Arxiu de la categoria ‘Jo, Josep Pla’

El meu poble (fragments)

18-04-2011

El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària

 

Em veig a setze o disset anys, a l’època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l’hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d’adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d’embadaliment. El vol d’un ocell em feia quedar parat. La contemplació d’uns conreus amb oliveres podia abstreure’m fins a fer-me sentir l’esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.

No era pas que veiés nimfes darrera dels arbres. De nimfa, no n’he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d’ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts.

Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d’abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que ens produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar… Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg.

No sé pas si podré veure mai més aquest paisatge amb la puresa d’aquells anys passats. Quan s’ha escrit durant anys, dia per dia, el plec professional és massa fort. Hom ha de fer un esforç terrible per no veure el món en forma d’articles. Però encara sento la vivor d’aquest paisatge. Contemplant-lo, veig que l’ordre que hi ha posat el pas de generacions incomptables em dóna una idea d’elegància folgada i natural. Contemplo Boet, ara a la tardor. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És un paratge de conreus, de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. La gent verema, i les vinyes es van assecant i daurant. Les primeres pluges han polit el verd de l’alfals i l’esparceta. Els llaurats tenen colors primitius i brutals. Els ocells volen aplegats sobre les figueres exhaustes. El to general és d’argila, però poseu-hi a sobre els calius i les brases dels ceps, els mils colors del verd poma dels camps, les clarors antigues i suaus de l’olivera. És una tapisseria terrenal, clara i serena, emmarcada per pins, d’una rusticitat policromada, ideal. A cada tros hi ha una caseta emblanquinada, un pou, un safareig per al sulfat. Potser n’hi ha un centenar… A sobre navega, en aquesta hora fina i encantada de la tarda –joia aturada–, un núvol blanc que deixa una ombra rosada i errant.

En un punt de la carretera anomenat les Pasteres, les coses es compliquen. La visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar. És un punt per a badar a cor què vols. Hi ha, davant, els plans de Palafrugell, la vila que fumeja. Més enllà de la vila hi ha molta geografia, però no es veu pas. Això fa que en dies clars el campanar es retalli sobre el Canigó enorme, llunyà i nevat. A ponent es veuen les Gavarres i a migdia, la mar fins a cap a Tossa, endins de l’horitzó vague i dilatat. Després de les Pasteres la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins– i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar.

És una ermita que, sense ésser alta, està voltada d’infinit. És una casa gran, feta per paletes del segle XVIII, de formes dolces, amb un gran pati interior graciós i desdibuixat. Davant la porta, mirant a sol ixent, a la dreta, hi ha una creu de terme; a l’esquerra, un camí de xiprers retallats. S’hi entra pujant tres esglaons amb tot el panorama darrera l’esquena. L’arc de l’entrada us fa sentir, com els grans arcs clàssics, una glopada d’immensitat. Travesseu el pati i sortiu a un terrat sobre la mar que té una vista de les més romàntiques que hi ha. És una vista que si heu vingut aquí per dinar us fa donar crits de joia, us exalta fins al paroxisme culinari i sensual. Si hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? És un paratge d’unes mides diferents de les dels homes, inhumà.

Ara és difícil d’ésser sol a Sant Sebastià. És un llac de turisme, i per tant, sempre hi ha algú que hi arrossega la medul·la voraç. Fa deu anys no hi havia ningú fora dels ermitans que feien foc a la llar. Hi entràveu, us passejàveu per la casa sola com si fos un castell encantat. El vent somicava a les finestres, a les portes, als teulats, tocava el bronze de les campanes, que feien un soroll llunyà. Sortíeu al terrat i vèieu un vaixell que tanguejava ridículament, enmig de la immensitat. Irresistible, fugia del terrat, aclaparat. Solia asseure’m llavors als esglaons de la porta o entrava a l’església solitària. Obria un finestró que donava a la terrenal immensitat. Passava les hores davant de la posta de sol llarga. Els exvots de l’església tenien un relleu rígid i tibat. Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar… Aquell dia vaig sentir-me davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.

————————

.

La muntanya de Sant Sebastià i significació que per a nosaltres té l’ermita

Per a un foraster, l’ermita de Sant Sebastià podrà ésser com un lloc bonic, o curiós, o esplèndid, si voleu. Per a nosaltres, d’aquest país, Sant Sebastià és alguna cosa més que tot això: Sant Sebastià és una força sentimental, una imatge que portem, tant si en som lluny com si hi som a prop, gravada en la imaginació del cor. Sant Sebastià, més potser que la vila mateixa, és l’aglutinant dels innombrables palafrugellencs escampats pel món –i que potser no tornaran mai més.

Sant Sebastià és molt bonic quan hi ha gent. Quan no hi ha ningú, encara ho és més. És preciós.

M’agradava de pujar-hi anys enrera, a mitja tarda, els dies de primavera. La primavera a Palafrugell sol ésser curta, però cada any tenim quinze dies primaverals –com quinze dies de tardor– en què el paisatge dels voltants de la vila arriba al seu punt més alt i més graciós de finor.

Quan, més enllà del pont d’En Casaca, arribava a l’ombra dels arbres, trobava la frescor deliciosa. Es veia tot el pla de Palafrugell a contrallum, dins de l’aire daurat. De vegades un home llaurava a primer terme una terra roja… Després, la carretera travessava el bosc de pins, que feien una olor exquisida. El vent perdut passava entre el brancatge, i el pensament quedava flotant en la remor alta i greu. A les Pasteres, l’inici de la declinació de la tarda posava un color de mel sobre els blancs de Llafranc i de Calella. Les pinedes s’enfosquien. El mar, en calma, semblava un mirall adormit en la llum que finia.

Entrava a l’església de l’ermita. Sobre la pedra de l’altar hi havia dos rams de roses de Sant Ponç, roges, mustiues. Dos ciris encesos, que s’acabaven. De vegades el ble feia una revifalla i la cera crepitava nerviosament, com si es cremés el gras d’unes costelles. En el silenci de la petita església, tocada per la llum irreal, solitària, del crepuscle, feia una il·luminació sobtada que tocava les polsoses motllures daurades de l’altar, els quadres foscos, els exvots penjats a les parets, les cames de guix i la costella de balena del capdavall de la capella. La casaca de vellut vermell del diminut sant Sebastià apareixia, un moment, en relleu… Després tot s’enfosquia.

Divagava per l’ermita. Sortia al terrat a veure l’immens panorama de mar solitari i trist, passejava pel pati, pels menjadors de volta, per les habitacions del primer pis. Totes les portes eren obertes, però no es trobava ningú enlloc. El vent somicava a les arestes de les pedres.

