Arxiu del mes de abril 2010

Notes per a un diari – 30 d’abril 1966

28-04-2010

El mas. Dia magnífic –o sigui horrible. La situació meteorològica em fa tornar boig: és potser el pitjor any del segle. Pere i Quintà vénen a dinar. Quintà ha portat uns peus de porc d’Olot. Vénen molt tard i dinem a les tres. Passo una gran part de la tarda al llit sense pràcticament fer res. Fumo i bec massa. A les vuit vénen Frank i Maria i parlem una estona. El noi ha fet un gran contracte: 50 milions d’acer, per a la Farga de Campdevànol. Ve Quintà i anem a Palafrugell i amb ell, Fuster, Sunyer, Quimet, Martinell i Pere anem a sopar a l’Escala: sopa de peix i llobarros i un corball. La sopa –com que era tard, l’han haguda d’allargar– regular. Tornem a les dotze. Al llit. No em trobo gaire bé. A la taula del costat, han sopat els meus cunyats. No hem pogut parlar gens. Fuster, preocupat per la confusió imperant. Em costa de dormir.

Aquest mes d’abril ha sortit «El quadern gris». No en tinc pas gaires notícies, però sembla que va bé –per les notícies que me’n dóna Maria. El llibre és molt ben editat i això deu haver fet un cert efecte –sospito. No sé pas què diu la gent del text.

No he rebut ni un exemplar del llibre de Pàniker, en el qual hi ha –em diuen- diverses fotos del mas molt boniques. En «El quadern gris» hi ha algunes faltes d’impremta.

Ara deu fer quinze dies que sortí «El quadern gris», però encara no he vist cap crítica. És clar que jo llegeixo molt pocs papers que continguin aquestes coses. A mi em sembla que el llibre –que és molt llarg– deu haver fet un efecte desusat i estrany, una espècie de xoc inusitat. En general, moltes persones m’han parlat bé del pròleg de Joan Fuster, però de vegades amb una certa reticència. Però del llibre –fora de Martinell, que em diu haver-lo llegit íntegrament–, me n’ha parlat poca gent. Això també està per veure, i veurem el que produirà els pròxims dies.

A Palafrugell –a les llibreries del poble– el llibre s’esgotà d’entrada, segons em diuen. Durant aquest mes d’abril he llegit alguns autors antics –grecs sobretot–, Tucídides, Aristòfanes, etc., i m’han fet passar moments agradabilíssims. En realitat, l’única cosa que potser m’agrada sempre és llegir. Tinc resistència –a pesar de la meva edat– per llegir, potser més que quan era jove i llegia de qualsevol manera. He llegit també les «Cartes finlandeses» de Ganivet –que no estan malament– amb un pròleg horrible d’Ortega y Gasset. Seria molt llarg d’explicar la situació en què em trobo davant d’A. És una situació molt diferent de la que tenia abans del meu darrer viatge a Amèrica. Potser no tinc tant d’interès –cosa que deu ser un símptoma d’envelliment– ràpid i cert. Però potser hi haurà molt a dir –em penso.

——————————

Per acabar, p. 751 (volum «A» de l’Obra completa clàssica, i 45 de la de quiosc, de tapa blava)

El viatge

17-04-2010

.

Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920.1 L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida –baixa, xata, i mediocríssima– a les dues de la tarda. Hi vaig arribar amb una maleta –que llavors s’estilaven grosses–, un abric, un paraigua i un barret fort. Per viatjar, llavors, la gent es mudava. El viatge a París, essent una mica llarg –no s’hi arribava fins l’endemà a quarts de deu del matí– implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren.  No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients. Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Passat Palautordera, aparegué en la meva imaginació la possibilitat d’haver perdut el passaport –i, si no perdut, almenys d’haver-me’l descuidat a la pensió barcelonina. Em vaig palpar, per fora, la butxaca de l’americana. Després, per tenir més seguretat, hi vaig ficar la mà a dins. El passaport hi era! En realitat, i fins a arribar a París, vaig fer aquestes accions quatre o cinc vegades, d’una manera gairebé inconscient. En aquella època el passaport era un document importantissim –un document fortíssim. La darrera guerra l’havia imposat amb una rigidesa terrible. Ha passat gairebé mig segle i el document, pompós i inútil, però llargament reditici, encara dura –per a la gent d’aquest país, almenys. En realitat aquesta por del passaport em durà fins que la Prefectura de Policia del Sena em donà el document d’identitat i el permís de residència. Quan els vaig tenir em vaig sentir posat sobre la terra. Però quin viatge, Déu meu ! He sentit dir que abans de la primera guerra es viatjava, pel continent, amb una gran llibertat de moviments. Ara havia començat un període de dificultats –període que m’ha agafat de ple a ple. No he cregut mai que l’home hagi estat posat sobre la terra per passar l’estona a les oficines de la policia. Jo n’hi he passades moltes i de vegades de molt complicades. En el meu temps, el passaport ha estat un document fortíssim. Fortíssim, inútil i maligne. Els pobres només podem ser individualistes.

