Arxiu del mes de octubre 2010

Còrsega, l’illa dels castanyers

28-10-2010

Llavors, per a anar a Còrsega, el correu dels pobres el feia el vapor «Numidia», una vella carcassa marsellesa que exhalava una fortor molt concentrada. Des de Niça, hi havia una comunicació més elegant, assegurada per un vaixell esvelt, pintat de blanc, molt lluent de metalls: el «Général Bonaparte».

El «Numidia» salpava de La Joliette a les tres de la tarda davant d’una multitud de persones vestides de negre, que acomiadaven els familiars o amics embarcats fent sovint lacerants escenes sentimentals. En travessar aquella gernació per pujar al vaixell constatàveu que us trobàveu ja a Còrsega abans d’haver-hi físicament arribat. Per als corsos enyoradissos –i ho són gairebé tots– emigrats a Marsella, la sortida del correu era una festa de sospirs, de lànguides tristeses i de llàgrimes. Però, finalment, el vaixell es posava en marxa.

Navegant lentament, sortia de la boca de les tenalles del port i després començava la travessia a una velocitat molt enraonada. El castell d’If anava passant per la popa, la gran ciutat brogent (que és de color de terra d’escudelles) s’anà de mica en mica desdibuixant en el fons de roques calcàries i de colors farigola que la volten i lluí per darrera vegada al sol la imatge daurada de Nôtre-Dame de la Garde –aquesta singular Mare de Déu suspesa sobre els teulats de Marsella–, la gavina més arriscada se’n tornà cap a terra amb una solemnitat d’esperit sant i ens trobàrem a la fi en la mar lliure, gronxats per unes onades profundes, lentes, llargues, d’una jeia enraonada.

Temps d’abril: aire fi, claredat, llum tendra, una mica aspra… Al cap d’una hora o dues de navegar, tot era tan blau que fins i tot la pell de la gent semblava blava. Deliciosa transfiguració! Però, a la llarga, tant de blau també cansa. Demés, a Marsella hi ha tant soroll i és tan difícil de dormir que cercàrem la nostra cabina i ens hi estiràrem. Amb el cap sobre el coixí sentírem una llarga estona –molt a prop–, darrera la planxa, l’esquinçament de la seda, el glu-glu espès i suau de l’aigua. Els nostres pantalons, penjats en un clau, es posaven a brandar dolçament, com un ninot desinflat… Ens vingué son. L’endemà a la matinada ens despertàrem a l’entrada del golf d’Ajaccio.

Fou una matinada molt fina, una mica humida, boirosa. En la llum crua de l’alba, la vella carraca tenia un aire irrisori, d’haver perdut la nit, un aspecte arrilat, les seves fustes suquejaven. La ciutat es desensonyava. Quan el vaixell alentí i el soroll de la màquina no fou tan opressiu, sentírem, en la llunyania, una campaneta prima que tocava a missa. El «Numidia» atracà davant del rest de palmeres que hi ha enfront de la casa de la ciutat d’Ajaccio.

Les persones d’una certa sensibilitat que arriben a Ajaccio queden instantàniament enamorades de la població. Cal simplement fer quatre passes per a veure que la ciutat és completament italiana: una petita ciutat italiana amb un casc antic i brut sobre el port d’una vida moderna, nerviosa i animada. Jo vaig quedar, com tothom, fascinat dels bells edificis que se’m presentaven davant de la mirada; vaig veure, al fons d’un carrer, una estàtua de marbre que em semblà que representava Napoleó; quan vaig arribar a la Piazza Diamante vaig sentir un xoc autèntic: la Piazza Diamante és un dauet d’aire infinitament graciós, obert sobre el golf incomparable… Però no seria sincer si no digués que la sensació predominant que vaig sentir en el moment de desembarcar a l’illa de Còrsega no fou una sensació predominant de gana. Sí: vaig arribar a Còrsega amb una gana fenomenal.

