Com ja es pot veure, tot això són purs entreteniments, divertimenti al marge d’una obra en què l’estil és un valor primeríssim, però que sempre vola molt més alt que aquestes petites subtileses minúscules, que tanmateix Pla no deixa gaire a l’atzar.

Per mi, «Què hi farem…” –o «Què hi farem!”–, per un cantó, i «Què farem?”, per l’altre, no són la mateixa frase i en tot cas són independents l’una de l’altra.

Amb la d’avui, «Què hi farem…», expressem resignació, conformitat, una certa claudicació davant una contrarietat.

Amb «Què farem? » no fem més que demanar-nos quina cosa hem de fer a continuació o en un moment determinat, tan determinat com ho pot ser el de la mort, i això fa que la resposta popular i habitual davant un «què farem?» imprecís sigui: «Mala cara quan morirem».

El pronom «hi» de la primera frase fa referència a la qüestió davant la qual manifestem la resignació. Aquest pronom no apareix a la segona frase, que no es refereix a res concret ni inconcret, sinó a nosaltres: «Què farem (nosaltres)?»

Però sembla que la segona ha interferit amb la primera, de manera que de vegades les unim. (i Google en dóna una pila de casos).

Per no citar altres autors, Pla escriu: (http://www.lletres.net/pla/plaprogr.html )

«—I ara, senyora Maria, què farem?
»La meva mare contestava amb una rialleta amable i fugitiva:
»—Mala cara quan morirem!»

I jo diria que aquí Pla cau en un petit error, perquè fa dir al personatge que parla amb la seva mare: «I ARA, senyora Maria, què farem?».

Precisament aquest «ara» sembla xocar amb el «quan morirem». Seria diferent si digués: «I doncs, senyora Maria, què farem?»

Però, com tantes altres coses, tot plegat, qüestions menors.