A Aigua Xallida, a peu, amb els Bofill, de Pals (pare i fill), el meu pare i el meu germà. Dia opac, esblaimat, de color de llet aigualida.

L’avi Bofill no calla mai, és un impressionant xerraire sobre totes les coses de la vida i de l’univers. El seu fill Miquel l’escolta esmolat i atent —i de vegades no pot donar l’abast amb els ulls i les orelles. Incorruptible republicà, de matís anticlerical —està subscrit a Las Dominicales del Libre Pensamiento de Nakens—, produeix frases que projecten el meu pare en una mar de confusions. Avui ha fet aquesta: a Espanya han arribat a convertir Jesucrist en un producte típic.

Malgrat el contacte amb l’aire lliure, tinc el pensament aturat i la sensibilitat com embolicada en cotó fluix. En part, això és degut al xàfec verbal del vell Bofill; en part, a la destil·lació de l’alcohol ingerit, malauradament, aquests darrers dies.

Dinem sota els pins. Bolets a la brasa. Verdositats indescriptibles, de colors riquíssims. Les afloracions microbianes del formatge de Roquefort no són pas tan vives. Però aquests colors no van pas bé amb el meu estat físic. M’hauria convingut més un caldo de tapioca, que és el caldo dels —ai las!— llibertins del país.

La mar sembla que camina: gargal llarguer.

En el curs del viatge de retorn, es produeix un crescendo de les facultats verbals del senyor Bofill. En travessar la solitud i llunyania del mas d’en Llor sento una gran enveja de quedar-m’hi. El dia es desfà, com uns ulls que s’apaguen lentament. Entre una cosa i l’altra hem caminat sis hores. Feia anys —potser— que no havia esperat el llit amb tanta tendresa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.