Arxiu de la categoria ‘Viatges’

Rússia (1925)

28-02-2011

HISTÒRIA D’AQUEST LLIBRE

(1967)

Potser val la pena d’explicar, ràpidament i amb claredat, la història d’aquest llibre, perquè la seva mateixa singularitat pot ajudar a comprendre moltes coses d’aquells temps.

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari «La Publicitat» havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès –curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la Revolució d’Octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de «La Publicitat» contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per a pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses.

El doctor Joaquim Borralleras, que en tractar-se de les seves coses es mantingué gairebé sempre en un estat de morositat indiferent, era un home que no parava mai quan entrava en coses més genèriques. Primer de tot escriví a Andreu Nin, a Moscou (que anys enrera, abans d’entrar en la seva activitat social-revolucionària, havia format part de la penya), anunciant-li els propòsits existents i demanant-li amb quin pressupost havia de comptar la persona encarregada d’anar a Rússia. Nin contestà (de seguida) que rebria amb molt de gust la persona que li fos enviada, mentre no fos un anarquista específic, i que la referida persona seria estatjada (pagant, és clar) a l’Hotel Lux de la Tsverskaia, que era l’hotel on ell, personalment, vivia amb la família, i que considerava que el viatge Berlín-Moscou (via Riga)-Nijni-Novgorod (avui Gorki)-Leningrad i retorn a Berlín per Koenigsberg, es podia fer per 400 dòlars americans tot comprès. El doctor Borralleras inicià de seguida la subscripció –era un especialista en aquesta activitat– entre els elements de la penya i els diners foren recollits ràpidament – vull dir les pessetes, que es convertiren en dòlars de seguida.

Desprès, m’escriví a París, on em trobava en aquell moment. La meva primera reacció fou de refús, considerant-me totalment incapacitat per a portar a terme l’encàrrec que m’oferia. «A Moscou –li vaig dir en la carta de resposta–, no hi conec ningú, i, encara que la més gran part de periodistes que ara hi envien es troben en l’estat en què jo em trobo, disposen, però, de la representació diplomàtica del seu país que els ajuda i orienta almenys en les coses mínimes. A París hi ha la idea que anar a Rússia, avui, amb les mans a la butxaca és impossible.» (Amb Nin, no hi havia tingut cap relació de manera que no em coneixia de res.) Vaig afegir: «Per altra part, hi ha la qüestió del visat. No em veig en cor d’obtenir aquest document ni a París ni a Berlín.» El doctor Borralleras em contestà a correu seguit. «En primer lloc –deia la carta–, Andreu Nin us esperarà a l’Hotel Lux, que és on us dirigireu, espero, amb un taxi, en arribar a Moscou. Després, tinc notícies que el nostre amic Eugeni Xammar té la intenció d’anar a Rússia aproximadament per les mateixes dates en què vós hi ireu. Passeu per Berlín i vegeu Xammar. Xammar coneix Nin. La qüestió del visat està resolta. Estelrich n’ha parlat amb Cambó, i Cambó s’ha posat en contacte amb M. Anatole De Monzie, ministre de Treballs Públics de França, el qual us farà donar el visat (que no serà posat en el passaport, sinó en un paper a part) pels serveis diplomàtics russos a París. Sembla que De Monzie i Cambó són molt amics: són assistents a un dinar mensual que amb altres conegudíssims polítics té lloc al Restaurant Lapérousse, dinar que sembla presidir el príncep de Bourbon-Parme. Poseu-vos en contacte de seguida amb M. De Monzie, demaneu-li una entrevista al seu despatx del ministeri i tot quedarà resolt fàcilment. Rebreu 400 dòlars pel conducte normal que el diari té establert per enviar-vos els diners. No tinc gaire memòria per a aquestes coses, però em sembla que tot plegat fa 2.800 pessetes. Segons Nin, seran suficients. Finalment us diré que, a partir d’aquest moment, ni la penya ni jo no som per res en aquest afer. Enteneu-vos directament amb el diari. Adéu.»

La carta del doctor Borralleras tenia un to d’una tan clara seguretat que vaig comprendre que ho donava tot per fet. Encara vaig tenir l’esperança que les coses no serien tan fàcils com Quim pretenia. Però, davant la meva absoluta sorpresa, tot anà com una seda. La visita a M. De Monzie durà a penes vuit minuts: temps que una secretària escrivís a màquina una curta carta de presentació i de parlar un moment de don Francesc. A l’ambaixada, encara em feren esperar menys. Vaig escriure els meus noms seguits dels del diari i de Barcelona en un esquemàtic qüestionari i transportaren aquestes paraules, escrites en rus, en el document del visat. Després un senyor hi estampà un segell, hi posà la seva firma a sota i em digué: Bon voyage! mentre m’allargava una mà cordialment. Quan vaig haver travessat la gran portalada de l’edifici i caminat algunes passes i vaig trobar-me al bulevard Saint-Germain (era a la primavera), em semblà que tot plegat era un somni –el somni d’un home passiu i vagament despert.

Al cap de tres o quatre dies em trobava a Berlín. Vaig tocar el timbre del magnífic pis que la senyora i el senyor Xammar tenien a 122 Kantstrasse –si no vaig equivocat. Tot el que m’havia escrit el doctor Borralleras resultà perfectament precís. Els Xammar tenien la intenció, en efecte, d’anar a Rússia, però desgraciadament la data de la seva marxa no coincidia, per vuit o deu dies, amb la meva. M’hauria agradat molt de fer el viatge plegats. Havia viatjat tant amb Xammar per Alemanya a l’època de la misèria i de la inflació, quan no sabíem què fer dels diners! Ara seria diferent, però si més no divertidíssim. «No hi fa res! –digué amb això Xammar amb la seva habitual contundència–. Vós marxeu primer i digueu a Nin que reservi una habitació en un hotel que faci per a nosaltres, que no sigui gaire comunista.» I així ho férem. En la data indicada, els Xammar arribaren a Moscou amb una regularitat perfecta. En aquell moment els únics trens que tenien un cert horari, a Rússia, eren els provinents d’Europa. Jo en vaig estar molt satisfet, perquè el contacte amb Xammar ha estat sempre, per a mi, del més gran interès i la relació molt viva. Passàrem uns quants dies plegats. Ens passejàrem llargament. A part les coses dignes d’admiració, totalment indiferents, tinc la impressió que el panorama general agradà poc a la senyora Xammar. Per a una senyora occidental, trobar-se en una ciutat sense aparadors havia de ser un xoc fortíssim. Al senyor Xammar, més aviat no li agradà gens. A Moscou, el record de Londres se li actualitzà d’una manera fortíssima. Jo, llavors, era molt jove, i de jove potser vaig tenir més paciència que de vell. Nin estava molt pàl·lid, trasmudat i silenciós. Era notòriament trotskista, i en aquells precisos moments es produïa la terrible lluita pel poder entre Trotski i Stalin. És la lluita més discreta que s’ha produït, no gaire lluny de mi, en la meva vida. De dies, l’aspecte era normal i els tramvies i autobusos (acabats de comprar a Anglaterra) pujaven i baixaven la Tsverskaia amb una habitualitat completa. L’aspecte del carrer era el de sempre. A la nit, a l’habitació de l’Hotel Lux sobre la ciutat a les fosques, i que semblava deserta, se sentien ràfegues de trets de metralladora i llunyanes canonades, vagues però certes… Era una mica estrany. El mutisme era complet. Els Xammar decidiren de retornar a Berlín dies abans del que en principi havíem convingut. L’endemà que hagueren marxat, vaig trobar a l’habitació de Nin el cèlebre comunista francès (rossellonès) André Marty amb la seva senyora i la seva mare –vull dir la mare d’ell. Marty era universalment conegut com le héros de la mer Noire, i això li féu una carrera política en el seu país. Marty em semblà un fanàtic eixelebrat, cridaner, ampul·lós i catalaníssim. Devia servir per a fer la revolució, però no crec que servís per a res més. Amb la vella senyora Marty vaig tenir llargues converses molt agradables. Era una pagesa de Ceret que portava un mocador negre al cap, que no sabia, en aquells dies, el que li passava i escoltava el seu fill amb una vaga rialleta. Em semblà que tenia un gran bon sentit.

Els articles de «La Publicitat» tingueren, sembla, un cert èxit. Després, el meu difunt amic Ignasi Armengou, que publicà els meus primers llibres, els edità a l’Editorial Diana de cobertes grogues i en féu cinc reedicions seguides –5.000 exemplars– en un espai molt curt de temps. En el moment de posar un títol a l’obra, Armengou, que era lleugerament triomfalista, demanà de posar-hi la paraula «Rússia» com a condició essencial. Com que, a pesar dels meus esforços no el vaig poder desmuntar, vaig suggerir-li una subtitulació més modesta: «Notícies de l’U.R.S.S. Una enquesta periodística.» S’hi conformà i aquesta fou la coberta del llibre.

Amb això, Ignasi Armengou tingué la desgràcia de nomenar dipositari general i distribuïdor del llibre un individu que tenia una botiga de papers impresos a la Rambla de Catalunya –a tocar al Cinema Kursaal. Mentre s’esgotava la cinquena reimpressió i Armengou posava fil a l’agulla per fer la sisena, constatà que el dipositari general s’havia alçat amb la bomba sense fer cap liquidació. Ningú, que jo sàpiga, no l’ha vist mai més. Armengou, amb tota aquesta història, hi perdé molt de temps i bastants diners. Jo vaig presenciar tot aquest tripijoc des de molt lluny, des del nord d’Europa, i vaig sentir molt que el meu amic es trobés en una situació tan galdosa a conseqüència, en definitiva, de les meves vel·leïtats més o menys literàries de tanta precarietat de fonament. Tots aquests fets succeïren a finals de l’any 1925.