Sortia a veure el ponent. Assegut a l’escala, encenia un cigarret. Flotant sobre el dors blavís de la Gavarra hi havia un vast espectacle lumínic. Suspesa sobre el perfil endolcit de la muntanya hi havia una resplendor de crema daurada, i després, sobre el cel d’un verd fred i vitri, es tornava de color de carmí. Tot semblava estremir-se i donar una nota aguda, llarga, trèmula. Sobre la transfiguració de la llum, navegaven uns nuvolets tendres i ingràvids que travessaven el cel incendiat i s’esfilagarsaven en el rosat de camisa femenina.

Temps de fumar el cigarret i la tarda queia en les ombres grises de la nit. Emprenia el retorn. A la carretera hi havia un silenci patètic, sota l’alta remor dels pins. Es veia l’escampadissa de llums de Palafrugell, rutilants si l’aire era de tramuntana, grocs si feia vent de garbí. Les estrelles parpellejaven. Els rossinyols, en zel, cantaven, a les bardisses, frenèticament.

————————

El mar i Tamariu en el somni secret dels palafrugellencs

Si no és per anar a cacera o per anar en alguna font –a la Font de la Teula, per exemple–, el palafrugellenc no té tendència a projectar-se terra endins, sobre l’interior del país. Més aviat tendeix a buscar la companyia del mar, a freqüentar el litoral del terme i el de Begur, que és el mateix litoral. No és pas d’ara que el turisme sembla haver-nos descobert el mar. És un fet antiquíssim, lligat amb les formes de l’esperit de la població més arcaiques.

El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament: el de la meravellosa vida de l’home lliure en el mar. El mar satisfà la nostra tendència contemplativa. És el gra de sorra de què sempre estem parlant. El mar, element inaferrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera d’ésser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra insouciance. El mar, encara, excita els gustos que portem en el paladar, matisa la nostra cuina d’una manera vivíssima, i no podem comprendre un bon dinar si no és a vora mar i amb productes del mar. Per això la tendència del palafrugellenc al mar és vellíssima, permanent, constant. Calella, Llafranc, Tamariu, Aigua-xellida, Aiguablava i Fornells no són per a nosaltres mers indrets geogràfics, termes de la toponímia del litoral: són formes del nostre esperit, trossos de la nostra íntima personalitat.

De tots aquests llocs, el que ha respost potser més sempre a la personalitat del palafrugellenc més aquilotat ha estat Tamariu. Tamariu és l’objectivització del somni flotant que tota la vida portem en el pensament. Millor dit, el que portàvem, perquè ara s’ha gairebé tot acabat. El Tamariu a què la nostra imaginació donà vida era un altre. El turisme ho ha tot transformat i gairebé ens hi movem com si fóssim forasters, per no dir estranys. Però, com que les coses que han tingut una vida en la imaginació són difícils d’esborrar, encara trobem, avui, gent a Palafrugell que us diuen amb la més gran naturalitat que es volen retirar a Tamariu de seguida que tinguin la feina acabada. I n’hi ha que s’hi retiren. Retirar-se a Tamariu o viure en la il·lusió de retirar-s’hi, que és igual, és com tornar a la vida autèntica, a la vida real.

La marina de Tamariu, d’aquella època tan pròxima i que sembla remotíssima, oferia un paisatge d’una simplicitat d’estampa japonesa. No hi havia cap símbol positiu de civilització –ni església, ni rellotge públic, ni comunicacions regulars, ni una qualsevol forma d’oficina de l’autoritat. El negoci del peix salat obligava a mantenir un carter que era un home que portava una gorra amb un galó de plata que les exsudacions cutànies havien oxidat. Les ordres de les autoritats es posaven sobre una fusta, es penjaven en una paret, i el vent s’emportava els papers pocs moments després d’ésser presentats. Era admirable. Hi havia, a més, tres o quatre tavernes meravelloses.

Al racó de llevant hi havia, incrustades en la penya de color de rosa, un rest de cases d’aire popular. Davant de les cases s’obria la platja, una platja de joguina d’una gràcia de forma i de dibuix inoblidable. Després, el mar. A tall d’aigua es veien unes barques de color de carbassa, de color de pastanaga, verdes, blanques, poma, amb voravius d’un vermell eixelebrat. Estesos a la platja es veien els arreus de pescar. Entre les malles de les xarxes brillava la sorra acarminada. Hi havia piles de cordes, pals i antenes, gambines, nanses, palangres posats a assecar. A l’hora del sol, era possible de veure sempre un cos humà ajagut a la sorra –un cos humà situat més enllà de tot horari possible–, un gat que caminava lentament, dos cadells que rodolaven enjogassats. Una dona immòbil, amb un mocador al cap com una caputxa, asseguda a terra, arreglava les xarxes. Hi havia un silenci prodigiós, una calma profunda que el pas del vent petit convertia en una música vaga. A banda i banda de la platja s’allarguen les banyes del litoral amb els colors roigs i calents de Sa Rubia i els més agrosellats, els colors del granit d’ull de serp de la Perica. Aquest contrast de colors, arran del tou de pins i de garrofers dels vessants, és sensacional. El mar posava els tirabuixons d’escuma blanca sobre el fistó mineral. A l’estiu, a l’hora del migdia, el sol entrava en una fulguració enlluernadora; el mar, en una calma extasiada; la gent, en una mandra absoluta, còsmica, universal. Un pa costava quaranta cèntims, un porró de vi un ral; el peix era abundant. En les nits de tardor, tocades per una mica de lluna o per la lluna plena, Tamariu esdevenia literalment irreal. La gent s’entaforava en les tavernes, i la platja quedava solitària. S’hi sentia una sensació de llunyania remota i total. La lluna de tardor donava a la mar, a la sorra de la platja, als pins del coster, a les roques aspres, a les barques, als arreus, a les cases menudes i blanques, un color d’encantament immòbil, una suspensió patètica, un esfumament ideal. Se sentia el bleix de la sorra esponjada per les menudes onades. Passava un llum, lentament, pel mar. L’aire era fi. Els ulls s’endolcien de mirar, el temps passava lentament i suau…

Però a sota del prodigiós paisatge físic a Tamariu hi ha un esperit del lloc –el genius loci– indefinible, secret, misteriós, que sembla estar lligat amb la quinta essència de la llibertat. És aquest esperit emmarcat per una geografia prodigiosa el que deu haver mantingut en el nostre esperit més arcaic el somni de Tamariu com a modest paradís recuperable.

Que aquest esperit es manté encara, ho demostra el fet que els estiuejants de Tamariu, quan se’ls fica el gra de sorra al cap, entren en estats de llibertat que ni ells mateixos no saben el que els passa.

