Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua —un estel, per dir-ho com a Barcelona. El 
nen s’aguanta dret, sobre les Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga —sembla un pressentiment d’un cos d’adolescent ajagut. El fil de l’estel dibuixa en l’aire una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire. L’estel alterna un capcineig nerviós amb una immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l’aire.Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit.
En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix —vull dir que em distreu— és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar acompassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carriqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l’enteniment. La força dels esplets combat l’agonia de la llum i del dia.
Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat —em penso— per a les coses inconcretes, és dir, per al no-res.
Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de xai; a l’hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les sentors que desprèn la raça llatina.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Aquesta entrada m’ha fet consultar força vegades el diccionari. M’agrada, perquè tinc un amic que m’exhorta a llegir una mica de Prudenci Bertrana cada dia, per culturitzar-me pel que fa a paraules genuïnes del català, i d’aquesta manera li faig una mica de cas, però a través de Pla.
Pel que fa a la descripció de l’estel, carregada d’adjectius com el millor Pla, aquest “pressentiment d’un cos adolescent ajagut”: el pressentiment seria una manera de dir la metàfora, des del meu punt de vista. O sigui que es tractaria de la metàfora d’una metàfora. El que em fa pensar en la bona poesia, que és la que entremescla el que es diu amb com es diu. A continuació: “El fil de l’estel dibuixa en l’aire una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire”: aquest “madura” sembla una manera de dir “alta”.
El paràgraf sobre el fill del lampista que toca el violí no té pèrdua, per començar per la ironia possible de “No hi ha res més eficaç per posar pell de gallina que sentir un violí d’una manera desinflada”. Per cert, que veig que en la transcripció d’aquesta entrada no comença un paràgraf nou amb “Tarda de primavera” i sí en l’edició de Narcís Garolera. Les paraules redundants “esblaimats”, “desinflada” i “taronja molt tènue”, que remata amb “la quinta essència de la cursileria” i “És el color de fons de les estampetes”, són una crítica molt dura a aquest violinista. Que em recorda aquella entrada precedent (no la trobo!) que deia que ell no volia ser artista en el sentit d’un violinista o alguna cosa així. Si no m’hi ajudeu, quan pugui ja la cercaré jo!
“Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit”, és curiós, això els sol passar als que pateixen depressió. Tan maca com és la primavera…
Fragment de prosa poètica, magnífic. Tant, que m’agradaria contrastar-lo amb el text corresponent al Quadern Gris inicial, el de joventut. Hi veig reelaboració basada en el record. Potser m’equivoco, ara no tinc a mà el text primigeni. Si Pla, de jove, ja era capaç d’escriure això és que encara era més geni del que pensem.
Llenguatge: hi ha expressions magnífiques. Mentre me’n vaig, ara una pas, ara un altre, cap al mas de Llofriu… En comtes de “ara un pas, ara un altre”, podria dir “xino-xano”, “amb pas pausat”, “sense pressa”, “tranquil·lament”, “a poc apoc”, “entretenint-me de tant en tant”. Fins i tot podria posar un parell d’aquestes expressions, per afinar el que vol transmetre. Doncs no, tria l’expressió curta i exacta que ens diu el que ens vol dir.
Frase inicial: cada entrada del dietari és com un article, com una peça literària amb entitat pròpia, que ha de tenir un bon inici, que t’ha d’arrossegar a llegir, que tha de situar en el que et vol explicar. ¿Hi pot haver millor inici que aquest “mentre vaig, ara un pas ara una altre. cap al mas de Llofriu…”? Pla, en això és un mestre. Recordo aquell inici, digne de Pla, de la pel·lícula “Ser o no ser”. Es veuen unes imatges d’una ciutat, -que segur que no era Varsòvia perquè en l’època que es va rodar el film estava ocupada pels alemanys-, i una veu en off diu, mentre la càmera ressegueix uns noms d’establiments: ” Katrinski… Russisnki… Oblonski… Som a Varsòvia…” M’he inventat els noms polonesos, perquè no els recordo, però sonen si fa no fa com aquests. ¿Quina millor manera de dir-nos que l’acció passa a Varsòvia, per preparar-nos per a la història que és a punt de començar? ¿Quina manera té millor Pla de situar-nos al camí de Llofriu que que fer-ho tal com ho fa? Saber començar, aquesta és la qüestió.
Bé m’aturo, ja sé que nomé he comentat la primera línia del fragment d’avui, però si contunuo la cosa seria massa llarga.
Ja està! És en l’entrada del 14 de març: “Personalment trobo el Glossari molt afectat i a vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes”, diu Pla.
