Entrat a la redacció de «La Publicidad» (edició de la nit) per la cessantia comunicada ahir pel senyor Miró, en nom del senyor Barco, director de «Las Noticias». El periodisme professional. No hi havia pas altra solució –era indefectible. És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa –i encara si n’arribés a ser! Però què hi farem… És així…
El periodisme, grandeses i misèries. Avui els enllaços són els que donen lectura: de “La Publicidad” a “La Publicitat”, del lerrouxisme al catalanisme; el periodisme segons Pla, Camba, personatge mencionat a l’entrevista de Soler Serrano i al qual aquest subratlla amb admiració.
“Què hi farem”, una frase que com més va més la fem servir. Crec que si s’acabés la llengua catalana, aquesta seria la última frase que es perdria (la meva dona l’odia a mort!).
“Què hi farem” Certament, és una expressió que darreranent se’m acaba escapant per finalitzar alguna conversa. I, us asseguro, que suporto malament els tòpics: em semblen massa fàcils i gratuïts! Que em molesta per la submissió que denota (és real, i potser per això més justificable, que la rebel·lia s’apaivaga amb l’experiència acumulada. No tinc clar si això és positiu: suposo que depèn de les situacions…)
Pla, fuig del foc per caure a les brases? (si us plau per força: qüestió de subsistència) Ara que: qui no arrisca no pisca!
Molt instructiu l’enllaç sobre el Periodisme.
Bona diada de la Mare de Déu del Carme (patrona dels mariners)
Entrada breu la d’avui, però que té matèria per fer molts comentaris.
D’acord amb el que dieu, Maria Rosa i Florenci. Per cert, Florenci, espero que la teva dona no s’esberi més, perquè la frase completa diu:
Què hi farem, mala cara quan morirem!
Segur que aquesta versió completa ja li agrada més, Antoni, he, he. Gràcies!
El meu punt de vista sobre «Què hi farem».
Per mi, «Què hi farem…” –o «Què hi farem!”–, per un cantó, i «Què farem?”, per l’altre, no són la mateixa frase i en tot cas són independents l’una de l’altra.
Amb la d’avui, «Què hi farem…», expressem resignació, conformitat, una certa claudicació davant una contrarietat.
Amb «Què farem? » no fem més que demanar-nos quina cosa hem de fer a continuació o en un moment determinat, tan determinat com ho pot ser el de la mort, i això fa que la resposta popular i habitual davant un «què farem?» imprecís sigui: «Mala cara quan morirem».
El pronom «hi» de la primera frase fa referència a la qüestió davant la qual manifestem la resignació. Aquest pronom no apareix a la segona frase, que no es refereix a res concret ni inconcret, sinó a nosaltres: «Què farem (nosaltres)?»
Però sembla que la segona ha interferit amb la primera, de manera que de vegades les unim. (i Google en dóna una pila de casos).
Per no citar altres autors, Pla escriu: (http://www.lletres.net/pla/plaprogr.html )
«—I ara, senyora Maria, què farem?
»La meva mare contestava amb una rialleta amable i fugitiva:
»—Mala cara quan morirem!»
I jo diria que aquí Pla cau en un petit error, perquè fa dir al personatge que parla amb la seva mare: «I ARA, senyora Maria, què farem?».
Precisament aquest «ara» sembla xocar amb el «quan morirem». Seria diferent si digués: «I doncs, senyora Maria, què farem?»
Però, com tantes altres coses, tot plegat, qüestions menors.
Molt bons i aclaridors els teus punts de vista, Ramon. Gràcies.
M’ha agradat molt aquesta explicació, Ramon. De tota manera, a mi el diàleg m’agrada més com és, amb l’”ara”, malgrat que no sigui correcte del tot: la resposta de la mare guanya en comicitat, és més absurda.
Potser sí, Florenci, que amb l’”ara” marca més la nota d’actualitat, del moment present. Però…, si en Pla m’ho hagués permès, li hauria suggerit: “I ara, senyora Maria, què haurem de fer?” I la senyora maria li hauria pogut respondre: “Ara, Gracieta…., què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer”.
Com ja es pot veure, tot això són purs entreteniments, divertimenti al marge d’una obra en què l’estil és un valor primeríssim, però que sempre vola molt més alt que aquestes petites subtileses minúscules, que tanmateix Pla no deixa gaire a l’atzar.
Que hi farem és potser una mostra del caràcter -del poc- dels catalans i del seu conformisme resignat, per recolzar-ho esmento l’altre expressió, molt més genuïna encara: Déu n’hi do!