Arxiu per a setembre 2019

10 de setembre 1919

dimarts 10 setembre 2019

Dimecres. — No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui (el temps que sigui, més aviat curt, sospito) el que llegeixo.

El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic.

Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de setembre 1919

diumenge 8 setembre 2019

Abans de la guerra, totes les parelles que es podien trobar per Barcelona, sobretot si els seus components tenien l’aspecte de fills de família benestant, presentaven una exteriorització lànguida i desfibrada, com si aspiressin a ésser tocats per la llum de la lluna. Amb uns dits llargs i pàl·lids, es donaven, de vegades, la maneta. El lànguid sembla, ara, haver-se perdut i més aviat es porta una manera més construïda i directa. Aquest canvi es deu, segons diuen, a la guerra. A mi m’agrada. Tant la bellesa lànguida i crepuscular com la bellesa ideal em diuen poca cosa. M’apassiona la bellesa real, física, encara que de vegades tingui una accentuació característica. Em sembla impossible que Stendhal hagi pogut escriure frases com aquesta: «Cette âme angélique dans un si beau corps a quitté la vie en 1825» (Souvenirs d’égotisme). És la idealització de Mathilde, que el féu tantes vegades cornut. És una frase falsa, grotesca, de remollit.

 

L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral (sobretot si ha plogut o fa molta humitat): l’olor de terra, o sigui de bolets. Aquest període de l’any és el d’una sola olor —o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment, i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies —ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor— m’han fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen —olors dolces o àcides, seques o calentes, suaus o intenses—, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts. L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva —que la majoria de les flors de jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res.

 

Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona —no recordo ara quin any exactament. El curs —que fou nombrós— fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic —o perquè ho necessitaven, naturalment.

Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives —que per a molts assistents eren vidrioses i delicades— hi havia partidaris del Barcelona i partidaris de l’Español que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit —una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia, fora de les peregrinacions a Roma, havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. La Revista de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat —potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i Au-dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. El gran bloc intel·lectual del país —de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy— s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.

Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu —segons l’opinió de Josep Maria Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep Maria Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: Sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, d’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotable i de gust infal·lible.

El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani —situada en un passatge de l’Ensanche el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat del Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!

El professor Cavaradossi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradossi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.

No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos —no ho sé—, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la Història de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la Crítica de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el Corriere della Sera, i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès —una curiositat, vull dir. El primer fou Le Temps de París.

La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. ¿Quan es podrà produir aquest viatge? ¿Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners —pocs, però suficients— no es pot fer absolutament res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de setembre 1919

dissabte 7 setembre 2019

A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador o ex-aviador Lluís Foyé. Fa una nit magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremadament divertida i animada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.

La meva intempestiva arribada suspengué a penes la conversació. Vaig veure que parlaven de la vanitat humana. La senyoreta es trobava en l’ús de la paraula. Parlava amb una extrema vivacitat.

—Pel dir de la gent —deia— les dones semblem tenir el monopoli de la vanitat. Els elements de la seva vida exterior —les modes, per exemple, els moviments de les faccions, la seva manera d’enraonar— semblen confirmar-ho. En aquests moments, les robes i els barrets que es porten són, en aquest sentit, molt favorables a demostrar-ho. La part d’exteriorització no conté cap element de simplicitat, d’autèntica realitat: tot és considerablement inflat. Així i tot, jo no m’acabo de creure que les dones tinguin aquest monopoli, sobretot parlant en general. Els homes són infinitament més vanitosos que les dones. Tinc una certa experiència. Hi ha un moment sobretot en què aquesta vanitat la demostren d’una manera exacerbada: és al llit. Són literalment insuportables, embafadors, irrespirables. Arriben a tots els extrems, de vegades als extrems més acusats. La seva afectació arriba a la puerilitat. Com més malícia sembla tenir la seva presència, més pueril és el seu entrellat… Es necessita molta paciència per aguantar-los.

Foyé escolta amb un somriure escèptic: amb un somriure que en definitiva és ple de vanitat. Sembla un home absolutament impermeable a qualsevol altra vanitat que no sigui la pròpia i personal. Quim hi fa una cara absolutament seriosa, no mou ni un múscul de les seves faccions. És una cara que sembla una màscara. Estic segur que li interessa el que diu la seva amiga, però tant com d’això està potser sorprès dels considerables mitjans expressius que demostra tenir. Potser hi veu la possibilitat de portar-la cap a la lectura de Marcel Proust —lectura no gens fàcil—, que en aquest moment sembla ser la seva obsessió principal.

