Arxiu de la categoria ‘Política’

Dues cartes a Josep Vergés (1961 i 1966)

08-02-2011

Josep Vergés i Josep Pla (fi dels anys setanta)

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador1 té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

  • El meu país — falta el 1r vol.
  • Els pagesos — fet
  • Viatge a la Catalunya vella  — fet
  • Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
  • Notes disperses (1930-1940) — fet
  • La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya []

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.


Francesc Cambó

18-09-2010

Capítol VIII  (part)

Una història lamentable: el lerrouxisme a Barcelona. El triumvirat Prat de la Riba, Duran i Ventosa, Cambó



Per a seguir el fil de la política catalana, haurem de fer un petit resum del que hem escrit en els últims capítols.

La Lliga Regionalista es constituí, com ja diguérem, el 25 d’abril de 1901 i fou el resultat de la fusió del Centre Nacional Català de Prat de la Riba i d’importants elements econòmics que un moment foren addictes al silvelo-polaviejisme i constituïren la Unió Regionalista. La seva entrada en la política activa fou brillant. Molt poc després d’haver estat constituïda, guanyà les eleccions dels quatre presidents gràcies, sobretot, a l’activitat electoral desplegada per Francesc Cambó i Jaume Carner.

Aquest resultat canvià, de cop i volta, la situació política del país. La seva primera conseqüència consistí en l’entrada del catalanisme polític en la mecànica pública. Després, la infecta misèria de les combinacions electorals de la Restauració s’acabà –les combinacions, vull dir, que tant afavoriren els contactes caciquisme-republicanisme i que tants serveis feren a Pi i Margall. El senyor Pi i Margall fou un gran home, evidentment, però crec que fou sempre dominat per una vanitat personal insuportable. Sistemàticament s’estimà més sortir diputat per Barcelona del braç dels monàrquics canovistes o sagastins que deixar d’ésser diputat. És una posició com una altra, si voleu, però és una mica estranya. La darrera combinació d’aquest contacte donà entrada en la vida pública de Catalunya a un home que, valent-se de totes les armes de la demagògia i de totes les formes de la bandarreria, s’apoderà d’aquest país i l’intervingué una pila d’anys. Alejandro Lerroux fou elegit en aquelles eleccions anant en candidatura amb Pi i Margall.

Aquell mateix any la Lliga aconseguí un altre triomf assenyalat a les eleccions municipals del mes de novembre –el joc d’elements de les quals també hem descrit amb anterioritat. La vida pública catalana s’emplenà aquell any de dos elements essencials: de les incidències municipals provocades per la ventada d’aire fresc que els catalanistes portaren a la Casa Gran i del desenvolupament del procés d’incubació del lerrouxisme. Aquest procés es podria comparar a una inundació general que cap sistema de defensa no pot aturar.

Si no vaig equivocat, fou Cambó la primera persona d’aquest país que atacà el monstre informe que es projectava. Ataca Lerroux de dret i al cap. L’ataca amb documents a la mà, estableix i demostra la duplicitat anàrquico-oficial, o, si voleu, governamental-revolucionària. La fraseologia demagògica és, però, en certs moments tan plena de màgia que és inútil de lluitar. La raó, els arguments, les proves aclaparadores –sobretot en aquest país–, no tenen en moments semblants cap força per a canviar una situació. S’ha d’esperar que la fase més forta de l’atac de follia general hagi passat. El cert és que Lerroux es féu l’amo absolut de Barcelona i que la gent cregué de bona fe que el pavo republicano estava a punt de caure i no es podia fer esperar. Lerroux repeteix a Barcelona les ximpleries de la premsa corresponsable franco-italiana de l’època, adobades al gust eròtico-sentimental del Paral·lel, a la tradició anarquista del moviment obrer i a les esperances de l’aferisme d’esquerra ansiós, que està naixent. Comença llavors el preludi de saqueig de l’Ajuntament i hom distreu el públic de la fressa de duros que se sent de la plaça de Sant Jaume estant –paraules del regidor Binaixa– discutint desaforadament si el Consistori ha d’anar o no a la processó de Corpus o si el Divendres Sant hi ha d’haver circulació rodada. Gairebé totes les grans frases de l’emperador del Paral·lel –com aquella que digué més tard, que hay que levantar el velo a las novicias y convertirlas en madres– no són més que diversius d’algun negoci brut, inconfessable i repugnant.

Si l’any 1902 és el de la incubació del lerrouxisme, l’any 1903 fou el de les seves grans victòries electorals. És natural que aquests dos anys hagin estat un dels períodes de la història moderna de Catalunya més ingloriós. D’aquest període, n’ha quedat una paraula que la gent d’avui aplica abundantment –la paraula lerrouxista, lerrouxisme–, per qualificar un negoci o una persona immorals. Diré, per acabar aquest paràgraf, que els qui creuen que el lerrouxisme fou un partit de funcionaris forasters, d’al·lògens i d’aventurers miserables, s’equivoquen: en el lerrouxisme, hi entraren una gran quantitat de catalans.

En el curs de la fabulosa onada lerrouxista, la Lliga passà per una situació absolutament precària. Es concentraren sobre aquest partit diversos grans infortunis. En el mes de març de 1902, Prat de la Riba reproduí a «La Veu de Catalunya» un article d’un diari de Perpinyà sobre el moviment dels viticultors del Migdia de França, que en aquell moment era fort. Aquest article valgué un procés amb empresonament al senyor Prat. Fou tancat en una cel·la de la presó del carrer d’Amàlia, després presó de dones i en aquella època presó general, perquè la Model encara no era acabada. A la presó, Prat rebé innombrables testimonis d’afecte i de simpatia provinents de tot Catalunya i dels camps polítics i socials més diversos. L’empresonament arribà a tenir estat parlamentari. La salut del senyor Prat, però, que sempre fou mitjana per no dir petita, es ressentí considerablement d’aquesta reclusió. Alliberat, hagué de marxar al sanatori de Dourtol (França) i tardà molt temps a restablir-se. Del mes de març, en efecte, fins a l’estiu del 1904, Prat visqué completament retirat de la política. Posteriorment hagué de passar llargues temporades de la seva vida fent règim de malalt.

En el terreny electoral, la Lliga sofrí el 1903 tres aparatoses derrotes consecutives: les provincials del mes de maig, les legislatives d’abril i les municipals de novembre. Aquests resultats electorals foren la conseqüència de l’expansió lerrouxista del 1902. El retrocés de la política catalana marcat per aquests resultats produí a Madrid la repercussió natural. En aquest món no hi ha res nou, i la política d’aquests dies té els seus precedents a principis de segle. Romanones respongué a la pastoral del cardenal Casañas sobre l’ensenyança del catecisme a Catalunya amb el decret del 23 de novembre de 1902, el qual estableix càstigs fulminants aplicables als mestres que ensenyin la doctrina en català. El decret, però, tingué un sentit tan intolerablement tirànic, que, de seguida que els catalanistes reconquistaren les posicions perdudes, el Govern conservador que substituí la situació liberal que avalà el decret Romanones l’aclarí en el sentit que el decret només regia per als mestres que volguessin ensenyar en català els qui només sabessin el castellà (!). Aquest cas, que posteriorment s’ha repetit moltes vegades, no és més que un fenomen de correlació natural. Sempre que aquest país ha tingut representants per a defensar-lo, les forces contràries s’han abstingut de fer-li mal; de seguida, però, que per una raó o per l’altra, el país ha afluixat, totes les situacions han estat bones per a portar a cap tota mena de treballs de despersonalització i d’uniformització brutals.