Amb això passàrem el túnel i arribàrem a l’estació de Cervera. Duana, policia, canvi de tren. «Ja hi som!», em digué un senyor que feia cua davant meu davant de la finestreta de la policia. «On som?, perdoni», que jo li vaig dir. «A França…», contestà rient. «És clar que som a França, nom de Déu!», digué un gendarme gros, roig, amb un bigoti molt bufat, dret al costat nostre, encarregat de l’ordre de la cua, amb una simpàtica familiaritat de persona del país.

La sala d’espera de tercera classe i el rodal immediat de l’estació eren plens d’emigrants espanyols molts dels quals s’havien ajagut a terra fatigats sens dubte del llarg viatge que havien emprès. Gent del sud que parlaven dialectes que per mi eren difícils de comprendre. Pels seus voltants, havien format munts d’entriquells: farcells, saques abonyegades, plenes d’objectes de cuina, i aquestes maletes de fusta rígida que només es veuen a Espanya, lligades amb cordills. Les dones, generalment seques, anaven vestides de negre; els homes, de parracs. Hi havia una quantitat considerable de criatures. En aquella frontera, els funcionaris els anomenaven els escargots –segurament per la facilitat que tenien d’emmotllar la seva espatlla als paquets que transportaven. Era un espectacle impressionant i depriment que us portava a pensar en la miserable profunditat de la península. En un moment determinat vaig suposar que els francesos donarien la volta a la qüestió i s’acostarien a aquella gent pensant en l’exotisme. En aquell moment semblava iniciar-se la tendència a acceptar més o menys la misèria en nom de l’exotisme. En aquest sentit, però, no vaig constatar res. Fredor completa. L’administració. L’home econòmic. Si tenien els papers en regla els deixaven passar; si havien estat enganyats i hi faltava algun detallet, els projectaven sobre un racó en espera del retorn del primer tren. Les dones es posaven a plorar i s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre; els gendarmes els anaven empenyent, dient sempre pardon. Els homes amuntegats en el racó fumaven, amb aire silenciós i espaordit, els seus cigarrets groguencs i retorts amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible.

Em semblà comprendre que l’exotisme, per a tenir una certa cotització, ha de ser una mica espectacular i brillant i que la misèria autèntica no fa cap efecte. La gent en fuig, no vol ni recordar-se’n. Però el curiós és que, si la gent se’n separa, aquests emigrants no semblen pas tenir gens de ganes d’acostar-se a la gent. Formen un material humà tan construït que no semblen pas susceptibles d’una qualsevol influència ni de tenir ganes de variar per res. La misèria els ha formats d’una manera granítica i incommovible. No tenen pas l’aire de sentir cap curiositat ni d’afectar-se per una qualsevol cosa. Com més pobres, més indiferents -i més enyoradissos. Arribaran en un d’aquests pobles agradables, pròspers, abundants, i es posaran a plorar, enyoraran la ceba dura i l’all infecte, el pa negre, el vi agre, el matalàs suat i dur com una pedra. Trobaran que els trens van massa de pressa, els molestarà la cortesia de la gent, que les coses siguin una mica més netes i polides. Enyoraran el tren botijo, que els homes no siguin més tíos, que les cases no siguin més decrèpites. Per a emigrar, escassa categoria.

El tren engegà i, després d’Argelers, la plana del Rosselló, oberta de bat a bat, inicià una marxa magnifica. Confesso que sóc un viatger de via fèrria gairebé perfecte. Dels vagons m’han interessat més aviat poc les converses que es poden produir amb els altres viatgers i els llibres que hom transporta generalment en aquests indrets. He estat un viatger de finestreta –tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista -de vegades apassionadament. Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva. Si hagués practicat amb més assiduïtat aquest principi, m’haguera estalviat algunes atzagaiades comeses en el curs de la vida –no gaire exemplars, precisament.

En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès. La tarda iniciava la declinació i sobre el canal i les cases del port de la Novella hi havia una llum de rovell d’ou, mòrbida i aturada, que donava a aquell paisatge com un èxtasi. A primer terme, les muntanyes de sal d’una blancor blavissa agafaven una tonalitat rosada, lleugerament ivorenca. El paisatge era esquemàtic, pobre, esquàlid. De sobte, però, aparegué una enorme extensió de vinyes acabades de brotar, una clara verdor dilatadíssima. Llavors vaig tenir la primera impressió de França –originada probablement pel miratge que em produí el contrast visual donat per l’atracció continuada de la finestra del tren. Tot em semblà més gros, més alt, més voluminós: els cavalls, els carros, els camps, els pobles, les cases, els homes i les dones. Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies. Devia ser un miratge… ¿Però era un miratge realment? Encara no ho he pogut dilucidar, tot i haver passat tants anys d’aquella impressió estranyíssima.

