Una “petita cosa” i una “revolució”, en el primer paràgraf.

La vida és “curta, breu” però “tothom afirma que s’avorreix”, en el segon (això em fa pensar en els versos més famosos de Gabriel Ferrater, “Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/
de pressa”).

La història “tendeix a la grandesa” i “La que hem viscut i la que vivim, no”, en el tercer.

I per últim, “Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant”, això parlaria del determinisme en les nostres vides, que no podem fer res per canviar les coses.

“Fes règim però de tant en tant salta-te’l: perdre el temps també està bé, o fer “el mínim esforç”, per a persones que estan sempre tan ocupades, com qui escriu això. Laura Borràs li deia al seu pare “És que no tinc temps, no tinc temps!”, i el seu pare li va respondre que “Laura, l’únic que tenim és temps”.