Diumenge. — Ateneu, al matí. Llarga conversació amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important —però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.
Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna les racions eren escassíssimes.
A la tarda, tracto d’escriure alguna cosa. Desànim, descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes —que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües— no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