—És la pedanteria, la falta de naturalitat masculina, la vanitat dels homes, el que ha originat, per inaguantable avorriment i desesperació, l’anomenada perfídia femenina, que és un dels temes que la literatura ha explotat, en totes les èpoques, més copiosament i amb més constància. La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant de la insuportable inflor i exageració del sexe contrari. Es pensen tenir totes les virtuts, tots els talents, totes les formes de la intel·ligència, i fins i tot de la potència vital, que més aviat sol ésser mediocre i magra. Diuen rarament la veritat. Generalment resulten diferents del que havien estat imaginats. Resulten insuportables. És aquesta desil·lusió el que crea la perfídia femenina. És la venjança normal. En un país com aquest, tot el sistema social sembla consistir a posar tota classe d’obstacles als moviments femenins i a assegurar la impunitat i la rigorosa intocabilitat de la pedanteria dels homes. Les incoherències, les diferències d’humor que els novel·listes assenyalen en les dones no són més que formes de la seva venjança. Fa molta gràcia de veure els homes acusar les dones d’aquests defectes quan en realitat són els homes els autors de les reaccions femenines més típiques. Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses.

Foyé accentua l’escepticisme del seu somriure. El que potser l’enganyava és no saber exactament la finalitat d’aquella dona articulant aquestes frases.

—Vostè, senyoreta —pregunta Quim—, ¿ha trobat, en el curs del seu ofici, un home senzill, vertader i natural?

—Alguns, molt pocs. És clar que hi ha homes dominats per un tal sentit del ridícul que semblen impermeables a la vanitat. Però el sentit del ridícul fa de vegades caure les coses de l’altra banda, i els que tenen la desgràcia de tenir-lo exagerat són inservibles, una espècie de bonifacis. Gairebé tots els altres són pedants i d’una vanitat asfixiant.

Com que del cantó del monument a Colom comença de clarejar, Quim pregunta si no ha arribat l’hora d’abandonar la terrassa del cafè i emprendre el retorn a casa —és dir, al pis del carrer del Bisbe, en el moment que comença aquest carrer partint de la plaça de Sant Jaume. Des d’un dels balcons d’aquesta casa es veu la plaça amb els dos grans edificis enfrontats. A la matinada, aquesta plaça de Sant Jaume és d’un provincialisme burocràtic, glaçat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de setembre 1919

dijous 5 setembre 2019

 

La política d’aquest país no va pas gaire bé. L’agitació social és enorme tant externament (atemptats) com de la part de dins. La confusió és molt obscura; la verbositat, inextricable; els punts de vista, d’una irrisorietat minúscula. Fa l’efecte que no hi ha ningú que tingui el país al cap. Després de la mort del senyor Prat (1917) s’ha fet ben poca cosa de positiu. El senyor Cambó, que ha tingut en el curs de la seva vida tantes iniciatives, es troba —segons els redactors polítics— dubitatiu i preocupat. No n’hi ha pas per menys. De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrere. S’estan creant les condicions d’una dictadura. De l’Estat, no cal ni parlar-ne: només funciona quan no hi ha cap problema.

.

Plou. Quan plou en la declinació inicial de la tarda, apareix en el país l’olor nacional en aquest temps, que és l’olor dels bolets. A Barcelona també se sent, però no tant, amb menys obsessiva precisió, amb menys força —però se sent. Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets.

.

Jo ja no hauré portat mai bigoti, ni sabates amb botons, ni calçotets llargs, ni mangala, ni coll d’aletes, ni anells, ni agulles de corbata, ni cadenes de rellotge, ni perfums, ni xalina, ni cabells llargs… ni tantes i tantes coses típiques de la generació anterior. No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores, que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de setembre 1919

dimarts 3 setembre 2019

La penya (de l’Ateneu) es va de mica en mica reconstruint. Les defeccions de l’estiueig. Els que tornen de fora fan una cara saludable i més o menys morena. Els que no han sortit conserven la pal·lidesa barcelonina. Així, la pell dels assistents, ara, és molt diversa. L’únic contertulià que ha tornat de Prats de Lluçanès, on sol anar cada any, amb la mateixa, profunda blancor de pell que tenia en marxar, és el doctor Borralleras.

Avui ha aparegut Josep Maria de Sagarra, que ve del Montseny. Sagarra és en aquests moments l’astre ascendent de la literatura catalana —i concretament de la poesia. Hom li ha fet una gran rebuda. Com que al costat de la butaca on jo seia n’hi havia una de buida, s’ha assegut al costat meu. Ha demanat cafè i conyac i ha encès un cigar de l’Havana considerable, magnífic. «Aquest xicot no s’està de res!», sento que diu de baix en baix Camps Margarit.

Els poetes noucentistes feren passar de moda Maragall, però aquesta situació no durarà pas gaire. Ara han quedat a dalt de tot els poetes noucentistes, sobretot Bofill i Mates i Josep Carner. Però en aquests moments es comença de sentir a dir que aquests dos poetes són sobretot versificadors, i, per tant, el refredament es troba en perspectiva. Aquest refredament tampoc no durarà gaire, fora que s’hagi perdut la noció de les coses de valor en aquest país. Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic… ¿On arribarà Sagarra? Té una facilitat de ploma prodigiosa i el do de la llengua. És joveníssim. A on arribarà, no es pot pas dir. Ja ho veurem. El cultiu de la conjectura literària és molt difícil i hi ha sorpreses estranyíssimes.

