Sant Josep.

L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d’avui ha estat merament onomàstica, és dir, intranscendent.

El meu pare és un home molt metòdic.

A les deu en punt del vespre, tanca la porta del carrer —després d’un recorregut general de la casa per constatar el tancament de les obertures— i es dirigeix al cafè Pallot. El seu costum, a l’hivern, és sortir al carrer amb l’abric sobre les espatlles, faci el temps que faci. Només un dia a la setmana es posa literalment l’abric: els diumenges. Al cafè fa tertúlia amb el senyor Balaguer, del jutjat; amb el senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament; amb Emeri Gironès, tractant en carbons i llenyes; amb el senyor Jordi, conegut per Quica, delicat i excel·lent confiter, i, si s’escau de trobar-se a la població, amb don Rossend Girbal, conegut també per Girbal Jan i, al Rosselló, pel Marxant Gros.

El senyor Rossend és un espècimen humà considerable; pesa més de cent trenta quilos. Negociant en cavalls, ha agafat, malgrat ésser d’una família absolutament cristiana, els aires de la gitaneria d’una manera tan ben calcada, que tots els seus aires són els del gitano del país. No solament sembla un gitano per la seva manera de parlar, sinó per la seva vaga i incerta comptabilitat, migrada, confusa i trista. Molt entrant al cafè —entrant, en realitat, a innombrables cafès del país—, és molt apreciat a la tertúlia. S’hi instal·la còmodament: hi seu sobre dues cadires. És l’únic de la taula que, en demanar cafè, li serveixen automàticament una copeta: una copeta d’anís.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella hi flota una atmosfera permanent de projectisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversació gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò… No és pas que tots els assistents estiguin imbuïts del mateix ardor futurista. Hi ha matisos. En tot cas, l’únic que queda, davant d’aquesta manera de comprendre el món, en un estat de més recalcitrant fredor, és el senyor Mascort, buròcrata eficient, aferrissat, terrible secretari de l’Ajuntament.

Resulta, però, que quan el senyor Mascort es posa a parlar de les seves aficions a la pesca —que practica, des de fa molts anys, cada diumenge, a Tamariu— esdevé, sense adonar-se’n, un delirant i fantasiós projectista. Quan agafarem un nero, el dia que els llobarros piquin…

El senyor Girbal escolta aquests insignificants deliris amb un punt de muda displicència, mig adormit. Però de vegades vol establir exactament la jerarquia de les coses i marcar la superioritat que posseeix, i llavors comença la seva peroració amb un punt d’emfàtic retintinc:

—Els que hem tastat la vida de Perpinyà —diu—, els que coneixem la vida de Figueres…

Quan el rellotge de l’església toca les dotze campanades de la mitjanit, el meu pare s’alça de taula per anar a dormir. Perquè aquest horari sofreixi modificació s’ha de produir a la vila i a la tertúlia algun fenomen insòlit. S’ha de calar foc en algun lloc; s’ha d’haver produït, en la tertúlia, la presència d’algun enginyer agrònom, passavolant i escadusser. Del contrari, les dotze és l’hora límit.

A la porta de l’establiment, tothom emprèn la seva via i es dispersa.

Aleshores el senyor Jordi, conegut per Quica, entra a casa seva, il·lumina un racó de la confiteria, floreja un assortit de llaminadures, en fa un adorable paquetet i torna a sortir al carrer. Ben abrigat, amb el paquet a la mà, es dirigeix llavors, silenciosament, passant pels carrers més foscos, a passar una estona a una o altra casa de senyoretes.

Llegit Les planetes del verdum de Josep Carner.

Carner és —tant si escriu en prosa com en vers— un dels retòrics més prodigiosos (probablement) de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós —formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable, de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa —per timidesa, potser— o potser, encara, per sentit del ridícul.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dilluns 19 març 2018 a les 0.03 i desada a caràcters, persones i personatges, lectures, literatura. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.