Arxiu per a setembre 2018

« Entrades anteriors
Entrades següents »

6 de setembre 1918

dijous 6 setembre 2018

La família.

Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’aparador que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.

La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:

—Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…

 

 

La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.

 

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica…

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

 

El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de família, jo, Josep Pla, menjar i beure, moral, societat | 4 comentaris »

5 de setembre 1918

dimecres 5 setembre 2018
Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és dir, si és un document absolutament íntim.

La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre? Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria?, ¿com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: «Jo ja m’entenc…» Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habituals, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins d’aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric —o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva, i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso —per dir-ho com Stendhal— de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per aparentar —trobant-me en públic— que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

Aleshores, ¿de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de jo, Josep Pla | 1 comentari »

4 de setembre 1918

dimarts 4 setembre 2018

Al carrer de Cavallers trobo Marian Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

—Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, xala1 com un boig. Jo també. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

—La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia»,2 digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia és la millor sardana que s’ha escrit mai en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

 

Joan B. Coromina diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: ¿s’hi sembla?, ¿no s’hi sembla? En pintura no hi ha més que realisme o pintura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno,3 que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

 

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

 

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest verb, «xalar», és una de les singularitats més remarcables de l’edició revisada per Narcís Garolera. Fins ara, les edicions del Quadern gris escrivien «disfruta», en cursiva. n. ed. bloQG [↩]
  2. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG [↩]
  3. Pla li dedicà un «Homenot», vol 21, 1972. n. ed bloQG [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de art i arts plàstiques, música | 1 comentari »

3 de setembre 1918

dilluns 3 setembre 2018

La guerra.

Fa més de quatre anys que dura —quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument —més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi —que l’home cregui o no cregui.

Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana —dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana —vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:

—Verdun, Verdun, ah sí… Fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:

—Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: «Emília, hem de posar un vàter». «Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…», digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Fou joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el vàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar, d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de política (europea, catalana, espanyola) | 1 comentari »

2 de setembre 1918

diumenge 2 setembre 2018

Ha fet calor tot el dia. Al vespre, la gent, al carrer, para encara la fresca. A la primavera volíem que fes calor i no costava gens de treure’s roba. Ara, que anem vestits, voldríem que l’aire fos més viu. Cada any és el mateix. Aquest joc alternat de puerilitats fa segles i segles que dura. Quina insuportable monotonia!

Posat dins d’una bata de color de palla, el farmacèutic Almeda fa quatre passes davant del seu establiment al carrer de Cavallers. Amb la seva veu nasal —mentre passa un mocador blanc pels vidres de les ulleres— em diu:

—Imagini’s que l’altre dia entrà una nena a la farmàcia. «¿Què vols, nena?», que jo li dic. «La mama m’ha dit que em doni deu cèntims de colcrem». «¿Deu cèntims de colcrem?». «Sí senyor, deu cèntims de colcrem». «Deu cèntims de colcrem! ¿Vols que t’ho posi en dues capsetes, maca?». «Sí senyor, sí, ja ho crec!». Li poso el colcrem en dues capsetes i les hi embolico en paper fi. «La mama m’ha dit —diu la nena en el moment d’allargar la mà per prendre les capsetes— que demà passarà a pagar-ho…». «Molt bé, nena, molt bé».

El senyor Almeda queda un moment pensatiu i després diu, entre conformat i displicent:

—Aquesta és la videta que fem els apotecaris en aquests poblets… Comprèn?

.

A la nit, al cafè, quedo sorprès del soroll enorme, del xivarri escandalós, que mouen, cridant, els jugadors de manilla, tuti, canari, dòmino, etc. És espantós, inaguantable, d’una insuportable impertinència. Estic acostumat de tota la vida a aquest soroll, però cada any, en tornar del deliciós silenci de la marina, em sembla impossible que m’hagi pogut habituar a aquest impressionant i inútil baladreig.

A Palafrugell —i en general a tota la comarca— hi ha un nombre determinat de persones que tenen, havent dinat o havent sopat, una irresistible tendència a cantar-ne una. L’obsessió del gran àpat acabat en cançons és permanent en el país. És una obsessió tan forta que hom cantaria encara que el dinar o el sopar fos corrent. Si hom se n’absté és a contracor —per no ésser pres per boig, simplement.

Una vegada, un d’aquests homes es trobava a Barcelona. Posava —no ho recordo bé— a la Fonda del Padre o a la Fonda de l’Univers. Li donaren el sopar habitual en aquests mediocres establiments. El degué trobar excel·lent perquè de seguida després d’haver sopat digué en veu alta al cambrer, tot fregant-se les mans de satisfacció, d’una manera evidentment inconscient:

—Ara en cantarem una…

La gent del menjador aturà un moment la forquilla entre el plat i la boca. Se’l mirà amb astorament. Al cap d’una estona, quan se l’hagueren ben mirat i remirat, feren un gest volent dir: deu ésser boig… —i reprengueren la masticació suspesa. El pobre palafrugellenc s’adonà de l’aspecte de la gent i tots els colors li sortiren a la cara. Després, abandonà el menjador, escorregut, confusament.

 

Llarga conversació amb Joan B. Coromina al cafè. Està pàl·lid i nerviós. Jo potser estic més nerviós que ell; però, com que he tornat de Calella amb una pell tan torrada i morena, se’m coneix menys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de música, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors
Entrades següents »