A Barcelona, aquest retrocés fou molt discutit; sobretot –per les circumstàncies que hi intervingueren– el retrocés que comportava el resultat de les eleccions provincials del maig. La causa essencial de la derrota fou atribuïda, en efecte, al fet d’haver comès la Lliga l’error d’haver-se coalitzat amb els elements carlins i catòlics i d’haver batejat la candidatura amb el nom de catòlico-regionalista. Aturem-nos un moment davant aquesta afirmació. Si examinem, en efecte, aquesta coalició a la llum de la finalitat única que ha tingut la Lliga –és a dir, a la llum de la voluntat de catalanització del país–, es veu que la coalició té per a la Lliga un sentit clar. En primer lloc, no hauria pogut, encara que hagués volgut, aliar-se amb el sector catalanista d’esquerra, perquè en aquest moment els catalans d’esquerra que eren realment catalanistes ja eren a la Lliga i els que no hi eren s’havien fet lerrouxistes. Per tant, l’ambient més immediatament catalanitzable, tenint en compte sobretot la història i la tradició, era evidentment la dreta. En efecte: establint la coalició, la Lliga, ¿què hi podia perdre? Aquest partit era un partit fort, amb una doctrina, amb una personalitat feta, inconfusible. La dreta, en canvi, pel fet d’establir el diàleg, precisament perquè no tenia la masculinitat política que tenia la Lliga, es posava en situació d’ésser influïda i catalanitzada. I no és això, de fet, el que passà? No s’ha pas de perdre de vista, en efecte, que en aquest país les forces més irreductiblement provincianes s’han trobat sempre o a l’extrema dreta o a l’extrema esquerra, fins al punt que es pot dir que encara hi ha en aquests sectors terres completament verges. Tant és així, que el camí que s’ha fet a través de la dreta s’ha portat a cap mitjançant coalicions. Aquestes coalicions han estat alternades amb envestides d’una ferotge i implacable ironia. Aquest treball alternat revela una tàctica política. Prat de la Riba i Duran i Ventosa portaren aquest treball a un extrem de perfecció remarcable. El senyor Prat s’alia amb els elements de la dreta que estan, ben entès, disposats a seguir-lo. Quan el nus de la lligada, per contra, no pot fer-se al seu gust, llavors els llança a sobre la cavalleria del ridícul. Això explica per què la Lliga ha estat aquests últims anys, per a la dreta, intermitentment, l’essència de totes les virtuts i de tots els vicis. I aquesta tàctica de desgast, ¿qui hauria pogut resistir-la? La dreta, rústica, químicament pura, primària, qui l’ha morta a Catalunya ha estat la Lliga.

El que semblà, doncs, l’any 1903 un error gravíssim, ara que es poden veure les coses en perspectiva, resulta que fou l’inici de l’única tàctica possible.

En les eleccions del 1903, doncs, el meteor del lerrouxisme –astre que oficialment prengué a Espanya el nom genèric d’Unión Republicana– tingué un aspecte grandiós i apoteòsic. Salmerón fou elegit diputat per Barcelona aquell any, per trenta-cinc mil vots. A les eleccions municipals hom copà diversos districtes. Lerroux inicià llavors el període gloriós de la seva vida. El seu prestigi arribà a ésser tan fort i la màgia externa tan considerable, que diversos intel·lectuals apreciats, com Baroja, per exemple, quedaren una temporada enlluernats. Al mateix temps una part de la burgesia doblegà l’esquena, rendida. No cal dir que l’autor preferit de Lerroux en aquells moments apoteòsics, el nom que presenta quan vol citar un mestre, és Pi i Margall. A cada moment s’omple la boca amb la paraula federalisme. Lerroux sap perfectament que les idees de Pi i Margall són tan poc concretes i la figura d’aquest polític prou incerta a Catalunya per a servir-se’n amb el més gran profit possible. Pi i Margall produí, en efecte, a Lerroux un rendiment considerable. Els federals catalans gairebé en la seva totalitat –s’ha de fer l’excepció del petit nucli de Catalunya Federal– entraren en el lerrouxisme. A les comarques catalanes on el federalisme era una força –com a l’Empordà, per exemple– aquest fenomen es produí d’una manera clara, i encara avui hi ha en el meu país uns homes estranys que s’anomenen a si mateixos lerrouxistes. Tots provenen del federalisme. Vallès i Ribot, la primera personalitat en aquell moment del federalisme, assistí a la festa de la col·locació de la primera pedra de la Casa del Pueblo i marxà amb el corrent. Tot això, ben mirat, és perfectament natural, perquè, ¿quins arguments trobaren els federals en la doctrina de Pi i Margall per a oposar-se al lerrouxisme? Encara que haguessin cercat, no n’haurien pas pogut trobar cap. El lerrouxisme ha estat de fet la darrera gran revifalla del pimargallisme, i els federals que no tingueren ni l’esma de fer-se lerrouxistes quedaren purament i simplement fossilitzats i penetraren sense dolor aparent en la vida beata del casino federal-recreatiu-espanyolista.

Sobre Pi i Margall, ja diguérem en el capítol primer d’aquesta obra el nostre franc parer. No és pas qüestió de repetir-lo. Sigui quina sigui, però, la idea que de la personalitat històrica de Pi es faci tot lector d’aquest llibre, no crec que ningú pugui negar que la vaguetat permanent de les doctrines de Pi ha permès de donar una bandera a les ofensives més insidioses i més ben disfressades que s’han portat a cap contra aquest país. Aquí a Catalunya, Pi i Margall és un lloc comú, i, com que a cada poble hi ha un carrer que porta el seu nom, és un veritable sacrilegi discutir la seva actuació política i la seva doctrina. Però valdria la pena de recordar que Pi i Margall ha estat i és venerat per tots els sectors de la política espanyola amb una unanimitat magnífica. Aquest sol fet ens hauria de fer estar en guàrdia. Podríem, en efecte, reproduir elogis de Pi i Margall procedents no ja del camp republicà, sinó de tots els matisos del camp monàrquic. El federalisme de Pi –i, això, ho han comprès profundament els espanyols– és un procediment disfressat, i per tant molt més maliciós que l’unitarisme, de castellanització de Catalunya. És un procediment que té per base el fet que Catalunya es decideixi voluntàriament, sempre que vulgui parlar seriosament, a usar el castellà. Ell mateix, ¿és que per ventura no se’n donava vergonya de parlar el català? Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta –i tan catastròfica– que, si hom desplaça la doctrina d’un camp hipotètic completament estrany a la tradició espanyola i catalana, no hi queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. A les mans de Lerroux, com a les mans de Layret, a les mans dels anarquistes com a les mans dels pseudo-liberals, a les mans de Pich i Pon com a les mans de Natalio Ribas, Pi i Margall és sempre el mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per a amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar.

La crisi de la Lliga, iniciada l’any 1902, madurada l’any 1903, arriba a la tardor de 1904 al seu punt crític. Relatàrem, en efecte, amb tot detall, les conseqüències polítiques que comportà el discurs de Cambó pronunciat davant el rei Alfons XIII. Aquest discurs produí la ruptura del front catalanista en el moment gravíssim de l’apoteosi lerrouxista. Aquesta ruptura, afegida als obstacles que acabem d’historiar, creà un moment d’un aspecte tan poc favorable, una situació tan difícil, que semblà iniciar-se a la Lliga un procés de descomposició interna definitiva. Ja veurem de seguida, però, de quina manera aquest procés esdevingué el fonament de la fortuna de la Lliga.

Per a un partit polític de vitalitat els moments de crisi poden ésser almenys tan perillosos com els moments de triomf espectacular. Poden ésser, però, també, les circumstàncies ajudant, una ocasió excel·lent per a enfortir-se. Els moments de crisi són favorables als estovaments de la deixadesa, que produeixen inevitablement una febreta d’enraonies inoperants i deliberatives. Quan un partit, en efecte, no té una unitat de direcció li és impossible de mantenir la cohesió de la massa. Hi ha el perill, en un mot, en situacions així, que el partit esdevingui una simple federació de casinos, o de coteries, o de penyes, i que d’aquesta vegetació en surti un planter d’iniciatives genials, contradictòries i magnífiques, capaces per excés de magnificència i de geni d’acabar de precipitar la crisi. Un casino està sempre dominat pels elements més controversialistes, i ja se sap que un controversialista no ha pogut mai resistir la mirada tirànica d’un conserge. Així s’arriba al que tothom ha pogut observar pels seus propis fills: que els conserges són en realitat els qui fan i desfan en els casinos polítics. Els perills d’un partit fet a base de les necessitats polítiques de l’estament dels conserges són notoris. El principal és de fer caure el partit a les mans dels nuclis formats pels elements més irresponsables, més ineptes i més verbals  –nuclis elegits, això sí, a través dels principis del sufragi universal més pur i més rígid.