——————

«El meu poble», dins El meu país. OC, vol. 7

.

——————

Amb aquestes notes sobre Palafrugell, el Quadern de notes vistes arriba al final del trajecte programat. Vam començar fa un any, el 17 d’abril, i acabem quan falten cinc dies per commemorar el trentè aniversari de la mort de Josep Pla.

Amb la selecció dels textos oferts, aparentment arbitrària o no lineal, hem pretès fer un petit viatge per les etapes, els gèneres i les constants de l’escriptor. Naturalment aquests 34 episodis no són més que un tast insuficient.

Reconeixem i agraïm la contribució dels comentaristes, que, tot i haver estat més escassos que en el bloQG del Quadern gris, amb els seus punts de vista han subratllat aspectes que els textos insinuaven o projectaven.

Pensem i creiem en la continuïtat d’aquestes lectures compartides i, per tant, comunicarem les possibles novetats que es produeixin. També, a partir de l’1 de maig, oferirem, a la pàgina inicial d’aquest Quadern de notes vistes, l’índex dels textos publicats.

.

Moltes gràcies.

Jordi Palou – Ramon Torrents

Xarxa de Mots

18 d’abril del 2010

 

Josep Pla – Lilian Hirsch

28-03-2011

Mas Pla, Llofriu

Lilian: Deus estar encara cansada de la meva «insuportable» xerrameca d’aquests darrers dies. Espero que hagis entrat en la calma del nord, sense dolor i sense llàgrimes. Has fet un bon viatge? Et trobes bé? Procura oblidar el dimoni del sud, aquest dolç clima destructor, la flaire dels nostres boscos, l’elegància del nostre mar. Treballa! Deus tenir l’ànima plena de vermells i de formes. De vegades aquests ritorni in patria són molt productius per la vida interior. Jo t’he fet conèixer una mica la nostra vida d’aquí. És una tragèdia. Del que has vist i sentit, mira de treure’n quelcom de viu i humà.

Voldria dir-te moltes coses sobre els teus ulls, la teva veu, parlar de l’aire inquietant que té la teva exquisida indolència. Però seria ridícul. He conegut gent de tota mena, però no crec que pugui recordar una impressió tan complexa com la que tu m’has deixat. Sento que no et conec, que estàs voltada d’ombres. Penso en el viatge que potser un dia farem junts a Itàlia. En tot cas, crec que ens tornarem a veure. Miro les fotos que vas tenir la gentilesa de deixar-me. Aquesta foto de la neu és inoblidable, però hi pressento l’hongarès que sembla ja lligat al teu destí.

T’envio un retrat de l’escultor Manolo. Fixa’t en el rostre i veuràs la seva profunditat. He caigut de nou en la mediocritat del mas i dels animals domèstics. A Calella i a Llafranc no hi ha res de nou. La gent retorna als seus llocs d’hivern. Aniré un dia a Calella i provaré d’atrapar l’ombra errant que tu hi has deixat. Cap escàndol, per ara, però un dia o altre vindrà.

Adéu, clara, obscura. El teu pobre amic.

Josep Pla

————

Zuric, 6/9/32

He arribat. La meva mare està contenta. La casa fa goig i el bufet no té pols. He passat la nit en el tren, dormint i pensant. Mirava el cel estrellat i sentia dir: mareta, petita, i encara em trobava plena de la teva tendresa i de la meva.

En el meu departament viatjaven Fernando Domingo Simó, director facultatiu del Manicomi de València, i J. Soriano, professor de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils. Tots dos m’afalagaven i em posaven coixins perquè dormís millor.

A casa he pres un bany calent, he begut te i he menjat pastes amb nata; després he anat a veure el metge (No és res greu. M’hauré de quedar uns quants dies a casa i posar-me cataplasmes fins que surti tota la porqueria). Estàs cansat? Voldria que m’estimessis molt.

Lilian Claire

————

Dimecres, 7 setembre

Lilian! No busquis en aquest retrat cap dels encants de la joventut. Jo el tinc en bronze a casa i està millor. En guix és menys artificiós i més trist. Si et molesta, llença’l al foc.

Quan em poso a escriure aquestes ratlles penso que ja fa un dia que ets a casa teva i probablement has dormit bé després del viatge. Després de reposar, recordes res? Espero que ja deus haver oblidat tot allò que et vaig ensenyar a Barcelona, al Port de la Selva, a Figueres. Només una cosa no has d’oblidar d’Espanya: el color blau de la mar. D’aquesta manera el teu viatge haurà estat, gairebé, un sogno. Entra en el benestar de Suïssa, neteja la salabror de la teva pell, deixa’t amanyagar per la llum del nord. La trista confusió espanyola semblarà un somni llunyà.

He llegit el Dant que em vas deixar i miro les teves fotografies. D’on ve el teu encant? Tens preocupacions. Has viscut molt. Probablement tens alguna pena profunda, qui sap si fins i tot recances. No t’he conegut mai d’una forma banal. Sempre sembla que estiguis en lluita amb tothom i tens l’aire d’estar profundament desenganyada de la teva època. No em puc permetre de donar-te consells. Només et diré que miris de no perdre la salut. Tens davant teu la vida i la joventut. Tens vint anys. Ets com una criatura que s’enfronta amb el món. El temps ho calmarà tot. Tingues la passió del teu art. Anirem com dos companys a Itàlia i Grècia. Et contaré històries i faré plagasitats davant teu per divertir-te. Et presentaré els 26.637 cambrers de cafè que conec a Europa. N’hi ha de molt bells. La majoria són uns savis que miren passar el món davant d’ells. Jo hauria volgut ser –si jo hagués tingut aspiracions– un cambrer amb un gran bigoti i una armilla color de cafè amb llet.

Adéu, mareta. Ti voglio tanto bene.

Josep

————

Diumenge al vespre 11-9-32

Estimat meu, tan desgraciat, gràcies per pensar sobre mi coses tan boniques. M’agradarà tant d’anar a Itàlia i a Grècia! Per què no estàs ara amb mi?

El metge m’ha hagut de curar fins avui, però ja m’he alçat i torno a estar bona. Mentrestant he tallat totes les pàgines del teu llibre i he començat a llegir el volum sobre Manolo, que entenc molt bé.

Has rebut la meva carta?

Gràcies de tot cor pel retrat de la teva escultura. M’agrada molt la teva boca tan nocturna.

Encara no he oblidat res d’Espanya. Tinc tanta nostàlgia i les teves cartes em fan tan feliç! Voldria comunicar-te els meus pensaments més íntims i fer-ho de debò, des del fons de la meva ànima.

Bona nit.

Lilian

.

Un amor de Josep Pla al Canadell.  Cartes de Josep Pla i Lilian Hirsch traduïdes i editades per Josep Vergés –en edició independent (Ed. Destino) i incloses també en el volum Per acabar, de l’Obra Completa de Pla.

–––––––––––––––

«Els vuit amors de Josep Pla».  Ressenya de l’obra de Xavier Febrés Les dones de Josep Pla (Ed. 62)

Deu dies del dietari de 1967

08-03-2011

Foto: Eugeni Forcano - Tots els drets, reservats

* 1

—————

Josep Pla

8 de març 1897 – 8 de març 2011

114è aniversari

————————————————————

8 de març [1967], dimecres. El mas

Em criden a les onze i, en despertar, penso que avui he fet setanta anys. Quina desgràcia!

Em llevo a les dotze, menjo una torrada. Ve Rosa i menjo una altra torrada. M’agrada. Després vénen Maria Rosa i Vergés i mengen una altra torrada. Em porten molts regals, però la gavardina em ve petita. Els suèters de catxemira, quina delícia! Anem a Palafrugell, recollim Pere i anem a dinar a s’Agaró. Els entremesos i el llobarro. Els agraden. Molt bé. Molta cordialitat. Agradable. Tornem al mas. A quarts de sis vénen Luján, Ribes, Carreras i Gràcia del «Destino». Em fan diversos regals: un bastó, un despertador, una ploma. Meravelles. Llarga conversa. Whisky. Mort de Roda i Ventura. En el correu, hi trobo una carta d’ell –potser l’última que ha escrit. Recollim Alexandre i anem tots plegats a sopar a l’Escala. Molt bon sopar: sopa de peix i llobarro, magnífic. Fem una tertúlia llarga molt simpàtica. Jo no he menjat res: estic una mica cansat. Arriba, però, l’hora de marxar i ens separem. Els de «Destino» tornen de seguida i els Vergés em porten a Palafrugell. Al mas, a les dotze. Al llit. Molt carregat. M’adormo de seguida. (Donat a Vergés l’interviu sobre l’Argentina.)

.

9 de març, dijous. El mas

Dia més aviat cluc, però no vol ploure. Teresa em porta dos girs: un de Joventut i un altre de la revista de Tossa. L’ordinari ha portat els dos últims volums de la Bernat Metge i el tercer volum de la «Història de la Literatura Catalana» de Riquer. Em llevo tard. A les tres. Els paletes fan la xemeneia. Teresa ha encès l’estufa de l’habitació i s’hi està bé. Dino en aquesta habitació. Sonsos. A quarts de cinc arriben els de «Presència»: la senyoreta Alcalde, dues senyoretes més (una d’elles molt grassa i l’altra amb un aparell de fotografia) i un jove molt depauperat, que parla el català amb un accent castellà. Prenem bunyols i una ampolla de xampany Codorniu. En general tot ha anat bé; quan se’n van, respiro una mica. Després m’arreglo un poc: sensació agradable del suèter de catxemira. A quarts de set vénen Pere i Quintà amb el cotxe de Quintà. Anem a Palafrugell, on dedico uns llibres, i després emprenem el viatge a Girona. A Girona, parada, perquè Quintà hi té feina, i després anem a Banyoles a casa els senyors Corominas, tan simpàtics. Molt bon rebement. No hi ha el boeuf à la mode, però el sopar serà de la casa. Van arribant els Gil, els Butinyà, el general Soteras, senyora, filla i l’ajudant del Pozo amb la senyora. L’aperitiu. El sopar. Molt bo. Després, llarga tertúlia fins a quarts d’una. El general sosté que el pròxim president del Consell ha de ser un civil. Tornem a casa molt ràpid. Cap al tard ha plogut una mica. El filòleg Coromines ha estat expulsat d’Espanya.

.

10 de març, divendres. El mas

En llevar-me, constato que tinc setanta anys i dos dies. Sembla que era ahir.

Ha fet un bon dia. Els paletes encara emblanquinen. Dinat a l’habitació amb l’estufa encesa, que va admirablement. No em trobo gaire bé. Potser l’alcohol (escàs) i la fatiga d’ahir. Em poso a treballar en «El Nord», lentament. Tinc un mal dia. El temps és bo, però no pas totalment. A mitja tarda vénen Ferrer i el senyor Gou amb el paper d’Aigua-xellida. El firmo. Després d’una mica de conversa tornen a Palafrugell. Pere m’ha portat el correu. Moltes cartes dels setanta anys. Extraordinària carta de Teixidor. Estupenda. Porta també el «Destino». La mort d’Azorín. Després de marxar –encara molt clar– vaig al llit. No goso escriure res. Llegeixo el Painter sobre Proust. Extraordinari. Molt bo. Sopo al llit. Havent sopat torno al Painter. Després escric una mica –molt poc. Mal dia. Ho deixo per a demà. Em costa molt de dormir. Em sento molt fatigat.

.

11 de març, dissabte. El mas

Havent dinat –m’he llevat amb poca empenta, perquè he dormit poc i malament–, em poso a treballar sobre «El Nord» –article sobre Oxford. Em costa molt. Impressió que els paletes acabaran avui d’arreglar i d’emblanquinar l’escala i la paret i xemeneia de la sala. L’escala ha quedat bé; la sala, ja ho veurem. A mitja tarda arriba Pere amb el correu. Felicitacions dels setanta anys. Per ara n’he rebudes més de seixanta. Inexplicable. La gent obscura, desconeguda, que m’ha felicitat. Seguim fins al Canadell per veure el mar. Ningú, tot desert. Bon temps en mar. Caminem una mica. Després, retorn a Palafrugell. L’estanc. Tertúlia –una hora– a can Pere. Després em porta al mas, a les nou. Sopo al llit. Em llevo a les onze i treballo una estona sobre «El Nord», a l’habitació de l’estufa. Retorn al llit. El llibre sobre Proust. Extraordinari, prodigiós, que llegeixo fins a les sis. Sento tocar les sis al rellotge de la sala. Horrible de fatiga, però el llibre no es pot deixar.

.

12 de març, diumenge. El mas

Teresa em crida a quarts de dues. Em porta el correu. Em llevo. Dino a habitació de l’estufa. Després em poso a escriure sobre «El Nord». Teresa se’n va. Ve Gou i m’explica les darreres coses de Torroella. Fa un bon dia: molt menys fred que ahir a la posta de sol, que fresquejava. Treballo gran part de la tarda sobre «El Nord» i avanço una mica. El capítol d’Oxford i les merles va endavant. Cap al tard ve Pere i en el moment d’entrar se’n va en Tané, que ha passat una gran part de la tarda, quasi tres quarts, parlant a l’habitació de l’estufa. Amb Tané hem parlat de l’Ajuntament passat. Així arriba Pere i, en el moment d’entrar, entren també els Quintana de Girona (fill d’Alberto) amb la senyora, els nens i una germana d’ella. Em diu que els llibres són un gran èxit. Quedo parat amb tot això dels llibres. Després marxen a Girona; m’arreglo una mica i anem a Palafrugell per menjar l’espatlla de porc que ha portat Gou. Fem un bon sopar. Abans, uns whiskies. Hi faltava només un bon vi. Després anem a donar un tomb. Trobat Bonal al carrer de Cavallers i ens comunica que De Gaulle ha perdut la majoria. Trobat després Marcó. Pere i Marcó m’acompanyen a casa. Treballo en «El Nord». Acabo el capítol i prossegueixo la numeració del llibre. Al llit a les quatre. El llibre sobre Proust, fascinador, fins a les sis.

.

13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l’habitació de l’estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d’Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure’ls. Parlem una estona. M’arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal, d’acord amb l’Estat, de l’afer d’Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L’assumpte fou d’una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d’Alacant.

.

14 de març, dimarts. El mas

La tramuntana ha bufat tota la nit i tot el matí, però Teresa em diu, en despertar-me, que no té pas la força que tenia ahir, desagradable i tot com és. He passat una nit de molta set, he dormit malament. Havent dinat –passades les tres– em poso a treballar en «El Nord» i no avanço gaire. La tramuntana para a mitja tarda. Ha estat conseqüència d’una depressió atlàntica. Ve Quintà, que ahir fou a Barcelona i veié Carabén i Sardà. Sembla que vindran diumenge. Ja ho veurem. Després ve Pere amb el correu. Carta del bisbe i de Porcel. Em diu –Porcel– que ha estat a Madrid, que ha parlat amb molta gent i que Castellet i Barral em volen presentar a no sé quin premi internacional. Parlo amb Pere de la conversa d’ahir amb Cols i Pujol. Al llit a quarts de vuit –després d’haver tingut el drapaire, que ha vingut a comprar el paper acumulat. Treballo en «El Nord». Sopo al llit. A les dotze tenia una quartilla i mitja acabada. Després llegeixo el llibre de Painter sobre Proust, que es manté amb un interès fenomenal.

.

15 de març, dimecres. El mas

Ha fet un dia agradable. Havent dinat em poso a treballar en «El Nord». De seguida ve Xavier, de la Bisbal, que pren cafè, i parlem una mica de la situació de la família. Interrupció important. Després ve Juanito Sagrera i parlem llargament. Segona interrupció important. Aquesta interrupció és llarga, fins a l’extrem que amb això arriba Pere amb el correu. Encara s’hi està molta estona, fins que marxen tots dos cap a les vuit. Després pràcticament ha passat la tarda sense fer res. Al llit, després d’una estona que m’ha permès acabar –potser– el primer llibre de «El Nord» –o sigui «Cartes de lluny». Sopo al llit. La primera sopa d’espàrrecs de marge. Després començo a treballar en les «Cartes de lluny», que em sembla que no fa el pes. Hem quedat que demà vindrà Quintà per anar a Barcelona a les onze –espero. Com que no tinc son, a la matinada començo un paper sobre Basilea, del qual escric gairebé una quartilla. Hauria de dormir, però no dormo, i així és segur que demà passaré molt mal dia. Pere m’ha portat cartes i postals dels setanta anys –de Xàtiva principalment i d’Elx. Aviat serem a cent. És curiós. Encara no sé ben bé per què. Carta del fill del degà Roda i Ventura dient que la darrera carta que escriví el seu pare abans de morir fou la que em dirigí. És horrible! Llegeixo el llibre sobre Proust.

.

16 de març, dijous. Barcelona

Ve Quintà a les onze en punt i, com que encara no estic vestit, m’ha d’esperar una mica. A un quart de dotze marxem a Barcelona via Girona. A casa de la senyoreta Serra, la modista. Telefono a Barcelona dient a «Destino» que estem en camí. Arribem a Barcelona a quarts de tres i anem a dinar a la Punyalada. Els senyors Gratacòs. El dinar. Després Quintà acompanya la senyoreta Serra no sé on. Diversos amics. A dos quarts de cinc ve Vergés. Anem a «Destino» després d’haver caminat per trobar el cotxe. «Destino». Vist diverses persones: Teixidor, Carreras, Ribes, etc. Compro cinc quaderns. Xec de 25. A dos quarts de nou anem a l’Ajuntament, on estem citats amb l’alcalde. El senyor Porcioles. Li faig la recomanació. Sembla que l’acull bé. Després, gran discurs de l’alcalde sobre els seus projectes. Impressionant personatge. Acabem a dos quarts de deu. Trobem al cap d’una estona Quintà i ens acomiadem de Vergés Marxem a Arenys. El Portitxol. Mitja llagosta per barba –que pago. Bon sopar. Després reprenem la marxa. La boira. Girona, on deixem la senyoreta Serra. Cap al mas. Arribem a les set ben tocades. Al llit. Llegeixo el número de «Destino» que m’han dedicat. Curiosa cosa! Tracto d’escriure. No surt res. Tot sembla un somni estrany, estranyíssim. «La Vanguardia» em dedica una pàgina. Encara més estrany. Llegeixo Proust. En fi… Quin dia!

.

17 de març, divendres. El mas

Fet molt bon dia. Res de correu. Llevat molt tard, a causa del cansament i la fatiga d’ahir. Dino a quarts de cinc. És una vergonya, potser. Em poso a treballar en «El Nord», però no puc pas treballar gaire. Apareixen Jordi Batlló amb el xicot casat amb una noia del doctor Martí (que vaig conèixer a Cap-sa-sal) amb la seva nena. Diu que em vénen a felicitar pels setanta anys i em porten dues ampolles de vi. Parlem una llarga estona. Em diu que es troba a Calella per refer-se d’un accident d’automòbil tingut en una autopista alemanya i que li trencà l’estèrnum. Horrible! Després se’n van. La tarda quasi acabada, arriben Pere i Quintà, que vénen de Girona. Em donen records del doctor Pascual i de Llach. Després marxen –a quarts de nou. Vaig al llit. Sopo al llit. Havent sopat em poso a treballar en «El Nord» i faig l’article sobre la neu. Treballo en el paper fins tocades les quatre del matí. Després escric aquestes ratlles i llegeixo el «Proust» de Painter… Amb «El Nord» estic desorientat i no sé exactament la quantitat que hi haig de posar per arribar a fer unes sis-centes pàgines. Al vespre he mirat les dues botelles de vi que m’han portat i em trobo amb dues botelles de Borgonya magnífiques. Regal esplèndid.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Les dues primeres il·lustracions procedeixen de la col·lecció Destino (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). El retrat de Josep Pla de la portada de la revista és obra i propietat del fotògraf  Eugeni Forcano. []