Napoleó solia dir que Còrsega és una illa que fa una sentor puixant i que ell (Napoleó) hauria sentit l’olor típica i forta de bosc espès, de maquis, que l’illa fa des de molt quilòmetres lluny. Potser és aquesta afirmació –que és una de les primeres coses que hom llegeix en preparar el viatge– el que explica que el turista arribi a Còrsega amb una gana que l’alça. En aquest punt s’imposa un aclariment. Mentre el «Numidia» navegà sobre la costa occidental de Còrsega, a molt poques milles del coster, dins del golf mateix d’Ajaccio, jo, que em trobava sobre el pont, no vaig sentir cap olor especial. Tots els esforços que vaig fer per ensumar l’olor de Còrsega resultaren fallits. Vaig suposar que per arribar, en aquest punt, a algun resultat apreciable, calia ésser, probablement, nadiu del país o almenys un iniciat. Sigui com sigui, la il·lusió és més forta que la realitat. Per la raó que sigui, tant si la frase crea la sentor com si la sentor ha creat la frase, el cert és que en desembarcar vaig sentir molta debilitat.

En realitat, fou a mesura que la gana anà d’augment que vaig començar de sentir l’olor de l’illa. Cosa particular! Mentre la consciència de la fam se m’anà fent clara, inequívoca i urgent, el meu olfacte s’anà saturant d’una olor rústica, deliciosament agradable, de densitat vegetal lleugerament tocada d’humitat perfumada de fusta bona i d’aire saturat d’herbes aromàtiques. No hi havia pas dubte: allò era la gran olor de Còrsega, la realitat constatada per Napoleó en la seva cèlebre frase. Peremptòriament, el perfum de l’illa em portà a la imaginació els mil gustos que podria tenir un conill de bosc del país honorablement rostit i discretament presentat. En un intermedi de la degustació imaginària del conill vaig considerar que la correcció exigia de constatar l’exactitud de la frase napoleònica. Quan un home d’aquesta importància –vaig dir-me– fa una observació, ja hi podeu pujar de peus: és de pedra picada.

Devien ésser quarts de vuit i el dia es presentava gloriós, quan vaig veure una cosa que deia: Restaurant des Palmiers. Vaig dirigir-m’hi com una sageta i a la porta vaig ésser acollit per un senyor que em digué que es deia Morelli i que era el propietari de l’establiment. De seguida vaig veure que havia caigut en mans d’una persona d’una sorollosa i dilatada cordialitat. No vaig pas entusiasmar-me. En realitat em caigueren les ales del cor. No sóc pas un admirador sistemàtic dels excessos sentimentals a les vores de la Mediterrània. Vaig fer la suposició que l’esmorzar seria magre i d’escassa qualitat.

El senyor Morelli em pregà que ho deixés tot a la seva mà i que tingués una mica de paciència. Vaig haver de resignar-m’hi.

En aquella hora tan matinera, el senyor Morelli estava dominat per una jovialitat i per un gust de la gresca extremament inquietants. Cantava el Mi chiamano Mimi de l’òpera de Puccini, entrava i sortia pel restaurant amb una lleugeresa sorprenent, donava ordres i contraordres, cridava el Pau, feia una broma al Pere, donava una puntada de peu a les anques del Berenguera i semblava afectat per l’acció d’un pathos ben poc adient amb la paciència, amb la constructiva tenacitat que requereix l’exercici de l’art culinari.

Havia arribat a Còrsega procedent d’Anglaterra, on fins l’estupidesa és solemne i enravenada. Per contrast, vaig trobar que la manera que el senyor Morelli tenia d’entendre la vida era desplaçada. Però no hi havia pas més remei: calia aguantar i fer bona cara. Qualsevol altra decisió hauria pogut empitjorar una situació que, examinada fredament, oferia ben poques esperances.

Passà un quart, passaren vint minuts, passà mitja hora. El senyor Morelli continuava tan enriolat i turbulent com al moment en què ens havíem començat de tractar. Posat davant d’aquella situació, vaig tractar d’arribar a una solució mental còmoda. Fatigat de suposar que tot estava perdut i d’imaginar que el senyor Morelli em donaria potser una sorpresa agradable, vaig arribar a una conclusió que considero molt útil per a viatjar per les vores d’aquesta mar. S’ha de preveure sempre el pitjor; d’aquesta manera, si el pèssim no es produeix, tot fa l’efecte d’una benedicció.

Feia molt poca estona que havia formulat aquest axioma quan vaig veure arribar el senyor Morelli amb una magnífica truita –una omelette au lard– acompanyada d’una amanida fresca i delicada. Així, doncs, d’una cuina que no sabia que contingués més que l’agitació matinal i poca-solta d’un eixelebrat, en sortí una substància exquisida, que fou completada amb l’aparició d’un peix fregit –un pagell d’una terça– que acabava de sortir de l’aigua. Després el propietari em presentà una embosta de nous, ametlles i avellanes admirablement torrades i una ampolla d’aiguardent del país –una espècie de grappa– d’una profunditat i un cos molt apreciables. La darrera sorpresa em deixà veient visions: el preu em semblà moderat.

El que de cap manera no vaig poder evitar fou l’interrogatori a què em sotmeté el senyor Morelli havent esmorzat. M’interrogà amb una curiositat tan pueril i tan viva, amb tanta gràcia, d’una manera tan mediterrània, que em semblà trobar-me en un cafè del meu país enraonant amb els meus amics d’infància. Degué trobar en tot cas el meu tracte plausible, perquè tot d’una, impulsat per un moviment d’amistat pura, d’entusiasme humà, em donà tres adreces que em semblaren de persones de les que s’anomenen, amb una exactitud més aviat relativa, fàcils.

Tre donne intorno al cuor mi son venute… –vaig dir-li tot recordant la coneguda cançó del Dant.

Non sono donne, caro signore! –digué Morelli, entrant exaltat en l’atmosfera poètica–. Sono tre angeli…!

Però no em trobava pas a Còrsega amb el propòsit d’entrar en aventures més o menys angèliques. Així ho vaig dir al senyor Morelli. Aquesta notícia, aparentment, el disgustà. Agafà un posat de forta preocupació, les celles se li enfosquiren, es tirà el barret sobre el front i mentre es gratava el pàmpol de l’orella vaig tenir por d’una desgràcia. A la fi parlà.

–Jo tinc un ase i un carret –digué–. Estan a la vostra disposició. Feu-me el favor d’aprofitar-los. Feu excursions. Visiteu els afores de la població. Són bonics. Us agradaran. El carret és modest, però té molt bones molles, «es gronxa com un estel». L’animal és pacífic i bon jan. Si no em dieu que sí, us en penedireu…

–Oh, gràcies, gràcies… –vaig fer avergonyit davant de tanta cordialitat.

Com tots els moviments de generositat meridional, allò semblava una mandolinata. Quanta sacarina, valga’m Déu! Vaig tenir la sensació física de trobar-me en un ambient italià primigeni, o sia exacerbat. (Aquesta primera sensació em fou després molt útil, perquè una pila de detalls em portaren a creure en la possibilitat d’una interpretació de Còrsega com una biologia italiana intacta. Aquesta puresa biològica, potser Còrsega l’ha conservada perquè la sobirania ha estat forastera, o sia impenetrable.)

Jo ja havia gairebé oblidat que la característica de tots nosaltres és de sentir necessitat, de tant en tant, de fer algun favor impetuós i rutilant. ¿Per què som tan generosos, tan apoteòsicament simpàtics? De fet, no ho som pas gaire, i els nostres sentiments tenen una tendència a la mobilitat molt accentuada. Generalment som freds com el marbre, calculadors, i apliquem a la vida una astúcia que sovint esdevé puerilitat per excés d’intenció en la jugada. La nostra intenció no és pas que ens prenguin per simpàtics, sinó que ens prenguin per vius. Des del punt de vista general, aquesta vivor ens serveix de ben poc. Els països que tenen un nivell de candor i de bona fe molt elevat van generalment al davant. Amb el nostre complicat i alambinat maquiavel·lisme, amb la nostra terrible vivor universal, no arribem a valer una pipada de tabac. Deia que som freds com el marbre, i, a judicar per l’aspror de la nostra vida familiar i social, ens plau més viure en el mutu menyspreu que en l’activa convivència amable. Si de tant en tant no podem ofegar les sortides de la nostra sorollosa benvolença deu ésser per tenir el dret de maleir els ossos del pobre que no té més remei que acceptar les nostres iniciatives generoses i adorables.

.

Còrsega, l’illa dels castanyers. Les illes, OC vol. 15

Una autoentrevista dels anys finals

18-10-2010

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.