Des d’aquella data fins avui, ha passat una considerable quantitat de temps. I ara, en el moment d’organitzar el cinquè volum de la meva Obra Completa, s’ha plantejat el problema de decidir si s’hi havia d’incloure la sisena reimpressió d’aquest llibre. Amb aquest motiu, he passat uns quants dies sense saber què fer. És indubtable que les raons per a no reeditar-lo són d’un gran pes. És un llibre que, encara que bàsicament es mantingui absolutament correcte, assenyala la presència d’una situació que comparada amb la situació d’avui és, en els detalls sobretot, molt diferent. És un llibre arcaic, que ha naturalment envellit, perquè seria absurd de suposar que un país que es troba en un procés vital tan intens s’hagués mantingut durant tants anys en la pura immobilitat. Trobant-me en aquesta situació vaig decidir de consultar unes quantes persones l’opinió de les quals té per a mi, en aquestes i altres matèries, molta consideració. Davant la meva sorpresa, vaig constatar que unànimement m’aconsellaven de reeditar aquest llibre sense treure’n ni posar-hi una qualsevol altra paraula, és a dir, de deixar-lo tal com era. I això perquè, si el document és en alguns aspectes arcaic, és un document d’època, absolutament típic i suficientment poc espès per a tenir un accés potser no totalment incòmode i passablement factible. La Rússia d’avui –afegiren– és, en definitiva, una conseqüència indefectible de la de l’època del llibre. Són aquestes consideracions les que m’han portat a incloure’l en l’Obra Completa –decisió que cal entendre, sempre, amb les reserves que acabo de fer, és a dir, partint de la idea que es tracta d’un testimoni enormement esquemàtic i senzill d’una època precisa, centrada el 1925. Si per altra part no he tret d’aquest llibre ni una paraula, ni un punt, ni una coma, ni un qualsevol signe gramatical, és per mantenir el to inicial i en definitiva per situar la responsabilitat de l’autor d’una manera completa i indefugible.

Aquest llibre és un esquema –un esquema molt simple– d’una construcció social i política determinada, portada a cap, en el seu país, per un grup d’intel·lectuals russos, emigrats generalment a Occident, que professen idees socialistes anticonvencionals, és a dir, comunistes. D’aquesta construcció, se’n veuen, en aquest esquema, amb una mica de bona voluntat, les parets i els cairats del sostre, però no sé pas si aquestes parets i aquests cairats són els de l’estructura mateixa, és a dir, els que aguanten i han aguantat l’edifici que hom ha tractat de construir i que encara no està acabat, ni de bon tros. En aquesta terra hi ha moltes coses mortes, però totes les coses vives són generalment inacabades, i deu ser per això que hi ha tantes persones que, fatigades de la precarietat i de l’inacabament de les coses de la vida, voldrien viure en un estat més segur, més ordenat i més perfecte.

El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la Revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la Plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria. A Moscou anava sovint al despatx que Andreu Nin tenia al Profintern (Internacional Sindical Roja). Aquest organisme estava instal·lat en un edifici molt gran, d’estil neoclàssic, de color blanc, que havia estat una residència de les senyoretes de la noblesa. Hi havia molts empleats i tots anaven vestits de la mateixa manera: botes altes fins al genoll, pantalons bombats i una brusa de coll tancat, posada sobre els pantalons, i un cinturó de cuiro. No portaven res al cap. Anaven afaitats de cara i amb els cabells tallats al zero. (Llavors, l’admiració que hi havia entre els comunistes per les maneres alemanyes era molt visible i de vegades vaig sospitar si una de les primeres finalitats del partit no era donar als russos una disciplina en les coses de la vida: puntualitat, parlar poc i baix, gens d’hirsutisme, higiene, cap símptoma de pintoresquisme, treball, eficàcia, etc.). Un dia Nin em digué que en un dels locals de la casa es produiria una discussió i m’invità a assistir-hi. Li ho vaig agrair, però li vaig demanar un favor: que em traduís, sumàriament, el que els oradors diguessin. Hi va accedir. Prenguérem un vas de te calent –la quantitat de vasos de té que hi havia sobre les taules dels despatxos era copiosa i anaven i venien sempre cambrers amb safates de vasos de te– i després entràrem en un local molt vast, estucat de blanc, amb els retrats de sempre a la paret de la tarima. Quan hi entràrem, els assistents xiuxiuejaven. Però de sobte es produí un silenci –un silenci tan absolut que em semblà un fenomen mecànic, glacial. En general tot a Rússia –a pesar que era a l’estiu– em semblà glacial; en general em semblà que, entre les persones, hi passava un corrent d’aire gèlid. Parlaren diversos oradors, amb molta calma, com si formulessin una lliçó apresa, gairebé sense gesticular, sense alçar la veu. Seien en un rengle de cadires al costat del corredor central. Tot d’una Nin se m’acostà i fent un gest molt discret amb la mà em digué amb una veu a penes perceptible: «¿Veieu aquell home que seu tres cadires més enllà? El veieu? És un dels qui mataren el tsar i la seva família… És amic meu. Us interessa?» «Home!», vaig respondre. «Però vós sou periodista…», em digué. «Periodista? Aficionat, amb prou feines…» Quan els oradors hagueren parlat, Nin em sumaritzà l’acte. «És la discussió del moment –em digué–. Alguns oradors han sostingut el criteri que el triomf del comunisme passarà per grans dificultats mentre només sigui implantat en un sol país, i això els ha portat a justificar la nova política econòmica. L’obvietat d’aquest criteri és aclaparadora. Altres han sostingut que, a pesar de l’isolament, el comunisme és factible. En realitat, no s’ha dit res de nou. La segona posició és més entusiasta, com podeu veure.» Després féu una pausa i afegí: «Com que veig que feu una cara de sorpresa –per a mi, la discussió realment era nova–, aquest vespre, a l’hotel, en parlarem.» «Moltes gràcies –li vaig dir–. A més, us voldria fer una pregunta: els assistents a l’acte, ¿eren tots comunistes?» «No –respongué–. Hi havia comunistes, aspirants i sense partit. No crec que els comunistes arribessin a la meitat.» «Una altra pregunta: ¿en actes així, la llibertat d’expressió, és absoluta?» «En realitat, sí! –respongué–. Si l’orador no diu el que pensa és perquè no ho considera convenient.» «En definitiva –vaig dir mentre bevíem un altre vas de te–, és una llibertat convencional, com sol existir entre persones correctes.» «Depèn! –contestà Nin–. Davant el capitalisme, la llibertat no és convencional; davant el comunisme, sí. Comprendreu…» «Comprès!»

El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. No tenia cap preparació que em servís de pedra de toc ni cap utillatge on recolzar-me amb una certa eficàcia. Si tenia cap força interna, era el candor segregat per la ignorància o pels moviments de l’instint. Tot em semblà molt singular, en realitat d’una novetat insospitada –insospitada més en el joc mental i en la fraseologia que en la realitat. Al·ludir ara al mercat negre que hi havia pels carrers, a la prostitució, a l’alcoholisme, a la incúria general de la humanitat immediata, a la misèria, no tindria cap sentit. Aquesta classe de periodisme d’una dialèctica tan primària no m’ha interessat mai, i encara menys l’acostament a l’home que prengué part en l’hecatombe de la família imperial, per més sensacionalisme que produeixi la matèria. Ben mirades les coses, però, a mi em sembla que la meva posició –basada en el candor de la ignorància– no és pas, periodísticament parlant, refusable a cegues. Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu i potser el de diversos altres periodistes. Abans de l’arribada dels ignars havien només anat a Rússia personalitats de renom mundial, de primera categoria. Un dels qui hi anaren fou el cèlebre Bernard Shaw; un altre, el president Herriot, l’explorador Nansen, etc. Una de les coses que digué Bernard Shaw fou que parlant amb Lenin s’adonà que aquest personatge era d’estatura tan petita que quan seia en una cadira els peus no li tocaven a terra… La frase féu la volta al món i fou celebradíssima. ¿Però què és el que digué Bernard Shaw que no fos celebradíssim? Els grans homes tenen els drets de la seva categoria. Quan Nin em presentà a Karl Radek, que llavors dirigia la «Pravda», ni tan sols vaig gosar-li dir que el cèlebre ideòleg (que més tard Stalin féu afusellar en el procés) em semblà un gripau bullit i insomne, brut, d’una miopia incòmoda, agreujada per una grogor de pell àcida i frenètica i un hirsutisme capil·lar que contrastava amb el fet que era barbamec i demostrava una manera de presentar-se fora de mida –perquè calia ser molt comunista per a manifestar aquella abundància de pèl. Vaig tenir por que Nin no em digués que els arguments ad hominem no eren acceptats en el món comunista, i no vaig dir res.

