6 de setembre 1918

La família.

Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’aparador que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.

La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:

—Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…

 

 

La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.

 

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica…

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

 

El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

4 Respostes a “6 de setembre 1918”

  1. Helena Bonals escrigué:

    M’agrada molt que digui que no té sentit pràctic, que els diners no semblen fets per a ell, però a la carrera ens van dir que aquell que nega el món material és boig.

    Aquest acompanyar-ho tot amb pa de l’àvia potser és per “el nostre pa de cada dia” portat fins a les darreres conseqüències. És ser una mica boja per un altre cantó. Costa molt, a vegades, fer-li entendre a un diabètic ja gran que no li convé gaire de menjar pa, per aquest costum de la vida antiga tan arrelat al que es refereix Pla.

    Tots sabem prou bé quin és el nostre pa de cada dia, cadascun el nostre personal i intransferible.

  2. [...] escrita ara fa un segle. L’he trobada gràcies al bloQG 100, una iniciativa de la Xarxa de Mots (enllaç). M’ha agradat molt i mostra que la discordança entre generacions és un fet intemporal. Cal [...]

  3. Josep VALLS GRAU escrigué:

    Deliciosa lectura sobre Girona i altres temes. Una cosa em crida (una mica) l’atenció: quan Pla escriu sobre el senyor Colomines, hi ha una frase que diu així: “…no solament des del punt de vista del cinturó de xivella…”
    Al senyor Pla no li vaig sentir mai dir “xivella”, sinò sempre “sivella”. I subratllo aquesta paraula perquè les qüestions de vestimenta van ser força habituals en les nostres converses. No és pas cap cas de vida o mort, no és essencial ni primordial ni res de tot això. Però m’ha tocat la curiositat: algú podria dir d’on ve aixó de “xivella”? És que no ho trobo als diccionaris (als diccionaris que tinc a casa, vull dir…). A El Quadern Gris, vol.1 de l’OC, a la pàgina 319, el senyor Pla escriu “sivella”, és clar. Moltes gràcies.
    em podria ós

  4. Ramon Torrents escrigué:

    Benvolgut amic Valls.

    Responc en nom de l’associació Xarxa de Mots, promotora d’aquest blog i del que vam obrir fa 10 anys, el 2008, i us agraeixo aquesta afinada observació, tant com la reproducció del text que vam titular «Una autoentrevista dels anys finals» en el blog Quadern de notes vistes.

    El bloQG del 2008-2009 reproduïa el que es tenia per original del Quadern gris, amb totes les esmenes que vam creure oportunes després de confrontar les edicions clàssiques i les remarques que altres observadors ens vam aconsellar d’introduir-hi, procurant per-ho sempre amb un prudent bon sentit.

    En aquesta nova versió d’internet ens hem basat en l’edició del professor Narcís Garolera (editada el 1912 per la mateixa editorial Destino, explicada i justificada per ell mateix), i encara hi hem esmenat algun error tipogràfic no observat en la correcció de proves d’impremta.

    La «xivella» que hi detecteu en comptes de l’habitual «sivella» ha de ser, doncs, un d’aquests errors tipogràfics, en aquest cas inadvertit per nosaltres, qüestió que, tanmateix, procurarem aclarir amb el Sr. Garolera, sempre que ell encara pugui consultar els originals de Pla.

    Agraïm novament la vostra col·laboració!

    Ramon Torrents
    Xarxa de Mots

Fer un comentari