Arxiu de la categoria ‘1971-1981’

El meu poble (fragments)

18-04-2011

El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària

 

Em veig a setze o disset anys, a l’època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l’hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d’adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d’embadaliment. El vol d’un ocell em feia quedar parat. La contemplació d’uns conreus amb oliveres podia abstreure’m fins a fer-me sentir l’esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.

No era pas que veiés nimfes darrera dels arbres. De nimfa, no n’he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d’ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts.

Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d’abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que ens produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar… Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg.

No sé pas si podré veure mai més aquest paisatge amb la puresa d’aquells anys passats. Quan s’ha escrit durant anys, dia per dia, el plec professional és massa fort. Hom ha de fer un esforç terrible per no veure el món en forma d’articles. Però encara sento la vivor d’aquest paisatge. Contemplant-lo, veig que l’ordre que hi ha posat el pas de generacions incomptables em dóna una idea d’elegància folgada i natural. Contemplo Boet, ara a la tardor. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És un paratge de conreus, de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. La gent verema, i les vinyes es van assecant i daurant. Les primeres pluges han polit el verd de l’alfals i l’esparceta. Els llaurats tenen colors primitius i brutals. Els ocells volen aplegats sobre les figueres exhaustes. El to general és d’argila, però poseu-hi a sobre els calius i les brases dels ceps, els mils colors del verd poma dels camps, les clarors antigues i suaus de l’olivera. És una tapisseria terrenal, clara i serena, emmarcada per pins, d’una rusticitat policromada, ideal. A cada tros hi ha una caseta emblanquinada, un pou, un safareig per al sulfat. Potser n’hi ha un centenar… A sobre navega, en aquesta hora fina i encantada de la tarda –joia aturada–, un núvol blanc que deixa una ombra rosada i errant.

En un punt de la carretera anomenat les Pasteres, les coses es compliquen. La visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar. És un punt per a badar a cor què vols. Hi ha, davant, els plans de Palafrugell, la vila que fumeja. Més enllà de la vila hi ha molta geografia, però no es veu pas. Això fa que en dies clars el campanar es retalli sobre el Canigó enorme, llunyà i nevat. A ponent es veuen les Gavarres i a migdia, la mar fins a cap a Tossa, endins de l’horitzó vague i dilatat. Després de les Pasteres la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins– i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar.

És una ermita que, sense ésser alta, està voltada d’infinit. És una casa gran, feta per paletes del segle XVIII, de formes dolces, amb un gran pati interior graciós i desdibuixat. Davant la porta, mirant a sol ixent, a la dreta, hi ha una creu de terme; a l’esquerra, un camí de xiprers retallats. S’hi entra pujant tres esglaons amb tot el panorama darrera l’esquena. L’arc de l’entrada us fa sentir, com els grans arcs clàssics, una glopada d’immensitat. Travesseu el pati i sortiu a un terrat sobre la mar que té una vista de les més romàntiques que hi ha. És una vista que si heu vingut aquí per dinar us fa donar crits de joia, us exalta fins al paroxisme culinari i sensual. Si hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? És un paratge d’unes mides diferents de les dels homes, inhumà.

Ara és difícil d’ésser sol a Sant Sebastià. És un llac de turisme, i per tant, sempre hi ha algú que hi arrossega la medul·la voraç. Fa deu anys no hi havia ningú fora dels ermitans que feien foc a la llar. Hi entràveu, us passejàveu per la casa sola com si fos un castell encantat. El vent somicava a les finestres, a les portes, als teulats, tocava el bronze de les campanes, que feien un soroll llunyà. Sortíeu al terrat i vèieu un vaixell que tanguejava ridículament, enmig de la immensitat. Irresistible, fugia del terrat, aclaparat. Solia asseure’m llavors als esglaons de la porta o entrava a l’església solitària. Obria un finestró que donava a la terrenal immensitat. Passava les hores davant de la posta de sol llarga. Els exvots de l’església tenien un relleu rígid i tibat. Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar… Aquell dia vaig sentir-me davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.

————————

.

La muntanya de Sant Sebastià i significació que per a nosaltres té l’ermita

Per a un foraster, l’ermita de Sant Sebastià podrà ésser com un lloc bonic, o curiós, o esplèndid, si voleu. Per a nosaltres, d’aquest país, Sant Sebastià és alguna cosa més que tot això: Sant Sebastià és una força sentimental, una imatge que portem, tant si en som lluny com si hi som a prop, gravada en la imaginació del cor. Sant Sebastià, més potser que la vila mateixa, és l’aglutinant dels innombrables palafrugellencs escampats pel món –i que potser no tornaran mai més.

Sant Sebastià és molt bonic quan hi ha gent. Quan no hi ha ningú, encara ho és més. És preciós.

M’agradava de pujar-hi anys enrera, a mitja tarda, els dies de primavera. La primavera a Palafrugell sol ésser curta, però cada any tenim quinze dies primaverals –com quinze dies de tardor– en què el paisatge dels voltants de la vila arriba al seu punt més alt i més graciós de finor.

Quan, més enllà del pont d’En Casaca, arribava a l’ombra dels arbres, trobava la frescor deliciosa. Es veia tot el pla de Palafrugell a contrallum, dins de l’aire daurat. De vegades un home llaurava a primer terme una terra roja… Després, la carretera travessava el bosc de pins, que feien una olor exquisida. El vent perdut passava entre el brancatge, i el pensament quedava flotant en la remor alta i greu. A les Pasteres, l’inici de la declinació de la tarda posava un color de mel sobre els blancs de Llafranc i de Calella. Les pinedes s’enfosquien. El mar, en calma, semblava un mirall adormit en la llum que finia.

Entrava a l’església de l’ermita. Sobre la pedra de l’altar hi havia dos rams de roses de Sant Ponç, roges, mustiues. Dos ciris encesos, que s’acabaven. De vegades el ble feia una revifalla i la cera crepitava nerviosament, com si es cremés el gras d’unes costelles. En el silenci de la petita església, tocada per la llum irreal, solitària, del crepuscle, feia una il·luminació sobtada que tocava les polsoses motllures daurades de l’altar, els quadres foscos, els exvots penjats a les parets, les cames de guix i la costella de balena del capdavall de la capella. La casaca de vellut vermell del diminut sant Sebastià apareixia, un moment, en relleu… Després tot s’enfosquia.

Divagava per l’ermita. Sortia al terrat a veure l’immens panorama de mar solitari i trist, passejava pel pati, pels menjadors de volta, per les habitacions del primer pis. Totes les portes eren obertes, però no es trobava ningú enlloc. El vent somicava a les arestes de les pedres.

Sortia a veure el ponent. Assegut a l’escala, encenia un cigarret. Flotant sobre el dors blavís de la Gavarra hi havia un vast espectacle lumínic. Suspesa sobre el perfil endolcit de la muntanya hi havia una resplendor de crema daurada, i després, sobre el cel d’un verd fred i vitri, es tornava de color de carmí. Tot semblava estremir-se i donar una nota aguda, llarga, trèmula. Sobre la transfiguració de la llum, navegaven uns nuvolets tendres i ingràvids que travessaven el cel incendiat i s’esfilagarsaven en el rosat de camisa femenina.

Temps de fumar el cigarret i la tarda queia en les ombres grises de la nit. Emprenia el retorn. A la carretera hi havia un silenci patètic, sota l’alta remor dels pins. Es veia l’escampadissa de llums de Palafrugell, rutilants si l’aire era de tramuntana, grocs si feia vent de garbí. Les estrelles parpellejaven. Els rossinyols, en zel, cantaven, a les bardisses, frenèticament.

————————

El mar i Tamariu en el somni secret dels palafrugellencs

Si no és per anar a cacera o per anar en alguna font –a la Font de la Teula, per exemple–, el palafrugellenc no té tendència a projectar-se terra endins, sobre l’interior del país. Més aviat tendeix a buscar la companyia del mar, a freqüentar el litoral del terme i el de Begur, que és el mateix litoral. No és pas d’ara que el turisme sembla haver-nos descobert el mar. És un fet antiquíssim, lligat amb les formes de l’esperit de la població més arcaiques.

El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament: el de la meravellosa vida de l’home lliure en el mar. El mar satisfà la nostra tendència contemplativa. És el gra de sorra de què sempre estem parlant. El mar, element inaferrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera d’ésser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra insouciance. El mar, encara, excita els gustos que portem en el paladar, matisa la nostra cuina d’una manera vivíssima, i no podem comprendre un bon dinar si no és a vora mar i amb productes del mar. Per això la tendència del palafrugellenc al mar és vellíssima, permanent, constant. Calella, Llafranc, Tamariu, Aigua-xellida, Aiguablava i Fornells no són per a nosaltres mers indrets geogràfics, termes de la toponímia del litoral: són formes del nostre esperit, trossos de la nostra íntima personalitat.

De tots aquests llocs, el que ha respost potser més sempre a la personalitat del palafrugellenc més aquilotat ha estat Tamariu. Tamariu és l’objectivització del somni flotant que tota la vida portem en el pensament. Millor dit, el que portàvem, perquè ara s’ha gairebé tot acabat. El Tamariu a què la nostra imaginació donà vida era un altre. El turisme ho ha tot transformat i gairebé ens hi movem com si fóssim forasters, per no dir estranys. Però, com que les coses que han tingut una vida en la imaginació són difícils d’esborrar, encara trobem, avui, gent a Palafrugell que us diuen amb la més gran naturalitat que es volen retirar a Tamariu de seguida que tinguin la feina acabada. I n’hi ha que s’hi retiren. Retirar-se a Tamariu o viure en la il·lusió de retirar-s’hi, que és igual, és com tornar a la vida autèntica, a la vida real.

La marina de Tamariu, d’aquella època tan pròxima i que sembla remotíssima, oferia un paisatge d’una simplicitat d’estampa japonesa. No hi havia cap símbol positiu de civilització –ni església, ni rellotge públic, ni comunicacions regulars, ni una qualsevol forma d’oficina de l’autoritat. El negoci del peix salat obligava a mantenir un carter que era un home que portava una gorra amb un galó de plata que les exsudacions cutànies havien oxidat. Les ordres de les autoritats es posaven sobre una fusta, es penjaven en una paret, i el vent s’emportava els papers pocs moments després d’ésser presentats. Era admirable. Hi havia, a més, tres o quatre tavernes meravelloses.

Al racó de llevant hi havia, incrustades en la penya de color de rosa, un rest de cases d’aire popular. Davant de les cases s’obria la platja, una platja de joguina d’una gràcia de forma i de dibuix inoblidable. Després, el mar. A tall d’aigua es veien unes barques de color de carbassa, de color de pastanaga, verdes, blanques, poma, amb voravius d’un vermell eixelebrat. Estesos a la platja es veien els arreus de pescar. Entre les malles de les xarxes brillava la sorra acarminada. Hi havia piles de cordes, pals i antenes, gambines, nanses, palangres posats a assecar. A l’hora del sol, era possible de veure sempre un cos humà ajagut a la sorra –un cos humà situat més enllà de tot horari possible–, un gat que caminava lentament, dos cadells que rodolaven enjogassats. Una dona immòbil, amb un mocador al cap com una caputxa, asseguda a terra, arreglava les xarxes. Hi havia un silenci prodigiós, una calma profunda que el pas del vent petit convertia en una música vaga. A banda i banda de la platja s’allarguen les banyes del litoral amb els colors roigs i calents de Sa Rubia i els més agrosellats, els colors del granit d’ull de serp de la Perica. Aquest contrast de colors, arran del tou de pins i de garrofers dels vessants, és sensacional. El mar posava els tirabuixons d’escuma blanca sobre el fistó mineral. A l’estiu, a l’hora del migdia, el sol entrava en una fulguració enlluernadora; el mar, en una calma extasiada; la gent, en una mandra absoluta, còsmica, universal. Un pa costava quaranta cèntims, un porró de vi un ral; el peix era abundant. En les nits de tardor, tocades per una mica de lluna o per la lluna plena, Tamariu esdevenia literalment irreal. La gent s’entaforava en les tavernes, i la platja quedava solitària. S’hi sentia una sensació de llunyania remota i total. La lluna de tardor donava a la mar, a la sorra de la platja, als pins del coster, a les roques aspres, a les barques, als arreus, a les cases menudes i blanques, un color d’encantament immòbil, una suspensió patètica, un esfumament ideal. Se sentia el bleix de la sorra esponjada per les menudes onades. Passava un llum, lentament, pel mar. L’aire era fi. Els ulls s’endolcien de mirar, el temps passava lentament i suau…

Però a sota del prodigiós paisatge físic a Tamariu hi ha un esperit del lloc –el genius loci– indefinible, secret, misteriós, que sembla estar lligat amb la quinta essència de la llibertat. És aquest esperit emmarcat per una geografia prodigiosa el que deu haver mantingut en el nostre esperit més arcaic el somni de Tamariu com a modest paradís recuperable.

Que aquest esperit es manté encara, ho demostra el fet que els estiuejants de Tamariu, quan se’ls fica el gra de sorra al cap, entren en estats de llibertat que ni ells mateixos no saben el que els passa.

——————

«El meu poble», dins El meu país. OC, vol. 7

.

——————

Amb aquestes notes sobre Palafrugell, el Quadern de notes vistes arriba al final del trajecte programat. Vam començar fa un any, el 17 d’abril, i acabem quan falten cinc dies per commemorar el trentè aniversari de la mort de Josep Pla.

Amb la selecció dels textos oferts, aparentment arbitrària o no lineal, hem pretès fer un petit viatge per les etapes, els gèneres i les constants de l’escriptor. Naturalment aquests 34 episodis no són més que un tast insuficient.

Reconeixem i agraïm la contribució dels comentaristes, que, tot i haver estat més escassos que en el bloQG del Quadern gris, amb els seus punts de vista han subratllat aspectes que els textos insinuaven o projectaven.

Pensem i creiem en la continuïtat d’aquestes lectures compartides i, per tant, comunicarem les possibles novetats que es produeixin. També, a partir de l’1 de maig, oferirem, a la pàgina inicial d’aquest Quadern de notes vistes, l’índex dels textos publicats.

.

Moltes gràcies.

Jordi Palou – Ramon Torrents

Xarxa de Mots

18 d’abril del 2010

 

Notes, apunts, observacions

08-04-2011

La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.

Notes disperses

———————————————

Observacions com: era tan penetrant que no podia mentir o era tan feble (incloent en la feblesa la pobresa) que fatalment havia de mentir, honoren l’observació i les persones que les han formulades. No es pot dir res més exactament amb més poques paraules.

Notes disperses

———————————————

Si algun dia voleu escriure una biografia, no us farà cap mal de pensar en aquesta observació de mister Arthur Balfour: «Les biografies, les haurien d’escriure els enemics intel·ligents dels biografiats». És una manera prou fina de dir que, en aquests enterraments, els amics i admiradors, per més triomfals que siguin, no hi tenen cap candela.

Notes disperses

———————————————

L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors. Però l’home posseeix, així mateix, una guspira de voluntat angèlica, i és aquest imperatiu el que pot corregir i de vegades desplaçar el pes fresc de la bèstia. Aquesta guspira és una llumeneta rara. La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints.

Humor, candor

———————————————

Cultura contra naturalesa. Aquesta és la posició precària però digna. L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb una memòria avivada flns al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant.

Humor, candor

———————————————

Coses que em fan horror:  els llibres de luxe, el tuteig, la poligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi, tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etc.

Notes disperses

———————————————

Coses que em fan horror gairebé insuportable: la familiaritat; la mala educació barroera; la fatxenderia; parlar de coses pornogràfiques amb homes (en canvi, m’agrada parlar-ne amb dones si és del seu gust); allò que és implícit en aquest vers de Racine:

Un bienfait rapproché tient toujours lieux d’ofense

Notes disperses

———————————————

Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort –o agut– aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.

Les hores

———————————————

Melodia ve de mel. A vostè li agrada la mel? Sí senyor, m’agrada. Així li deu agradar la melodia. En efecte, m’agrada. Li deuen agradar les simfonies. És segur. M’agraden.

I potser no es pot passar d’ací, vistes les limitacions de la naturalesa humana.

La paraula «oblit» és una de les paraules més dolces i terribles del diccionari.

Un fred enlluernador –no pas en el sentit de l’enlluernament, sinó de la claredat. Però no és pas ben bé exacte això que dic. El fred no enlluerna ni tan sols en dies de cel blau, claríssim, meravellós. Ens falta aquella paraula italiana scintillante. El fred, en dies així, és scintillante.

Notes per a Sílvia

———————————————

En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

El que passa només és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible.

Notes disperses

———————————————

.

Jo sóc un home vulgar. Porto la vulgaritat a la massa de la sang –i per tant, no haig de fer cap esforç per a arribar-hi (com s’ha de fer un esforç per a arribar a l’excentricitat). Crec així mateix que la vulgaritat és un element essencial de l’estratègia literària projectada a la llarga, perquè dóna als textos el relleu necessari per a durar. Per vulgaritat entenc l’objectivitat dels impressionistes francesos –els elements de prodigi que copsaren de la realitat. En les tres grans novel·les, Tolstoi és igual. En literatura hi ha la tendència d’afinar les coses –que en definitiva consisteix a aprimar-les. Les coses primes, el vent se les emporta amb una visible facilitat. Les que tenen més relleu resisteixen la climatologia dels anys i són més difícils d’esborrar.

Notes disperses

———————————————

Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents.

Dedicatòria en l’homenatge a Josep M. Cruzet

———————————————

El bon gust és, entre moltes altres coses, una forma activa del sentit del ridícul.

Les illes

———————————————

Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que hom és, sinó –i sobretot– del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l’aspecte que tenim quan som vells.

Notes per a Sílvia

———————————————

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall.

Notes disperses

———————————————

El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.

Notes per a Sílvia

La cuina segons Pla

08-11-2010

Dues cartes de Josep Pla a Josep M. Cruzet, amb el prefaci al volum El que hem menjat.
Com llegirem entre altres coses, Pla no vol ser etiquetat d’escriptor gastronòmic.

————————————————

.

Mas Pla, 25  juliol 1951

Sr. D. J. M. Cruzet Barcelona

Molt estimat amic:

Vaig rebre els llibres, el telegrama i, ahir, la carta. Moltes gràcies.

Per ara, tenim sort amb la censura i a veure si durarà. Han fet un ministeri nou amb la informació i el turisme. La informació és la censura. ¿Es coneixen ja els noms dels nous directors generals? Qualsevol canvi fa por i a veure el que passarà. De tota manera, tinc el gust de participar-li que jo faré els possibles per defensar-me.

Ara, amb l’aprovació d’El carrer Estret, tenim el problema plantejat. Li torno repetir que jo faré el que li convingui respecte d’aquest llibre. Si el vol per al Martorell, es decideixi. Si el vol per l’Ajuntament, vostè mateix. Jo ignoro totalment els reglaments perquè tinc altra feina. És cosa de vostè. Vostè m’ha de dir, en definitiva, quan pensa fer sortir el llibre. Res més.

Per altra part, jo desconec els seus plans i no sé quins títols pensa publicar abans de Nadal. Si hi hagués lloc de fer sortir un altre llibre abans de Nadal –suposant que El carrer sortís per Nadal– jo li podria donar abans de dos mesos un altre llibre intermediari. La vinguda del meu germà ha fet que des de fa tres setmanes no hagi pogut fer res, però a partir del 2 d’agost les coses canviaran. Comprèn Cruzet? Si vostè té el programa ple, esperarem la sortida d’El carrer. Si hi ha un lloc en el seu programa, l’omplirem de tota manera. Em digui, doncs, per favor, si hi ha lloc o no hi ha lloc en el seu pla editorial immediat i jo faré segons el que em dirà.

La idea de l’existència d’aquesta generació l’ha de llançar un o altre. Sagarra ho pot fer, però entre Riba i Sagarra les coses s’estan posant d’una manera –segons les meves últimes notícies– lamentable. Potser valdria la pena de que el llançament de la cosa el fes una persona més neutral. O almenys les coses s’haurien de cuinar de manera que, si Sagarra ho llancés, Riba hi estigués d’acord. Riba té la joventut i farà tots els possibles per destruir a Sagarra. Més que res això és una cosa de vostè, de la seva capacitat per templar gaites.

Li vaig parlar de la 5a sèrie de Coses vistes amb un paper sobre la cuina, llarg. Però, ¿vol creure que això de la cuina, per ara no m’entusiasma? La gent diu que jo parlo massa de cuina i això em fa mal. Sembla que sobre aquest punt hi ha molta unanimitat. A vostè què li sembla? En aquest cas, es podria deixar lo de la cuina per al volum sis i fer un llibre amb altres coses –llibre que potser es titularà Nits d’istiu.  Estic doncs, molt indecís i espero el criteri de vostè. Per sortir abans de Nadal, Un senyor de Barcelona no estaria pas malament. En fi, espero la seva carta. També li podria donar un llibre sobre Barcelona. Més endavant, li faré un Viatge a l’Empordà. El problema és poder treballar.

Està content de la marxa dels llibres? ¿Aquests quatre primers volums, han tingut una mica d’acceptació? Es mouen un xic?

Suposo que ha vist a Brunet. Sortí fa dies de Figueres, per Vic i Barcelona. Ara deu ésser a Barcelona. Independentment del que Dolç pugui fer, jo tractaré de que Brunet faci un gran article –quan torni a Figueres–. Vostè el tracti bé i li compri un llibre.

Molt bé lo de Rierola. Millor, lo de Duran Reynals. La col·lecció s’ha de completar amb altres noms. Ha pensat en les poesies de Don Salvador Albert? Octavi Saltor li resoldrà el problema –del Sr. Albert–. I lo de Ramon Raventós, com està? I els papers de l’Arxiduc? Etc.

En fi, Cruzet, no acabaríem mai.

Escrigui’m. Resolgui el que li demano i a partir del dos d’agost començarem altra vegada a treballar.

És seu aff

Josep Pla

.————————————————

.

Cadaqués, 9 d’agost  1951

Amic Cruzet:

Ahir, amb les presses, per no perdre el correu, no li vaig contestar alguns extrems de la seva carta.

Li haig de dir, en primer lloc que Don Florentino Pérez Embid, nou director general de Propaganda, és un senyor a qui no conec personalment, però que he tingut, amb ell, una important correspondència sobre l’organització política del país.  El Sr. Pérez Embid, que Vicens i Vives em senyalà com l’autor dels articles regionalistes d’«Arbor», la revista de l’Opus Del i de les Investigacions Científiques,  se’m demostrà per carta, en efecte, regionalista, gran admirador de la literatura catalana, partidari de la perifèria contra el centre i partidari de la constitució natural d’Espanya. No sé si és monarquitzant o no; si és demòcrata o no. El que li dic és el que sé. Si li convé que jo el feliciti per el seu nomenament, faci una carta i jo la firmaré amb molt de gust. En tot cas, cregui’m a mi: no s’alarmi. Ara bé: el que és un fet és que els elements, almenys culturals, de Nord-amèrica, haurien de conèixer el que es fa aquí. Estic segur que ho compendrien.

La cuina. Ha de saber que fa set anys que em nego, valent-me de tota classe d’arguments, a donar un llibre sobre cuina a l’editor Aymà. És per dir-li que la meva preocupació sobre aquest punt és antiga. La cuina, serà el sisè volum de Coses vistes.

I ara li vull dir que espero que, dintre dels cent primers volums de la «Selecta», la meva aportació serà la més quantitativament important: espero que hi podré publicar deu volums.

Escrigui’m a Palafrugell.

Els meus millors records

Josep Pla

[Totes dues cartes pertanyen al recull editat per M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003]

————————————————

La nostra vella cuina familiar

.

En aquest país on generalment visc –a l’Empordà– hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable. Aquesta cuina era bona –o, almenys, la trobàvem bona els naturals del país. Ara es menja bé en algunes cases particulars –molt poques. Abans menjava bé tothom, pobres i rics. Ara, la cuina, cada vegada més rara, és tancada en les quatre parets d’una casa particular. Abans es feien colles d’amics, obsessionades per la culinària, que, amb qualsevol pretext, feien àpats a l’aire lliure. Quan jo en sentia parlar, de jove, em semblaven pantagruèlics –però s’ha d’agafar la paraula en el sentit hiperbòlic que la gent utilitza constantment. Potser no eren pantagruèlics: eren simplement excel·lents. Ja n’hi ha prou per anar tirant.

L’Empordà continua fascinant molta gent de la nostra àrea, i jo he sentit dir que la qualitat de la nostra cuina prové del fet de la proximitat d’aquesta comarca amb França. Aquesta afirmació és totalment errònia, és un simple tòpic que s’ha posat en circulació sense haver dedicat ni un sol moment a examinar la realitat de la comparació. A pesar de la nostra proximitat amb França i de la barreja humana entre les comarques frontereres, comarques que estigueren unides durant tants de segles, la frontera marca una disparitat culinària total –sobretot la vella frontera del castell de Salses i de les Corberes.

Si més no, sobre els comtats catalans que passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de les fronteres naturals, Franca hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masies i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa, ¿com podrà ésser com la nostra? No. Quedaren reminiscències, les de les coses gustoses. Als rossellonesos els agraden els cargols. A nosaltres, també. L’escultor Aristides Maillol no solament presidí grans cargolades a Banyuls, sinó en els aspres del país. Però fora d’això i de poques coses més, què hi ha quedat?

Tot i suposar, doncs, que els rossellonesos tenen molta retirada amb nosaltres –els pagesos del Rosselló parlen un català molt més fonamental que els nostres pagesos, com m’havia dit tantes vegades el poeta Josep Sebastià Pons–, és un fet que la frontera fou decisiva, i si aquí, a pesar de la marca, podem presentar una bona cuina, no és per la proximitat de França, sinó perquè la gent del país, en virtut del seu propi rendiment, ha creat la seva pròpia concepció culinària, que tindrà tants de defectes com vulguin, com algunes qualitats, però que en definitiva és la que agrada més a la gent.

La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa, per altra part, la cuina nacional francesa, no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurants dels trens expressos d’una gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més. Ara, davant aquesta cuina, jo em permetria només de dir dues coses: és una cuina, en primer lloc, a la qual la immensa majoria dels francesos no ha tingut mai accés; després, que aquesta cuina ha tingut tants admiradors estrangers com admiradors francesos.

Després d’haver dit tot això, em sembla que no s’ha de dir res més sobre el fet que la nostra cuina té una determinada qualitat a conseqüència de la proximitat a la frontera francesa. És un judici purament fantàstic que demostra simplement que la persona que ho diu no té ni la més lleu idea de França, i encara menys del nostre país.

Nosaltres tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats, però que en definitiva ha alimentat un país. Podrà agradar més o menys, estar més o menys considerada. Què hi farem? Però, en definitiva, és l’única que tenim. No en tenim d’altra. Desviar-se, en aquest punt, de la realitat no és pas al meu abast.

Així, en aquest llibre, farem referències constants a la nostra vella cuina familiar, que en definitiva és l’única que caldria mantenir i continuar. En aquests últims anys, aquesta manera de cuinar ha sofert grans embats. Alguns plats –per exemple l’escudella i carn d’olla– han anat molt de baixa, i aquesta característica s’accentua sense parar. Aquest plat, que era considerat, potser pel seu mateix arcaisme, un dels puntals de l’entera societat, ha resultat, en els nostres dies, massa car. Una bona escudella i carn d’olla, com les que es feien abans, avui val un dineral. En general, totes les formes de la cuina dels nostres pares es corresponen més aviat poc amb la manera de pensar i de fer del món actual, i, així, tot sembla molt extravagant. En aquest llibre farem algunes referències a la producció d’aquest fet amb el propòsit d’aclarir-ne les causes. Ja veurem –o veuran– els resultats a què ens conduirà aquest procés. Arriscar una qualsevol profecia no tindria sentit. Jo només diré que els resultats –siguin quins siguin– a què aquest procés ens porti seran de comparació difícil amb els obtinguts per la vella cuina familiar. Si jo fos sol a formular una cosa així, podria semblar un personal sentiment enyoradís desproveït de la més lleu transcendència. Però el cas és que tota la literatura d’aquest ordre que es fa avui –que és abundantíssima–, la d’ací i la de fora d’ací, respon a aquesta tendència, i la posició és molt generalitzada. No és cap vel·leïtat separativa i romàntica. És un corrent molt vast.

A tot arreu, la cuina ha baixat. És inqüestionable. En definitiva, tot s’ha industrialitzat. El gust de les coses és un altre. Les mercaderies i els plats més inversemblants han estat envasats en virtut de procediments de la química més o menys recreativa, però crematística, horripilant. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, ha passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en el món, si no és a base de l’observació i de la calma. Tot el que no sigui obeir aquest principi és una pura fantasia per a primaris. Ara es vol fer una cuina anomenada revolucionària. A la cosa més tradicional i més arcaicament meditada, li apliquen aquest adjectiu de la demagògia més repugnant. Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament. La cosa és tan notòria i tan clara!

Però el curiós és que la gent vol menjar cada dia millor, sobretot ara que, a l’estiu, va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals. Això ha portat els propietaris d’alguns establiments a furgar en la vella cuina familiar, i així han ofert plats extravagants, sobretot barreges de carn i peix, que jo no he vist més que en aquest país i que es posaren de moda amb gran facilitat. Aquestes fórmules que, a priori, són absurdes, per no dir monstruoses, mentre es mantingueren en els límits de la cuina familiar, crearen, de vegades, molt bons plats. Per exemple: la llagosta i pollastre, que, de petit, vaig menjar a casa, i que quan s’encerta la combinació d’uns elements tan oposats, per no dir aberrants, ben units per un sofregit –que és un dels comuns denominadors de la nostra cuina–, pot resultar molt agradable. A primera vista no hi ha res més arriscat que posar en una mateixa cassola un pollastre i un crustaci, d’una inconfusible –tots dos– personalitat. Quan s’explica aquest plat a un foraster –i no diguem a un estranger– el primer que es pot veure és que es posen les mans al cap. «És impossible –us diuen–. La barreja és absurda i els resultats han d’ésser fatalment catastròfics. Aquestes coses tan diferents no es podran mai lligar.» Molt bé. Però…

La teoria és una cosa. La pràctica n’és una altra, generalment diferent. Es troben en el mateix quadre, però els resultats poden ésser molt distints. La cuina és una espècie de baptisme. El baptisme és un exorcisme per a treure els dimonis del cos de l’infant que es vol batejar –un exorcisme per a treure els pecats capitals. És probablement gratuït, però molt ben trobat. La cuina fa el mateix amb els aliments: els treu el salvatgisme intrínsec i tracta d’unificar-los. La pràctica, la realitat habitual de cada dia –que és una activitat sovint molt més aguda que la teoria–, pot produir en la cassola una indiscutible unió d’aquests elements tan aberrants. En la nostra cuina familiar el plat és vell, però resulta que ha estat nou i desconegut, i així fou molt acceptat. Per les mateixes raons, foren presentats altres plats típics del país, com la llagosta amb cargols i les gambes amb pollastre, etc. Són barreges espantoses, difícils, perilloses, que arribaren a provocar molta curiositat entre la gent interessada a sortir de les coses corrents i normals, que és el que sembla que l’època demana.

S’han obtingut alguns resultats?

He tractat d’escriure que, de vegades, aquestes absurdes barreges poden arribar en algun resultat. En sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions s’han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública, pel fet que són tan cars. Són plats d’establiments destinats a les persones que volen fer una francesilla. Com que hi ha gent que guanya tants diners, sempre n’hi ha.

Ara bé: aquests i altres plats del mateix sistema no s’encerten pas sempre. Si el fet era real en la vella cuina, encara ho és més en els restaurants –i, a pesar de tots els encàrrecs, sovint la llagosta va per un cantó i el pollastre per l’altre i el sofregit no ha integrat res. En definitiva, els elements s’han menyspreat mútuament. És un plat perillós. La seguretat, qui la podria donar? He estat de vegades obligat a enfrontar-me amb aquests impressionants guisats i la meva desil·lusió ha estat –salvant rares excepcions– molt pronunciada. Als turistes i forasters, els sembla magnífic, faltats com estan d’un punt de referència. El mengen per la seva estranya novetat i la seva extrema raresa. Potser ens trobem davant un plat sofisticat elaborat sota la capa de la novetat. Aquestes coses són, per mi, d’una absurditat total.

Aquest llibre, que he escrit per la insistent demanda de l’editorial i pel record del professor Vicens i Vives, que en els anys de la fam em presentava ditirambes destinats a posar de manifest com és d’agradable viure en un país habitat per gent normalment alimentada, ha d’anar precedit d’algunes referències personals.

Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. Sóc contrari al vi fort i de graus. El vi dolç m’horroritza. El vi ha d’ésser sec, fresc i d’escassa graduació. No m’agraden les coses crues, ni dolces, ni massa salades. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància.

No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni dels plats de pobles remots i allunyats. De vegades, trobant-me en una o altra ciutat, els meus amics m’han volgut portar en algun restaurant xinès, o jueu, o polinèsic. No he posat mai els peus en aquests estranys establiments. No he sentit mai la mínima curiositat ni per la cuina àrab, ni semítica, ni extremoriental. M’agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. Sóc un franc partidari de la cuina, tan variada, d’aquest continent i de l’Amèrica del Nord. Tot plegat, si vostès volen, és corrent i avorrit, monòton. Aquesta monotonia m’encanta, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar la vida. No m’atreviria mai a comparar un país amb un altre qualsevol: que tothom faci el que pugui –cada terra fa sa guerra– i que mengi de la manera que més li agradi. M’agraden les coses nostres –sobretot si són corrents i simples, netes impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d’ésser-ho, han d’ésser, sistemàticament, adorables.

La nostra cuina és molt variada –sobretot ara. El règim d’escudella i carn d’olla diària i arròs el diumenge s’ha acabat. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat en la nostra cuina, em mantinc en una adhesió incompleta. Dintre el meu europeisme sistemàtic, m’atinc a l’eficàcia. Cal judicar les nostres coses després d’haver-les provades. Tota la resta és una pretensió ridícula i sense solta apreciable.

El que hem menjat. OC, vol. 22

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.