Així, aquest llibre no té altra pretensió que presentar-se tal com és, o sigui: pretensió nul·la. He posat de manifest –fa uns moments– els meus pobres, precaris, elements d’actuació. No es tracta, ara, d’alguna forma de còmoda humilitat, sinó dels fets tal com es produïren. Repeteixo el que escrivia fa un instant: aquest llibre és un esquema volgudament simple d’una construcció: les parets i els cairats d’una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l’edifici. Hi ha potser països davant els quals no es pot fer més –si no es considera convenient, és clar, de posar-hi les estadístiques. Es podria, potser, considerar un suplement útil d’aquest llibre el retrat que vaig escriure sobre Andreu Nin, el meu infortunat i inoblidable amic–, retrat que algun dia serà reeditat en un volum d’«Homenots» d’aquesta Obra Completa.

Mas Pla, gener 1967

————————————

.

.

PRÒLEG

(1925)

I. El mes de juny d’aquest any vaig rebre de la direcció de «La Publicitat» de Barcelona –diari del qual fa anys que sóc redactor– la missió d’anar a Rússia a fer una informació periodística. La direcció no em proveí de cap sistema mètric. «Conteu el que vegeu!» –em digué el director.

Em trobava a París en el moment de rebre la missió. Una vegada vaig haver arreglat els meus papers, vaig marxar a Berlín i, per Varsòvia i Riga (via Vilna-Zemgale), vaig anar a Moscou, via Sebej. He passat sis setmanes a l’U.R.S.S. He viscut a Moscou, a Nijni-Nevgorod, a Leningrad. He fet el viatge de retorn per Leningrad-Reval-Riga-Kovno-Koenigsberg.

Els articles que vaig escriure per a «La Publicitat» són inclosos en aquest llibre. Hi he afegit, en nota a part, alguna cosa més.

Les persones que llegiren els articles o que llegiran aquest llibre veuran que en el curs del treball vaig tenir molts escrúpols. La feina era desproporcionada a les meves pobres forces i al meu magre utillatge. En el moment d’arreglar les notes per fer el llibre, els meus escrúpols s’han centuplicat. Així i tot, tiro endavant. Tinc les meves raons.

Rússia es troba avui ésser l’objecte d’una de les polèmiques més agres i persistents de la història. És lamentable i grotesc. La gent no es posa d’acord ni sobre les més elementals qüestions de fet. Es discuteix encara si la vida a Moscou és cara o barata.

Si hom diu que és barata, passa per un comunista sanguinari. Si hom diu que és cara, passa per un home enraonat i de bons costums. ¿No hi hauria manera d’acabar aquest joc de criatures, aquestes baralles de culs de cafè desvagats? ¿No fa gràcia que em diguin a mi que la vida a Rússia és impossible pocs moments després d’haver pagat jo mateix la nota de l’hotel i el restaurant i la planxadora?

Crec que si la gent no té avui una idea clara sobre Rússia és perquè no vol. Han anat a Moscou ciutadans responsables d’Anglaterra, de França i d’Alemanya. Hi ha una legió de cases comercials de tot el món que fan negoci amb Rússia. Les comunicacions són perfectes. ¿Es pot honradament tractar aquestes coses com si fossin un fet divers sensacional o una pel·lícula de sèrie? Crec que no. Havent-se produït l’acumulació de tants testimonis d’una responsabilitat que ningú no pot negar, és idiota de perdre el temps llegint descripcions literàries escrites del bulevard estant. S’ha de tenir en compte, a més a més, que la revolució russa es produí fa vuit anys. Les persones que vagin a Rússia per veure espectacles sensacionals quedaran amb un pam de nas. No veuran cap vidre trencat de bala. Es trobaran amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable. Es trobaran amb un mecanisme que respon probablement al caràcter nacional.

La meva opinió, doncs, és que hom es pot disposar a comprendre un xic l’U.R.S.S. amb un criteri completament independent de qualsevol proselitisme transportable. No sé per quins set sous es pot parlar d’Anglaterra, de França, o d’Alemanya sense proselitisme –amb un pur desig de comprensió i d’informació– i no es pot parlar de Rússia de la mateixa manera.

Veig, però, que malgrat aquestes raons, que de tan contundents han d’ésser qualificades de raons de peu de banc, la polèmica continuarà. I potser durarà molt, cosa natural, perquè els principis són antipòdics. És precisament la previsió d’aquest fet que em fa publicar aquest llibre. Ja que no em podré sostreure del tot a la polèmica general, almenys que la gent no em faci dir coses que no he escrit mai. És el menys que puc demanar.

II. Hi ha gent –em diuen– que esperaven una conclusió. Però la conclusió no podia pas venir, perquè la meva missió no era pas de formular conclusions. La meva posició política és reconeguda. La meva orientació professional també, perquè depèn del meu sentiment de responsabilitat. Els periodistes portem una vida nua i vivim dins un reixat, un entrellat molt ample. ¿Ens serà permès de demanar una mica de respecte per a les nostres idees i els nostres somnis? Jo crec que tinc dret a esperar que les idees que pugui tenir sobre moltes coses no interessen a ningú.

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

III. Deixeu-me dir també que em fa goig de publicar un llibre sobre Rússia en català. En la història del nostre renaixement, ens hi falten un xic aquests llibres de segon i tercer ordre que constitueixen el llevat de la producció en les grans llengües. Aquests llibres fan el conjunt més harmònic i serveixen per a tapar els forats. Duren poc. Els poetes només treballen amb materials que duren.

Considero, però, que la cultura d’un poble no es forma pas solament amb obres genials i eternes. El relligat de les obres dels grans artistes, el formen aquests llibres corrents, aquests esforços aparentment inútils i sense importància.

J. P.

Ginebra, octubre 1925

——————

El Nord. OC, vol. 3

Navegació d’estiu

18-02-2011

El meu amic Albert Oliveres

En un país de sentiments escassos i encara manifestats d’una manera tan eixarreïda, a través d’una llengua tan dura i poc treballada, engarlandats sovint d’una fraseologia traduïda del castellà d’ínfima categoria, és possible, però, de constatar, de vegades, l’existència d’amistats reals originades pel fet d’haver anat al mateix col·legi –al mateix estudi, per dir-ho amb la paraula que se sol utilitzar habitualment. El fet, no sol pas donar-se amb abundància; en general, el record, més o menys incert, que hom conserva del col·legi és rarament agradable, i així l’oblit el cobreix ràpidament. De vegades, però, es produeix el fenomen contrari: en el col·legi, hi coneixeu molts companys, però d’una manera inexplicable en tracteu un o altre amb el qual establiu una amistat certa, durable i autèntica. Les amistats de col·legi es poden arribar a consolidar fins i tot si la vida us separa del vostre amic, poden tornar-se normals i tenir en la vostra existència un pes inqüestionable.

Aquestes amistats no tenen pas, sempre, la mateixa trajectòria. De vegades s’inicien en el col·legi mateix i duren molts anys, sovint tota la vida. En altres casos, l’atracció començada passa per un període de buidor desèrtica, però un fet impensat ressuscita el petit món esborrat dels anys primers i amb la reaparició de les velles imatges torna a iniciar-se un acostament. Aquesta segona aproximació pot ser una simple foguerada d’encenalls (de fraseologia) i refredar-se ràpidament. Altres vegades el caliu es manté i el contacte esdevé imprescindible. Es desitja. Aquest és el cas de la meva amistat amb Albert Oliveres, resident al Rosselló, exactament a Ceret.

Amb Albert Oliveres, anàvem a estudi plegats al col·legi de Palafrugell. Primer fórem companys i després amics. Xicot fort i saludable, generós, incapaç de fer-se obsessionant per una qualsevol petitesa, amb una memòria corregida pel bon sentit i una disposició per als estudis evident, donava gust d’estar amb ell. Era un d’aquells companys amb els quals no teniu mai res a discutir però que hi penseu sempre. Gairebé coincidint amb el meu desplaçament a Girona per estudiar el batxillerat, el pare d’Albert, que havia fet mals negocis, es traslladà al Rosselló amb la família i organitzà a Ceret una fàbrica de taps de qualitat que progressà ràpidament. França, país dels grans vins, és el mercat d’aquest producte més important del món. El senyor Oliveres (pare) aconseguí introduir-s’hi lentament. A Ceret, hi trobà una mà d’obra provinent de l’Empordà i de la Selva (generalment desertors recalcitrants) que l’ajudaren positivament. Quan el seu fill, Albert, estigué en disposició de treballar, li posà un barret, li comprà una maleta i amb una puntada de peu al cul el projectà sobre el mercat francès. Hi passà moltes amargures, però treballà positivament. Dintre de la modèstia que la gent d’aquest país sol donar a les seves coses, la fàbrica de Ceret s’anà engrandint, notòriament.

No podria pas dir ara, amb exactitud, l’any que vaig trobar a Perpinyà, al restaurant Lyon d’Or, que llavors tenia molta fama, el meu amic de primeres lletres. Feia més de vint-i-cinc anys que no ens havíem vist. Aquell contacte, produït pel pur atzar, fou la guspira de la nostra amistat posterior. Es produí, en nosaltres, una espècie de fluid estrany i ens donà per parlar llargament. Em vaig trobar amb un xicot corpulent, molt navegat, cultivat, d’una obertura portada fins a l’interès autèntic, amb les reserves mínimes –un comerciant no gaire corrent. En un moment determinat em digué:

–Saps que sóc molt afeccionat al mar?

–Jo també… –vaig respondre-li–. ¿T’has fet soci d’algun club?