Lluitant contra aquest perill de descomposició es pot caure en un extrem contrari, igualment funest, es pot caure en el cesarisme. Es parlà, en efecte, un moment a la Lliga de posar un pern d’acer dins l’estructura del partit pel procediment de nomenar un líder amb plens poders i amb facultats autocràtiques i omnímodes. Aquesta idea, però, no prosperà i fou rebutjada pels elements més importants. El qui parlà llavors contra la creació d’un cap únic amb més convenciment i amb més calor fou Cambó, malgrat que ell era, si la solució s’hagués imposat, el líder indiscutible.

La solució de la crisi del partit es trobà en la creació de la Comissió d’Acció Política. La idea de la creació d’aquest organisme és de Cambó, i el dia que la junta general de la Lliga l’adoptà, Prat, malalt, vingué a Barcelona per refermar la iniciativa. Per donar flexibilitat al partit, per treure les coses de l’enfangament deliberatiu i verbal, per poder prendre en un moment donat una decisió ràpida i coherent amb la variabilitat de les circumstàncies, hom creà al costat de la junta directiva del partit una comissió al marge, dotada de plens poders, de facultats superiors, diríem, encarregada de fer les coses sense necessitat de portar actes ni papers i de prendre tota la responsabilitat dels esdeveniments polítics. La necessitat d’un organisme així s’havia fet sentir d’una manera extremament aguda durant aquelles hores dramàtiques del discurs del senyor Cambó davant el rei –aquelles hores en què es demostrà d’una manera clara que l’estructura del partit no responia exactament a les possibilitats d’eficiència i de mal·leabilitat que hom n’esperava. Calia, en un mot, un organisme que assegurés una direcció, una coherència, i permetés de donar un sentit de continuïtat al moviment. Calia, a més a més, assegurar que aquest organisme tingués una vida independent de les fluctuacions irreflexives i de mobilitat extrema de l’opinió dels casinos. Això és el que fou fet. La Comissió d’Acció Política salvà llavors la Lliga i esdevingué més tard l’organisme polític de direcció gairebé general del catalanisme.

A la Lliga hi hagué, doncs, una junta directiva que es dedicà, sobretot, a les relacions públiques, que són importants però en definitiva secundàries, i la Comissió d’Acció Política.

Aquest darrer organisme fou format amb persones de reconeguda ambició política, de capacitat i de dedicació total al partit –vull dir dedicació de nit i dia– i, com és natural, d’absoluta adhesió a la ideologia –que ja tractarem de donar– del partit. Cap dubte sobre aquesta matèria, sobretot en un país de genis com aquest. Aquesta manera de pensar creà a Catalunya el primer nucli polític actuant, des de Felip V. El nombre de membres fou limitat; no per raons abstractes, sinó pel nombre de persones utilitzables i positives de cada moment. Organisme de resolució i d’execució, més que de deliberació, la Comissió d’Acció Política pogué, en moments determinats, i per resoldre un determinat afer, ajuntar-se, momentàniament, un o més membres. Això de banda, les sessions de la Comissió, no tenint com no tenen cap caràcter oficial, no han pas deixat testimonis escrits coneguts de la seva existència. N’han deixats, però, tants de reals, que seria del més gran interès, ara que s’hi és a temps, recollir dels seus membres els elements per a fer una història d’aquest organisme. Ha estat, repetim-ho, la Comissió d’Acció Política el nucli essencial de la vida pública d’aquest país durant tot el primer quart de segle.

La Comissió de què ara parlem ha estat el que ha donat a la Lliga la forma particular que ha tingut. En els països de gran vitalitat i de gran tradició polítiques, en els llocs on el record del passat no és una cosa acadèmica i morta, sinó un alliçonament constant del present i de l’esdevenidor, la vida dels partits és governada pel que en podríem dir el principi de la democràcia corregida. La importació d’aquest principi en el nostre país féu de la Lliga un partit d’estructura completament nova, el dotà d’una forma típica, i el fet que la nostra tendència al desequilibri –desequilibri que va dels excessos de la polvorització democràtica a la rigidesa gebrada del partit personal– hagi pogut adaptar-se a la fórmula mitjana, enraonada i profunda que comporta el principi mateix que hi ha a la base de la Comissió d’Acció Política, demostra fins a quin punt aquest partit ha representat en aquest país un element de progrés i d’educació política. A la Comissió de referència no hi hagué mai líder; no hi hagué mai cap acta ni cap paper escrit; la direcció fou col·legiada; la unanimitat com a mètode de treball, indefectible.

Aquestes innovacions, amb el millorament cívic que han comportat, han creat, amb intenció polèmica, una abundantíssinia literatura al marge del que un dia s’anomenaren els misteris de la Lliga. És natural, en efecte, que un país acostumat a l’anarquia i a la incoherència pública, habituat a moure’s per simples qüestions personals, hagi contingut elements que hagin considerat incomprensible la tàctica de la unanimitat i hagin vist com una cosa misteriosa aquell aire matisat i intermedi que la Lliga, com tots els partits del món que existeixen realment, ha donat a les seves manifestacions polítiques. No hi ha cap misteri llevat del que es pugui deduir, en un país de política interna inexistent, d’un coneixement més ajustat dels homes i de saber el que és realment fer política. També ha estat objecte de molta elucubració el que s’anomena el programa de la Lliga. Sobre aquest programa, cal aturar-s’hi un moment.

Hi ha hagut, em sembla, en el nostre moviment, dues menes de partits polítics. Hi ha hagut un partit que ha nascut espontàniament a través d’un procés llarg i natural, gestació que s’ha anat pastant pel procediment de la contrastació d’idees, d’una doctrina, una tàctica i una experiència. Aquest partit ha estat la Lliga Regionalista. Hi ha hagut després diversos partits provocats, forçats, nascuts d’un revirement momentani de l’opinió, d’una explosió de simpatia personal circumstancial, de la vel·leïtat d’independència d’una coterie. Aquests partits han constituït l’element divertit i fantàstic de la política catalana d’aquests últims trenta anys; s’han ensorrat de seguida que la seva causa momentània ha deixat de tenir una justificació passional. Aquests partits, encara, han sotmès a un règim de muntanyes russes l’opinió pública. Han estat, malgrat la literatura optimista que durant un cert temps han segregat, fenòmens de profunda decadència. La política de muntanyes russes ha fatigat l’opinió d’una manera indicible. Per aquesta raó, totes aquestes formacions passaren avall i, davant la sorpresa de l’opinió, la Lliga durà molts anys. I és que aquest partit ja existia molt abans que el Govern civil aprovés els estatuts. Existia molt abans que el nom fos inventat. És a través de la lectura de «La Veu», setmanari, i de «La Veu», diari, que es pot veure el període de formació, pre-política, diríem, del partit. El diari recull el que hi ha a l’aire. Es produeix sobre les seves planes, a través de polèmiques, d’aportacions individuals, de l’acumulació d’observacions, un cos de doctrina, un comú denominador, un ambient d’integració social. S’arriba en aquest resultat sense que cap dogma rígid i anterior en sobti la cristal·lització. La coordinació es fa per via d’empirisme. Aquesta exploració i aquest encaixament del partit dins la realitat és una feina una mica llarga, però a còpia de provatures es van posant els junts d’una manera tan fina que de vegades la continuïtat sembla imperceptible. Per això aquest partit, avui, i sobretot l’esperit que comporta, podria momentàniament desaparèixer. Al cap d’un moment, però, aquest esperit rebrotaria perquè és la mateixa naturalitat.

A «La Veu» aquest període de formació es produeix enmig d’un garbuix d’idees i d’una barreja de temperaments que a la llarga havien d’ésser forçosament incompatibles. En el moment de la formació, però, aquests contrastos foren probablement favorables. Els instints tradicionalistes, mil·lenaris, antiquíssims, es barrejaren sobre les planes del diari amb aportacions moderníssimes. En un moment determinat escriuen a «La Veu» el bisbe de Vic i Gabriel Alomar, Prat de la Riba i l’advocat Lluhí, Sunyol i Cambó, Duran i Ventosa i Jaume Carner, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner. De portes enfora, el diari fa la impressió d’una caldera variada i indescriptible. Les coses, però, es van posant i aclarint a mesura que es produeix sobre el diari el natural treball de selecció. Les planes serveixen simultàniament de camp de suggestió i d’iniciativa, de clos de deliberació i d’instrument de solució. En surt, com és natural, tot el que té el moviment d’experiència històrica, de contingut ideològic i de possibilitats d’iniciativa. Aquesta considerable acumulació de forces inicials és la pedrera de la Lliga. L’espontaneïtat canalitzada pel contrast d’idees i de temperaments que presidí la naixença d’aquesta agrupació política és el que explica la seva considerable consistència i la seva vitalitat variadíssima.

Políticament, la resultant dels anys de formació fou transportada, a través d’una fórmula correcta, en el primer article del reglament del partit. La comprensió d’aquest article és essencial per a tenir una idea clara de la història d’aquesta agrupació política. L’article diu així: «És objecte de la Lliga Regionalista la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya treballant per tots els mitjans legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre l’Estat espanyol». A través d’aquestes ratlles els creadors del partit tractaren de fer dues afirmacions essencials: primer, afirmaren la finalitat de l’organisme; després, adoptaren el camí per a arribar-hi.

La finalitat és la reivindicació d’uns drets. Aquesta fórmula és feliç i ben trobada perquè engloba totes les nuances del moviment des de les més radicals fins a les més moderades. És una fórmula, en efecte, que ningú no pot deixar d’admetre, sigui quina sigui la seva posició en el moviment. Els únics que s’han exclòs voluntàriament de la fórmula són, naturalment, els federals de tendència castellanista. El cas és ben clar: suposeu que Espanya demà es doni una constitució federal a base de parlar castellà. ¿Quin catalanista acceptaria aquest federalisme? És per defensar aquesta posició que els estatuts són redactats d’aquesta manera. Un federalisme atorgat a la castellana, a base d’una llengua única, és a dir, a base de desconèixer el fet de la personalitat d’aquest país, no és més que un expedient administratiu per a adormir un problema polític. Comportant aquest federalisme –per més pura que sigui la seva base, diríem legal o si voleu de sufragi universal– una subestimació de la llengua, significa una solució extravagant, contrària a la reivindicació dels drets a què al·ludíem.

Pel que fa referència al mètode per a arribar a la finalitat que s’ha donat aquest partit, l’article esmentat fa una afirmació completament antirevolucionària; postula la tècnica de concessions parcials, defensa, en un mot, l’evolucionisme. Aquesta afirmació fou feta per excloure del partit els partidaris del tot o res, que sempre abunden en aquest país. Amb aquesta tàctica hom tractà d’evitar el pitjor mal que ens podria caure a sobre: el de poder disposar, en efecte, d’un grau d’autonomia i que no pogués emplenar per la raó que sigui: per falta d’experiència, com veiérem, alguns anys després, en tanta abundància.

Aquesta afirmació semblarà als xovinistes una impertinència intolerable. És una afirmació, però, que, quan la mediteu fredament, resulta tan veritat avui com el dia que fou escrita. Desgraciadament, les circumstàncies d’aquests últims anys han produït una tan gran acumulació de material al marge d’aquest article, que per contrast el bon sentit d’aquesta fórmula pren un relleu considerable, relleu que tota persona amb ulls a la cara veurà per ella mateixa i li farà sentir la superfluïtat d’una demostració ulterior. Durant aquest període de temps, això és, des del dia que la fórmula fou escrita fins avui, és indubtable que el moviment ha avançat un gran pas, un pas que no és pas exagerat de qualificar d’important. Però més de la meitat de Catalunya conserva encara avui la seva virginitat provinciana en la seva forma més indiferent, i una part de la població viu completament al marge de les idees que han creat tot el que conté aquest país de més positiu i de més cívic. L’erraria qui cregués, però, que hi ha entrat algun altre principi.

Aquest és tot el programa de la Lliga, i no n’hi ha d’altre. És un programa que en el seu aspecte positiu engloba tots els matisos i en el seu aspecte negatiu aspira a ésser un fre a la pura follia del tot o res i al federalisme imposat –la imposició és un mètode corrent a Madrid. Fora del dogma de la reivindicació dels drets mitjançant els procediments humans normals, no hi ha hagut cap altre dogma a la Lliga.

Hi ha hagut moments que certs problemes han tingut dins el partit una veritable popularitat i han estat discutits des de tots els punts de vista. Així fou, per exemple, la representació proporcional i la representació corporativa, que alguns han cregut que formaven part del programa del partit. No hi ha hagut tal cosa. La qüestió de la representació corporativa tingué durant els primers temps del moviment un estat continuat d’actualitat. La necessitat de la representació corporativa fou defensada per «La Renaixensa» i per la Unió Catalanista. En el missatge que hom dirigí a la Reina Regent el 14 de desembre de 1898 fou inclosa la demanda que l’elecció dels Ajuntaments, Diputacions i el Senat es fes directament o indirecta pels gremis, les classes i les corporacions. En constituir-se la Lliga, la qüestió fou tractada àmpliament al diari i portada a l’Ajuntament per Jaume Carner. Aquesta mena de representació era del tot favorable a la ideologia del partit –perquè aquesta forma del sufragi és oposada a les formes abstractes de la política i, per tant, es troba dins la tradició del país. Considerat l’estat de corrupció del sufragi universal a Espanya, aquesta forma hauria representat per altra part una garantia de sinceritat política almenys en el punt concret de poder saber el pensament dels interessos de la classe dirigent. En discutir-se al Parlament la llei d’Administració Local, de Maura, els regionalistes defensaren aquesta forma de representació. Els liberals, davant els quals es posà Hurtado, es pensaren fer alguna cosa defensant el sufragi universal abstracte, que comportava naturalment l’acceptació del sufragi universal entre espanyols –el qual ho era tot menys universal. La qüestió de la representació proporcional té a la Lliga una història semblant a la que acabem d’exposar referent a la representació corporativa. Ni una qüestió ni l’altra no han estat mai dogmes fixos. Fora de l’article primer dels estatuts que hem pogut interpretar d’una manera que es pot considerar autèntica perquè en aquestes planes hem tractat de reflectir el pensament de les persones que el redactaren, tota la resta ha estat en aquest partit qüestió de tàctica, de moment i de circumstància. Tot ha estat, en un mot, empirisme i relativisme.

Després del que acabem de relatar és molt probable que el lector comprengui que el que ha constituït la gran qualitat de la Lliga ha estat el sentit afinat que ha demostrat per a comprendre les realitats presents i per a aprofitar-se de l’experiència històrica. La realització d’aquestes qualitats a través del temps i de l’espai no hauria estat possible, però, sense tenir presents els noms de tres homes, la concordança dels quals explica tot el partit i tota la seva història.

La Lliga Regionalista ha estat un moviment basat sobre –i que se’ns permeti la imatge, en gràcia a la seva exactitud– un trespeus humà, format pels senyors Prat de la Riba, Duran i Ventosa i Cambó. Aquest triumvirat és l’essència del partit. Un triumvirat, com a mètode de treball polític, ha donat històricament per resultat situacions dominades pel personalisme. N’hi ha hagut prou, en efecte, que una diferència de temperament o de passió oposés dos membres d’una situació semblant, perquè el tercer esdevingués fatalment l’àrbitre i arribés a l’autoritat superior. El triumvirat de la Lliga, però, ha trencat en aquest punt tots els precedents. El més gran desig polític dels membres que l’han format ha estat d’arribar a compenetrar-se, a posar-se d’acord, a treballar i resoldre-ho tot per unanimitat. Aquests tres homes han tingut el seu temperament particular extremament acusat, però en el punt concret de llur coordinació política arribaren a entendre’s d’una manera tan perfecta i absoluta que de vegades, separats per mils quilòmetres de distància, pogueren i saberen formular davant un fet nou, davant una situació sense precedents, per anticipat, el que pensaria o opinaria llur company. No hi ha pas gaires casos d’integració tan completa com el que ha presentat el triumvirat de la Lliga. Aquesta integració durà fins que la mort de Prat trencà malauradament el triumvirat.

