Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrere, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.
«Sed, José, nuestro abogado — en esta vida mortal», deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada —d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una retxa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!
Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».
Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.
Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió —generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines —o d’anar a viure a Aigua Xallida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa —quan no sóc al llit— d’anar pel món enganxat a un carro m’exaspera.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
—al Colón o al Continental. Torna al seu domicili, per sopar. Després, si hi ha concert, hi assisteix immancablement —acompanyat, generalment, del seu gran amic Josep Maria Albinyana. Si no hi ha concert, torna a instal·lar-se a la penya i s’hi manté fins que a primeres hores de la matinada es dissol. Si, per contra, ha anat al concert, passa també per la penya, en acabar-se. Quan la tertúlia es dissol, el doctor Borralleras baixa, llavors, Rambla avall amb un cigarret als llavis —el cigarret que no l’abandona mai. Sempre l’acompanya algú: ara, generalment, Josep Maria de Sagarra. Fet el tomb de Rambla, hom entra al Gambrinus i es produeix, com per encant, la producció d’una altra tertúlia al seu voltant —que sol durar fins a les cinc o les sis del matí. Aquest home té el do d’emulsionar éssers humans en tertúlies generalment plàcides. Però aquesta del Gambrinus no és pas la tertúlia del doctor Borralleras. És una tertúlia de més a més, una propina de tertúlia, una activitat, diríem, extraoficial. Quan les llums de l’alba arriben a les foscors del carrer del Pi, el doctor Borralleras abandona el Gambrinus, puja lentament el carrer de Ferran i, arribat al carrer del Bisbe, entra a casa seva després de la conversació rutinària —generalment llarga— amb el vigilant.
Ara, jo, a Quim, el conec molt poc, però per mi aquest home ha constituït una sorpresa considerable. En les hores que porto ja passades en la seva companyia, a penes li he sentit la veu. Ha restat en el seu lloc en un estat de morositat crepuscular —de letargia indiferent—, i fins de vegades m’ha semblat com si es trobés absent del que el rodejava. Sí, es clar: amb la seva cara ampla i pàl·lida com una màscara de línies búdiques, una cara de barbamec de rictus melancòlic que el dolor arriba de vegades a intensificar, amb els seus ulls petits, escrutadors, gairebé invisibles, però inescamotejables, Quim ha dirigit una rialla —una mica forçada— a l’un, ha dit una paraula, obscura i sorda, a l’altre. Ha restat assegut, ha callat, ha passat les hores cloent cigarrets i fumant. Plana m’assegura que això és excepcional i que seria temerari passar d’aquesta ratlla. Diré, doncs, com els fulletonistes vuitcentistes quan arribaven al moment de l’expectació: Y aquí la pluma se para…
Plou. Darrere els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten, molls, brillants, a través del fum de tabac del local —perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip —que encara cueja— trobà un seu amic que té interessos en les Pompes Fúnebres.