Dimecres. — Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla en tota regla. Els hem hagut de descompartir. Discutien si el cafè que donen al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba —i que ara no recordo com s’anomena.
En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, una mirada que regalima, literalment, melancolia. De vegades m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant —d’un tracte exquisit.
Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibret de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset —un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Discutien si el cafè que donen al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba —i que ara no recordo com s’anomena”: m’he fet un tip de riure amb aquesta frase. Recordo quan encara no havia après a interpretar que una professora em va posar un senyal d’aprovació en el meu intent d’interpretar un poema, quan vaig dir que un vers era molt divertit. Riure davant un text de Pla és començar a interpretar-lo, doncs.
Sobre la “vocació autèntica de pare de família” de López-Picó, que crec que es refereix a “la continuïtat, la perseverança” que atribueix a Xènius, em crida l’atenció que parli, en el poema que ens adjunteu, de la “Mirada de l’infant, davant del pare”.