Diversos factors afavoriren aquest estat d’integració. Hi ajudà, en primer lloc, la necessitat de la llei de la divisió del treball. Girat el senyor Prat especialment de cara a la política catalana considerada com un tot; especialitzat el senyor Duran en la política barcelonina i el senyor Cambó lligant amb una braçada, amb un peu a Barcelona i l’altre a Madrid, tota l’acció del catalanisme militant, es creà una situació d’una capacitat tan àmplia que pogué atendre totes les modalitats i tots els problemes del país. Si s’haguessin de detallar, però, i de precisar els límits estrictes de l’actuació d’aquests tres homes, no crec pas que ningú humanament ho pogués arribar a portar a cap. Tots tres són homes de pensament i alhora homes d’acció. Tots tres semblen haver-se especialitzat en un ram determinat de la política, però tots tres alhora han sentit la necessitat d’envair les altres branques. El senyor Duran és no sols un especialista de la política barcelonina, sinó que és un dels coneixedors més complets que hem tingut de l’ambient polític de Madrid. Les seves observacions sobre els instints que regulen la vida política espanyola han estat d’una utilitat considerable pel moviment d’aquest país. El senyor Prat no sols fou un coneixedor complet dels problemes generals de Catalunya, prenent el país com un organisme vivent, sinó que donà moltes vegades la norma del que podríem anomenar la política espanyola del catalanisme. I el senyor Cambó, pel fet d’ésser l’home més essencial per l’acció, hagué d’intervenir en realitat en tots els problemes, prendre coneixement de totes les solucions i donar l’última empenta a tot. La divisió del treball, doncs, és certa d’una manera absoluta a condició que hom no la prengui com un treball d’oficina, és a dir, que hom la corregeixi amb la interpretació, amb l’avidesa política que davant totes les qüestions han demostrat sentir aquests tres homes.

L’eficàcia del triumvirat fou possible encara, perquè la diversitat essencial d’aquests tres homes féu possible la seva adaptació a l’índole complexa del moviment. El catalanisme és, per essència, com tots els problemes similars, de naturalesa complicada. És un moviment que es troba en lluita amb un determinat sistema d’autoritats i alhora vol resoldre a Catalunya el problema de l’autoritat. Tot el que té de revolucionari en el seu aspecte negatiu i de crítica, ho té de constructiu i de creador en un aspecte simultani. Que el catalanisme ha estat a Espanya l’única forma revolucionària que ha existit en bona part d’aquest segle és una cosa que ningú no discuteix. És igualment veritat que, tot el que hi ha en aquest país de coordinat i d’ordenat i de cívic, ho devem alhora al catalanisme. Davant aquesta situació complexa, calien homes complexos, i, aquesta riquesa de desdoblament, l’ha trobada Catalunya més que en ningú en les tres figures de què ara parlem. Tots tres homes haurien estat en un país normal tres considerables forces de govern i de creació. A Catalunya han hagut d’alternar aquesta capacitat amb la de dirigir els moviments d’oposició més frenètics i més apassionats que es recorden en aquest país. S’ha de confessar que han servit tan bé per a una cosa com per a l’altra.

També hi ha, naturalment, matisos entre ells. És més fàcil de comprendre, en efecte, la figura de Prat fent de President de la Mancomunitat que no pas exaltant al carrer una manifestació popular o fent unes eleccions. És igualment més coherent, en la persona de Duran, la direcció de la vida municipal de Barcelona que no pas la cridòria revolucionària. Prat i Duran foren essencialment polítics de govern i homes de gabinet. Ni l’un ni l’altre, però, no defugiren mai cap responsabilitat ni desertaren el seu lloc. De tots tres, però, el que representa una riquesa de temperament més lligada amb les necessitats complexes del moviment, és potser, el senyor Cambó. El trobàrem, joveníssim, en els capítols anteriors, regidor de Barcelona, fent la feina de construcció que tothom recorda. El trobarem, més endavant, al Parlament, als ministeris, al centre de moltes qüestions, iniciatives i realitzacions. Tothom sap –i amb aquesta observació n’hi haurà prou per a donar a entendre el que pretenem d’expressar– que, quan el senyor Cambó estigué al govern, Espanya tingué més aviat una política nacional pròpia i es pogué estalviar d’ésser un país pràcticament intervingut. Totes aquestes qualitats de governant –que en altres ambients polítics haurien fet del senyor Cambó un secretari d’Estat considerablement utilitzable –han hagut de coexistir en la seva persona amb la necessitat d’haver de crear i dirigir la majoria dels moviments de més franca oposició que es produeixen en uns anys determinats, moviments que tothom recorda i que agitaren els fonaments més profunds de la constitució d’aquest país. Aquesta fatal necessitat d’haver de tenir sempre un peu a la Gaseta i l’altre vorejant el codi és el tribut que el senyor Cambó ha hagut de pagar notòriament. És el tribut que haurà de pagar fatalment tot polític que aspiri a parlar en nom d’aquest país. Per al senyor Cambó aquesta dualitat de feines no degué ésser sempre una cosa gaire agradable. L’opinió pel seu cantó ha fet rarament un esforç seguit per arribar a comprendre aquest terrible dualisme que constitueix la clau de volta d’aquest moviment. El senyor Cambó ha estat tan discutit, ha estat tan atacat i alhora tan elogiat seguint un ritme de vegades tan extravagant, perquè no s’ha comprès ni s’ha tingut present el fet complex que hem tractat d’explicar i que considerem el gran trencacolls del moviment.

Pel que fa referència a la política catalana estricta, el triumvirat de la Lliga pogué demostrar que una diversitat d’apreciació dels valors polítics pot ésser també una causa positiva de progrés per a un moviment. S’ha fet molta literatura, en efecte, a base d’un suposat conflicte latent i existent en vida del senyor Prat entre aquest senyor i el senyor Cambó sobre la qüestió de valorar els elements polítics. Que el senyor Prat tingué per temperament i per formació una tendència a donar la màxima importància als intel·lectuals en el moviment és un fet que ningú no pot negar. Que el senyor Cambó ha tractat essencialment d’incorporar al catalanisme la més gran quantitat possible d’elements socials és un fet notori, igualment cert. Però que d’aquestes tendències, que no són antitètiques, sinó complementàries, n’hagi pogut sortir la creença en un conflicte insuperable –una mena de conflicte irreductible entre la matèria i l’esperit–, això és massa primari per a suposar que ha pogut constituir, en homes d’aquesta visió, un problema. No hi ha hagut tal oposició. No hi ha hagut més que el joc natural de les preferències del temperament –les quals han donat per resultat eixamplar considerablement l’horitzó del moviment, portar, en un mot, l’eficàcia de la direcció del triumvirat de la Lliga a ambients diversíssims, a medis que en el nostre país viuen en una completa insolidaritat i que trobaren, gràcies a aquest joc de valoració complementari, un camp propici a tota mena de treballs conjunts.

Aquest fet que acabem d’observar, d’una diversitat que hauria pogut ésser fatal i que esdevingué a la Lliga un factor de positiva i àmplia col·laboració, és el valor constant, diríem, persistent, que caracteritza el treball comú d’aquests tres homes. El senyor Cambó com a polític que fou, de superfície llarga, habitual, d’un panorama vastíssim, necessita fatalment tenir resoltes constantment un seguit de qüestions bàsiques, la no-solució de les quals pot constituir un seguit d’obstacles insuperables a la seva llibertat de moviments. Un polític així no pot en tot moment prendre un contacte directe amb l’opinió pública en estat espontani, en brut, diríem. Necessita que, aquesta opinió pública, la hi donin, en part, feta, perquè fatalment aquest factor ha d’ésser a les seves mans més aviat un instrument. Si haguéssim de descriure amb tot detall fins a quin punt la col·laboració d’aquestes tres figures esdevingué en certs moments una obra de resultats positius, podríem escriure un tractat de política pràctica. Els senyors Prat i Duran i amb ells tots els seus col·laboradors, totes les grans i totes les petites figures de la Lliga, arribaren a fer de Catalunya, en certs moments, una plataforma considerable per a donar la màxima eficiència al seu líder. Potser la creació d’aquestes situacions ha estat el que s’ha fet en aquest país de més qualitat i de més perfecció en els nostres dies. I aquest també és un treball complementari. La creació d’una opinió pública manejable i viva, treball en el qual excel·liren els senyors Prat i Duran, fou el que permeté que el senyor Cambó donés el resultat que va donar en tant que líder.

Fragment del capítol VIII de Francesc Cambó (OC, vol. XXV)

Jaume Vicens Vives

18-07-2010

Coincidint amb l’exposició Jaume Vicens i Vives Josep Pla. Complicitats“, inaugurada el 26 de juny i que es pot visitar a la Fundació Josep Pla fins al 30 de gener del 2011,  proposem la lectura d’uns paràgrafs de Pla referits al seu  amic historiador. Els textos procedeixen de l’Homenot que Pla li dedicà i del volum Notes per a Sílvia.