–No, no… No fa pas gaire que vaig comprar un quillat menorquí al port d’Antibes.

–A Antibes? Deu ser un quillat de contrabandistes.

–Exactament. Abandonat per contrabandistes mallorquins al port d’Antibes. L’he fet portar a Portvendres i ara l’arreglen per fer petits creuers. ¿T’agradaria de veure’l?

–Ja ho crec. Deu ser bonic…

–És s molt fi. Navegant a la vela…

–…llatina… –vaig interrompre.

–…és clar, llatina, és una meravella. ¿Vols que anem a veure’l?

Anàrem a Portvendres. Amb un cop de cotxe hi arribàrem de seguida. La conversa no em permeté ni un moment de contemplar el paisatge d’Elna, de Palau del Vidre, d’Argelers, que és un prodigi. Baixàrem al port. El quillat era acostat a la riba, davant de l’Hotel del Comerç. Els calafats treballaven en coberta. Vaig mirar-me l’embarcació. Era molt marinera. Tenia bons nedants i així mateix era afuada i de molt bon estil. Devia tenir catorze o quinze gúes –de tres pams la gúa: nou o deu metres.

–És una embarcació per a velejar la mar –vaig dir-li–, però amb la vela que porta necessitaràs almenys un parell d’homes per a manejar-la.

–És evident –em respongué–-. Però no l’he pas comprada per fer una qualsevol heroïcitat. L’he comprada per reposar, comprens? Hi posaré una vela petita i un petit motor auxiliar, un Baudoin.

–Bon motor, de primera…

–Quan tot estarà llest, hi hauríem de fer algun creuer pel litoral del nostre país, què et sembla?

–Home! És una magnífica idea.

–Si t’agrada, t’agafaré pel mot i quan tot estarà arreglat l’emprendrem.

–A bodes em convides!

–No, no, seràs tu el qui em faràs companyia. Per altra part, no tens idea de la il·lusió que em fa tornar a veure amb un cert detall la costa del nostre país. De vegades m’enyoro. A la família, li passa el mateix, tot i que no en tenim pas gaire motius.

–Sí, a tots ens passa igual i com més a prop vivim de casa més ens enyorem. És una cosa que tenim molt arrelada, una mica ridícula, però no hi podem fer més.

No pujàrem pas a bord, perquè el mestre d’aixa hi tenia, a sobre, en desordre, molts d’entriquells. Era un dissabte a la tarda. Oliveres no tenia res urgent a fer. Jo estava desvagat, com gairebé sempre. Passejàrem una llarga estona per la riba de Portvendres. Prenguérem un aperitiu en un cafè. Quan el sol s’hagué post darrera les muntanyes de ponent, el meu amic proposà d’anar a Ceret, a sopar amb la seva família. Feia un capvespre tan suau, tan agradable, d’una llum tan fina (tot i trobar-nos en plena tardor), que no convidava a tancar-se en un lloc o altre de Perpinyà. Així, el projecte d’anar a Ceret, passejant una llarga estona per aquell país, em semblà una troballa excellent.

Per Cotlliure, Argelers, Montesquiu i Tuïr arribàrem a la petita població del Vallespir. Feia lluna en creixent. Els arbres encara tenien fulla. Ceret semblava immers en una certa espessor vegetal que semblava engrandir-lo. La llum de la lluna, una mica blavissa, donava al poble una lluminositat interna. El cotxe s’aturà en un carrer desert. Se sentia passar un raig d’aigua pel rec que feia la vorera del carrer. Vaig veure que s’obria una mica el porticó d’una finestra i que en sortia una ratlla vertical de llum groguenca.

Entràrem en una casa del carrer, que em semblà molt severa, moblada d’una manera convencionalment burgesa, ordenadíssima, amb uns mobles de menjador que eren com de xocolata esculpida. Recordava vagament les fesomies dels pares del meu amic. En trobar-me davant d’ells els vaig reconèixer. El senyor Oliveres (pare) s’havia fet més gros, tenia un aspecte més espès, la blancor dels cabells li donava un aire més vell. Era, però, acollidor com sempre, parlava i gesticulava abundantment. La senyora anava agafant l’aspecte de les dones de Palafrugell quan envelleixen: s’anava tornant seca, s’eixarreïa, la pell li agafava un color fosc, se li iniciava, a l’esquena, una preponderància curvilínia. Habituada a la fluència del seu marit, es mantingué callada, una mica distant, freda – però em mirà fixament tota la nit. De les dues noies de la casa, l’una s’havia casat amb un gavatx propietari de vinyes i vivia a Montpeller. L’altra s’havia mantingut soltera: era una senyoreta ja granada, flaca, pàl·lida, de cabells negres, d’aspecte seriós, de mirada indiscernible –potser irònica. De vegades, el que deia el senyor Oliveres (pare) li feia abaixar la vista i dibuixar un somriure una mica burleta.

El sopar fou molt agradable, no solament per la qualitat intrínseca dels aliments i pels vins inoblidables (borgonyes i xampanys) que els acompanyaren, sinó perquè el senyor Oliveres parlà de la seva indústria, de la seva fàbrica i del seu comerç sense parar. Els altres sopàrem en un estat de repòs magnífic: no poguérem fer res més que assentir d’una manera sistemàtica. La senyoreta Adela –que així es deia la noia soltera– s’acomiadà dels presents abans de l’arribada del cafè.

La presència del cafè –i del conyac– produí en el senyor Oliveres un augment de la gesticulació i de la fluència verbal. Arribà un moment, però, que semblà donar proves de fatiga. Fou el moment d’acomiadar-se. Albert Oliveres, amb el seu cotxe, m’acompanyà a Perpinyà i em deixà a la porta mateixa de l’hotel en què em trobava. En el curs d’aquest viatge, establírem que la nostra primera sortida en el quillat es produiria a mitjan juny de l’any següent. Faltava una mica més de vuit mesos. Mentrestant quedàrem que ens veuríem i que estaríem en comunicació constant.

Vuit anys després

El període de temps fixat per a la primera sortida fou suficient perquè el quillat quedés perfectament llest per a un creuer de quinze dies pel nostre litoral. El meu amic s’encarregà d’aquests treballs amb una atenció continuada. Amb això, es produí, però, la guerra civil espanyola que ens tirà per terra el que havíem projectat. Després es produí la guerra general. Durant aquest període, Oliveres prengué una decisió molt eficaç. Portvendres no és pas un port d’embarcacions més o menys desvagades. Si hi hagués mantingut el quillat en el període de l’ocupació hauria estat depredat. Així, en iniciar-se aquella guerra, el seu propietari tingué el bon sentit de portar-lo al port de Cannes, de posar-lo sota la protecció del club nàutic d’aquella ciutat i de barrejar-lo amb les altres embarcacions que hi eren fondejades. El quillat passà per vell i no solament se salvà del saqueig general, sinó que fou molt ben conservat. Potser passà una mica moda –en el cas de suposar que una construcció ben feta hi pugui passar mai.

Durant la guerra civil, vaig estar en contacte amb el meu amic de Ceret, a França. Durant la guerra general, Oliveres vingué molt sovint a casa. Tant ell com jo travessàrem aquest terrible període de la vida commoguts i aclaparats. Arribà un dia, però, que el còsmic desordre s’acabà. I llavors el record del quilliat se’ns aparegué com una prodigiosa esperança. L’embarcació fou portada a Portvendres amb una perfecta normalitat. I establírem –en principi– una data per a realitzar el que feia tants anys que havíem imaginat. Aquest fet es produiria el mes de juny següent a l’acabament de la guerra general, o sigui, amb vuit anys de retard.

Aquesta primera sortida no fou pas gaire agradable. Les immenses desgràcies ocorregudes eren encara massa immediates i obsessionants. Férem un creuer molt curt i tornàrem a Portvendres més aviat deprimits. Dos anys després, ho tornàrem a provar i el viatge fou més aviat agradable.

Dos anys després – Cadaqués

Vaig arribar a Cadaqués amb l’autobús habitual el dia 14 de juny. El dia 15, a mitjan matí, esperava el quillat del meu amic Albert, passejant per la riba de la població. Havia quedat fixat que l’embarcació sortiria de Portvendres a una hora de la matinada d’aquell dia, que aprofitaria el vent del golf de la Selva, si n’hi hagués, per a guanyar Cap de Creus a l’hora de l’entrada del gregal i que per assegurar en tot cas un horari aproximat seria engegat el motor auxiliar. Feia un dia meravellós, radiant, i el petit bat que teníem era de gregal. Cap núvol al cel. El mar en calma. Tocats pel sol de juny, els blancs de Cadaqués –i les ombres– semblaven tenir una tendresa humana.

[...]

.

Aigua de mar. OC, vol. 2

El gust d’Itàlia

08-12-2010

* * *

Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.

D’Itàlia han sortit les formes més vives i belles que ha produït l’esperit humà. Les riqueses, les belleses, els plaers que en el curs d’un viatge aquesta península ardent us fa passar davant dels ulls no es poden comptar. El somni somniat de Venècia, ¿a què el podríem, pobres infeliços, comparar? Mireu-vos la cúpula de Sant Pau de Londres, la dels Invàlids de París i després la de Sant Pere, del Pincio estant. Veureu fins a quin extrem poden ésser diferents dues coses similars. I aquestes petites ciutats de la Umbria, de Toscana, de Romagna –Perugia i Siena, Urbino i Ravenna, Ferrara i Pàdua–, a les quals el pas de la història i de l’ambició de l’art ha deixat, al costat de tota mena de belleses inefables, una mena de taciturnitat dura i violenta, com un fons de bronze crepuscular, on les voldríeu anar a cercar? Tornant d’Itàlia –Grècia a part– tots els països d’Europa semblen una mica mancats. El nostre, sobretot, sembla un país abandonat i incuriós, un país que fa l’efecte d’haver estat sempre pobre i subjecte, avariciós i anèmic, arrilat. I és per això, precisament, que cal anar-hi. Perquè només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.