Maragall i la llengua

08-10-2010

No hi ha pas dubte. En la segona i tercera dècades del segle, la poesia, les idees de Maragall sobre la poesia i la seva poesia mateixa passaren per indubtables dificultats. Aquest procés arribà potser al seu punt més alt en la terrible envestida que Eugeni d’Ors formulà el 1936, en el pròleg al volum XXIII de las Obres Completes –conegudes amb el nom d’edició dels fills del poeta. «Poesia pura vol dir poesia musical –escriu l’ex-Pantarca–. Paraula viva vol dir mot interjeccional, carn fonètica, nua de conceptual sentit, gelatina semàntica sense esquelet de figura; o bé el ritme, singlot de la dansa pujat a la boca. En ritmes, en interjeccions, en música, l’opus maragallià té en poesia una plenitud que meravella, amb la generositat d’una perpètua troballa.» Incisives paraules! És el darrer embat, potser el més fort, del noucentisme contra l’obra de Maragall.

De primer moment sembla que per a arribar a aquestes qualitats poètiques, que el noucentisme considerà nefandes, era necessari operar amb la natural estratègia, amb l’astúcia indispensable. Arribar als resultats que d’Ors atribueix a aquesta poesia –tot i ser, segons el criteri de l’escola, lamentables– no sembla pas gaire fàcil. Arribar en aquests resultats manejant la nostra llengua sembla encara més complicat i difícil. La qüestió augmenta considerablement d’interès quan apareix la convicció –que molts coneixedors d’aquesta poesia mantenen– segons la qual la seva elaboració es produí sense astúcia ni estratègia, sense dificultats, d’una manera pràcticament espontània i naturalíssima.

Quan parlem ara d’espontaneïtat, ens hauríem d’entendre. En poesia no ha existit mai l’espontaneïtat descordada i omnímoda. Maragall retocà els seus versos –no gaire. Els corregí –no pas massa. De vegades vacil·lava –sense arribar a l’obsessió. Josep M. Capdevila, en el pròleg de les poesies catalanes de l’edició al·ludida, ens ha parlat d’una llibreta, en la qual, entre notes i comptes familiars, apuntava els seus versos que de vegades comparava, utilitzant el que després de la comparació li semblava més eficaç. «Totes les conseqüències –escriu Capdevila– que podríem treure de llegir i estudiar els manuscrits de Maragall serien el que ell mateix havia dit que calia fer en poesia: un gran respecte a la pròpia inspiració, anotar les paraules que vinguin només en els moments de plenitud i que qualsevol esmena sigui també inspirada.» Sembla, doncs, que la cosa és clara: el treball de tria, de correcció i d’elecció fou notori –tot el que fou possible en un poeta d’aquestes idees. En definitiva, l’important són els resultats. La manera d’arribar-hi –si certament pot ajudar a comprendre la manera de ser del poeta– és cosa secundària.

El que constitueix un autèntic misteri –i la clau de tota poesia– és l’estat d’esperit en què escriví Maragall.

En el curs de la Setmana Santa de 1961, el meu amic Maurici Serrahima, que es trobava a Palafrugell passant les vacances, em digué, passejant pel poble, algunes coses de gran interès sobre la manera d’escriure de Maragall. Em semblà que Serrahima coneixia molt bé Maragall –l’obra i l’home– i que en podia parlar amb l’agudesa que és de suposar. En el número extraordinari que «Serra d’Or» dedicà a Maragall, hi ha un paper de Serrahima que, entre altres coses, diu el que segueix:

«Quan a vint-i-cinc anys es llença pel camí d’escriure –diu– fa servir el català sense la més mínima vacil·lació, sense fer-s’ho valer, sense referències a cap finalitat que no fos d’ordre poètic o literari, però també sense cap altra recerca de perfeccionament que la que hi posaria, en la seva llengua, un escriptor francès o anglès, i tot això com si fos la cosa més normal del món, com si cap altra cosa no fos possible. Creure que hi hagué en ell –o en els seus contemporanis– una preferència per la llengua literària que utilitzaren enfront de la que després ha estat aconseguida seria atribuir-li la possibilitat d’un plantejament i d’un judici que només una nova exigència, iniciada dintre el segle vintè havia de fer possible. Nosaltres podíem triar –i hem triat–, però ell no veia ni que hi hagués la possibilitat de triar res. Per a ell es tractava no pas de la necessitat col·lectiva d’un redreçament de la llengua, sinó simplement d’escriure bé, de l’esforç propi de l’home “d’ofici literari”. Quan es posava a escriure, ni per un moment no se li acudia –almenys ni un sol mot d’ell no ho pot fer suposar– que el català del qual disposava no fos una llengua apta…» En dues paraules: la insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància.

