El pare fa enganxar el carret, i amb ell i el meu germà anem, a la tarda, a Aigua-xellida, pel camí vell de Begur. Fa una tarda gloriosa, enlluernadora d’estiu, sense la bonior envescada de la canícula.
El camí que fem m’apassiona i penso amb una certa ràbia que tots els esforços que he fet per descriure’l han fallat completament. Aquest camí fou un dels meus primers exercicis literaris –com ho fou el paisatge de la carretera de Sant Sebastià. Quantes temptatives impotents!
Quan s’arriba al coll de Can Marquès del Puig, apareix un paisatge que jo trobo únic a la costa: paisatge de terres altes, solitari, silenciós, dramàtic, d’una orografia molt trencada, de color moradenc. Sobre la indiferència de les coses, em semblava sentir que hi flotava un aire d’ofegament i de misteri –com si el lloc acabés de sofrir una ràtzia de pirates i s’hi esfilagarsés, al lluny, el plany d’una captiva. Son Ric i Montcal a l’esquerra; les Falugues al centre, Aigua-xellida i Tamariu al fons, amb Cala Pedrosa i Sant Sebastià (vist d’esquena) a la dreta.
M’he mirat sovint aquest paisatge amb Joan B. Coromina –que el troba, com jo, intensament suggeridor. Hom hi imagina una casa confortable i solitària i la companyia d’una senyoreta de sensibilitat mòrbida i vegetal però esvelta i molt ben vestida –amb la màxima simplicitat–: sabates fortes, mitges fines, un fulard rogenc al coll, els cabells en llibertat, perfumats pel vent, i una predisposició innata a despullar-se en el moment propici. I bon tabac, llibres, etc. La idea de Coromina és que l’interès de les dones no està ni en la seva bellesa, ni en la seva manera de vestir o de parlar, ni en les qualitats del cos o de l’esperit que la seva presència pot suggerir, sinó que depèn, en definitiva, en cada moment, de l’adequació al paisatge sobre la qual la dona es mou… Hi ha dones que no lliguen amb res. Quan es produeix l’adequació, la fascinació és immancable, certa, infal·lible.
Arribats al pou d’En Callol, baixem a Aigua-xellida per les pinedes sorrenques. Els pins, florits, fan una olor seca. A l’ombra del bosc, les mates de bruc i de llentiscle, les garrigues, tenen una brillantor esmorteïda. El cant de les cigales crepita intensament –i de vegades la sonoritat es perd, com si fugís en la llunyania. Per les clarianes de les branques dels pins es veu un cel blavís, d’una lluminositat tibant, excelsa. Dins de la immobilitat de l’aire, les ombres semblen ensopides.
El pare és un gran enamorat d’Aigua-xellida. Un enamorat fins a l’entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l’aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa –i concretament Aigua-xellida– té un avenir que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada, que fascina.
El meu germà es descalça i cull unes garotes en els niells immediats –garotes que mengem, obertes amb una pedra amb una llesca de pa i una mica de vi. Exquisides.
A mesura que el sol se’n va, la tarda sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís. Sobre la mar immòbil, blanquinosa, de perla, els esculls, els penya-segats, tenen un color violeta. Els basalts acarminats es tornen d’un roig viu. Sota les pinedes de copa brillant, s’hi posa una ombra llòbrega, trista.
De retorn, entre dent i dent de les Falugues es veu, sobre la mar blanca, un bergantí parat, com dibuixat sobre una porcellana, el sol morent sobre les veles flàccides. Ara passen molts vaixells de vela. La mar no demana res més.
De sobre el coll de Can Marquès del Puig, es veu un crepuscle rosat, esvaït, una mica cursi, d’estampeta. El grau d’humitat de l’aire és intens. Amb la humitat, els boscos, les herbes, exhalen glopades de perfum flonges, d’un vellutat dens.
Aquesta és una altra de les pàgines glorioses d’aquest llibre. L’excursió a Aigua-xelida és un model de literatura descriptiva com pocs n’hi ha. Tot equilibrat i mesurat fins a l’últim detall. Però hi ha una afirmació que em sorpren: el pare de Pla diu que “la costa té un avenir que no podem a penes sospitar”. A què es refereix? Al turisme?
Me parece que sí, Antoni, que se refiere a lo que hoy entendemos por turismo.
Efectivamente, es una entradilla magnífica. La descripción del paisaje es buenísima. Yo sé por qué. ¿Qué figura estilística es la más cercana a las personas? La personificación. Pla personifica los elementos del paisaje con un acierto pleno. Lo mismo le pasaba a García Lorca. Para ello, evidentemente, hay que tener talento o se convierte todo en un hazmerreír.
El paisaje y la mujer. Nuevamente el erotismo en Pla, una mujer desnuda. Yo “también” lo veo así: el desnudo de una mujer, de cualquier mujer, es algo prodigioso, una excelencia de la naturaleza, una maravilla.
