Continua la paralització, però la vaga va de baixa. Veig que les barberies han obert. Entro a la del carrer de Mallorca, tocant a rambla de Catalunya. És plena de gent absolutament silenciosa. Tothom es manté mut i a l’expectativa. Quan entra algú, tothom es gira i mira qui és. El desplegament de força és imponent. Al carrer s’inicia l’apoteosi dels triomfadors. Els del sometent són molt sol·licitats a tot arreu.

Estudis Normals.

Després de la lliçó de gramàtica catalana, Pompeu Fabra em presenta a Joan Crexells: un xicot molt alt i prim, amb uns vidres muntats a l’aire, lligats amb un cordonet. Veig que aquest xicot, per mica mica d’ocasió que tingui, es posa a riure.

Lliçó d’història per Ferran Valls i Taberner. Gran interès. Després de cinc anys d’universitat havia perdut totalment la noció de la possibilitat que pogués existir una classe agradable i profitosa. El professor Valls, que és un home alt, pàl·lid i fort, té una mica de lentitud en el parlar que augmenta l’interès de tot el que diu. Els homes fluents i xerraires m’enerven.

Plena primavera. Nits delicioses, estrellades, d’una suavitat exquisida. La sensualitat que empeny sempre —i que augmenta a mesura que tot es fa més inassequible. El petit vent humit, que passa sobre la pell com una carícia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.