Bon dia, Helena
Tot el que escriuré són interpretacions meves a partir de les observacions que fas tu.
No crec que Pla tingués el propòsit de fer consultar el diccionari als seus lectors, però ell s’hi fa ser: si al seu poble, el seu rodal o la seva família es deia “grua” d’allò que els barcelonins en diem ”estel”, per què no ho havia d’escriure? I hi escriu, però ho explica, deixant entendre que ell no renuncia a la seva manera de dir. Pero, finalment, tot això de la “grua” ho refereix a l’”estel”. “Grua” ja no torna a sortir en tot el Quadern gris.
Una altra cosa potser encara més important: escrivint, crec que diu al lector que un dels seus instruments de joc és la tria i el control de les paraules, el vocabulari, la fraseologia, etc. Per mi, més que “culturalitzar-se” amb la lectura, el que fem és enriquir-nos, eixamplar. No es tracta tant d’ampliar coneixements com de penetrar en la llengua i els seus racons i camins. Si la llengua es perd o s’empobreix és perquè l’anem esmolant fins al punt que tot es redueix als quatre tòpics que solem manejar.
“El pressentiment” ! Tens raó: és una manera d’explicar-se magnífica, és com dir “la insinuació”, el que encara no veiem o endevinem, però intuïm.
La “concavitat pura, ampla, madura” és una línia arquejada. La maduresa fa que no sigui una línia tibant, sinó en repòs, com els fils elèctrics que pengen d’una torre a l’altra en les grans instal·lacions enmig del camp, com una catenària d’en Gaudí. Per mi no és com si hagués escrit “alta”, sinó més aviat equivalent a “reposada”, és a dir, sense la tibantor, la tensió de la línia recta que va d’un punt a l’altre pel camí més curt. Per referir-me a la “concavitat”, he escrit l’adjectiu “tibant”, bastant estimat per Pla. L’adjectiu “desinflada” ve a ser-ne exactament l’oposat. Un violí “tibant” seria el que emprèn la melodia amb l’energia de l’entusiasme. El “violí desinflat” és tot el contrari, el que és gratat sense esma ni comprensió de la música que interpreta. Aquest aprenent de violinista és un simple principiant, i entenc que allò de què Pla es queixa no és tant de l’estudiant de violinista com de la sonsònia insignificant que ell ha d’aguantar.
L’error de transcripció en els paràgrafs –“Tarda de primavera…” n’havia de començar un– no es atribuïble més que a un error, ja resolt.
Quan recordes un altre “violinista” que ha aparegut al Quadern, et refereixes sens dubte a la crítica a la prosa del Glossari d’Ors, que Pla troba massa perfumada, massa de saló, massa violinista. És això, oi?
La primavera…! Quin esclat de vida. Però quina turbulència de tot el que es desclou. És depriment? No ho crec. Jo hi veuria la inestabilitat de tot el que puja entre forces oposades.
(Per escriure un fragment en cursiva, al davant hi has de posar els símbols < i > i tancar-los amb “símbol ‘més petit que’ + lletra ‘i’; si vols negreta, lletra ‘b’ en comptes de ‘i’
Si vols enllaçar alguna cosa, la manera de fer-ho és
“símbol ‘més petit que’ + lletra ‘a’ + adreça de la pàgina on vols enviar + símbol ‘més gran que’ i per tancar l’enllaç , el mateix procediment, amb la lletra ‘a”).
Bon dia, Ramon.
Jo dec ser d’aquelles persones que parlen en “catanyol”, perquè moltes vegades he de mirar el diccionari, cosa que no em molesta gens.
Pel que fa al “madura”: estic d’acord amb el que dius. Jo només vaig provar d’interpretar aquesta paraula sense aconseguir-ho. Els intents són molts, arribar a la meta és l’únic intent que compta. La paraula “tibant” ja la recordo de l’altre bloQG!
Admiro la teva interpretació del que diu del Glossari d’ors (a veure si surt la cursiva, ho faig com es fa a i com dius tu). El critica negativament, però el llegeix. No deu ser tan dolent! Però aquest "violinista" no sembla que tingui gaire a veure amb aquest principiant. Ho vaig relacionar simplement per la paraula.
"Jo hi veuria la inestabilitat de tot el que puja entre forces oposades": m'agrada molt aquesta descripció de la primavera! Kandinsky deia una cosa semblant.
Ja veig que ho he de fer com amb Blogger, perquè el Glossari d’Ors ha sortit perfecte, i la resta no!