Buenas madrugadas.
Quina visió de futur tenieu pare! qui la vist i qui la veu ara.
Jo també era una enamorada d’aquella zona i ara, espero l’hivern per gaudir-la, és fantàstica aquesta descripció i altre cop l’olor de l’humitat, els boscos….taca incendiada, crepuscle rosat, d’estampeta.
Em fa molta gràcia, al començament, quan us empipeu amb la incapacitat per a descriure el camí vell de Begur com caldria. No sé pas de quina incapacitat parleu, sincerament. Vós sabreu.
Sobre la descripció posterior, estic d’acord amb els dos antonius de que és un model inspiradíssim.
Per cert, molt reveladora la pàgina sobre les criatures fantàstiques de l’enllaç de les falugues. De tots els noms que hi surten, “nyitus” és el que m’ha fet més gràcia. Hi ha tot un món ocult sota el nom de les coses, de totes les coses, en totes les llengües (d’on ve això “d’Aigua-xellida” per exemple”?). Diem que el món se’ns fa petit i és inacabable. Per molt oberts que tinguem els ulls, sempre hi ha quelcom que se’ns escapa. Què en sabem, al capdavall, de cap cosa? Tan sols el que vàrem veure el dia que hi topàrem. L’endemà, allò que hem viscut, vist, escoltat, ja ha mutat, té un altre significat, és només una fotografia en la memòria, un mos de passat totalment prescindible pels qui venen darrere.
Bé, sort que després d’estar uns quants dies a la UVI i a la UCI el meu ordinador crec que tornarà a fer una bona campanya, espero que el potent antiviurs que li hem instal.lat talli tots aquests cucs cibernètics que fan que em quedi penjada.
No sé si donar les gràcies al Sr. Pla que en els primers dies ja parlava de la grip i de no sé quin virus, o potser al meu amic Florenci que desde que ell en va parlar el meu odinador no ha anat mai més bé.
Hauré de pensar que aquestes màquines es comuniquem telepàticament i em fan la guitza perquè m’han deixat penjada informàticament i fins i tot he hagut d’obrir un altre adreça de correu perquè n’hi ha hagut alguna que ja no me la reconeix i no m’arriben les trameses.
Ja veus Florenci ets a tot arreu!!
Segur que al Sr. Pla aquestes coses no li passaven, potser tenia problemes amb les plomes, amb el paper secant, o amb les màquines d’escriure però això tenia solució, només calia tornar a començar; però avui en dia estem tant mecantizats que quan ens falla la cibernètica quedem descol.locats. Mare de Déu, quins canvis més abismals i això que no ha passat tant de temps, no sé si tanta teconologia és bona i si en el fons aquestes màquines ens tenen del tot controlats!!
De totes maneres crec que em quedo amb la recuperació d’un do que els éssers humans ja hem pràcticament perdut i que l’utilitzaven els alborigens australians i les tribus indies; la comunicació telepàtica entre les persones.
Bona nit companys,
Bona nit, Josep
Avui em fas una comparació poètica del teu paisatge intensament suggeridor amb les dones on m’expliques que la presència d’aquestes depèn en cada moment de l’adequació al paisatge sobre el qual la dona es mou i que moltes vegades aquestes no lliguen amb res.
Estimat poeta, haig de dir-te que totes les dones sigui quina sigui la seva condició física, intel.lectual … totes elles tenen en algun lloc, algú que les admira i que les desitja perquè tots i totes tenim el nostre moment i la nostra connexió química que fa que ens sentim atrets per l’altre i el verdader desig sensual és una acció que no pot ser fictícia i que fa trontollar les millors cases, per molt segures que estiguin. Malaguanyat qui no s’hagi despertat vers aquest sentiment o que el vulgui tenir tancat amb pany i clau.
“Amb la humitat, els boscos, les herbes, exhalen glopades de perfum flonges, d’un vellut dens”. Saps, jo ja m’hi trobo. I tú, en què devies pensar!
Quina descripció. Esplèndida! Coincideixo amb en Florenci: …incapacitat?
Feia temps que no consultava tan el diccionari i, és que no vull perdre’m aquesta riquesa de matisos.
Bon Diumenge,
F. Salesas demana “d’on ve això “d’Aigua-xellida” per exemple”?”
Si no recordo malament, en algun racó de l’OC (diria que a Aigua de mar) he llegit que Aigua-xellida vol dir “aigües fredes (gèlides)”; a mi em convenç aquesta etimologia, tenint en compte la transparència del nom. A veure si en Ramon Torrents, per exemple, ens ho pot confirmar (Ramon, que no ens aniria gens malament un hipertext de l’OC per fer aquestes cerques! :))
Aprofito aquest missatge per recomanar-vos les descripcions d’aquest racó del litoral empordanès que Pla fa a “Un viatge frustrat”, amb l’Hermós com a protagonista indiscutible.
Que provi la diada de Sant Pere!