Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els que formen part de la família en són una mica.

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo —posem per cas— tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

Només hi deu haver —em sembla— dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la menor quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

—S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

—Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

—La punyeta, parts iguals, la punyeta!…

És clar que aquesta és una manera de passar l’estona com qualsevol altra, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

—Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent —té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

Sento que Gori diu al cafè:

—La música, la música!… ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí resultant que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 24 abril 2018 a les 0.01 i desada a lectures, literatura, moral. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.