El primer que cal per a viatjar és un bon estómac. Tenir un bon estómac és la base de tots els ideals humans. Una persona que disposi d’un estómac que no pugui resistir un canvi d’hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals. És infal·lible: la cosa que fa perdre més fàcilment els estreps i l’objectivitat és el malestar estomacal. Viatjar, a tota persona normal, li ha de fer venir gana. Si no li fa venir gana, malament; malament per al viatger i malament per al país que té l’honor d’albergar-lo. En aquest cas, el millor consell que es pot donar al turista és el de refer les maletes i tornar-se’n a casa, si pot ésser volant.

De tota manera, crec que en aquests últims anys el viatge a Itàlia ha estat notòriament facilitat. En primer lloc, eliminem la idea que per a nosaltres el viatge no representa, culinàriament parlant, cap novetat. Prescindim així mateix de la idea que els italians, els francesos (sobretot els del Migdia, llenguadocians i provençals de l’àrea de l’oli d’oliva) i nosaltres mengem igual, perquè tenim un denominador comú que és la cuina del Mediterrani. El cas és, només, que jo, que he estat una mica afeccionat a navegar pel Mediterrani, no sabria pas dir en què consisteix la cuina del Mediterrani. Potser només hi ha un plat vagament intercanviable en el seu estudi popular: és l’olla de peix. La majoria dels altres presenten radicals diversitats. Els italians usen l’oli, certament –que sol ésser millor que el nostre; així i tot, la mantega hi és més utilitzada que en el nostre país, fins a l’extrem que em sembla que, si hi arribessin, preferirien la mantega a l’oli. Utilitzen també la ceba, l’all i el julivert. Pel que fa referència a la ceba, hem de dir, si hem d’ésser francs, que relativament a nosaltres, la usen amb més prodigalitat. Heine trobava que potser en aquesta abundància de ceba s’havia de cercar l’origen del sentimentalisme italià. La ceba activa uns certs sentiments elevats i fa plorar. Molt bé. D’acord. No crec pas, doncs, que la ceba ens separi. Somicar una mica, tres o quatre vegades l’any, no crec pas que faci cap mal. Ara: malgrat tots aquests sentiments que ens són comuns, hi ha una radical diferència entre la cuina italiana i la nostra cuina. La cuina italiana és molt perfumada (com ja tindrem ocasió de parlar-ne més endavant), mentre que la nostra, de perfumada, precisament, no ho és mai.

No. El que ha facilitat el viatge a Itàlia és que la pasta asciuta, que és un dels elements essencials de la cuina d’aquell país, ha fet en aquests últims anys uns tals progressos de difusió, ha tingut una acceptació internacional tan vasta i llarga, que fins i tot s’ha arrelat en el nostre país amb general beneplàcit. Trenta anys enrera, el turista català posat a Itàlia feia, a l’hora de la pasta, una cara d’estupefacció i d’inconformisme total. No li agradava ni la pasta al burro (amb mantega) ni al pomodoro (amb una salsa de tomàquet) ni al sugo (amb un picat de carn). Quan a Nàpols li presentaven pasta amb llagosta o amb musclos ho trobava literalment diabòlic. Ara bé : tot això, avui, ha passat. No hi ha avui cap català distingit i cultivat que no consideri que la pasta presentada en les formes corrents de la cuina internacional és un plat suculent (sobretot si el formatge que l’acompanya és parmigiano), saníssim i saborosíssim. Estem, en aquest punt, perfectament a dins del corrent de la ciutadania mundial. La pasta és l’últim estrangerisme que en aquest país s’ha adaptat. Ara ja fa més bo d’anar a Itàlia, perquè el gran obstacle culinari que tenia el viatge s’ha remogut i en gran part ha estat eliminat.

Com que deliberadament no crec haver tingut mai cap prejudici –ni culinari ni de cap ordre–, la pasta no fou per a mi, en cap moment, un obstacle en la meva vida d’Itàlia. Més aviat vaig considerar que em trobava davant d’un element molt important i vaig comprendre que el món culte estigués agraït a aquesta forma d’enginy italià. Davant de la pasta vaig inclinar-me i m’inclino, admirat. Si fos un gran escriptor la cantaria amb un aire maestoso i trèmul, una mica inflat. Com que sóc un escriptor més aviat magre, el meu elogi tindrà, per força, un punt de tronat.

La simplicitat fabulosament clàssica de la pasta és coneguda de tothom. Els macarrons a tot arreu es fabriquen igual. El cert és, però, que els macarrons d’oltre Alpe i d’ultramar -per dir-ho amb precisió- no tenen res a veure amb els italians. Són una altra cosa, tenen un altre gust, semblen esbravats. ¿Què ho fa que en aquest món hi hagi les terribles, les insuperables diferències que hi ha? La pasta eixuta, en tot cas, és un misteri obscur i estrany. La grandesa de la pasta eixuta està en això: que quan està a punt, és a dir, al punt de cuita i al punt d’eixuta, es fon sense fondre’s a la boca, es menja sense mastegar, se sent tova i al mateix temps estriada, passa per la llengua amb una suavitat de ploma, literalment celestial. Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta eixuta i l’amor filial.

La pasta adopta a Itàlia moltes formes i moltes dimensions. Els nostres insípids fideus, els nostres macarrons, no són més que una de les formes, la més primària, de la varietat considerable que la pasta té a Itàlia. Malgrat aquesta varietat formal, però, només hi ha tres maneres clàssiques de menjar-la: al burro, o sia amb mantega, a la napolitana o al pomodoro, o sia amb tomàquet, i alla bolognese, o sia amb un picat de carn. Hi ha després, naturalment, les formes dialectals, que es produeixen sobretot en els llocs de marina, per exemple la pasta con le vongole, això es, amb un brou de marisc i musclos i fruits de mar. Aquestes formes dialectals són divines; però perquè un turista les arribi a dominar cal una certa permanència en el país. Ara, totes les formes amb què la pasta és proposada han de tenir una nota general que explica el seu interès sensacional: han d’ésser al dente (per dir-ho com els italians), han d’haver estat tretes del foc perquè tinguin aquell punt de cocció exacte (ni pastada ni crua) que permeti el seu pas per la llengua i el paladar en la forma que hem descrit fa un instant.

I bé, totes aquestes formes de menjar la pasta comporten l’ús del formatge ratllat. El formatge que s’usa és el de Parma o parmigiano, que és assecant, suculent i gras. Cal espolsar sobre la pasta un gruix de formatge, posar-li a sobre, diríem, una capa pluvial. Després s’ha de remenar tot plegat i per a menjar-ho s’ha d’adoptar el sistema del país. Menjar la pasta és difícil, perquè, si no es volen trencar les regles de l’art, els macarrons no s’han de tallar. En aquest punt, em permetria donar un petit consell: en el moment de menjar-la, limiteu les vostres aspiracions, no vulgueu abraçar massa. Com més poca n’agafareu amb les puntes de la forquilla més fàcil us serà d’evitar l’estropici i més guanyareu en eficàcia. Els macarrons s’agafen amb la forquilla i es fan rodar a dins de la concavitat de la cullera fins que quedin cargolats. Si no es mengen així hi ha el perill de convertir la taula en un naufragi tempestuós i desordenat. És adoptant la manera nacional que es troben els mil gustos a la pasta. De les tres clàssiques que hem dit, no sabríem pas quina triar. Totes tres són sublims, però potser la més senzilla, la que comporta menys acompanyament i per tant menys trampa, la pasta amb mantega i formatge, és, quan es té la sort d’encertar-la, la més important. Es tracta, en un mot, d’un menjar sa, que us emplena sense pesadesa, que us alleugereix els sentits, que us il·lustra d’una manera excepcional. Físicament, un plat de pasta fa el mateix efecte que sentir a l’hivern, a la cara, un raig de sol clar.

És curiosa la manera com es lliga aquest entrant amb una altra meravella de la vida italiana: amb el cafè, que per a nosaltres és una cosa de primera necessitat. Avui a Itàlia s’hi pren el millor cafè d’Europa, per no dir -com molts coneixedors constaten- el millor del món. El progrés mecànic i l’aplicació del vapor a l’art de fer el cafè hi ha donat resultats meravellosos, sensacionals.

«Sensacions d’Itàlia», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Matisos culinaris

«Cada país té la seva pròpia cuina, com té la seva pròpia feminitat, i tot és qüestió de gust.

