El poeta Vicenç Solé de Sojo, parent del cèlebre canonista Anguera de Sojo, familiar d’una beata que evolucionà cap a la santedat, fa de passant al despatx, especialitzat en Dret Marítim, del senyor Anastasio. És un element important de la penya. Havent dinat és dels primers d’arribar-hi. La fidelitat que té a Borralleras és admirable. Admira molt Camps. No és pas un contertulià de tipus apassionat. Més aviat és un home tolerant i liberal. La seva correcció és clàssica. La topada de l’altre dia amb Aguilar és més un indici de la situació general de Barcelona que del seu caràcter.
Externament, sembla un tifa –però és un tifa que només ho sembla, involuntari. No hi ha a Barcelona una persona més discreta i agradable. Té un cap i una cara en forma d’oval minúscul; un pit i un ventre (dues coses que presenta sense solució de continuïtat) en forma d’oval majúscul; té les cames curtes i pesades. Vist en conjunt, sembla un carbassó amb cames, i, com que camina una mica tibat com tots els miops, fa l’efecte d’un rave. Vesteix admirablement a l’anglesa i va perfectament pentinat i engomat.
La seva pruïja vestimentària tindria molta més eficàcia si no estigués tan inflat. Li he vist portar –essent més pobre que ara– admirables armilles de fantasia de color de cafè amb llet a la primavera i de drap sumptuós i fosc, amb petits pics vermells a la tardor –així com faixes de seda negra amb una cadeneta i una moneda d’or. A l’hivern, sobre el coll de vellut blau de l’abric blau, hi porta els fulards de color de sang de bou de Bond Street de la més garantida autenticitat. I quins admirables barrets forts! M’asseguren que Xammar (expert considerable) els enveja. Fuma la pipa (Dunhill), i el fum que produeix és agradable. Excel·lent tabac anglès. Pompeu Fabra i Solé de Sojo són les persones que jo conec més absolutament i definitivament alliberades de la pintoresca misèria del tabac nacional. Amb la pipa a la boca, el llavi se li mulla i se li torna una mica xafallós.
Pujols digué una vegada una frase que ha quedat:
–El pobre Solé és un gentleman, però la cara no l’acompanya…
Quan hom s’hi fixa, Solé sembla format d’elements extravagants. El cap i la cara li formen un conjunt que no s’acaba de lligar amb el seu cos. És una cosa sorprenent: és com si el cap –o el cos– no fos el d’ell, com si portés el d’un altre, com si fossin dues coses deslligades. A l’últim, és clar, hom s’hi acostuma, però durant una llarga temporada sentiu com a cosa factible la possibilitat que Solé comparegui a la penya amb un altre cap –un cap que potser té guardat en un armari.
La cara forma un oval solemne: gran papada, galtes considerables. És una cara caracteritzada per falta de proporció de les faccions que en formen part. No hi ha proporció entre la seva part alta i la papada. El nas, els ulls, el front, ocupen un espai massa reduït en relació amb la part inferior de l’oval: és com si la part alta patís una mica d’haver d’aguantar les enormes i plenàries galtasses. El seu coll és curt i una mica congestionat.
Sobre això del cap que potser Solé té guardat en un armari: sempre és millor de tenir un cap i una cara que no lliguen amb la resta del cos, que no pas una ànima que no lliga amb el cos, molt pitjor! Com allò que deia Pla d’una senyoreta, “que malgrat ésser tan morena, és molt romàntica”.
Quina descripció més suculent! Amb allò del cap frega la ciència ficció (i encara com els possibles caps de dins l’armari són humans). També m’agrada l’evolució de beata a santa.
Molts personatges mutants avui. De fet, la mutació de gentleman en buscabregues de tasca eventual de l’altre dia ha estat una de les més xocants.
“Li he vist portar –essent més pobre que ara” Conéixer algú quan era pobre, jove, nen o ric –d’abans, vaja– ajuda a completar perspectives, no sempre rebudes amb entusiasme per l’objecte observat.
Extraordinària l’entrada d’avui. Ara se’m acut que amb totes les entrades del QG que tracten de la Penya de l’Ateneu se’n podria fer un petit llibret; de fet, seria com una separata, degut a la unitat del tema.
I ara, amigues i amics, a patir uns quants dies! Fins al 9 d’agost, vaja, jo ho trobaré a faltar.
Bones vacances!
És veritat Antoni, no m’havia adonat que avui començaven les vacances al bloQG. També és veritat això del separata. Si vas a mirar, dins el Quadern Gris hi ha uns quans llibres paral·lels.
Bé, molt bones vacances a tothom!
Cert, Antoni, i molt encertat: un llibret amb tot allò que Pla va dir sobre la Penya de l’Ateneu (Quim Borraleres & Cia) i, a més, altres fonts i dades externes sobre la mateixa temàtica. M’hi apunt!
Algú, alguna persona, amb capacitat per escriure una descripció con la de’n Solé, avui, mereix un homenatge. Un fart de riure; però de riure sa i intel·ligent. Bones vacances de Quadern.
Esplèndida la descripció. Especialment, el paràgraf que es refereix al vestit, a la pipa i al tabac: evoca una sensació de calma, de flegma anglesa… (totalment oposada a la que provoca l’incident amb l’Aguilar, a l’Ateneu!)
Sembla que aquest peridode de vancances del bloqg coincideix amb l’espai de temps que Pla fa el soldat…
Sigui com sigui, passeu-vos-ho bé!
I el títol de la separata sobre la Penya de l’Ateneu podria ser aquest:
LA DOCTA CORPORACIÓ. De fet, quan en Pla s’hi refereix sempre sol fer-ho amb aquestes paraules.
Bon dia i bon cap de setmana!
Antoni, crec que la teva idea d’aplegar les notes sobre la Penya no seria cap disbarat, sinó una manera més de conèixer l’escriptor des d’un angle determinant de la seva obra i particularment la seva visió de la Penya del Dr. Borralleras en aquella “Docta Corporació” que proposes per al títol.
Per no limitar-me a expressar aquest acord total, que suposo que podem oferir gentilment als hereus de l’escriptor, a la Fundació Pla, a l’Editorial Destino i a qui sigui, i també per portar una mica de frescor aquests dies de set de “Quadern gris”, aquí he trobat uns plats complementaris (no són plats fresquíssims per la data, però sí per l’interès) per amanir el nostre banquet planià. En tenia notícies, però encara no n’havia llegit res:
http://provisionals.blogspot.com/2009/04/als-planians.html
http://paper.avui.cat/article/dialeg/160891/gracies/narcis.html
http://planisferis.blogspot.com/
Efectivament Ramon, ofereixo la idea als responsables, i gràcies pels ” 3 plats” complementaris que ens hi poses: un cop llegits aquests tres textos penso que la literatura catalana no es pot permetre el luxe de prescindir de cap dels seus autors, ni Riba, ni Pla, ni Garolera, etc. Crec que els ribians haurien de llegir Pla i els planians harien de llegir Riba.
Fa dies que no mirava altres referències al bloQG i ara trobo aquest resum, que segur que interessa:
http://feeds.technorati.com/blogs/elquaderngris.cat/blog?reactions&page=2
Mare meva quin tip de riure quan diu que s´assembla a un carbassó amb cames i quan camina a un rave! jajajaj m´imagino al Pla tot calladet mirant al Solé de dalt a baix imaginant-lo com un carbassó… sort que no es pot llegir la ment! més d´un estaria menys pagat de si mateix :-)