També vaig veure molts cementiris. Des dels trens se’n veuen molts –segurament perquè els ferrocarrils i els cementiris moderns s’han construït a la part forana de les poblacions. A França hi ha molt bons cementiris, en els quals es manifesta el gust mortuori barroc, de vegades francament pompós, sempre una mica cargolat, de les tendències catòliques. Bona pedra i molta escultura funerària. No sé pas si aquesta escultura té cap valor. Se n’ha feta tanta en la nostra època que sembla estrany que no hi hagi més escultors. Però no era pas a aquest aspecte que volia fer referència. Encara que l’afirmació sigui una mica macabra, em sembla que es podria dir que els cementiris són el reflex exacte de la situació social d’un país. La meva sorpresa a França fou de constatar la quantitat considerable de tombes de valor que hi ha en els cementiris. Fins en els rústics hi ha tombes remarcables, panteons solemnes. N’hi ha de moltes classes, cosa que demostra potser una matisació de les fortunes del país: d’aquesta diversitat elevada, se’n destaca sempre un nombre d’importants, que aspiren a fer-se remarcar. En poques paraules: la primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris en el curs d’aquest viatge.

Després de Tolosa de Llenguadoc, serviren el sopar al vagó restaurant. Hi vaig anar més que res per curiositat. No havia estat mai en un vagó d’aquesta classe. Els vagons de la frontera eren a la cua del tren; el restaurant, al davant. El tren em semblà molt llarg, inacabable. En l’aire dels vagons de primera classe, hi flotava una olor de fum barrejat amb els perfums de les senyores. Vaig prendre seient en la taula que m’indicaren. Davant meu, s’hi posà una senyora alta, rossa, d’ulls blaus, vestida de fosc, acompanyada d’una nena que devia tenir dotze anys. Llegida la carta, vaig fer un esforç. La meva fonètica francesa era molt precària. Tot el problema consistia a demanar una sopa –exactament un puré de pèsols– i que no us portessin dos ous ferrats. Vaig tenir la sorpresa de constatar que l’esforç havia reeixit. ¿Què hauria pensat aquella senyora si no m’hagués pogut fer entendre –tot i ser una persona que em semblà natural dintre del punt d’enravenament normal? Per a una persona que pretén viure a França, la fonètica de la llengua és molt important. Hi ha dues coses: primer cal habituar l’orella al que diu la gent per tractar de comprendre d’una manera justa; després cal pronunciar perquè els qui us escoltin no quedin in albis. Els efectes no són pas ràpids. Ah, Déu meu, els esforços que costen les es mudes franceses –que no són mai ben bé mudes, sigui dit tot passant! Vous avez fait de grands progrès…  –em digué tres mesos després d’haver arribat a París una senyora adorable–. Vous parlez toujours comme una vache espagnole, mais enfin. vous allez de l’avant… Persévérez, monsieur, persévérez… Táchez d’avoir du courage…

El violoncel de la fonètica francesa és endimoniadament difícil de tocar.

Quan el tren s’aturà a l’estació de Montauban i es produí aquell gran silenci que es fa a les estacions, a la nit, quan els expressos s’han aturat, serviren el cafè. Aprofitant la immobilitat i la calma vaig escriure unes ratlles pensant en aquella nena que havia tingut a la taula davant per davant… i en els cementiris que havia vist a la tarda. Em sortí un escrit impresentable. Tots els esforços que vaig fer per millorar-lo foren inútils. L’escrit és aquest.


D’aquestes minyones tan blanques i rosses,
amb els ulls morats,
i una brusa blanca,
i unes faldilletes com un esquellinc, de color de pruna
-com aquella que al restaurant pelava una poma, tota preocupada-,
d’aquestes minyones tan blanques i rosses,
que n’hi deu haver d’enterrades a França!

 

El tren arribà a l’estació d’Orsay a l’hora exacta. Al peu del vagó, hi vaig trobar el meu amic Joaquim Borralleras, que havia anat a París a passar una temporada. Vaig donar la maleta a un porteur. Férem uns passos i ens trobàrem davant d’un tapis roulant, mecanisme que no havia vist fins a la data. Quim féu un petit saltet i s’hi col·locà perfectament vertical. Quants progressos havia fet, en tan pocs dies, aquell home generalment tan morós i apàtic! Mentre em meravellava vaig fer igual i arribàrem a dalt-vull dir al nivell del carrer. Sota la marquesina de l’estació vaig proposar de llogar un cotxet de punt descobert –un autèntic sapin– amb un cotxer roig com un pebrot, cara de moscovita, barret de copa de llauna enfundada –i així emprenguérem el camí de Montmartre pel Louvre, l’avinguda de l’Opéra i els bulevards. Fou una impressionant entrada. A Quim, els paisatges urbans de París el portaven a un mutisme recalcitrant. Jo no vaig gosar trencar-li les oracions amb les meves exclamacions forçosament provincials i desplaçades.

————

Sobre París i França - OC. vol. 4, p. 9-16

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Al Quadern gris, Pla situa l’anunci del viatge el 15 de novembre de 1919 i diu que serà “demà passat”. []