A Palafrugell tothom es coneix i això fa que a la superfície de la vida vilatana, al voltant dels afers del poble, siguin sempre visibles algunes passions, els mòbils d’alguns actes, la finalitat d’alguns moviments —i moltes ridiculeses, és clar. A Barcelona, no veig res. Completa obscuritat. Probablement és perquè no tinc encara la vista habituada a unes altres mides. Tinc una vista de talp.

Davant d’un obstacle —d’un obstacle literari, per exemple— es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.

Quan en aquests inicis de primavera un enamorat adopta davant de l’objecte del seu amor un posat consirós, passiu, melangiós, és que els recursos dialèctics s’han esgotat. És un moment delicat, perquè en aquest temps el que detesten més les dones són les pauses.

Situació de l’admirador de pocs recursos, pobre, que aconsegueix finalment poder convidar el seu heroi —del ram que sigui—… a prendre cafè. «Prengui la bona voluntat…». L’admirat pensa: «Ja, ja…».

La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir  —com generalment es suposa en aquesta península— a aprendre de distingir una hipòtesi d’una fantasia. La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és.

La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.