Aquesta dispesa de la Rambla de Catalunya on visc ara és molt diferent de la del carrer de Pelayo. Espiritualment, és potser més desordenada. Externament, té un ordre molt més visible i eficient. Aquella era una dispesa d’estudiants desmanegats. Aquesta és una casa poblada d’empleats i de gent de despatx –i ja se sap que els empleats tenen els gustos dels seus respectius amos, diuen el mateix que ells. Allò era una casa de pobres; això és una casa de persones que, si bé no posseeixen la riquesa, pretenen arribar a tenir-la un dia o l’altre. L’important per a arribar en un lloc o altre és conèixer el camí precís i exacte.
Dins el seu delirant desordre, la dispesa del carrer de Pelayo era crua, directa i divertida. Tothom s’hi manifestava tal com era, amb una perfecta espontaneïtat. En aquesta, s’ha de tenir molt de compte a parlar per no fer una planxa i exposar-se a la desconsideració general. Jo tinc la impressió, ara, de viure entre persones molt importants –representades només pels seus empleats. Quan hom diu a taula:
–Avui ha fet molta calor…–, els altres us miren amb un aire de dir-vos: –Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo…
La dispesa és una concentració asfixiant de fórmules tòpiques i de llocs comuns espessos. La doctrina de la casa ve donada pel «Ciero» o sigui per «El Noticiero Universal».
Les diferències que podrien establir-se entre un pobre o una casa de pobres i un ric o tan sols un aspirant a la riquesa són inesgotables, inacabables. Hi ha tantes diferències com entre un negre i un blanc –sense oblidar les diferències d’olors que, segons diuen, existeixen entre negres i blancs.
El desplaçament del carrer de Pelayo a la Rambla de Catalunya ha fet canviar el meu panorama humà. Joan Estelrich, que jo veia tan sovint, ara no el veig mai. El color de terra d’escudelles de l’edifici de la Universitat ha deixat de formar part de la meva àrea visual. La meva nova situació, concentrada ara en la penya i en l’aventura periodística, m’ha fet perdre de vista Joan Climent, els meus companys dels Estudis Normals, àdhuc l’acadèmia d’instrucció militar de les Drassanes. S’ha produït una enorme transmutació en el meu paisatge. Si aquesta transmutació serà en bé o serà en mal, etc.
.
Escena de tertúlia.
Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversa es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm en una cadira de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques –dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un ronc ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no 
saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda –des de fa molts anys– es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat). La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona, se n’irradia un perfum de Piver, Rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt –una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement acurat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra –que reposa sobre el braç del seient–, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.
Que ben descrita la diferència entre el poltre salvatge de l’estudiant i el cavall de càrrega fiable, domesticat, de l’empleat. La rèplica imaginària: “Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo” resumeix terrible i exacta aquest corsecament de l’esperit de l’humà acostumat a viure en certes circumstàncies. La humanitat de Pla i el coneixement de les persones és profundíssim; la radiografia va fins el fons amb quatre pinzellades.
Això del “diuen” sobre el negre i el blanc és ben comprensible: quans negres devia haver a Barcelona llavors? El desconegut, la novetat, sempre genera curiositat i, de vegades una certa por. Recordo perfectament quan vaig veure el primer negre: anys 60, jo amb sis anys, assegut al metro, amb els meus pares, i ell al davant. Vaig al·lucinar. L’home ho notava,és clar. Ara, amb amics de tots colors m’han de cridar l’atenció per caure-hi. Alguns d’allò en diuen alegrement racisme, quan només és sorpresa. El racisme és una altra cosa molt més seriosa.
La descripció del final, amb la desfilada de modelets imaginària de barbes, és un festival. Pobre senyor Rahola. Jo miraria de no endormiscar-me si hi hagués en Pla a prop. Precaució vana, però: fins ben despert, amb la millor màscara, Pla et descobreix com un Sherlock implacable.
Podríem afegir a la detalladíssima descripció que fa Pla del Sr. Pere Rahola els famosíssims i divertidíssims versos del gran Josep M. de Sagarra:
El senyor Pere Rahola,
que és ministre de Marina,
decreta que a la titola
se l’anomeni sardina.
El senyor Pere Rahola,
ministre sense Cartera,
decreta que torna enrera
en allò de la titola.
“Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra –que reposa sobre el braç del seient–, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable”. La màxima senzillesa amb un toc de sofisticació.
Per ser racista has de tenir alguna cosa més que sorpresa o por, hi estic d’acord.
Quines descripcions, les de Pla. Esplèndides!
Molt divertits els versos sobre Pere Rahola.
La curiositat, la sorpresa -hi estic d’acord- res a veure amb el racisme. Ara bé, la por, la incertesa, quan esdevenen mecanisme de defensa i incomprensió: se situan, justament, en aquella fina línia fronterera…
Bon diumenge,
Maria Rosa:
Que et faci por un gos vol dir que l’odies, que li vols mal?
En l´acurada i fotogràfica descripció de Pere Rahola dorment, quina segregació d´amor per la burgesia triomfant que endevinem en Pla. Allò era el millor que, humanament, podia oferir-li la Barcelona d´aleshores. És una llàstima que amb la torrentada immisericorde del `36 tot aquell paisatge humà passés avall per tant de temps.