»Considerant aquestes coses des d’un punt de vista altament ideal, les dones tenen a tot arreu una certa semblança amb la cuina del seu país. ¿És que les dones angleses, tan sanes, ben alimentades, sòlides, consistents, no tenen una semblança amb la simple i bona cuina de la vella Anglaterra: rosbif, moltó rostit, púdings flamejants de conyac, llegums bullits amb aigua i unes salses molt simples?… La cuina italiana, grassa, groga, apassionadament elaborada, humorísticament presentada i, així mateix, lànguidament idealista, correspon perfectament al caràcter de les belles italianes. Quina nostàlgia sento de vegades dels estofats de la Llombardia, dels tagliarini i dels broccoli de la Toscana! Peresosament i lànguidament, tot neda en l’oli; sembla que hom sent sortir-ne melodies de Rossini; hom plora davant dels plats de nostàlgia i de sofregit de ceba. Els macarrons s’han de menjar amb els dits, i llavors us farà l’efecte que aquest plat és de la vostra Beatriu.

»Massa sovint penso en Itàlia, sobretot a la nit. L’altra nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota d’un salze ploraner. Les branques corbades del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons que, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través del dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raigs de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.»

H. Heine

.

A Itàlia les opinions sobre la cuina i els vins són molt contradictòries i de conciliació molt delicada. Hi ha persones que només troben acceptables les coses del nord de la península; altres ho neguen, matisant les paraules, com si representessin una comèdia de Goldoni.

A Itàlia, la bona, la gran cuina, és a baix, al sud, a Roma, a Nàpols, a Palerm. També hi ha, a la baixa Itàlia, uns vins molt delicats i oportuns. Quan, després de passar una temporada en aquelles terres antigues, pugeu Itàlia amunt, us fa l’efecte que la cuina es va esbravant i tot el que us presenten us sembla una imitació desgraciada. La frontera culinària és Bolonya, Milà, Gènova. Als Alps tot s’ha acabat; a les envistes d’aquestes grans muntanyes un plat de macarrons a la italiana té tanta semblança amb un plat de macarrons de Nàpols com un ou i una castanya. Amb el vi passa el mateix. El Frascati bianco asciuto o della vena s’ha de beure a Frascati. A Roma ja no és el mateix vi límpid, ambrat, viu, sense vel·leïtats escumoses, una mica picant. Aquestes gelosies de les coses, aquesta meravellosa manca del sentit del ridícul que anomenem diversitat, és un dels pocs contactes amb la vida que la fan agradable. Aquestes gelosies localistes, menudes i grandioses, són també un misteri insondable.

Generalment parlant, no tinc pas un coneixement prou complet de la cuina italiana per a dir l’última paraula. En canvi, no parlaria amb sinceritat si no proclamava que pel meu gust els vins del nord d’Itàlia són millors que els del Mezzogiorno. Però en aquestes qüestions tan íntimes tot el que no sigui tolerància i comprensió és nefast.

A Itàlia mengeu bé –com a tot arreu– a les cases particulars, i no hi ha res que consoli tant el turista de les hedonístiques tristeses que produeix la contemplació de les obres mestres de l’art com un àpat alla casalinga, senzill i ben trobat. A Roma hi ha restaurants de totes classes; àdhuc n’hi ha que fan la cuina estrictament internacional. N’hi ha també de molt bons, i la característica d’aquests establiments és que fan la cuina regional. No s’han avergonyit mai, aquests restaurants, de presentar com a grans plats els locals i regionals; a França, després d’un segle d’igualitarisme culinari, que ha fet el ple en els plats de vagó-restaurant, tornen a la cuina regionalista, que és com tornar, en aquest ram, a la veritat. A Roma, el gran plat de pasta són les fettucine alla amatriciana, cintes de pasta, assaonades amb suc de tomàquet, un trinxat de porc i formatge d’ovella; com a plat de compliment hi ha, a la primavera, els abbacchi alla cacciatore, xai de llet rostit sobre un fonament d’herbes d’una noble rusticitat. La trippa al sugo és un plat de Suburra, magníficament popular, en el qual entren el tomàquet, el suc de carn i el formatge ratllat. Els carciofi alla giudia són famosos a Roma i són els cors de carxofa cuits a l’oli. Aquesta cuina és una mica grassa i oliosa i convida a comprendre les morbideses de color de lluna de les dones de la Ciutat Eterna. Els vins dels Castelli Romani –Grottaferrata, Albano, Genzano, Frascati, Velletri–, vins d’un cos robust, de molts graus, d’una gran solidesa, equilibren admirablement la forma rodona i acabada, ciceroniana, de l’esplendor de la cuina romana. El pecorino, formatge de llet d’ovella, fort, persistent, insidiós, complementa tot l’anterior. No és pas cosa, aquesta cuina, de criatures; és, per contra, una cuina que respon a una concepció daurada i massissa del món, pròpia d’un cardenal o d’un ambaixador, d’un erudit, d’un banquer o d’algun gran exportador.

La cuina napolitana és la síntesi de les variacions de la baixa Itàlia. La Campania felix dels romans és la terra clàssica dels maccheroni, i les pastes eixutes de Nàpols no tenen pas comparació imaginable; llur recepta és d’una simplicitat admirable, llegendària. La pasta a la napolitana (macarrons o nulles) s’assaona amb tomàquet, ceba i formatge, i això és el plat bàsic. Aquesta ceba traïdora és el que explica totes les cançons sentimentals i els sanglots de Nàpols. Aquesta ceba és el dimoni del sud –no crec que n’hi hagi cap altra–, el dimoni tristet de l’alegria que passa. Però, encara que els macarrons a la napolitana formin un plat que no cansa mai, val la pena de remarcar que les combinacions de segon grau tenen una importància considerable És una combinació de segon grau, per exemple, els vermicelli alle vongole; aquests vongole essent un fruit de mar, exactament les lapes o pallerides de la nostra costa, que, combinades amb la pasta, amb l’oli, la ceba, el tomàquet i el formatge corresponents, i posades –oh, meravella!–  sobre un fons d’herbes aromàtiques, constitueixen una de les construccions més atrevides que es poden presentar sobre una taula. És un fet que demana una ampolla de Capri roig, exactament de color de robí amb una ombra, al fons, de color de pela de taronja. La combinació és admirable. La carn alla pizzaiola s’arranja amb tomàquet i marduix. És un plat definitiu i inexportable. I, com a formatge, Nàpols i la Campània tenen un formatge especial, fresc i dolç, la mozzarella, que constitueix la base de diferents plats, com la mozzarella in carroza (en cotxe), que té una suavitat vaga.

A Palerm tot és una mica més barrejat i genial. Hom fa els macarrons amb sardines, amb bròquil, amb albergínies. Les albergínies tenen un paper importantíssim en la cuina de Sicília; hom les presenta de tota manera. La combinació modèlica és aquesta, però: amb tomàquet, olives i flors de taperera confitades amb vinagre.

Com a gran plat de vianda hi ha el coniglio in agrodolce. Com que a Sicília hi ha moltes ruïnes arqueològiques, el país és pròdig en caus inexpugnables. Els conills tenen temps de menjar i són riquíssims a taula. Això, m’ho digué un dia un vetturino –segurament per fer-me venir gana– que em serví de cicerone per a visitar no sé quines importants ruïnes.

Al nord d’Itàlia, la cuina és més fina, té una presentació més elegant i estilitzada per a taules potser més convencionals; però determinats sabors de la cuina meridional és només en aquestes latituds on poden trobar-se.

«Matisos culinaris», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Un tast de la Itàlia de Pla

Cap a la fira de Leipzig (1968)

28-11-2010

La Fundació Josep Pla promou des del 30 de novembre, a Brussel·les, l’exposició “Les ciutats europees de Josep Pla“. El ‘Quadern de notes vistes’ s’hi afegeix amb aquesta contribució.

Per a entrar a la República Democràtica (comunista) Alemanya vam escollir el transport ferroviari, i així, a les deu de la nit d’un dia determinat, a l’estació de Hagen (Westfàlia meridional) agafàrem un tren que, havent partit d’Aachen (Aix-la-Chapelle), a la frontera belga, tenia com a destinació l’estació de Twican, a uns quants quilòmetres de la frontera txecoslovaca, passant per Colònia, Hannover, Magdeburg, Leipzig i Dresden. La nostra intenció principal era de visitar la cèlebre Fira Internacional de Leipzig, sobretot la Fira tècnica, i amb aquest fi portàvem els papers corresponents, que ens foren lliurats per la Cambra de Comerç de Barcelona. El viatge fou una mica llarg i arribàrem a Leipzig a les vuit del matí.

Com que el tren va passar, a l’Alemanya Occidental o federal, per un espai molt industrialitzat i d’una gran densitat de població, tinguérem unes primeres hores nocturnes molt il·luminades. Aquesta part d’Alemanya és una enorme organització amb una fastuositat de llum nocturna com rares vegades és possible de veure a l’Europa occidental. És un enorme animal a una escala inusitada, il·luminat. La darrera població d’aquest transcurs es diu Wolfburg i hi ha, davant la via, una fàbrica d’unes proporcions desorbitades: la d’automòbils Volkswagen, que construeix sis mil cotxes diaris. Ens trobàvem en aquesta estació quan el personal del tren va passar per tots i cadascun dels compartiments i advertí els passatgers de la necessitat de desprendre’s de diaris, revistes i en general de tota mena d’impresos del tipus que denominarem, per rapidesa, occidental, si no es volien veure exposats a un examen molt minuciós dels seus equipatges. La suggestió fou complerta al peu de la lletra i foren recollits una gran quantitat de papers que els empleats guardaren gelosament. Tot plegat donà als passatgers una impressió de virginitat davant el país on preteníem entrar. A més d’aquest agradable estat d’esperit vaig tenir la sensació física de trobar-me a la porta d’una gàbia considerable. A mi –ho declaro amb tota innocència– no m’agraden els països entesos com una gàbia, encara que es presentin amb la intenció de redimir el gènere humà.

