Arxiu de la categoria ‘Clima’

Solstici d’hivern

28-12-2010

Tot el nostre sistema es mou sobre una tendència determinada, però la convenció escolar obliga a suposar que el sol està quiet i que la terra es mou al seu voltant. Però sembla al revés i sembla que el sol doni la volta sobre la terra immòbil. Quan viatgem, els objectes, el món exterior, passen per davant de la nostra finestreta, però som nosaltres els qui ens movem. Per la finestreta de la terra veiem passar el sol; però no és el sol el que passa, sinó la finestreta.

Jo he estat poc donat a alçar-me de matí; però, havent estat també una mica afeccionat a la pesca i essent les hores de l’alba de matinada els moments en què el peix, famolenc, es deixa agafar més fàcilment, s’ha creat la feliç coincidència que hagi pogut contemplar algunes sortides de sol en cru, absolutament vives i sense que m’hagi passat cap accident. Fou en virtut d’aquesta coincidència que vaig poder constatar amb els meus propis ulls el que ja havia llegit, o sia que el sol no surt mai pel mateix lloc. El sol surt per llevant i es colga a ponent, però no surt ni es colga mai pel mateix punt. El sol no descriu, doncs, en el seu moviment, la mateixa corba sobre la mateixa altura de l’horitzó, ni s’amaga pel mateix lloc, sinó que surt i es pon per punts de vegades més pròxims al migdia que al nord, de vegades més pròxims al nord que al migdia. La seva elevació sobre l’horitzó és, per altra part, cada dia diferent.

El sol té, doncs, un moviment de declinació que successivament i intermitentment el fa acostar als dos pols. Això, els astrònoms ho saben científicament i els afeccionats a la pesca ho veuen cada dia.

Però si he estat poc donat a alçar-me de matí es pot afirmar que he practicat el noctambulisme d’una manera recalcitrant, la qual cosa em donà ocasió de mirar el cel moltes vegades en aquella hora de la punteta de l’alba, com diu la cançó, que és una hora tan fresca i cristal·lina. I he vist algunes coses curioses. A primers de juny, l’aparició de la constel·lació del Xai precedeix la sortida del sol. Pel juliol, és el Toro el que anuncia l’arribada del dia. Per l’agost, quan s’acaba la nit i trenca l’alba, els Bessons apareixen a orient, mentre que el Xai i el Toro estan ja a notable altura sobre l’horitzó. És a dir, s’observa, a mesura que l’any va passant, que noves constel·lacions surten a la matinada precedint el sol i que arriba un moment en què, quan el sol surt, per llevant, el Toro es colga per ponent, fins que al cap de dotze mesos justos tornen a fer una sortida simultània l’astre del dia i les estrelles d’aquesta constel·lació. Aquests fets, tan curiosos, posen de manifest que el sol té –aparentment, sempre aparentment– un moviment d’ascensió recta de sentit contrari al moviment diürn. Els noctàmbuls tenen una visió grollera del cel, però les notícies dels noctàmbuls permeteren als astrònoms mesurar l’ascensió i la declinació del sol. Aquestes mesures formaren les taules dels equinoccis i dels solsticis.

Aquestes taules demostren que a partir del 21 de setembre la declinació del sol és austral i que aquesta declinació augmenta fins al 21 de desembre, dia en què arriba a un màxim de 23,50; després disminueix progressivament, fins al 21 de març, data en què es fa nul·la i el sol està (aparentment) en la línia de l’equador. En els dies següents s’inicia la declinació boreal, que augmenta fins a arribar al màxim de 23,50 fins al 21 de juny, moment des del qual torna a decréixer i continua disminuint fins al 21 de setembre, en que el sol torna a estar sobre l’equador. I així successivament, passant sempre per les mateixes alternades oscil·lacions. Però el curiós és que, segons els astrònoms, la velocitat d’aquestes variacions no és uniforme. La velocitat de declinació és més ràpida quan el sol s’acosta a l’equador, mentre que la velocitat és gairebé insensible, d’un dia a l’altre, en els moments de més declinació, tant austral com boreal. En l’època dels solsticis (d’hivern, d’estiu), el sol declina titil·lant, diríem en una espècie de parpelleig lent. En l’època dels equinoccis (de tardor, de primavera) el sol es dreça a sotragades ràpides i abruptes.

La corba (aparent) que descriu el sol s’anomena eclíptica, i el pla d’aquesta corba és el pla de l’eclíptica. Els punts d’aquest pla que corresponen a les declinacions màximes s’anomenen punts solsticials. L’angle díedre que l’equador (que és fix) forma amb el pla de l’eclíptica assenyala l’obliqüitat de l’eclíptica. De vegades se sent dir –o es llegeix– que tot el que passa en el món depèn de l’obliqüitat de l’eclíptica, que és una manera de dir que depèn de la inclinació de l’eix de la terra. Però això, qui ho sap? La contemplació o el record d’aquestes coses té una virtut positiva: ens fa comprendre la nostra irrisòria petitesa, ens torna circumspectes.

Quan hom llegeix els autors antics constata l’entusiasme que sentien aquells homes davant dels moviments del cel. Hesíode parla d’Aretusa o de les Cabrelles amb la mateixa seguretat que posava en parlar dels pops sense os, dels cargols portacasa, o de l’Afrodita d’or. L’home modern és diferent. L’home dels nostres dies contempla rarament el cel. Davant de l’arc de la volta, immens, té una sensació de molèstia i de tedi. El vell pagès antic contemplava el cel amb serenitat, parlava davant del firmament amb adjectius concrets. L’home modern, petulant i trist, il·luminat i buit, ja no pot contemplar el cel.

Tot és un pur misteri, però potser aquests misteris són els més bells. Quan el sol declina devers l’hemisferi austral, comença la tardor. En la situació que ocupem en la terra, aquest allunyament continuat del sol, la persistent declinació del sol, hauria de produir, sembla, els moments de màxim refredament. Però no és així; en la nostra latitud, la tardor és una estació plàcida i tèbia. És quan el sol torna –diríem– de la seva declinació màxima, és quan es va acostant, quan el dia es va obrint, que el fred creix. És després del solstici que l’hivern comença. Per això, potser, és més just de dir que la tardor és l’agonia de l’estiu que dir que és la infància de l’hivern.

I el mateix passa, em sembla, en l’altre extrem de l’any. Durant el curs de l’hivern, la corba del sol es redreça, corregeix la seva declinació, fins a arribar a l’equinocci de primavera. Llavors comença la declinació boreal, el sol es projecta sobre la part alta del nostre hemisferi, és el moment en què està acostat a la nostra vida. Però la primavera és una estació més aviat fresca. Hi ha anys que passa per ull. És quan s’inicia altra vegada la declinació i la caiguda en l’oscil·lació contrària: és després del solstici de juny que comencen les calors de l’estiu. Així, la primavera, més que una triomfal entrada en el bon temps, és l’agonia de l’hivern.

Potser la suavitat de la tardor prové de les reserves de calor de l’estiu i la fredor de la primavera és la conseqüència de la concentració del fred de l’hivern. Però aquests misteris, qui els podria explicar? Són els misteris dels calendaris, obscurs però tan bells!

Les hores,  OC, vol. 20

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.


Notes per a un diari – 30 d’abril 1966

28-04-2010

El mas. Dia magnífic –o sigui horrible. La situació meteorològica em fa tornar boig: és potser el pitjor any del segle. Pere i Quintà vénen a dinar. Quintà ha portat uns peus de porc d’Olot. Vénen molt tard i dinem a les tres. Passo una gran part de la tarda al llit sense pràcticament fer res. Fumo i bec massa. A les vuit vénen Frank i Maria i parlem una estona. El noi ha fet un gran contracte: 50 milions d’acer, per a la Farga de Campdevànol. Ve Quintà i anem a Palafrugell i amb ell, Fuster, Sunyer, Quimet, Martinell i Pere anem a sopar a l’Escala: sopa de peix i llobarros i un corball. La sopa –com que era tard, l’han haguda d’allargar– regular. Tornem a les dotze. Al llit. No em trobo gaire bé. A la taula del costat, han sopat els meus cunyats. No hem pogut parlar gens. Fuster, preocupat per la confusió imperant. Em costa de dormir.

Aquest mes d’abril ha sortit «El quadern gris». No en tinc pas gaires notícies, però sembla que va bé –per les notícies que me’n dóna Maria. El llibre és molt ben editat i això deu haver fet un cert efecte –sospito. No sé pas què diu la gent del text.

No he rebut ni un exemplar del llibre de Pàniker, en el qual hi ha –em diuen- diverses fotos del mas molt boniques. En «El quadern gris» hi ha algunes faltes d’impremta.

Ara deu fer quinze dies que sortí «El quadern gris», però encara no he vist cap crítica. És clar que jo llegeixo molt pocs papers que continguin aquestes coses. A mi em sembla que el llibre –que és molt llarg– deu haver fet un efecte desusat i estrany, una espècie de xoc inusitat. En general, moltes persones m’han parlat bé del pròleg de Joan Fuster, però de vegades amb una certa reticència. Però del llibre –fora de Martinell, que em diu haver-lo llegit íntegrament–, me n’ha parlat poca gent. Això també està per veure, i veurem el que produirà els pròxims dies.

A Palafrugell –a les llibreries del poble– el llibre s’esgotà d’entrada, segons em diuen. Durant aquest mes d’abril he llegit alguns autors antics –grecs sobretot–, Tucídides, Aristòfanes, etc., i m’han fet passar moments agradabilíssims. En realitat, l’única cosa que potser m’agrada sempre és llegir. Tinc resistència –a pesar de la meva edat– per llegir, potser més que quan era jove i llegia de qualsevol manera. He llegit també les «Cartes finlandeses» de Ganivet –que no estan malament– amb un pròleg horrible d’Ortega y Gasset. Seria molt llarg d’explicar la situació en què em trobo davant d’A. És una situació molt diferent de la que tenia abans del meu darrer viatge a Amèrica. Potser no tinc tant d’interès –cosa que deu ser un símptoma d’envelliment– ràpid i cert. Però potser hi haurà molt a dir –em penso.

——————————

Per acabar, p. 751 (volum «A» de l’Obra completa clàssica, i 45 de la de quiosc, de tapa blava)