedra amb una llesca de pa i una mica de vi. Exquisides.

A mesura que el sol se’n va, la tarda sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís. Sobre la mar immòbil, blanquinosa, de perla, els esculls, els penya-segats, tenen un color violeta. Els basalts acarminats es tornen d’un roig viu. Sota les pinedes de copa brillant, s’hi posa una ombra llòbrega, trista.

De retorn, entre dent i dent de les Falugues es veu, sobre la mar blanca, un bergantí parat, com dibuixat sobre una porcellana, el sol morent sobre les veles flàccides. Ara passen molts vaixells de vela. La mar no demana res més.

De sobre el coll de Can Marquès del Puig, es veu un crepuscle rosat, esvaït, una mica cursi, d’estampeta. El grau d’humitat de l’aire és intens. Amb la humitat, els boscos, les herbes, exhalen glopades de perfum flonges, d’un vellutat dens.