I així arribàrem a l’estació fronterera de l’Alemanya democràtica, que en aquest trajecte és Haldensleben, si no ho recordo malament. Deturat el tren davant l’estació i les oficines frontereres, un altaveu pregà als viatgers que no es moguessin del seient que tenien reservat. Així ho va fer tothom. Era un prec que, en tot cas, no es podia deixar de complir perquè el tren, mentrestant, havia estat tancat. Cal advertir amb això que el tren, tot i la seva llarga projecció, no duia cap vagó restaurant i només un cotxe, destinat a Berlín, amb llits. Així esperàrem uns minuts, passats els quals vam rebre les visites de sis autoritats successives. L’examen del tren per aquestes autoritats durà una hora exactament.

Primerament vam rebre la visita d’una senyoreta a la qual haguérem de presentar tots els papers que dúiem: passaport, documents de la Fira de Leipzig, prèviament complimentats amb les declaracions de diners que portàvem. La senyoreta va donar un cop d’ull compendiós als papers i, havent-los trobats en regla, en el meu cas particular, me’ls tornà amb una lleugera inclinació de cap a la qual vaig correspondre encantat. La finalitat de la feina d’aquesta funcionària era veure si els documents dels viatgers estaven, grosso modo, en regla, per evitar discussions amb les autoritats posteriors que ens anirien visitant. En el cas de trobar alguna cosa que des d’algun punt de vista oferia algun dubte, la senyoreta pregava al viatger d’acostar-se a les oficines de l’estació i resoldre, en un terreny de més altura, el que al seu entendre no era prou clar.

Després arribà una segona senyoreta, en aquest cas vestida amb un uniforme masculí de la policia, que ens invità a presentar els passaports. Ho férem com es fa habitualment. Vaig tenir la gran satisfacció de constatar que, del meu, amb prou feines en va fer cas. A la meva edat, naturalment, la meva força és escassa, i sens dubte deguí imposar a la senyoreta uniformada una certa confiança. També podria ésser que els coneixements lingüístics de la persona de referència no arribessin a la llengua en què el passaport era escrit, que contrastà amb l’atenció que posà en l’examen dels passaports alemanys, anglesos i suïssos –perquè el compartiment era d’un cosmopolitisme absolutament ferial. A l’Alemanya democràtica, el rus és ensenyat a les escoles des dels quatre anys obligatòriament, i l’anglès i el francès, a triar, des dels deu anys. El segon tràmit va passar, doncs, amb una gran facilitat.

Després vingué un senyor destinat a examinar els documents relacionats amb la Fira de Leipzig, al qual els presentàrem. Aquests documents, com que eren escrits en rus, alemany i anglès, foren objecte d’un examen més detingut. A les pàgines d’aquest petit quadern, cal posar-hi, a més, el detall de totes les monedes que porteu al damunt, fins a l’últim cèntim. No hi ha dubte, però, que aquest examen va ésser amable. Per a l’Alemanya democràtica (comunista) la Fira de Leipzig és una cosa molt important. Es l’únic esdeveniment d’aquesta República, de tretze milions d’habitants, que té una importància autènticament mundial. Els qui anem a Leipzig per a la Fira som unes persones que gaudim d’una consideració notòria per part de les autoritats, que contribuïm a l’expansió de la Fira. El tercer tràmit va passar gairebé amb el somriure als llavis.

Després arribà el moment de la moneda. Vingué una altra senyoreta uniformada que duia sota l’aixella una gran cartera negra plena –com vaig poder constatar– de bitllets de banc. Eren funcionaris del Deutsche Note Bank, és a dir, de l’únic banc (banc de bitllets, com diu el seu títol) de l’Alemanya Democràtica i que és no solament el banc d’emissió, sinó l’únic banc comercial. Un dels meus companys de viatge comprà cinc-cents marcs de l’Alemanya Occidental i li donaren, com a contrapartida, cinc-cents marcs de l’Alemanya de l’Est, perquè aquestes dues monedes tenen una absoluta paritat oficial. El marc de l’Alemanya Federal constitueix una de les monedes més fortes del món. Amb tot, poguérem constatar, en aquesta frontera, que el marc oriental té el mateix valor que l’anterior, tot i que, en realitat, no se’n sap el preu, que objectivament deu ésser molt baix i un paper de valor purament interior, perquè totes les transaccions que es fan en els països situats darrera el teló d’acer es fan a base de dòlars americans. En un mot, és una moneda exclusivament limitada a la gàbia de l’Alemanya de l’Est i per a ús només dels ciutadans d’aquesta construcció estatal. L’Alemanya d’Ulbricht té l’absoluta pruïja de tenir una moneda igual que la de l’altra Alemanya. Quan el Govern del canceller Erhard decretà d’apujar el preu del marc occidental i en relació amb el dòlar, que valia quatre marcs vint pfennige, el posà simplement a quatre marcs, el col·lega Ulbricht féu el mateix. Dintre la gàbia això es pot fer amb una facilitat relativa, gràcies a la policia de la moneda, que és formidable. En fi, recordar als monetaristes que una moneda bona pot valer, gràcies a la policia, exactament igual que una moneda que no té pràcticament el més petit valor no crec que els estranyi. En la nostra època s’han pogut fer amb les monedes els experiments més repugnants –i en aquest procés no és exclòs el nostre país. Els bitllets són divertits i molt puerilment propagandístics: en un hi ha el retrat de Karl Marx; en un altre, el de Friedrich Engels; el que conté el retrat de Lenin és dels més corrents; després hi ha els que contenen les efígies del cosmògraf Humboldt, tot i haver estat un gran burgès en el seu temps, i del poeta Schiller, de qui es pretén oblidar la seva mania eròtica i el seu alcoholisme fonamental. El revolucionari Thälmann encara és molt iconografiat. En canvi, no he vist els retrats de Rosa Luxemburg ni el de Liebknecht, noms de tanta història en la revolució mundial.

Al final ens haguérem de comprometre a despendre a l’Alemanya de l’Est, pel cap baix, vint-i-cinc marcs diaris. Donada la paritat dels dos marcs, la quantitat equival a 437,50 pessetes diàries. És barat. Cal observar, però, que les tres persones que anem a la Fira no anirem a cap hotel dels tres o quatre que, aquests dies, funcionen a Leipzig, sinó que els organitzadors de la Fira ens han destinat a la casa d’un fuster, perquè, atesa la gran afluència, no han trobat cap altre lloc més, i encara gràcies. A la casa on anem consignats ens donaran un llit i l’esmorzar matinal, consistent en una tassa de cafè, unes gotes de llet, una mica de mantega, un panet o unes llesques de pa negre i melmelada.

Després entraren els empleats de la Duana. Aquests funcionaris foren molt amables. No suscitaren l’obertura –si més no al meu compartiment– de qualsevol equipatge. Havia restat prou demostrat, per les visites anteriors, que anàvem a la Fira de Leipzig, i el fet, a la República Democràtica, imprimeix caràcter. D’altra banda, els duaners no veieren al vagó el vestigi més insignificant d’imprès o de paper occidental, la qual cosa sens dubte els convencé que les nostres maletes no contenien res de contraban real o espiritual –com era cert, al meu modest entendre.

Més tard vingué la sisena i última visita. Dues persones del gènere masculí. El revisor del tren, que foradà els bitllets que dúiem amb el maquinalisme d’aquesta mena de funcionaris, i un altre senyor que, en certa manera, representava «el peix gros». Aquest senyor era destinat a tenir una idea global de l’obra duta a terme pels funcionaris anteriors. És un càrrec que, en el món comunista, és indispensable, perquè en aquest món tan curiós ningú, en realitat, no es fia de ningú i ningú no vol tenir a més petita responsabilitat. Tots els funcionaris, en realitat, són consultants. La por de comprometre’s és constant. Tot compromís equival a acceptar una responsabilitat i tota responsabilitat és perillosa, perquè, si no és la que cal assumir segons el criteri del superior, pot equivaler a la pèrdua del càrrec i a la misèria ineluctable. Els comunistes sempre són dos, i la seva missió és de vigilar-se mútuament. Són sistemàticament consultants. El situat en un lloc determinat consulta amb el seu superior; aquest, al seu torn, amb el seu superior, etc. Tot, en realitat, es perd en un lloc i davant una persona determinada. Quin és aquest lloc? Qui és aquesta persona? Ningú, en realitat, no ho sap. En teoria, tot ha d’arribar als situats en les altures més elevades –als comissaris del poble, que, a Occident, anomenem ministres. Els comissaris del poble tenen un superior, que és el president del Presídium d’aquests comissaris, i que en aquesta República Democràtica es diu Willy Stoph. Aquest col·lega té un superior que es diu Walter Ulbricht. Amb tot, moltes persones d’aquesta República m’han dit que Walter Ulbricht té, al seu torn, un superior que ningú no sap exactament qui és, però que resideix generalment a Moscou, cosa que no és desmesurada i que, sens dubte, és veritat. Però no anticipem massa.