La llengua es trobava en un estat lamentable, era totalment desballestada i desordenada, es trobava desproveïda de la mínima fixació gramatical i ortogràfica, era enormement difícil de llegir i plena de dificultats en el moment d’escriure-la. Es trobava a més a més situada entre els elements d’un sandvitx fenomenal: el francès, ordenat i posat a l’abast de la gent per l’Acadèmia Francesa, i el castellà, ordenat i posat a l’abast de tots els pobles d’Espanya per l’Acadèmia Espanyola. Aquestes institucions són antigues i en definitiva acreditades. Han creat, en una part del món llatí, el que la gent aspira a tenir en tots els ordres: una comoditat. ¿Era possible d’imaginar, davant aquestes realitats, partint de l’època de Maragall, que el català esdevingués un instrument de cultura, una llengua cultural? Era absolutament inimaginable. Encara avui, el 1962, aquesta llengua, com a instrument de cultura i de vida espiritual, no s’ha infiltrat en la majoria de persones que viuen en el país. La immensa majoria de persones del país no saben ni llegir ni escriure el català. El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà. Per altra part, el fet és comprensible. Sense allò que Carles Riba, pensant en altres països i sense recordar-se que Espanya és diferent, en deia els problemes de la Instrucció Pública, ¿com hauria pogut passar el català de l’estadi en què es trobava? El català, com a instrument cultural, és un fenomen de minories, fenomen que potser avança i que en tot cas avançarà. Però la llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església –i en aquest punt l’Església no ha fet res més que complir amb els seus deures elementals.

En l’època de Maragall, si llegir el català era pesat i engavanyat, escriure la llengua era difícil, complicat i endimoniat. Avui és més fàcil, gràcies a la fixació de la llengua, obra de l’Institut i de Pompeu Fabra. És perfectament lògic que, en les primeres etapes de la Renaixença, el teatre agafés una gran preponderància. Això fou perquè el teatre no s’ha de llegir, sinó purament escoltar. El català era un idioma d’orella, és a dir, que es parlava o s’escoltava. En el terreny minoritari, avui, aquest fet ha estat sobrepassat.

Si agafem avui els autors de la primera generació anomenada catalanista –és a dir, descentralitzadora, regionalista i provinciana–, una cosa us sorprendrà: aquells bons senyors, quan deixaven la llengua castellana (que era la que generalment escrivien) i utilitzaven el català, s’asseien a taula disposats a fer una cosa important. El que pretenien, més que escriure la seva llengua normal, era fer un acte de presència patriòtic i generalment inflamat. Feien una cosa rara, estranya, singular. Tenien certament un gran mèrit; però, com que no sabien amb què se les havien, ni a quina paret tocaven quan havien de dir alguna cosa que no fos habitual, ho deixaven córrer sense donar-hi la més lleu importància. Per això aspiraven a fer el català que ara es parla, o sigui el català d’orella, de la pura, simple i vulgar habitualitat. La funció dels Jocs Florals en aquest punt fou important i cal assenyalar-la. El fet de donar premis –honorífics o els que fossin– a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat. Així i tot, no té el més petit dubte que els jocs feren un gran paper i ajudaren a un redreçament que semblava impossible perquè la projecció castellana era total. De tota manera, l’inconformisme que representà la utilització de la llengua –inconformisme tebi, però real– tingué tanta visualitat, que algunes persones reflexionaren sobre el fet. I així el senyor Mañé i Flaquer digué a Maragall (que ho reporta) que «no som catalans pel fet de parlar català, sinó que parlem català perquè som catalans». Cosa que equival a plantejar la qüestió en totes les seves dimensions i d’una manera molt interessant.

La segona generació anomenada catalanista féu aproximadament com la primera, però en aquesta generació es donà el cas de l’existència d’alguns elements (com Oller, per exemple) que escriviren exclusivament en català. Oller, però, escrivint en prosa, és un cas com el de mossèn Cinto escrivint en vers, són casos esporàdics, desorbitats. La majoria de persones d’aquesta generació en asseure’s a taula per posar-se a escriure ho fan perquè alguna cosa els quedi subratllada, a causa de la importància que té per a ells escriure en català. El fet d’aspirar a aquesta importància demostra que el que feien era considerat per ells una mica –o prou– anormal.

Seguí de seguida una etapa d’absoluta indiferència per les coses de la llengua, i aquesta fou l’etapa de Maragall. Serrahima constata aquesta indiferència en el seu assaig de «Serra d’Or»: «L’exigència d’una perfecció per a la llengua va trigar encara a néixer. Una repassada, per exemple, al text terriblement incorrecte de tants volums de la col·lecció “Joventut”, editats ja dins aquest segle, ens fa visible el que va durar l’etapa d’indiferència. No es tracta de teories o tendències, sinó d’una mena d’”ignorància invencible”: ni la generació post-verdagueriana ni la nova generació modernista no s’adonaren de les insuficiències de la llengua literària en la qual produïen tota la seva obra. Els pocs casos que avui podem veure com a excepcions en aquella sensibilitat insuficient eren vistos pels contemporanis com a purs encerts individuals… –quan se n’adonaven, que no era pas sempre».

En aquesta etapa d’indiferència per al millorament de la llengua aparegué Maragall. I aquesta aparició aportà una cosa novíssima: Maragall s’asseu a taula per escriure el català i ho fa amb una perfecta naturalitat. És en la seva obra que es pot veure aquest fet. Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici. No, no. Maragall simplement escriu, escriu perquè té alguna cosa a dir i escriu la seva llengua de la mateixa manera que un anglès, un francès o un castellà escriuen la seva. Com que feia molts anys –potser segles– que en aquest país el fet no s’havia vist, la seva importància fou immensa. Deixo ara al marge el cas de Verdaguer: és un cas esporàdic, inusitat, personalíssim, que només pot explicar-se per un do marginal a l’ambient. Així Maragall trenca una tradició –la tradició de la decadència– i inaugura un temps nou.

Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual. No crec que s’aturés un sol moment a donar una qualsevol importància a les reformes ortogràfiques que proposaven Fabra i els seus amics a «L’Avenç». Tira al dret. Es vol expressar i s’expressa de la manera que pot, pensant només en l’eficàcia, a arribar a una intel·ligibilitat que pugui ser acceptada pel lector. En cap cas no se li planteja el problema del millorament intrínsec de la llengua. A aquest problema, no hi dóna gens d’importància, no li fa perdre ni un sol moment. Davant les dificultats naturals d’escriure una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tan sols es queixa. Potser ho troba naturalíssim. En tot cas, no fou pas un gran entusiasta del moviment de les normes. Amb la seva habitual viperinitat, d’Ors, en l’esmentat pròleg, escriví: «Per forçar-lo a col·laborar en la reforma ortogràfica del català s’esmerçà un any enter». Possible. En tot cas, aquest no era pas el seu problema. El seu era un alttre problema. Treballar la llengua, fer-la més refinada, més ordenada, més precisa, no era pas per a ell l’immediat, el més urgent. Tenia altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment. Aquesta era la seva primera feina. Per a arribar a aquesta intel·ligibilitat i per fer-la duradora, considerava que el primer que havien de contenir els seus versos era substància poètica interna. Per a facilitar aquesta intel·ligibilitat cregué, a més, que els seus escrits havien de ser formulats en llenguatge de Barcelona, perquè era a ciutat exactament, a Barcelona, on hi ha una societat capaç d’imposar una literatura. Era en la societat de Barcelona on hi havia els seus lectors exactament. Els altres ja seguirien. Pijoan ha donat sempre a aquesta actitud una importància immensa –i és segur que la tingué. Aquests dos fets tingueren per a ell la màxima importància. La resta –el millorament de l’instrumental de la llengua– no en tingué gens. No crec que hi dediqués un sol instant. I, com que en definitiva hem de judicar les coses pels seus resultats, no té dubte que els punts de partida de Maragall obtingueren una perfecta eficiència. Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles.

Ara, atès el sistema d’idees del senyor Maragall, ¿hauria estat possible que, davant els problemes externs de la llengua, hagués pensat d’una altra manera? De vegades he arribat a pensar que l’estat de la llengua en el seu temps convenia perfectament a les seves idees. Era una llengua en estat anàrquic que per aquest fet es trobava en una situació de total separació amb les llengües veïnes: el castellà i el francès, llengües totalment congelades per la perfecció formal imposada per l’obra multisecular de les respectives acadèmies. Personalment, Maragall –ja ho diguérem– fou un home separat. En la poesia de Maragall, a diferència de Verdaguer, no hi ha cap element castellà, ni cap element francès, com tenen, amb tanta abundància, els poetes que vingueren després d’ell. Maragall fou un home separat perquè cregué en l’existència d’un poble personal que per aquest fet té la seva pròpia llengua. Hi havia un poble –que era el seu poble– i una llengua –que era la seva llengua. Es podia demanar res més? Certament: aquesta llengua es trobava en un estat anàrquic, incòmode i misèrrim, però no n’hi havia d’altra. Així, la posició de Maragall podrà ser trobada equivocada o certa. Hi podrà haver algú que no la trobi comprensible?

Per altra part, les idees de Maragall són prou conegudes perquè es pugui ignorar el que pensava sobre la perfecció externa. Afirmar que aquesta perfecció no tingué per a ell el més petit interès seria dir molt poca cosa. Assegurar que aquesta perfecció era per a ell mortífera –que era la mateixa mort– seria molt més cert. «Les seves teories estètiques –ha escrit Gaziel (en el pròleg al volum X de les O. C.)– són per mi la part més feble, menys exemplar de la seva obra. Sembla mentida que haguessin arribat a prendre a Catalunya la importància que tingueren ara fa vint-i-cinc anys. El llegidor jove i una mica preparat que les repassi ara hi trobarà amb estupor coses extraordinàries. Per exemple, la identificació de la suprema poesia amb el barboteig inconscient; l’afirmació que una llengua en arribant a la seva plenitud ja no és apta per a l’expressió poètica; l’exaltació dels dialectes, fins a l’atomisme, com a instruments incomparables de la més alta expressió verbal». I afegeix: «Aquests tòpics marcits, que tant de temps passaren com a índex autèntic de la poesia maragalliana, per mi són el que hi ha de menys personal, de menys original en la seva obra».

Està bé. Però el curiós és que les idees estètiques de Maragall no foren pas una conseqüència del seu convencionalisme personal, sinó que les considerà la mateixa veritat històrica perfectament establerta i i manifestada. En el seu article, en castellà, titulat «Las lenguas francas», davant l’afirmació feta per alguns emfàticament que la tendència de la humanitat és a la unitat universal, escriu: «Eso mismo debían decir los romanos del Imperio cuando veían su lengua latina extenderse por todo su mundo conocido. Y cabalmente mientras lo decían, aquel latín tan perfecto, empezaba a ser una hermosa lengua… muerta. Por doquiera que se extendía empezaban a descomponerla millares de gérmenes locales, restos vivos de quién sabe qué otras lenguas, nacidas, universalizadas y deshechas desde la torre de Babel. Y de aquella lengua latina descompuesta por mil dialectos rústicos, brotaron las lenguas romances, que hoy nos parecen tan universales y que mañana serán tan muertas como aquélla. Porque aquí lo único universal es la expresión viva y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a perfección y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una Academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias».

En aquest punt, Maragall agafa les coses de molt amunt, però no té el més petit dubte que el que diu és històricament i absolutament cert. El procés que assenyala Maragall és exactíssim. Mai no cregué que el manteniment d’una llengua en la seva llibertat li hagués fet cap mal. En un altre article, també castellà («Poesía viva») escriu: «El alma del pueblo es esencialmente dialectal, y sólo ella es manantial de poesía. El inglés de Dickens es estrambótico; el del poeta Burns es un dialecto escocés; el modernísimo de Rudyard Kipling es una mezcla de slang londinense y dialectos coloniales: y los tres autores son de los que modernamente, más al vivo han demostrado el espíritu inglés».

Perfecte. En un país normal, doncs, el cas no té dubte: entre l’ofegament ocasionat a la seva llengua per la gramàtica i l’Acadèmia i la vivacitat creada per la falta d’aquestes noses, no hi ha pas dubitació possible. El que és eficient és la llibertat omnímoda. En el cas del català, però, la qüestió es plantejà d’una manera diferent. Posada en el sandvitx de dues llengües fixades, còmodes i manejables, la societat catalana del barroc tractà de castellanitzar-se a fons –sempre ajudant, és clar, les circumstàncies polítiques. La societat utilitzà el castellà i com a llengua de cultura el francès. A l’època de la primera generació anomenada catalanista, la de l’any 40, la de Piferrer i Xavier Llorens, mestres de Mañé, el català era una llengua inservible. Ja ho havia dit Antoni de Campmany abans d’ells: «El catalán es un idioma provincial, antiguo, muerto para la república de las letras». I el senyor Milà i Fontanals, que formà part d’aquella primera generació, digué el mateix: «Encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece como exigir de una aldeana la expresión propia de las “Meditaciones” de Lamartine o del “Ideal” de Schiller». I el senyor Joaquim Rubió i Ors escrivia, amargat:

Cantant en la pròpia llengua
com un estrany en ma pàtria
fui tingut…

Ja, ja. No es tracta, doncs, de veure quin camí és el millor entre els de l’estretor de l’Acadèmia i el de la llibertat, perquè l’obvietat és manifesta. Es tracta simplement de veure si l’anarquia dialectal, si la falta de fixació del català, no creà una incomoditat social tan enorme en el seu ús (sempre, és clar, ajudant la política) que acabà per fer-lo inservible. I és aquest punt el que potser Maragall no tingué en compte, impulsat per les seves idees històriques i filosòfiques –i poètiques–, que són certes. En el contrast entre acadèmia i vida, es decidí pel segon extrem. Però no passà d’aquí. El problema era, però, entre incomoditat o mort; però, d’aquest contrast, no en digué res, probablement perquè en el seu temps es començaren de donar les condicions del redreçament –de la superació d’aquest últim contrast… gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.

Per a Maragall no hi hagué, doncs, contrast ni problema. Home sobresaturat de vida intel·lectual, enormement sensible, dotat de mitjans expressius inhabituals, superà el contrast amb el seu valor mateix. Ell sabia que fatalment seria llegit perquè era la personalitat –en el terreny literari– més important del país. L’important era el que deia. La manera de dir-ho, el tecnicisme de la llengua era el que menys comptava. Potser per això fou el primer home del renaixement d’aquest país –deixant a part el cas de Verdaguer– que en asseure’s per escriure en català ho féu amb una naturalitat que contrasta amb l’afectació que en fer el mateix es constata en tots els autors del segle passat i en molts d’aquest.

Sense Maragall, on hauríem arribat? Certament: Verdaguer és un gegant, un gegant, però, que hauria quedat en una situació marginal perquè una flor no fa estiu. Una repetició del cas Mistral. Haguérem arribat simplement –en el millor dels casos– a realitzar l’afirmació del senyor Víctor Balaguer: «Escribimos en castellano –escriví Balaguer–, pero pensamos en catalán». Aquesta solució ha estat copiosament practicada no solament en el segle passat, sinó en aquest. Maragall la practicà certament. Però la practicà ja amb un altre esperit, decantant la balança cap a la llengua pròpia, pensant i escrivint en català –i escrivint-lo sobretot com si es tractés de la llengua normal del país. Maragall és l’autèntic antípoda d’aquell estat d’esperit que descrivia Ballot en el pròleg de la seva «Gramàtica catalana», estat d’esperit «que ha arribat –escriu– a tal grau d’avorriment d’alguns a la nostra llengua que fins han arribat a fer perdre lo ús i l’exercici d’ella».

Després vingueren les normes de l’Institut, que gràcies a la força i a l’habilitat de Prat de la Riba es pogueren imposar fàcilment. Però Fabra sempre em deia:

–Ara tenim les normes, la gramàtica, la llengua fixada… L’important en els anys que vindran serà, però, veure si apareixeran escriptors per a emplenar-les i donar-los la vida que necessiten.

S’ha guanyat enormement. No es pot negar. Han aparegut, en aquest nou període, les publicacions de l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’obra considerable de Casacuberta, l’obra de Josep M. Cruzet i tantes altres empreses de projecció certa –Montserrat!– que cinquanta anys enrera haurien estat inconcebibles. En el terreny personal, persones com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i tants altres han escrit el català com si la interrupció –aquell avorriment i desafecte que Ballot constatava–no s’hagués produït. En tot cas, a Maragall li ha cabut la glòria –i aquest és el pensament de Serrahima– d’haver estat el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural.

—————————

«Joan Maragall. Un assaig». Tres biografies, OC, vol.  X