Nadal a París

18-12-2010

Com que s’acosta Nadal, proposem als lectors dues formes d’un mateix article de Pla, referit a aquestes festes a París. En primer lloc, un capítol del volum Sobre París i França, editat el 1967 (versió final, per tant) i, tot seguit, la crònica que sens dubte permeté construir el capítol anterior. El segon text, inclòs al volum Caps i puntes, és una col·laboració periodística enviada des de París. Entre un text i l’altre es pot veure potser el pas del periodisme a la literatura.

Bon Nadal.

—————————

En aquest temps nadalenc, París agafa un color malva somort i adormit, entra en una espècie d’atonia general i els ulls de les dones rosses, sobre la pell freda i rosada de la cara, continuen tenint un color morat com a la tardor. Els til·lers, els castanyers d’Índies, tota la meravellosa botànica de l’illa de França, té un despullament hirsut, de color negrenc. Sobre el tronc humit i fosc, les branques lineals i crispades de vegades semblen una ortiga furiosa, penjada en la dolçor de la boira blavissa.

Per Nadal, tot es torna familiar, però l’estrangeria no us deixa passar de la familiaritat merament externa. És costum d’anar a donar un tomb pels grans magatzems –abarrotats, brillants, lluents, freds, acaramullats de gent. Aquest any serà el primer, després de la guerra, que les criatures podran tenir joguines –s’entén, les criatures el papà de les quals no sigui indigent. La gent ha acudit en quantitats fabuloses en aquests establiments; però, segons sento dir, no ha pas comprat com s’esperava que fes. El més curiós és la cara d’avidesa que hi fa la gent –les senyores principalment. Tot és una meravella, però les il·lusions, potser, encara ho són més. En les seccions corresponents em diuen que aquest any les joguines militars no tenen gaire marxa i que els soldats de plom, els cuirassers, els artillers i els hússars han quedat una mica relegats. Hi ha, en efecte, moltes joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb la casulla, escolanets amb el roquet, ovelles, estrelles amb cua, nines considerades lletges. Les ninarres que tenen cara de Mare de Déu són horribles i encara que les posin a sobre el piano del salonet fan venir ganes de tirar-les a les escombraries en nom de l’anticursileria.

A pesar de les dificultats que sempre sofriren els països que guanyen les guerres, és possible de constatar l’esperit de Nadal a tot arreu.

Davant el gruix d’aquest esperit, els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, la darrera arquitectura, els espectacles exòtics o internacionals, que en una gran part de l’any tenen interès, quan arriba aquest temps es destenyeixen, perden el poder d’incisió, esdevenen una cosa baldera que no diu absolutament res. Per Nadal tothom es torna familiar, s’encongeix d’una manera visible, redueix la seva capacitat de comprensió, es torna una mica ximple. Arriba a tenir un gust diferent. Aquesta és potser l’única explicació de la gran xiulada que aquests dies ha sofert el músic Stravinski.

Al teatre dels Champs Elysées anunciaven «Le sacre du printemps», del músic al·ludit. La companyia de balls russos, amb Massine a primer terme, l’anuncià d’una manera gairebé escandalosa, a bombo i platets. Cocteau treballava feia molt de temps en la preparació dels esperits. L’espectacle s’havia present com la darrera forma de l’art autèntic. El fracàs fou estrepitós, les imprecacions i el desdeny vivíssims complets. A la província, el públic sol ser morigerat i comprensiu com correspon a una cortesia potser mal entesa. A París, quan creu que ha de manifestar els seus sentiments, no s’està de res. Es torna d’una reticència crua… i de vegades ho encerta. El grup Cocteau, fill de notari, amic de tothom a pesar de la vivacitat del seu esperit, acceptat en tots els ambients a pesar de ser el pontífex de l’avantguarda, el grup de Cocteau, deia, que en música juga la carta de Stravinski i en pintura la de Picasso, sofrí, als Champs Elysées, un gran contratemps. A la sortida de l’espectacle, Max Jacob, que forma part del grup, salvà la situació amb una frase probablement certa.

–El fracàs –digué– ha estat evident. Però, mirant les coses objectivament, ha estat un simple error de dates. L’obra, estrenada al mes de febrer, hauria estat un triomf. Per Nadal, a París, val més no fer sortir gaire Stravinski. És un nom que no hi va bé.

Les qüestions d’oportunitat són, en la vida, importantíssimes. Aquestes festes de Nadal haurem vist el fracàs de Stravinski i l’exaltació del «Don Juan» d’Henri Bataille, el cèlebre dramaturg de tesi sobre el triangle amorós –o eròtic, per dir-ho més exactament. És gairebé segur que «Le sacre du printemps» del músic rus irà pujant d’importància en els pròxims decennis d’una manera indefectible i que abans de dos mesos el «Don Juan» de Bataille s’haurà volatilitzat completament. El cert és, però, que per Nadal, a París, en el comerç dels espectacles, és molt més eficient dir-se Bataille que dir-se Stravinski.

És gairebé segur que aquest és el primer Nadal que passo fora de la família. Estrictament parlant i donada la formació habitual en el nostre país, aquest és un fet important. Tot i que jo falti de casa pràcticament des d’onze anys, he viscut fins ara el règim de les vacances de Nadal, perquè ja se sap: per Nadal, cada ovella al seu corral. Aquest any, però, el refrany ha fet crisi. Si digués que me’n sento deprimit, no seria pas gaire sincer. Això no vol pas dir, però, que la novetat hagi passat d’una manera insensible. Més aviat sento que em va sortint una animeta de rellogat –de rellogat d’hôtel meublé– que probablement irà d’augment. París té diversos milions d’habitants, és una ciutat completament cosmopolita, terriblement francesa; però, de totes les de França, és la ciutat on els estrangers estan més bé. Quan arriba Nadal, però, París es converteix en un poblet, el seu esperit és literalment nadalenc –apareix, per sobre de tot, l’esperit de família. Tot l’any és això, però ara ho és incomparablement més. En contrast amb aquesta situació, els rellogats més o menys específics ens sentim com un zero a l’esquerra. Tenim la impressió de ser uns homes ridículs.

Nadal és el triomf de l’home de família. Potser es podria demostrar, de totes les maneres que la lògica comporta, la seva seguretat real, la seva estabilitat indiscutible. La seva posició davant dels contraris és sempre equidistant, ni una mica més alta ni una mica més baixa. El seu centre de gravetat és impertorbable i immòbil. La seva vida és un viatge, més aviat dolç per a un mare serenitatis en definitiva plausible.

L’explicació es troba potser en el fet que l’home de família té un camp sobre el qual exerceix d’una manera eficaç el seu domini. La seva activitat té un «objecte», sobre el qual projecta la seva imaginació; els seus naturals impulsos i les seves perversitats ingènues. En el camp de la família –la dona, els fills, la fortuna, el treball i els guanys, les petites misèries i les petites grandeses–, hi impera com un monarca a l’escala precisa.

Aquesta classe d’homes és fàcilment governable La més petita idea o novetat els esmorteeix i els desorienta, es deixen mansament subjectar per les coses d’afecte i de façana, per les puissances trompeuses de què parlava Pascal, per les coses que com el valor numèric, l’oratòria, les castes més o menys uniformades tenen un aspecte etern. En el curs de la seva vida van llimant, dia darrera dia, la seva capacitat d’entusiasme i de sorpresa. Quan han arribat a passar la maroma d’una manera confortable –és a dir, quan l’han suprimida– es pot dir que han triomfat. Per a arribar al triomf és indispensable l’emulació –és dir, la confiança en un mateix. Si hom no disposa d’aquesta confiança, val més plegar sense compliments.

Hi ha molts intel·lectuals que no són res més que homes d’aquesta classe –a França especialment: són creadors de l’estil ample, els generalitzadors folgats, els excursionistes de la història, els erudits buits i amables, els artistes oficials, els professors diserts. Entre tots han creat la declamació, el fons declamatori de França, que tant indignava Sainte-Beuve («Causerie du lundi», 21 gener 1850) i que els encanta i els enlluerna i han acabat gronxant-se en la seva música fingida. Aquests intel·lectuals són perillosos. França n’és ple. N’hi ha molts als cafès. «Vous vivez trop avec des lettrés et des savants –escrivia Napoleó al seu germà Josep, aleshores rei de Nàpols–; ce sont des coquettes avec lesquelles il faut entretenir un commerce de galanterie et dont il ne faut jamais songer a faire ni sa femme ni son ministre».

El rellogat és probablement diferent. En primer lloc, és un home que no és res. És un equivocat inicial, en el sentit que tot el que fa no és adient per a sortir del no-res. No disposa mai d’un camp material per a exercir el seu domini, i així és un insatisfet perquè només la realitat emplena. És un il·lús. El seu camp és il·lusori i totalment incert. A vint anys, s’hi transigeix. A trenta ja és més difícil. Aquesta tendència a fugir, a evadir-se, sempre, li dóna un aire de foraster insegur i permanent.

El rellogat té sempre la sensació de ser un home incomplet. No té estímul, no té seguretat en ell mateix. El sentit del ridícul i la timidesa el destrueixen. La consciència d’aquesta limitació el porta a crear-se en el món de la fantasia i del fum un terreny on projectar-se. Construeix en ell mateix el bergantí que no té. Ell és el seu únic patró i es pensa que el governa. En realitat no es governa ni ell mateix, perquè el que sembla més fàcil de regir, la pròpia persona, és dirigida per pressions externes.

El bergantí pot tenir moltes formes. Generalment és molt bonic. Es gràcil i esvelt, té cordes i veles. Els més bonics, però, són els que no existeixen, els que ni tan sols tenen una possibilitat imaginada. Per un excés d’anticonvencionalisme, el rellogat arriba a perdre el sentit de la lògica de la imaginació. Així arriba a esdevenir una forma humana incatalogable i d’explicació molt difícil –això anant bé, perquè altrament tot esdevé imprevisible…

En aquestes engires de Nadal, sense fam i més aviat amb poca feina, he pensat molt en aquestes coses. Hi ha hagut moments que la immensa ciutat semblava morta. He sentit el soroll imperceptible de pluja fina i glacial caient hores i hores darrera dels vidres de la meva cambra, m’ha acompanyat el pas del vent pels arbres de la plaça de Saint-Sulpice, el caure de les campanes greus i opaques de l’església. Aquest Nadal de París, solitari, insuportable, probablement m’ha fet un gran bé. En determinats moments em sembla que havia de posar-me en contacte amb algun amic. El telèfon. Cap resposta, devien dormir…

Sobre París i França. OC, vol. 4

—————————

El Nadal a París

En aquest temps s’ha de veure la pàtina de París.

La pedra es patina d’una manera arbitrària, amb independència de l’exposició de les pluges, els vents i la neu.

La pàtina embolcalla les pedres en camussa, color blanc, fumat. Color espès, animós al tacte. Les cases i els monuments estan enfundats en un abric suau, fofo, adaptat enganxosament. Els personatges de pedra o de marbre duen uns abrics fantàstics, mig funda de museu, mig redingot d’asil de germanetes.

Sainte-Beuve es conserva, però. No té sinó una orella patinada. De segur que és per això que, als ocells, els agrada de posar-se damunt aquella calba amplíssima i de lliscar-li galtes avall, i de picotejar-li nas i ulls.

La camussa de la pàtina de Notre-Dame…

Les pedres de l’absis i de les torres de la gran façana tenen un pensament de severa humanitat. Però les pedres de les parets laterals, dels contraforts, tenen una descarnació i una cruesa i una duresa tan estilitzadament glacial, que contemplar-les fa petar de dents. Aquí, sobre aquestes parets, davant un problema de construcció, es pot veure la inhospitalitat del gòtic. Els contraforts aguanten la catedral duent en un espai mínim la intensitat màxima. D’aquí ve que el sistema sigui complicadíssim i que els ponts sostenidors siguin innombrables. Aquests ponts són braços primíssims, ossos escanyolits de granit. Aquesta complicació, aquesta magresa, afegida a la bestialitat de les gàrgoles i a l’esverament que produeix sempre la verticalitat, és un espectacle bàrbar al bell mig del paisatge de França. I la pàtina dóna a aquest espectacle un punt melodramàtic.

La pàtina és la familiaritat exterior de París.

Aquests dies de familiaritat climatològica, aquests dies de Nadal, no podeu, estranger com sou, passar de la familiaritat exterior.

Podeu anar a donar un tomb pels magatzems. Pels magatzems de París, grans, brillants, abarrotats, freds, descastats, brunyits, tan internacionals, tan poc íntims, tan exteriors.

Aquest any només els nens que tinguin el papà senador o nou-ric podran tenir joguines. Ben poca gent ha fet cap als grans magatzems. I als magatzems petits, encara menys, és clar.

He remarcat una absència total, a les cases de joguines, de joguines militars. Els soldats de plom, els cuirassers i els artillers minúsculs han estat relegats. Ara, tot són joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb casulla, escolans espigadets, ovelles i estrelles polars.

Malgrat el període de dificultats que avui travessa França, es respira el Nadal pertot arreu.

Aquests dies els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, l’arquitectura modernista, els espectacles exòtics o internacionals, es destenyeixen, perden el poder incisiu, són sobrers i exhaustos. Potser passa això perquè ens tornem uns beneits. Es l’única explicació que es pot donar de la darrera xiulada que ha patit Stravinski.

Al teatre dels Camps Elisis representaven «Le Sacre du Printemps» del gran músic eslau. La companyia de ballets russos, amb Massine al capdavant, va anunciar l’obra amb bombo i platerets. Cocteau ja feia anys que en treballava la propaganda. L’espectacle havia d’ésser la darrera moda, el darrer crit. Tot plegat va fracassar d’una manera estrepitosa. Els qui van xiular eren els beneits de Nadal. I el músic i les seves maneres artístiques de sleeping car tenien raó.

No confonguem, però, Stravinski amb el dramaturg Bataille.

Foren uns beneits, els qui van xiular el rus. Són uns nicis de dalt a baix, els qui aplaudeixen cada nit aquesta obra «L’home à la rose» de Bataille.

I la niciesa d’aquesta gent és anterior a tots els Nadals haguts i per haver.

Bataille és un dramaturg dels denominats de tesi. Aquests drames, com els d’Ibsen, són d’allò més pintorescos. Es proposen gairebé sempre de mostrar que el negre és blanc, que hem de caminar de quatre grapes, que les cortesanes són verges, que els assassins són bona gent, etcètera. Aquests drames són ben coneguts a Barcelona i apreciats.

Ara, Bataille ha escrit un drama romàntic. Un «Don Joan». Al gran públic, li passa una cosa curiosa davant aquests drames, que la gent qualifica d’històrics. I és això: que li falla el discerniment. Davant un drama històric, el públic no sap distingir si es tracta de Shakespeare, o de Schiller o de qualsevol altre patracol. Sobretot si la «gràcia» és una mica sumptuosa, el truc és indefectible.

Bataille ha estat confós amb Shakespeare. Pitjor per a Bataille.

L’obra és deliciosa. Consuelito, senyora casada amb un noble andalús, està enamorada de don Joan. Aquesta nit –clar de lluna, rossinyol, olor de tarongers– és la cita. Però don Joan es fa representar en aquest acte per Manolito, amic seu. Don Joan escriu les seves memòries a l’arbreda gebrada de lluna. Ve el marit i mata don Joan, el pseudo-don Joan.

Don Joan assisteix disfressat als seus funerals. Les seves conquistes passades són presents a l’acte fúnebre. Ulls en blanc, sospirs. Però una antiga víctima, ex-monja, a qui don Joan es presenta, no vol creure’l vivent, i això ensorra don Joan, perquè don Joan ja ha mort i ha nascut la seva fama. Un poeta el canta –el Milton de Cromwell. Un gasetiller publica les seves falses memòries. Don Joan s’acosta a totes les dones, i elles el troben dégoûtant.

A l’últim acte, don Joan ha de donar cinc duros per passar l’estona amb la mossa de l’hostal. Don Joan, en la decadència, continua essent tan ingenu com en la grandesa.

Aquí, com es veu, no hi ha drama ni hi ha res. Un personatge per a la galeria entre dues ombres. El procediment de Bataille és, a més, les antítesis, cosa indigna en un autor que no sigui del teatre català –salvant-ne algunes excepcions. Per mi, el personatge de l’obra és un precursor de l’invent de la màquina d’escriure, una mena de Peral de la Underwood.

L’única cosa que està bé és fer que tot plegat passi a Espanya (segle XVII), perquè Espanya és el país de les coses extraordinàries.

Cal, però, veure tot això per a afegir un document a l’arxiu que permeti de definir un dia què és francès i què no ho és.

No fa gaire, s’ha celebrat un congrés regionalista. A França clamen per la descentralització els reaccionaris, els catòlics i els carques. Són unitaristes els socialistes, els ateus i els d’idees avançades. És l’antiga pugna entre el capellà i el mestre.

La República ha estat unitarista, antiliberal, ha fet una obra artificiosa, per mitjà del mestre. Ha creat aquest tipus de bretó, o d’home del Migdia, completament fals, bretó de Galeries Lafayette, provençal de Félix Potin.

El perill del regionalisme és, però, el ruralisme.

Maurras creu que França és una cosa típica, que representa una estètica de l’harmonia –com Grècia i Roma– enfront d’una estètica del caràcter, bàrbar suburbial.

Gide, en canvi, creu que França és un punt dolç entre els valors irreductibles: l’esperit del Nord, la moral del Nord, concretament humana, nascuda del lliure examen, protestant, i la moral del Sud, dogmàtica, catòlica, quadrada i closa. Així, per Gide, el que és francès sempre és una cosa complexa, una superació. Això de Gide hauria d’haver evitat a Baroja la seva afirmació que en la literatura i en l’art francesos no hi ha humanitat. Baroja confonia humanitat i primarietat, en el fons, amb tot allò que és grotesc.

Per Péguy, França és també un punt dolç. El Nord de França –la vall del Loira– és pur, grec, harmònic. I el Sud –Tolosa, pàtria de Jaurès– és romà, oratori, quelcom amb un pensament d’inflor. S’ensuma que, de jove, Péguy creia que era una superació de tots dos valors el semitisme, l’ànima jueva. Va treballar perquè una transfusió de sang es produís entre l’ànima francesa i l’ànima jueva.

Potser la duresa de la vida i la facilitat amb què els homes abracen la mundanitat i les vanitats del segle i la consideració de la subornalitat dels homes va fer repensar Péguy, que aleshores cantà la santa més santa de totes les santes, santa Joana d’Arc, del Nord de França, pura com Antígona i grega.

Péguy! Bona lectura la de Péguy, home de la terra, paisà i anhelant com els ceps. Home que no sabia seure en una poltrona!

Bona lectura per Nadal!

Bona lectura per als exiliats i per als forasters, iguals aquests dies, horitzontals en el seu exili del restaurant i de l’hotel.

París, 29 de desembre 1920

Publicat a La Publicitat. Caps i puntes. OC, vol. 43

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.