L’únic contertulià que ha fet a Sagarra una rebuda normal, sense exagerar les paraules i la gesticulació, ha estat Quim Borralleras. Són molt amics i el doctor el considera moltíssim, però no el veu gaire clar —vull dir que no veu gaire clara la manera de ser del poeta— i l’observa. No ha pas deixat de dir-ho a les persones que considera discretes.

—Sagarra és molt divers i davant d’ell és sempre possible de trobar-se amb la cosa més impensada. De vegades fa l’ateu (no sé si ho és ben bé), i llavors sembla una monja exclaustrada. Altres vegades fa el catòlic (tampoc no podria dir si ho és ben bé), i llavors sembla el vicari de Betlem. En determinats moments és un home d’un accés magnífic, d’una cortesia meravellosa, d’un tracte agradabilíssim; tot d’un plegat, però, agafa una cara com si es trobés davant d’un traïdor, us mira de reüll, posa uns ulls estranyíssims com si l’haguéssiu ofès… Quan m’he trobat en una situació com aquesta he tractat de fer memòria i de recordar si alguna vegada he comès, conscientment o inconscientment, alguna incorrecció, si li he produït alguna ofensa, amb la intenció d’aclarir les coses de seguida. Aquesta ha estat sempre la meva manera de fer. El cert és que no ho he pogut fer mai, perquè mai no he trobat res que entre nosaltres hagués de ser aclarit. Sagarra té l’obsessió de les ofenses, en té una obsessió fortíssima i deu ser per això que de vegades s’ho pensa. Inventa les ofenses —les dóna per certes malgrat no tenir-ne cap fonament. En aquest punt és massa frívol, els judicis que fa no tenen consistència. La seva màxima complicació psicològica consisteix a ser un malpensat. És la seva defensa. És massa pueril… i el personatge resulta incòmode i difícil.

Aquestes observacions del doctor Borralleras són molt versemblants i les he observades copiosament.

A mesura que va passant la tarda, la reunió s’aclareix i la conversació general s’esfilagarsa en diverses converses petites. Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’El Sol de Madrid i La Publicidad de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.

—Sí —em diu—. Marxaré dintre de poc. Ara em van portant la roba que m’he fet fer…

—¿Roba, dieu? Però si vós heu donat sempre la impressió de tenir-ne molta.

—És clar, però comprendreu que, en casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre…

La mania de Sagarra de parlar grollerament, d’utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fa gràcia a tanta gent, sempre l’he trobada insuportable i grotesca. Afegeix:

—M’he fet fer unes dotzenes de camises, he comprat corbates i mitjons, diversos vestits, un esmòquing, un frac, un jaqué…

—¿No us heu fet fer una levita?

—La levita ha passat de moda, ja no s’utilitza…

Aquesta darrera pregunta la vaig formular tímidament, preveient una reacció contrària del poeta, és dir, suposant que la consideraria una ofensa als seus coneixements vestimentaris i al seu tacte social habitualíssim. Vaig tenir la sorpresa que li passés per ull —sorpresa agradabilíssima.

—¿I d’abrigalls també us n’heu fet fer? Tinc entès que a Berlín hi fa molta fred a l’hivern…

—Naturalment, diversos, i alguns amb el coll i folrats de pell.

—Molt bé. Magnífic. Sereu el periodista més ben vestit de Berlín. És una bona entrada… De tota manera, ¿què voleu que us digui? Tota aquesta quantitat de roba que us emporteu seria potser més adequada en un país que ha guanyat la guerra que en un que l’ha perduda. Suposo que Berlín es troba en una situació molt magra i decandida. La roba que us heu fet fer exigiria París, Londres o els Estats Units.

—No!, és que vull fer una altra classe de periodisme. No vull que em prenguin per un mort de gana ni estic disposat a entrar en la mendicitat de l’ofici. El meu propòsit és arribar a dalt de tot, compreneu?

—¿A dalt de tot de què?

—A dalt de tot de tot.

—Ja ho entenc…

Amb això s’acosta Pujols —que era unes taules enllà parlant amb Josep Maria Albinyana— i la conversa s’interromp. Pujols, que ja coneixia la notícia del nomenament del poeta a la corresponsalia de Berlín, el felicita i li augura un gran èxit entre les senyores de Berlín i en general del germanisme.

—Sereu —li diu— el vertader representant de la raça llatina entre les boires del nord, el representant més tendre, i hem d’esperar que el més expeditiu, i les dones se us fondran a les mans, a les vostres mans divines, que diria l’amic Ors. Això sí: heu de posar un anunci al balcó de la casa que habiteu, assenyalant la vostra presència…

Davant de les frases de Pujols, les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada