A La Veu de Catalunya, Xènius escriu, ara, els articles de «La Vall de Josafat». Hi posa tot el que sap, tot el que ha llegit i tot el que ha sentit dir. I això està bé. Els articles resulten molt bons, són normatius, d’una gran utilitat.
Avui escrivia: «Si traieu el geni i la personalitat a Benvenuto Cellini, quedarà un Gil Blas de Santillana». Aquest —al meu entendre— és un bon plantejament del problema del Renaixement i el plantejament de l’home complet, amb tots els seus vicis i totes les seves virtuts, sense excloure’n res.
Seria, és clar, molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra. Seria absolutament deliciós, ideal. Però el cert és que tots els esforços que la humanitat ha fet per eliminar i prescindir d’aquesta classe de persones han resultat molt incerts, per no dir infructuosos. Els retrats que fa De Sanctis en la seva inoblidable Història de la literatura italiana d’alguns artistes, literats i personatges del Renaixement, fa esborronar.
De vegades tenen molt de talent. Aquest és el drama. L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més inhumà; la hipocresia més baixa, en l’home més ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament de la personalitat plena és inseparable del plantejament del Renaixement.
En les èpoques més magres —com aquesta (excloent la investigació científica)— la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les llagues i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.
Nietzsche, que llegeixo en les traduccions editades pel Mercure, no em fatiga mai. Hom comprèn l’efecte enorme que la seva obra féu a la generació anterior avorrida per la petulància professoral i la solemne mediocritat. El núm. 240 de Humà, massa humà diu: «Com més cultura té un home, més petita és la seva inclinació a la burla i a la sàtira». Quan Taine escriví que Nietzsche és el continuador dels grans moralistes francesos, hi tocà. És una gran veritat.
L’any passat, vaig deixar a G. L’origen de la tragèdia. En tornar-me’l, preguntà: «Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, ¿vol dir retrocedir o avançar?». Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta la portaré clavada per més anys que passin.
Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.
Si la pràctica de les passions de l’amor no estigués voltada de tantes complicacions, prevencions, dificultats i perplexitats, seria una cosa una mica monòtona. Les dones tenen els punts sensibles sempre allà mateix i moltes tenen la sensibilitat al palmell de la mà. Per fortuna, aquesta pràctica fa venir son i aquest resultat té un valor considerable.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.
fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.
Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d’idees.
ssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i es separen després d’una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.
el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.