Arxiu per al 8 novembre 2018

8 de novembre 1918 (2)

dijous 8 novembre 2018

A Aigua Xallida, a peu, amb els Bofill, de Pals (pare i fill), el meu pare i el meu germà. Dia opac, esblaimat, de color de llet aigualida.

L’avi Bofill no calla mai, és un impressionant xerraire sobre totes les coses de la vida i de l’univers. El seu fill Miquel l’escolta esmolat i atent —i de vegades no pot donar l’abast amb els ulls i les orelles. Incorruptible republicà, de matís anticlerical —està subscrit a Las Dominicales del Libre Pensamiento de Nakens—, produeix frases que projecten el meu pare en una mar de confusions. Avui ha fet aquesta: a Espanya han arribat a convertir Jesucrist en un producte típic.

Malgrat el contacte amb l’aire lliure, tinc el pensament aturat i la sensibilitat com embolicada en cotó fluix. En part, això és degut al xàfec verbal del vell Bofill; en part, a la destil·lació de l’alcohol ingerit, malauradament, aquests darrers dies.

Dinem sota els pins. Bolets a la brasa. Verdositats indescriptibles, de colors riquíssims. Les afloracions microbianes del formatge de Roquefort no són pas tan vives. Però aquests colors no van pas bé amb el meu estat físic. M’hauria convingut més un caldo de tapioca, que és el caldo dels —ai las!— llibertins del país.

La mar sembla que camina: gargal llarguer.

En el curs del viatge de retorn, es produeix un crescendo de les facultats verbals del senyor Bofill. En travessar la solitud i llunyania del mas d’en Llor sento una gran enveja de quedar-m’hi. El dia es desfà, com uns ulls que s’apaguen lentament. Entre una cosa i l’altra hem caminat sis hores. Feia anys —potser— que no havia esperat el llit amb tanta tendresa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de novembre 1918

dijous 8 novembre 2018

Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.

 

Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «¿Sense resultat?». Coromina, confús: «Home!… És una senyoreta molt intel·ligent!…». Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…».

En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.

 

Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em dóna febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de novembre 1918 (1)

dijous 8 novembre 2018

Passeig per la carretera de Sant Sebastià. Dia bonic de color. El cel és d’un gris brillant, un formigueig lumínic. Els colors blancs, clars, són d’una meravellosa delicadesa. A les parets de les cases, hi ha blancs que sembla que tenen vida. Dins la grisalla, els arbres s’afinen. Passa un vent petit, suau, com el contacte d’una fulla de rosa a la pell, que fa un somiqueig a les canyes. La muntanya és plena de boletaires. Per Ros, pujo sobre el cap dels Frares. Panorama magnífic. Del cantó de Sant Sebastià, la geologia vertical i crua m’aclapara. A nord, fa de més bon mirar: el cap de Begur, de color de plom clar, Cala de Cabres i Aigua Xallida, rosades. Tamariu, sobre el verd fosc dels pins… La mar és d’un color blau-gris. A l’horitzó hi ha una gran nuvolada de cotó, plena de llum de posta. La terra, en calma. Les vinyes roges, d’un roig madur, oliós, empastat. Un xifrer, que somnia. A ponent, tot es desfà en un suc de taronja.

A l’hora baixa, des d’una determinada finestra, veig un ramat de xais menjant l’herba del cementiri vell. Hi ha un clap de petites flors blanques —caps blancs— com si hi hagués, a sota, alguna criatura enterrada. Més enllà, els camps d’herba semblen tremolar de fred.

Nit clara, viva, dins d’una volta vítria.

 

A les dues de la matinada, toquen a foc. Les campanades, tètriques, accentuen la quietud de la vila —una quietud que fa basarda. La gent dirà demà: primer es feren els estocs; ara es cremen. No crec que hi hagi al món una població menys sensible als focs que aquesta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada