Arxiu del mes de març 2011

Josep Pla – Lilian Hirsch

28-03-2011

Mas Pla, Llofriu

Lilian: Deus estar encara cansada de la meva «insuportable» xerrameca d’aquests darrers dies. Espero que hagis entrat en la calma del nord, sense dolor i sense llàgrimes. Has fet un bon viatge? Et trobes bé? Procura oblidar el dimoni del sud, aquest dolç clima destructor, la flaire dels nostres boscos, l’elegància del nostre mar. Treballa! Deus tenir l’ànima plena de vermells i de formes. De vegades aquests ritorni in patria són molt productius per la vida interior. Jo t’he fet conèixer una mica la nostra vida d’aquí. És una tragèdia. Del que has vist i sentit, mira de treure’n quelcom de viu i humà.

Voldria dir-te moltes coses sobre els teus ulls, la teva veu, parlar de l’aire inquietant que té la teva exquisida indolència. Però seria ridícul. He conegut gent de tota mena, però no crec que pugui recordar una impressió tan complexa com la que tu m’has deixat. Sento que no et conec, que estàs voltada d’ombres. Penso en el viatge que potser un dia farem junts a Itàlia. En tot cas, crec que ens tornarem a veure. Miro les fotos que vas tenir la gentilesa de deixar-me. Aquesta foto de la neu és inoblidable, però hi pressento l’hongarès que sembla ja lligat al teu destí.

T’envio un retrat de l’escultor Manolo. Fixa’t en el rostre i veuràs la seva profunditat. He caigut de nou en la mediocritat del mas i dels animals domèstics. A Calella i a Llafranc no hi ha res de nou. La gent retorna als seus llocs d’hivern. Aniré un dia a Calella i provaré d’atrapar l’ombra errant que tu hi has deixat. Cap escàndol, per ara, però un dia o altre vindrà.

Adéu, clara, obscura. El teu pobre amic.

Josep Pla

————

Zuric, 6/9/32

He arribat. La meva mare està contenta. La casa fa goig i el bufet no té pols. He passat la nit en el tren, dormint i pensant. Mirava el cel estrellat i sentia dir: mareta, petita, i encara em trobava plena de la teva tendresa i de la meva.

En el meu departament viatjaven Fernando Domingo Simó, director facultatiu del Manicomi de València, i J. Soriano, professor de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. Tots dos m’afalagaven i em posaven coixins perquè dormís millor.

A casa he pres un bany calent, he begut te i he menjat pastes amb nata; després he anat a veure el metge (No és res greu. M’hauré de quedar uns quants dies a casa i posar-me cataplasmes fins que surti tota la porqueria). Estàs cansat? Voldria que m’estimessis molt.

Lilian Claire

————

Dimecres, 7 setembre

Lilian! No busquis en aquest retrat cap dels encants de la joventut. Jo el tinc en bronze a casa i està millor. En guix és menys artificiós i més trist. Si et molesta, llença’l al foc.

Quan em poso a escriure aquestes ratlles penso que ja fa un dia que ets a casa teva i probablement has dormit bé després del viatge. Després de reposar, recordes res? Espero que ja deus haver oblidat tot allò que et vaig ensenyar a Barcelona, al Port de la Selva, a Figueres. Només una cosa no has d’oblidar d’Espanya: el color blau de la mar. D’aquesta manera el teu viatge haurà estat, gairebé, un sogno. Entra en el benestar de Suïssa, neteja la salabror de la teva pell, deixa’t amanyagar per la llum del nord. La trista confusió espanyola semblarà un somni llunyà.

He llegit el Dant que em vas deixar i miro les teves fotografies. D’on ve el teu encant? Tens preocupacions. Has viscut molt. Probablement tens alguna pena profunda, qui sap si fins i tot recances. No t’he conegut mai d’una forma banal. Sempre sembla que estiguis en lluita amb tothom i tens l’aire d’estar profundament desenganyada de la teva època. No em puc permetre de donar-te consells. Només et diré que miris de no perdre la salut. Tens davant teu la vida i la joventut. Tens vint anys. Ets com una criatura que s’enfronta amb el món. El temps ho calmarà tot. Tingues la passió del teu art. Anirem com dos companys a Itàlia i Grècia. Et contaré històries i faré plagasitats davant teu per divertir-te. Et presentaré els 26.637 cambrers de cafè que conec a Europa. N’hi ha de molt bells. La majoria són uns savis que miren passar el món davant d’ells. Jo hauria volgut ser –si jo hagués tingut aspiracions– un cambrer amb un gran bigoti i una armilla color de cafè amb llet.

Adéu, mareta. Ti voglio tanto bene.

Josep

————

Diumenge al vespre 11-9-32

Estimat meu, tan desgraciat, gràcies per pensar sobre mi coses tan boniques. M’agradarà tant d’anar a Itàlia i a Grècia! Per què no estàs ara amb mi?

El metge m’ha hagut de curar fins avui, però ja m’he alçat i torno a estar bona. Mentrestant he tallat totes les pàgines del teu llibre i he començat a llegir el volum sobre Manolo, que entenc molt bé.

Has rebut la meva carta?

Gràcies de tot cor pel retrat de la teva escultura. M’agrada molt la teva boca tan nocturna.

Encara no he oblidat res d’Espanya. Tinc tanta nostàlgia i les teves cartes em fan tan feliç! Voldria comunicar-te els meus pensaments més íntims i fer-ho de debò, des del fons de la meva ànima.

Bona nit.

Lilian

.

Un amor de Josep Pla al Canadell.  Cartes de Josep Pla i Lilian Hirsch traduïdes i editades per Josep Vergés –en edició independent (Ed. Destino) i incloses també en el volum Per acabar, de l’Obra Completa de Pla.

–––––––––––––––

«Els vuit amors de Josep Pla».  Ressenya de l’obra de Xavier Febrés Les dones de Josep Pla (Ed. 62)

Quatre cartes a Pere Pla (1923)

18-03-2011

Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.


—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Deu dies del dietari de 1967

08-03-2011

Foto: Eugeni Forcano - Tots els drets, reservats

* 1

—————

Josep Pla

8 de març 1897 – 8 de març 2011

114è aniversari

————————————————————

8 de març [1967], dimecres. El mas

Em criden a les onze i, en despertar, penso que avui he fet setanta anys. Quina desgràcia!

Em llevo a les dotze, menjo una torrada. Ve Rosa i menjo una altra torrada. M’agrada. Després vénen Maria Rosa i Vergés i mengen una altra torrada. Em porten molts regals, però la gavardina em ve petita. Els suèters de catxemira, quina delícia! Anem a Palafrugell, recollim Pere i anem a dinar a s’Agaró. Els entremesos i el llobarro. Els agraden. Molt bé. Molta cordialitat. Agradable. Tornem al mas. A quarts de sis vénen Luján, Ribes, Carreras i Gràcia del «Destino». Em fan diversos regals: un bastó, un despertador, una ploma. Meravelles. Llarga conversa. Whisky. Mort de Roda i Ventura. En el correu, hi trobo una carta d’ell –potser l’última que ha escrit. Recollim Alexandre i anem tots plegats a sopar a l’Escala. Molt bon sopar: sopa de peix i llobarro, magnífic. Fem una tertúlia llarga molt simpàtica. Jo no he menjat res: estic una mica cansat. Arriba, però, l’hora de marxar i ens separem. Els de «Destino» tornen de seguida i els Vergés em porten a Palafrugell. Al mas, a les dotze. Al llit. Molt carregat. M’adormo de seguida. (Donat a Vergés l’interviu sobre l’Argentina.)

.

9 de març, dijous. El mas

Dia més aviat cluc, però no vol ploure. Teresa em porta dos girs: un de Joventut i un altre de la revista de Tossa. L’ordinari ha portat els dos últims volums de la Bernat Metge i el tercer volum de la «Història de la Literatura Catalana» de Riquer. Em llevo tard. A les tres. Els paletes fan la xemeneia. Teresa ha encès l’estufa de l’habitació i s’hi està bé. Dino en aquesta habitació. Sonsos. A quarts de cinc arriben els de «Presència»: la senyoreta Alcalde, dues senyoretes més (una d’elles molt grassa i l’altra amb un aparell de fotografia) i un jove molt depauperat, que parla el català amb un accent castellà. Prenem bunyols i una ampolla de xampany Codorniu. En general tot ha anat bé; quan se’n van, respiro una mica. Després m’arreglo un poc: sensació agradable del suèter de catxemira. A quarts de set vénen Pere i Quintà amb el cotxe de Quintà. Anem a Palafrugell, on dedico uns llibres, i després emprenem el viatge a Girona. A Girona, parada, perquè Quintà hi té feina, i després anem a Banyoles a casa els senyors Corominas, tan simpàtics. Molt bon rebement. No hi ha el boeuf à la mode, però el sopar serà de la casa. Van arribant els Gil, els Butinyà, el general Soteras, senyora, filla i l’ajudant del Pozo amb la senyora. L’aperitiu. El sopar. Molt bo. Després, llarga tertúlia fins a quarts d’una. El general sosté que el pròxim president del Consell ha de ser un civil. Tornem a casa molt ràpid. Cap al tard ha plogut una mica. El filòleg Coromines ha estat expulsat d’Espanya.

.

10 de març, divendres. El mas

En llevar-me, constato que tinc setanta anys i dos dies. Sembla que era ahir.

Ha fet un bon dia. Els paletes encara emblanquinen. Dinat a l’habitació amb l’estufa encesa, que va admirablement. No em trobo gaire bé. Potser l’alcohol (escàs) i la fatiga d’ahir. Em poso a treballar en «El Nord», lentament. Tinc un mal dia. El temps és bo, però no pas totalment. A mitja tarda vénen Ferrer i el senyor Gou amb el paper d’Aigua-xellida. El firmo. Després d’una mica de conversa tornen a Palafrugell. Pere m’ha portat el correu. Moltes cartes dels setanta anys. Extraordinària carta de Teixidor. Estupenda. Porta també el «Destino». La mort d’Azorín. Després de marxar –encara molt clar– vaig al llit. No goso escriure res. Llegeixo el Painter sobre Proust. Extraordinari. Molt bo. Sopo al llit. Havent sopat torno al Painter. Després escric una mica –molt poc. Mal dia. Ho deixo per a demà. Em costa molt de dormir. Em sento molt fatigat.

.

11 de març, dissabte. El mas

Havent dinat –m’he llevat amb poca empenta, perquè he dormit poc i malament–, em poso a treballar sobre «El Nord» –article sobre Oxford. Em costa molt. Impressió que els paletes acabaran avui d’arreglar i d’emblanquinar l’escala i la paret i xemeneia de la sala. L’escala ha quedat bé; la sala, ja ho veurem. A mitja tarda arriba Pere amb el correu. Felicitacions dels setanta anys. Per ara n’he rebudes més de seixanta. Inexplicable. La gent obscura, desconeguda, que m’ha felicitat. Seguim fins al Canadell per veure el mar. Ningú, tot desert. Bon temps en mar. Caminem una mica. Després, retorn a Palafrugell. L’estanc. Tertúlia –una hora– a can Pere. Després em porta al mas, a les nou. Sopo al llit. Em llevo a les onze i treballo una estona sobre «El Nord», a l’habitació de l’estufa. Retorn al llit. El llibre sobre Proust. Extraordinari, prodigiós, que llegeixo fins a les sis. Sento tocar les sis al rellotge de la sala. Horrible de fatiga, però el llibre no es pot deixar.

.

12 de març, diumenge. El mas

Teresa em crida a quarts de dues. Em porta el correu. Em llevo. Dino a habitació de l’estufa. Després em poso a escriure sobre «El Nord». Teresa se’n va. Ve Gou i m’explica les darreres coses de Torroella. Fa un bon dia: molt menys fred que ahir a la posta de sol, que fresquejava. Treballo gran part de la tarda sobre «El Nord» i avanço una mica. El capítol d’Oxford i les merles va endavant. Cap al tard ve Pere i en el moment d’entrar se’n va en Tané, que ha passat una gran part de la tarda, quasi tres quarts, parlant a l’habitació de l’estufa. Amb Tané hem parlat de l’Ajuntament passat. Així arriba Pere i, en el moment d’entrar, entren també els Quintana de Girona (fill d’Alberto) amb la senyora, els nens i una germana d’ella. Em diu que els llibres són un gran èxit. Quedo parat amb tot això dels llibres. Després marxen a Girona; m’arreglo una mica i anem a Palafrugell per menjar l’espatlla de porc que ha portat Gou. Fem un bon sopar. Abans, uns whiskies. Hi faltava només un bon vi. Després anem a donar un tomb. Trobat Bonal al carrer de Cavallers i ens comunica que De Gaulle ha perdut la majoria. Trobat després Marcó. Pere i Marcó m’acompanyen a casa. Treballo en «El Nord». Acabo el capítol i prossegueixo la numeració del llibre. Al llit a les quatre. El llibre sobre Proust, fascinador, fins a les sis.

.

13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l’habitació de l’estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d’Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure’ls. Parlem una estona. M’arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal, d’acord amb l’Estat, de l’afer d’Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L’assumpte fou d’una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d’Alacant.

.

14 de març, dimarts. El mas

La tramuntana ha bufat tota la nit i tot el matí, però Teresa em diu, en despertar-me, que no té pas la força que tenia ahir, desagradable i tot com és. He passat una nit de molta set, he dormit malament. Havent dinat –passades les tres– em poso a treballar en «El Nord» i no avanço gaire. La tramuntana para a mitja tarda. Ha estat conseqüència d’una depressió atlàntica. Ve Quintà, que ahir fou a Barcelona i veié Carabén i Sardà. Sembla que vindran diumenge. Ja ho veurem. Després ve Pere amb el correu. Carta del bisbe i de Porcel. Em diu –Porcel– que ha estat a Madrid, que ha parlat amb molta gent i que Castellet i Barral em volen presentar a no sé quin premi internacional. Parlo amb Pere de la conversa d’ahir amb Cols i Pujol. Al llit a quarts de vuit –després d’haver tingut el drapaire, que ha vingut a comprar el paper acumulat. Treballo en «El Nord». Sopo al llit. A les dotze tenia una quartilla i mitja acabada. Després llegeixo el llibre de Painter sobre Proust, que es manté amb un interès fenomenal.

.

15 de març, dimecres. El mas

Ha fet un dia agradable. Havent dinat em poso a treballar en «El Nord». De seguida ve Xavier, de la Bisbal, que pren cafè, i parlem una mica de la situació de la família. Interrupció important. Després ve Juanito Sagrera i parlem llargament. Segona interrupció important. Aquesta interrupció és llarga, fins a l’extrem que amb això arriba Pere amb el correu. Encara s’hi està molta estona, fins que marxen tots dos cap a les vuit. Després pràcticament ha passat la tarda sense fer res. Al llit, després d’una estona que m’ha permès acabar –potser– el primer llibre de «El Nord» –o sigui «Cartes de lluny». Sopo al llit. La primera sopa d’espàrrecs de marge. Després començo a treballar en les «Cartes de lluny», que em sembla que no fa el pes. Hem quedat que demà vindrà Quintà per anar a Barcelona a les onze –espero. Com que no tinc son, a la matinada començo un paper sobre Basilea, del qual escric gairebé una quartilla. Hauria de dormir, però no dormo, i així és segur que demà passaré molt mal dia. Pere m’ha portat cartes i postals dels setanta anys –de Xàtiva principalment i d’Elx. Aviat serem a cent. És curiós. Encara no sé ben bé per què. Carta del fill del degà Roda i Ventura dient que la darrera carta que escriví el seu pare abans de morir fou la que em dirigí. És horrible! Llegeixo el llibre sobre Proust.

.

16 de març, dijous. Barcelona

Ve Quintà a les onze en punt i, com que encara no estic vestit, m’ha d’esperar una mica. A un quart de dotze marxem a Barcelona via Girona. A casa de la senyoreta Serra, la modista. Telefono a Barcelona dient a «Destino» que estem en camí. Arribem a Barcelona a quarts de tres i anem a dinar a la Punyalada. Els senyors Gratacòs. El dinar. Després Quintà acompanya la senyoreta Serra no sé on. Diversos amics. A dos quarts de cinc ve Vergés. Anem a «Destino» després d’haver caminat per trobar el cotxe. «Destino». Vist diverses persones: Teixidor, Carreras, Ribes, etc. Compro cinc quaderns. Xec de 25. A dos quarts de nou anem a l’Ajuntament, on estem citats amb l’alcalde. El senyor Porcioles. Li faig la recomanació. Sembla que l’acull bé. Després, gran discurs de l’alcalde sobre els seus projectes. Impressionant personatge. Acabem a dos quarts de deu. Trobem al cap d’una estona Quintà i ens acomiadem de Vergés Marxem a Arenys. El Portitxol. Mitja llagosta per barba –que pago. Bon sopar. Després reprenem la marxa. La boira. Girona, on deixem la senyoreta Serra. Cap al mas. Arribem a les set ben tocades. Al llit. Llegeixo el número de «Destino» que m’han dedicat. Curiosa cosa! Tracto d’escriure. No surt res. Tot sembla un somni estrany, estranyíssim. «La Vanguardia» em dedica una pàgina. Encara més estrany. Llegeixo Proust. En fi… Quin dia!

.

17 de març, divendres. El mas

Fet molt bon dia. Res de correu. Llevat molt tard, a causa del cansament i la fatiga d’ahir. Dino a quarts de cinc. És una vergonya, potser. Em poso a treballar en «El Nord», però no puc pas treballar gaire. Apareixen Jordi Batlló amb el xicot casat amb una noia del doctor Martí (que vaig conèixer a Cap-sa-sal) amb la seva nena. Diu que em vénen a felicitar pels setanta anys i em porten dues ampolles de vi. Parlem una llarga estona. Em diu que es troba a Calella per refer-se d’un accident d’automòbil tingut en una autopista alemanya i que li trencà l’estèrnum. Horrible! Després se’n van. La tarda quasi acabada, arriben Pere i Quintà, que vénen de Girona. Em donen records del doctor Pascual i de Llach. Després marxen –a quarts de nou. Vaig al llit. Sopo al llit. Havent sopat em poso a treballar en «El Nord» i faig l’article sobre la neu. Treballo en el paper fins tocades les quatre del matí. Després escric aquestes ratlles i llegeixo el «Proust» de Painter… Amb «El Nord» estic desorientat i no sé exactament la quantitat que hi haig de posar per arribar a fer unes sis-centes pàgines. Al vespre he mirat les dues botelles de vi que m’han portat i em trobo amb dues botelles de Borgonya magnífiques. Regal esplèndid.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Les dues primeres il·lustracions procedeixen de la col·lecció Destino (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). El retrat de Josep Pla de la portada de la revista és obra i propietat del fotògraf  Eugeni Forcano. []