Any Vicens Vives

————————

Degué ser vers l’any 1950 que vaig entrar en relació amb Jaume Vicens. M’impressionà de seguida com un espectacle vital. Era un home d’una gran activitat perfectament calmosa i equilibrada. Tenia cinc fills. Feia marxar amb una presència directíssima una considerable editorial. Ocupava dues concorregudes càtedres a la Universitat. En una d’aquestes càtedres, hi dirigia un vast seminari, amb un grup d’estudiosos –del país i estrangers– molt important. Donava normalment la seva producció històrica… i encara feia articles, molt ben girats, per a les revistes que li’n demanaven, i no pas solament sobre els seus estudis habituals, sinó sovint de la més candent actualitat. Com a professor, era no solament el mestre habitual, sinó que vivia amb els seus deixebles, els aconsellava, els dirigia, s’hi donava. Aquelles nombroses reunions a casa seva (carrer Santaló) amb els seus col·laboradors, els seus deixebles i alguns espectadors (com jo mateix), quin record m’han deixat de cordialitat viva, d’eficiència pedagògica, d’admirable entregent social!

Havent passat per la Universitat en una època en què s’hauria considerat desplaçat que entre l’alumne i el seu mestre hi hagués hagut alguna altra relació que no fos una guerra sorda, pueril i continuada, aquelles reunions –que no havia vist més que a l’estranger– m’encantaren. Vicens ajudava tothom, servia tothom, ho impulsava tot –totes les publicacions del seu cercle, llibres, assaigs, articles, estudis que s’havien emprès amb l’interès que és de suposar. Tenia a més a més una correspondència atabaladora. La carrera que feien els seus deixebles l’obligava a observar totes les intrigues pedagògiques indígenes. «A Madrid –solia dir–, sempre hi ha coses, problemes, a endegar.» Havia fatalment de desplaçar-se. Viatjava. No crec que hagués viatjat mai per gust –excepte quan anava a Roses, on la família de la seva senyora està tan radicada. Es desplaçava per raons dels seus estudis o per assistir als Congressos d’Història –que era un altre aspecte del seu treball. Havia ressuscitat pràcticament els Congressos d’Història de la Corona d’Aragó, era invitat a les commemoracions històriques, assistia als Congressos internacionals, on a partir del IX de París la seva personalitat fou cada dia més remarcada. En l’XI Congrés (Estocolm) havia d’exposar i discutir la seva comunicació sobre «Estructura administrativa estatal en els segles XVI i XVII», però quan se celebrà el Congrés –l’any 1960– ja havia passat avall. La notícia, que produí un gran sentiment, provocà l’acord de dedicar-li una miscel·lània de treballs. En aquests Congressos, en algunes ocasions, les seves idees havien alçat polèmiques considerables, com en aquell Congrés de la Corona d’Aragó celebrat a Càller (Sardenya) el 1957, en el qual Vicens tractà de donar un substràtum econòmic a l’expansió catalana en el Mediterrani per assegurar-se el comerç de l’Orient i la ruta de les espècies, i provocà un tol·le-tol·le general dels erudits de la Corona, que cregueren que aquelles idees minimitzaven les seves institucions i la importància dels seus ports (pura història local anecdòtica), però que en canvi promogueren l’adhesió dels historiadors italians i francesos que assistiren en aquelles memorables sessions.

Per Vicens la història era dialèctica, més que una cofoia unanimitat beatífica. No fou mai un gran orador, però en determinats moments fou capaç d’una certa fuga, relacionada amb la idea que té la gent de la irruència empordanesa, que Vicens mai no tingué, gràcies a Déu. També és evident que, aquesta fuga, la tingué alguna vegada amb la ploma a la mà, sobretot en els seus últims anys, quan la seva vasta penetració social el portà a escriure els millors articles que s’escriviren en el país entre 1955 i 1960. Donà moltes conferències. En aquest punt, fou d’una generositat magnífica. No tingué mai un no per a ningú. De vegades fou sol·licitat per parlar en universitats i mausoleus acadèmics, però al mateix temps donà conferències en llocs inversemblants –en algunes de les quals vaig assistir. Sempre fou un conferenciant ple d’interès i extremament correcte, d’un to personal inconfusible. Jo em demanava davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat d’on treia el temps per a fer tantes coses i per a fer-les tan bé. En totes les activitats, hi portava el màxim interès. No feia res amb indiferència. Tot l’apassionava. A Roses, li agradava de passejar-se en una barca amb motor, de remar, de fer exercicis físics, de llevar el ferro de la barca, d’anar al mercat a comprar peix, de parlar amb tothom, de discutir les coses més locals i més petites. A Roses, en definitiva, era el catedràtic. Quina manera tenia de riure’s de la solemnitat que li atribuïen! Estava en tot: en els fills, en la família, en les visites, en la història, en l’actualitat política més candent, en la situació econòmica, en les coses de fora, en les il·lusions, els projectes, la feina. Era sempre afectuós, d’una impecable cortesia, totalment desproveït de pintoresquisme, sense res acusadament personal, un ciutadà –de ciutat– perfecte. Parlava amb tothom, escoltava tothom, sempre feia favors, no tenia cap mania ni cap allunyament, ni el mínim convencionalisme. Això sí: quan arribava la feina tot passava a segon terme davant de l’ofici. De vegades estava fatigat i li hauria agradat de dormir un parell d’horetes o l’hauria apassionat de fer el que li agradava més: anar amb una barca al cap de Norfeu o a Cadaqués. Res. Tot quedava al marge: el primer de tot era l’ofici. Seria curiós de parlar del catolicisme de Vicens. Era un catòlic sincer, no gens formalista, sense la més lleu ombra d’arribisme: un cristià autèntic. I el curiós és que aquell home que feia tantes coses tenia temps per a tot, fins de venir-me a veure i passar moltes estones divagant o discutint. Vicens tingué molts amics i una quantitat de saludats inacabable. En aquestes terres de Girona, hi tingué velles amistats i a Figueres persones que li portaren molt d’afecte, com Quintà, Canet, etc. (No parlo ara dels seus col·laboradors i deixebles, que tantes coses deuen a Vicens.) Ara, de confidents, crec que en tingué pocs. Potser cap. L’únic autèntic confident fou la seva senyora –cosa, que no sol ser, en el país, gaire corrent. Em solia dir: «Amb la gent, de vegades m’equivoco; no la conec gaire. En aquest punt, la meva senyora m’ha resolt molts problemes i li estic agraït». En fi, no vaig mai comprendre com administrava el seu temps ni com s’ho feia per a donar tant rendiment. Davant meu, aquest engavanyament de la feina no li produí mai cap moment de mal humor ni de displicència. Tenia molta fe en la seva constitució física, en el seu atletisme, en la seva agilitat esportiva. Quan sobre aquesta constitució se li emblanquiren prematurament els cabells, el tipus se li tornà interessant. Sobre el blanc dels cabells, els seus ulls, d’un daurat fosc, plens de vida, de curiositat i de presència, esdevingueren un dels seus elements decisius. El tipus, el vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis.

Però, és clar, hauria estat un miracle si el treball que portava a cap Vicens no li hagués produït els moments de cansament indefectibles. De vegades vaig sentir parlar, en el seu ambient, de les seves fatigues mentals, de les seves irregularitats neurovegetatives. No en vaig fer mai cas. Sabia que Vicens no bevia, amb prou feines fumava un cigarret, no prenia cafè, era un home net i de consciència tranquil·la, d’una correcció perfecta. Un dia Joan Coromines, de la Universitat de Xicago, sopà, amb la seva senyora, a casa seva. Jo també hi era. Vicens era un gran admirador de Coromines, un entusiasta permanent. Però el que em sorprengué més d’aquell sopar foren les mirades de gran admiració que Vicens projectà sobre l’estatura i la corpulència del gran filòleg –realment magnífiques. Vicens quedà fascinat de la impressió de salut que produïa aquell formidable físic. Com que tothom voldria tenir el que no té, vaig preguntar-me si Vicens tenia tanta salut com ens pensàvem els qui el coneixíem. Però després no me’n vaig recordar més. El cert és que potser no era tan fort com ens pensàvem; però ara és molt fàcil de veure-ho. Fos quina fos, però, la situació de la seva salut, no crec que fins a darrera hora li hagués reduït el volum de la seva feina. Semblava infatigable. En el curs dels últims deu anys de la seva vida (del 1950 al 1960), aquesta feina no solament anà creixent, sinó que esdevingué remuneradora. Com més independent esdevingué Vicens –gràcies a Teide– menys interès tingué per les coses crematístiques, cosa que no sol pas ser corrent. Aquesta feina augmentà, perquè, a més dels seus treballs de professor, realitzà, en els anys de referència, una activitat social extrema. L’any 1950, Vicens coneixia a Barcelona un nombre reduït de gent. El 1955, en coneixia molta –i sobretot hi havia molta gent que el coneixia. Davant d’aquell prodigiós espectacle de vitalitat la meva sorpresa anà sempre creixent. Quan vaig veure que la seva remarcable activitat, que en les ratlles anteriors he tractat, tan pobrament, de descriure, anava acompanyada d’un augment cada dia més voluminós de la seva presència en el país, vaig comprendre que Vicens entrava en una etapa decisiva de la seva vida. En un moment determinat, els serveis culturals americans li oferiren una magnífica situació pedagògica en un establiment universitari dels Estats Units. Des de molts punts de vista era una cosa temptadora –a part del que representava de reconeixement explícit de l’obra que havia fet. Però Vicens no tingué un moment de dubte: malgrat els avantatges que la proposició representava, la rebutjà amb la més gran cortesia, però sense dubtar un moment.

– No aniré pas a Amèrica –em digué–. Com que tinc fe en el país, el menys que puc fer és quedar-m’hi i afegir la meva modesta aportació al que es fa.

La figura de Vicens havia ultrapassat els estrictes límits universitaris, la seva precisa personalitat intel·lectual, per iniciar una presència de significació pública i general, que els últims cinc anys de la seva vida no féu més que créixer. Si tractàvem ara de precisar els diferents elements que intervingueren en aquest fet, cosa que no és pas fàcil ni senzilla, hauríem potser de reconèixer que el primer impacte produït per Vicens sobre la nostra opinió fou el fet d’haver donat als problemes econòmics tota la importància; tot l’enorme pes que han tingut i tenen en la situació de l’època. No era pas un economista en el sentit explícit i tècnic de la paraula, però era el primer dels nostres historiadors que havia col·locat en la mateixa creu de la vida de cada dia, que no és més que la història, la preocupació econòmica més viva. Parlo d’una època que tots nosaltres hem viscut i que no descriuré perquè no em seria, probablement, possible. Vicens parlava el llenguatge de l’època; havia abandonat per absolutament inútil tot el nostalgisme difós en l’ambient, sense haver-se lliurat, però, a cap forma demagògica de projecció futurista. Tot el seu esforç consistí en una concentració sobre el present: quan el present és angoixós i pesant, la gent tendeix a evadir-se’n devers formes de morbositat perillosa i en definitiva estèril –devers estats de buidor depriments.

És contra aquesta buidor convertida en l’estat d’ànim del país que Vicens reaccionà retornant la gent cap a un presentisme que semblava haver-se debolit i que per la quantitat de pessimisme que la buidor difusa havia ocasionat semblava una derrota decisiva. Vicens considerà que, a sentir-se derrotat, sempre s’hi és a temps i que el que tenia més urgència era tornar a la realitat, fer acte de presència. Ell sabia perfectament a què s’exposava propugnant aquestes idees, perquè coneixia el fons morbós de la nostra història i les personals delícies ocasionades en tants moments pels estats d’humiliació i d’ofensa. Per la immensa quantitat de gent totalment resignada al «no hi ha res a fer» i als inefables plaers del silenci, Vicens fou titllat de pueril i d’ingenu. Crec que fou un gran bé. La primera imatge que la gent tingué de Vicens fou la d’un home totalment faltat de malícia, d’una simplicitat excessiva. Era exactament el que no era, però no crec pas que fes cap esforç per donar de si mateix una imatge més certa. Més aviat accentuà la seva aparença de simplicitat i ho féu d’una manera tan natural, que aquesta consideració li donà una gran llibertat de moviments davant una opinió enormement fragmentada, totalment desorientada i absolutament desfeta.

Homenots, segona sèrie (vol. 16 OC)

—————————————————————

.

Avui, 25 d’abril (1958), arriben al mas, a quarts d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora. Els ofereixo el poc que hi ha a casa, atesa l’hora intempestiva: una truita i pa de pessic, i, com que ho han acceptat, passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més. Fa molt bona nit; per la finestra oberta se senten els grills.

Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, perquè encara que hagi estat observat, no n’han tret gaire l’entrellat. Posseeix l’art d’esquitllar-se, de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil de dir quines són les seves idees socials i polítiques. Probablement no és més que un empíric l’únic dogma del qual és tenir el vent a l’esquena –un oportunista sistemàtic i complet. Potser ho és de temperament: potser ho és obligat per les animetes que ha de tractar a cada moment. Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes (Ripoll), dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític i l’admiració que sento per ell és positiva.

Vicens està cansat (avorrit) de fer de professor, de treballar a l’arxiu, de viure entre papers vells. Ha fet una gran carrera d’historiador i ha arribat on ha volgut. És de l’Institut. Però ara vol fer una altra classe de carrera, més brillant, més espectacular. La popularitat el fascina. La política. Probablement té ambició. Això no és cap crítica. Tampoc no pretén ser una afirmació documentable. És una intuïció que conceptuo –per un lleuger coneixement de l’estofa– certíssima.

La seva muller (Roser Rahola) sempre calla, no diu mai res, riu, no deixa perdre un mot de la conversa. És gairebé segur que el seu marit no té cap misteri per a ella. És un matrimoni que funciona perfectament. Entre ells no hi ha cap ombra, cap ironia –cosa rara. Quan Vicens presenta la seva habilitat matisada de candor, la seva muller està especialment satisfeta. Els arxius són plens de documents cínics. La història ha estat feta per policies i diplomàtics. De portes enfora, res d’això no ha influït en Vicens. És com si no hagués passat pels arxius. Admirable professor Vicens!

És un home que es vigila. No fuma a penes gens. No beu –no beu ni vi, amb el pretext d’una acidesa d’estómac. Menja amb una parsimònia admirable. Té gana, però se sap retenir. Ha menjat una llesca de pa amb oli, i ha dit que era un dels seus plaers. Al matí fa gimnàstica i està sempre disposat a obeir el que li diuen els metges. En principi no diu mai que no de res, però després fa el que li sembla. És un home organitzat –i està bé. Té condicions poc corrents, aspira que el prenguin per un home de molta força –per un atleta. Deu fer exercicis amb tota bona fe. És simpàtic, modest, sap escoltar, és pacient, d’una aparença ingènua davant els altres, no s’equivoca mai: quan ha de riure, riu, etcètera.

Aviat farà deu anys que ens coneixem.

.

Notes per a Sílvia. OC, vol. 26

Entre el Born i el carrer de Ponent

28-06-2010

Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article a La Veu de Catalunya. Però, com que el terna té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per a l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per a un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent, els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit, o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.

El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.

.

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició, sense experiència, sense elements per a treballar. Així i tot, aquesta generació no fa més que arribar i moldre. De quina manera es posa a treballar! No podem pas entrar en detalls. Penseu només que de la guerra de Cuba a la Solidaritat hi ha un instant. Vull dir que aquest país canvià de cara en un instant. Reflexioneu tot això un moment, si us plau! Penseu com és difícil per a un país, disposar d’una generació de polítics. De polítics, potser no en podríem citar, de l’època gòtica fins ara, ni mitja dotzena. Ara bé: trobar-nos de cop i volta davant d’una generació de polítics autèntics i reals, no és una cosa sensacional?

Per a explicar el sentit d’aquesta generació es pot recórrer, per exemple, a la terminologia de don Pere Coromines, perquè és molt exacta. Don Pere Coromines encarna el sentit de constructivitat més sòlida del nostre poble, en un dels barris més inoblidables de Barcelona: en el Born. És l’esperit tenaç, positiu i sòlid del Born el que ha fet Barcelona! –em deia l’honorable President de l’Ateneu no fa gaires dies. En canvi, el gust per l’esterilitat, la bullanga, la destrucció, el gust pel no-res, que ha dominat tantes vegades, el posa al carrer de Ponent. 1  Dintre del vuitcentisme aquestes localitzacions són exactes. En la nostra vida actual també, perquè en realitat el Born s’ha eixamplat de la mateixa manera que el carrer de Ponent s’ha allargat. I, políticament, quin dubte hi ha que el contrast és evident? Ara bé: a mi em sembla que la generació de què parlava fa un moment ha heretat i eixamplat les possibilitats més constructives, enraonades i veritables de l’esperit del Born i les ha portades fins a un extrem que tots hauríem d’agrair i estimar. I la millor manera d’agrair-ho consistiria potser a meditar un moment sobre el desastre que representaria un retorn a l’esperit d’incoherència, de diletantisme, de frivolitat i de bullanga intel·lectual i verbal del carrer de Ponent. No es tracta pas –repetim-ho una vegada més– del vell conflicte entre dretes i esquerres. De bo de bo, aquest problema no ha existit mai a casa nostra, en el nostre terreny, o sigui en el terreny del particularisme. És sempre el mateix: el problema previ té ajornades moltes qüestions. De fet el problema és més profund: és el conflicte entre el Born i el carrer de Ponent, entre el sentit de la constructivitat i el sentit de l’esterilitat.

Aquest és el color del moment –i és aquest color el color que em fa ésser allà on sóc.

14 de novembre de 1928

————————————————————

Originalment publicat a La Veu de Catalunya

(Caps i puntes, p. 289)

————————————————————

Un article important, potser relacionable amb aquest per la visió de Barcelona: «La Barcelona gòtica» (Primera volada)

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. El carrer de Ponent va canviar de nom el 1923 per dedicar-lo a Joaquín Costa. []

Cartes als editors (I)

18-06-2010

La correspondència de Josep Pla amb els seus editors de postguerra, Josep M. Cruzet1 i Josep Vergés,2 ens il·lustra sobre la literatura del mateix Pla, el programa de publicació de la seva pròpia obra, el seu consell i participació en els projectes dels editors (l’Editorial Selecta i el setmanari Destino), els personatges vinculats a aquestes empreses, la situació política, etc.

Encetem amb la reproducció d’aquestes cartes una tria que resultarà sempre massa breu per les limitacions pròpies d’aquest blog i per la voluntat de no allargar-lo en el capítol epistolar en detriment de l’obra creativa de Pla.

Ometem les notes de l’edició de la correspondència Pla – Cruzet.

————————————————

[A Josep Vergés, extret del volum Imatge Josep Pla, OC, vol. 45]

.

Mas Pla, setembre de 1949

Josep:

El Sr. Ripoll de «L’Almudaina», successor de Moll a la impremta Mossèn Alcover de Palma, m’envia aquest article per si el vols publicar. Ripoll ha estat en contacte amb «Destino» diverses vegades. Digues-li alguna cosa. La seva adreça és: Lluís Ripoll. L’Almudaina. Palma.

La qüestió de la «Guia de Mallorca» no té nom. Ens hem deixat perdre l’estiu turístic més gros de Mallorca d’una manera inexplicable. El Sr. Teixidor és un tipus vertaderament notable quan torna de l’estranger i mena la pressa als altres.

No sé si recordaràs que quedàrem que la darrera quantitat pendent em seria pagada el mes d’agost.

Us veig una mica perplexos i aturats. Luján m’ha fet dir que escrigui collonades. És el que faré. ¿És que us penseu que el govern caurà d’un moment a l’altre? Esteu equivocats i tots els vostres càlculs fallaran. Això durarà tants anys com vulguis. Crec, per tant, que s’ha d’atacar, que s’han d’aprofitar totes les ocasions per atacar, encara que de vegades es perdi algun article. Ja recordaràs que l’article meu sobre l’estiu passà. La qüestió és no cansar-se. Del contrari, el diari caurà.

Ens hauríem de veure. T’exposaré les crítiques que han fet alguns turistes estrangers a la «Guia de la Costa Brava»,

T’envio un altre article perquè vull reposar tres o quatre dies.

Adéu. Records. T’envio una nota de llibres que m’hauries d’enviar.

Aff.

Josep

————————————————

[Carta 72 a Josep M. Cruzet, reproduïda de l’edició de M. Josepa Gallofré Amb les pedres disperses (Barcelona: Destino, 2004)]

.

[Palafrugell] 7/1/51

Sr. D. Josep M. Cruzet

Barcelona

Estimat amic:

Tinc la seva carta. Moltes gràcies. Tot marxa perfectament.

El llibre s’hauria de titular, potser L’illa dels castanyers i altres històries o simplement L’illa dels castanyers. La meva incapacitat per titular és definitiva. Ha llegit l’original? Què li sembla?

Així, doncs, vostè publicarà tres llibres meus en 1951. Li estic molt agraït. La pregunta que em fa relacionada amb la cronologia de la seva aparició és una mica difícil de contestar sense saber quan vol publicar L’illa dels castanyers. Si vostè publica aquest llibre de seguida –per exemple el mes de març– els altres poden publicar-se abans de l’istiu,3 perquè s’han d’espaiar, naturalment. Però si vostè publica L’illa el mes de juny, per exemple, els altres dos llibres s’hauran de deixar per la tardor. Per orientació de vostè, sàpiga que jo puc entregar-li la quarta sèrie de Coses vistes, que es titularà Terraprims d’Empordà, el primer d’abril i El carrer Estret el primer de maig. Ara, vostè faci el seu programa i digui’m alguna cosa com més aviat millor.

Terraprims d’Empordà serà un llibre inèdit en els seus dos terços que contindrà una llarga història de bandits del segle passat, cosa que em permetrà descriure un paisatge totalment desconegut: el del terraprim d’aquest país.

No conec pas personalment el Sr. Ros. L’única cosa que li puc dir és que el Director General de Cinematografia –el nom del qual no recordo– que deu pesar en la coterie d’Ortiz Muñoz, sembla tenir molta admiració per mi. Prepari’m una carta i li escriuré.

I, ara, li vull aclarir un punt: les quartilles que li he enviat d’El quadern gris no són pas la meitat del llibre, ni molt menys. Falten sis mesos de l’any 1919, tot el 1920 i una bona part de l’any 1921. Ara vindrà: el pistolerisme, el servei militar, la redacció de «La Publicidad» (de la nit), el primer viatge a Mallorca, el primer viatge a París, la Cerdanya, Menorca, el segon viatge a París, el primer viatge a Madrid, comprèn? El llibre serà una paret amb figures, immensa. Sobre aquest llibre, jo no hi entenc res, perquè he perdut la perspectiva. Potser convindria donar-lo a llegir a una persona que sabés de què va. Tinc la possibilitat de fer-lo posar a màquina a Barcelona mateix. Digui’m el que a vostè li sembla el llibre sincerament.

A Palafrugell, hi ha un amic meu, que coneix molta gent, que ha viscut vint-i-cinc anys als Estats Units i que és afeccionat a traficar amb llibres: és el Sr. Paulí Juanola. Potser seria interessant de fer-li un petit dipòsit de llibres meus (amb el rebaix de llibrer) a l’objecte que els mercadegés. Les liquidacions s’haurien de fer a mesura que anés venent. Crec que en podria escampar bastants pertot arreu perquè està en relació amb una pila de persones d’aquest país que viuen a l’estranger. Podríem començar per

Coses vistes: 5 de cada classe.

Bodegó amb peixos: 5 de cada classe.

Envio per recader a Paulí Juanola. Palafrugell.

Per tornar a la censura, suposo que Trias coneix el Director de la Cinematografia. Li podria donar, de Madrid estant, un cop de telèfon en nom meu i d’ell.

I no tinc res més a dir-li. És sempre seu aff

Josep Pla

V/ El que li dic de Juanola no és pas urgent. Ja l’avisaré. Donat que vostè ha editat Bernat Metge, per què no publica a la Selecta, el Llibre del coc de Bertran de Nola, clàssic català del XV, que per ésser un llibre de cuina tindria per la gent molt interès?

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Edició de M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003. []
  2. Inclosa en el volum Imatge Josep Pla []
  3. Mantenim “istiu” perquè, a part d’haver estat la forma potser més habitual en època moderna a la majoria del Principat, és la que es manté en tota l’obra manuscrita de Pla, fins als darrers anys. Devem la fidelitat de la transcripció a l’edició de M. J. Gallofré.
    Del Diccionari Català – Valencià – Balear: Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes).
    []