Arxiu per al 26 novembre 2018

26 de novembre 1918

dilluns 26 novembre 2018

El senyor Torres Jonama.

Emigrat del país molt jove, ha fet una gran fortuna als Estats Units i a Cuba, amb el suro. Després, jugà amb sort a la Borsa, a Wall Street. I ara el tenim ací,1 convertit en filantrop. Hem posat el seu nom a un carrer i quan arriba l’anem a esperar amb l’orquestra, el bombo i els platets.2

Es veu que s’ha enyorat enormement malgrat la prosperitat de la seva vida —i malgrat, sobretot, la situació de misèria que tenia en el moment de marxar. Aquest país s’enyora —és una realitat. Primer volgué comprar el tren petit per impulsar la vida del país. Després proposà de pagar les obres de l’acabament del campanar. Ara sembla que s’ha decidit a pagar les escoles de Palafrugell i dels poblets de la rodalia, i de donar subsidis a les criatures que tenen afició a anar a estudi. Sembla, però, que això dels subsidis no ha pas caigut tan bé com hom es pensava.

És un home alt, corpulent, fort, roig de cara, de gran vivacitat, blanc de bigoti i de cabells, admirablement ben vestit i calçat. Els vestits blaus que porta, amb la rojor de la pell, el blanc dels cabells i la vigoria del coll, li donen un aspecte de senador americà. Deu haver menjat molt bé. La seva muller és una italiana de Florència, una mica freda i llunyana.

Com totes les persones d’aquest país que han estat «allà baix», el senyor Torres sembla, de primer antuvi, una mica trastocat. És un fenomen de desproporció. El seu món, el món en el qual s’ha fet home i enriquit, és un món de cents i millers; en contrast amb la petitesa i la misèria d’ací, l’efecte és abrupte i detonant. Ara, com a filantrop, se li perdona tot. Com que ací tothom sembla dormir i estar una mica aturat, el senyor Torres, que té una gran vitalitat, tracta tothom de burro, de carcamal i d’animalàs, sense excloure gairebé ningú, el rector comprès, és clar. Potser en fa una mica massa. Però de vegades penso que, si un filantrop no pot permetre’s aquests luxes amb els seus filantropats, no sé pas qui podrà fer-ho.

 

Avui em deia que, essent molt jove i molt pobre, i estant dominat per un esperit aventurer de molta vivacitat, sentà plaça de voluntari en les tropes carlistes (en temps de la segona guerra civil) i anà a parar a Estella (Navarra) a la cort del Pretendent. El destinaren a la banda de música reial, de flautí. Hi havia molts catalans. Les coses anaven malament. No hi havia diners. Ningú no cobrava. El soldat era més pobre que una rata. Tot eren protestes i mala sang. Un dia pels carrers d’Estella sortí una manifestació de soldats catalans, morts de fam, amb un penó al davant que portava aquesta inscripció literal:

Si avui no ens paguen
i demà tampoc,
quan vingui la columna
no li farem foc!

—Els degueren afusellar tots… —que jo li dic.

—No senyor. No n’afusellaren cap. En aquella època hi havia moltes menys lleis que ara. El cas no estava previst. Ara tot està previst. Davant d’una novetat s’havia d’inventar i la gent d’aquella època s’estimava més dormir que fer marxar el cap. La manifestació donà resultat. Ens pagaren una friolera i jo vaig continuar tocant el flautí, a la banda.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. “Durant els anys que Torres va estar sense venir a Palafrugell  (de 1914 fins a 1921) no va deixar mai –tot i la distància– de col·laborar pel bé del poble”, diuen a Palafrugell. Pla, doncs, avança uns dos anys aquesta tornada  — (n. ed. bloQG) []
  2. A l’edició de butxaca d’El quadern gris (col. “la butxaca”, llegim “platerets” — (n. ed. bloQG) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada