.
Nit. Continua la vaga –moribunda. Aquests dies he treballat força.
.
Estudis Normals.
Primera lliçó de Xènius al Seminari de Filosofia. Sento per aquest home una gran enveja. Confesso que serà per mi, sempre més, una obsessió. És un orador prodigiós, magnífic, d’una habilitat administrada fascinadorament. La seva lliçó em transporta al que suposo que és l’ensenyament fora d’aquí.
Hi ha molta gent. Estelrich sembla un gall en garbera. És a tot arreu, amb els cabells escarolats, en un desordre fictici: sobre unes sabates baixes de xarol, porta uns mitjons de color de vi clar que em deixen perplex. Millàs-Raurell, amb la seva cara de caràtula, d’una pal·lidesa de pell que sembla enfarinada, els ulls d’ametlla, vestit de negre. Josep M. Capdevila, que s’esmuny, silenciós, de perfil, entre la gent. Enric Jardí, grassonet i ros, de faccions meditatives –unes faccions de músic romàntic– i la seva mania de numerar, amb els dits, els arguments. Joan Crexells, alt i espigat, elegant, tan bon xicot, que sempre riu…
En els cursos hi ha tres senyoretes inscrites. Vestides de fosc, em semblen delicioses. A una d’elles, que té un nas grec –com se sol dir–, Climent li ha dedicat un epigrama amorós.
Importància de la senyoreta Muntaner –la nimfa egèria de Xènius. És una persona alta, morena, que vesteix amb gran simplicitat, molt activa, una falsa magra –sospito– d’excel·lent categoria.
El públic del carrer no és pas tan agradable: hi ha tres senyores vestides de vermell, una monja exclaustrada, una senyora vestida literalment de cacatua… Que deu ésser trista la glòria! En definitiva deu consistir a estar gairebé sempre rodejat de senyores, una mica desmanegades i estranyíssimes, que parlen posant la boca en forma de cul de gallina. Que poc que li deuen servir, a Xènius, els coneixements que té!
Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs. Don Eladi Homs és el seu home.
Climent ironitza.
.
“…parlen posant la boca en forma de cul de gallina.”
Comparació perfecta!
“Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs”: tot el contrari de Pla, que si utilitza paraules difícils, sempre solen ser genuïnes, mai amb ganes de ser inintel.ligible ni de sonar ampulós, pedant. Com moltes vegades, no parla d’ell mateix directament, però sí de rebot.
Gràcies Pere, pels enllaços d’ahir. Per cert, recomano llegir els del propi bloQG. Gràcies a ells clissem els personatges que passegen per aquí, pel 1919, amb perspectives que fan cavil·lar. Pot ser una experiència depriment (tant de talent llençat a l’oblit; tanta gent que, per la situació del moment, guerres, revolucions, feren coses impensables en altres circumstàncies) però sempre enriquidora.
Comparteixo el que diu l’Helena: en Pla, la paraula difícil o poc coneguda gairebé mai és lluïment vacu, sinó un vestit a mida per a cada idea. Si hi ha un mot, una locució, que la defineix amb precisió, ell mira de trobar-la i emprar-la, tant és que als lectors ens calgui agafar el diccionari o preguntar a l’avi per saber que coi vol dir. Si fes prêt a porter, tothom sabria de que parla al moment, sí, però superficialment. I en Pla, és clar, de superficial no en té res. Potser li faria cosa que li diguéssim que fa alta costura (tot i que per mi és un número u de les passarel·les internacionals) i amb que li reconeguéssim la feina de sastre, que pren les mides justes, en tindria prou.
Per cert, què vol dir amb “falsa magra”? No entenc l’expressió.
Bona tarda.
Florenci:
Entenc que una “falsa magra” és una senyoreta que dissimula el seu pes real, a base de cotilles; no sé si m’explic…
Vull dir que no és prima perquè ho sigui, de natural, si no que “sembla” prima pels artil.lugis que li premen les carns.
Potser és inexacte tot això…no ho sé pas!
És clar! Gràcies Jaume, segur que és això. És molt bo!