Una autoentrevista dels anys finals

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.


2 comentaris a “Una autoentrevista dels anys finals”

  1. Helena Bonals ha dit:

    Que bonic, aquest raconet amb llar de foc de la foto!

    “I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances…”: ja està bé que les carreteres estiguin malament si es prioritzen coses més importants per la societat. Això que la gent no vol treballar, només passa quan un treballa. La gent vol i dol.

    “Els sorolls em mortifiquen”: m’agrada el que explica de com escolta les gotes d’aigua caient, demostra la seva sensibilitat. Això que Grècia és “un enorme cementiri de pedres”, potser sí, però les runes són clàssiques i romàntiques alhora, i encara tenen vida.

  2. Ramon Torrents ha dit:

    Acabo de deixar un comentari que té relació amb Josep Mercader i el Motel Empordà.
    És aquest: http://qnv.elquaderngris.cat/?p=594&cpage=1#comment-224

Comentaris