Després de la visita –que durà una hora– d’aquests sis o set funcionaris, el tren restà en un silenci total. Vaig aprofitar els darrers moments –previs a la marxa- per a donar un cop d’ull, per la finestra, al món exterior. I així em vaig trobar, per primera vegada a la vida, amb la bandera de la República Democràtica. De la façana de l’estació penjaven, en realitat, dues banderes: una franja tèxtil de tela vermella, que era la bandera russa, bé que sense la falç i el martell habituals, sens dubte –em digueren– per no alarmar excessivament els visitants occidentals de la Fira. La contigüitat d’aquestes dues banderes, més tard vaig tenir l’avinentesa de presenciar-la en tots els moments de la meva estada en aquest país. La bandera de la República Democràtica és, en tot cas, sumptuosa. La componen tres faixes horitzontals, negra, vermella i groga, i al centre té uns objectes molt notables: primer, un martell i, sobre un mànec, un compàs obert cap avall. Les ales del compàs estan unides per un cartabò, sens dubte per indicar que, aquí, la justícia es fa al mil·límetre. Tots aquests objectes estan ficats dins un oval l’orla del qual formen unes espigues de blat molt denses i abundoses. La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat.

Després el tren engegà. Aleshores poguérem advertir alguns fets indubtables. El tren, que havia estat rapidíssim fins a l’estació fronterera, esdevingué un comboi lent, assossegat i plàcid. La màquina, que havia estat elèctrica, fou substituïda per una màquina de vapor de dibuix arcaic però que per la xemeneia llançava un fum magnífic, esplendorós, que, tocat per les guspires del carbó, donava al cap del tren un aspecte fantàstic. Sempre és agradable, en aquests casos, de tenir en la foscor nocturna una resplendor lleugerament grogosa però molt impel·lent. La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt. Són manifestacions insignificants quan el trajecte és curt. Quan es tracta d’alguns centenars de quilòmetres, esdevenen obsessionants. Són coses que, en tot cas, han desaparegut de l’Europa occidental.

Per passar l’estona vaig sortir al corredor a fumar un cigarret, i amb aquest motiu vaig anar a donar un tomb pels corredors dels vagons immediats. Una cosa em va sorprendre sobretot. En un compartiment vaig veure una senyora endolada que duia sobre l’equipatge una corona mortuòria. En un altre compartiment hi havia unes persones, també endolades, que tenien un aire familiar i que també duien a l’equipatge una corona mortuòria, més grossa i més solemne que l’anterior. Confesso que aquestes corones metàl·lico-florals m’intrigaren i vaig mirar de saber el que significava tot allò.

– Però, ¿que no sabia que aquest tren és el de les corones mortuòries?

– No senyor. No sé res absolutament.

– Quan s’ha acabat la Fira de Leipzig, el contingent més gros d’aquest tren és donat pels viatgers de corona mortuòria.

El fet m’ajudà a comprendre l’estat de les relacions humanes de les dues Alemanyes. La República Democràtica no dóna cap permís per a sortir de la gàbia als seus ciutadans. Es un fet absolut i total. D’aquí no pot sortir ningú si no és en missió oficial. La República Federal dóna permisos per a anar a la democràtica, però és com si no els donés, perquè la democràtica no deixa entrar els seus posseïdors, tret del cas que hi hagi un mort previ i perfectament legalitzat que permet el pas. Quan hi ha un mort en una família de l’Alemanya Oriental, amb parents a l’Alemanya Occidental i aquests pretenen assistir als funerals, els familiars del mort tenen dret a enviar un certificat de defunció legalitzat als seus parents occidentals. Així mateix, envien a la policia de l’estació fronterera per on pretén entrar el familiar occidental una còpia del document. En possessió de l’òbit legalitzat –sobretot ha d’ésser legalitzat– el familiar occidental compra una corona i es posa en marxa. A la frontera troba la còpia del document que duu al damunt. El deixen passar; li donen exactament un paper vàlid per a passar quatre dies a la República Democràtica.

Les relacions humanes entre les dues Alemanyes tenen un dramatisme esborronador. Les úniques relacions directes. diríem físiques, són les que he intentat de descriure. No hi ha res més. Per això, d’aquest tren en diuen el tren de les corones funeràries.

Arribem a Leipzig a les vuit del matí. L’enorme estació –que un dia va ésser la més gran d’Europa– es veia bastant neta, però tenia un aspecte mancat de qualsevol forma de vitalitat. Sota els cinc immensos arcs d’hangar de l’estació hi havia dos o tres trens vulgars i atrotinats. L’estació era plena de banderes. Quan sortírem a la plaça, les banderes eren també molt abundoses. Per l’aire voleiaven tot de borrallons de neu. La Fira de Leipzig.

——————

«Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres europees de l’est» (1968). El viatge s’acaba. OC, vol. 39

Còrsega, l’illa dels castanyers

28-10-2010

Llavors, per a anar a Còrsega, el correu dels pobres el feia el vapor «Numidia», una vella carcassa marsellesa que exhalava una fortor molt concentrada. Des de Niça, hi havia una comunicació més elegant, assegurada per un vaixell esvelt, pintat de blanc, molt lluent de metalls: el «Général Bonaparte».

El «Numidia» salpava de La Joliette a les tres de la tarda davant d’una multitud de persones vestides de negre, que acomiadaven els familiars o amics embarcats fent sovint lacerants escenes sentimentals. En travessar aquella gernació per pujar al vaixell constatàveu que us trobàveu ja a Còrsega abans d’haver-hi físicament arribat. Per als corsos enyoradissos –i ho són gairebé tots– emigrats a Marsella, la sortida del correu era una festa de sospirs, de lànguides tristeses i de llàgrimes. Però, finalment, el vaixell es posava en marxa.

Navegant lentament, sortia de la boca de les tenalles del port i després començava la travessia a una velocitat molt enraonada. El castell d’If anava passant per la popa, la gran ciutat brogent (que és de color de terra d’escudelles) s’anà de mica en mica desdibuixant en el fons de roques calcàries i de colors farigola que la volten i lluí per darrera vegada al sol la imatge daurada de Nôtre-Dame de la Garde –aquesta singular Mare de Déu suspesa sobre els teulats de Marsella–, la gavina més arriscada se’n tornà cap a terra amb una solemnitat d’esperit sant i ens trobàrem a la fi en la mar lliure, gronxats per unes onades profundes, lentes, llargues, d’una jeia enraonada.

Temps d’abril: aire fi, claredat, llum tendra, una mica aspra… Al cap d’una hora o dues de navegar, tot era tan blau que fins i tot la pell de la gent semblava blava. Deliciosa transfiguració! Però, a la llarga, tant de blau també cansa. Demés, a Marsella hi ha tant soroll i és tan difícil de dormir que cercàrem la nostra cabina i ens hi estiràrem. Amb el cap sobre el coixí sentírem una llarga estona –molt a prop–, darrera la planxa, l’esquinçament de la seda, el glu-glu espès i suau de l’aigua. Els nostres pantalons, penjats en un clau, es posaven a brandar dolçament, com un ninot desinflat… Ens vingué son. L’endemà a la matinada ens despertàrem a l’entrada del golf d’Ajaccio.

Fou una matinada molt fina, una mica humida, boirosa. En la llum crua de l’alba, la vella carraca tenia un aire irrisori, d’haver perdut la nit, un aspecte arrilat, les seves fustes suquejaven. La ciutat es desensonyava. Quan el vaixell alentí i el soroll de la màquina no fou tan opressiu, sentírem, en la llunyania, una campaneta prima que tocava a missa. El «Numidia» atracà davant del rest de palmeres que hi ha enfront de la casa de la ciutat d’Ajaccio.

Les persones d’una certa sensibilitat que arriben a Ajaccio queden instantàniament enamorades de la població. Cal simplement fer quatre passes per a veure que la ciutat és completament italiana: una petita ciutat italiana amb un casc antic i brut sobre el port d’una vida moderna, nerviosa i animada. Jo vaig quedar, com tothom, fascinat dels bells edificis que se’m presentaven davant de la mirada; vaig veure, al fons d’un carrer, una estàtua de marbre que em semblà que representava Napoleó; quan vaig arribar a la Piazza Diamante vaig sentir un xoc autèntic: la Piazza Diamante és un dauet d’aire infinitament graciós, obert sobre el golf incomparable… Però no seria sincer si no digués que la sensació predominant que vaig sentir en el moment de desembarcar a l’illa de Còrsega no fou una sensació predominant de gana. Sí: vaig arribar a Còrsega amb una gana fenomenal.

Napoleó solia dir que Còrsega és una illa que fa una sentor puixant i que ell (Napoleó) hauria sentit l’olor típica i forta de bosc espès, de maquis, que l’illa fa des de molt quilòmetres lluny. Potser és aquesta afirmació –que és una de les primeres coses que hom llegeix en preparar el viatge– el que explica que el turista arribi a Còrsega amb una gana que l’alça. En aquest punt s’imposa un aclariment. Mentre el «Numidia» navegà sobre la costa occidental de Còrsega, a molt poques milles del coster, dins del golf mateix d’Ajaccio, jo, que em trobava sobre el pont, no vaig sentir cap olor especial. Tots els esforços que vaig fer per ensumar l’olor de Còrsega resultaren fallits. Vaig suposar que per arribar, en aquest punt, a algun resultat apreciable, calia ésser, probablement, nadiu del país o almenys un iniciat. Sigui com sigui, la il·lusió és més forta que la realitat. Per la raó que sigui, tant si la frase crea la sentor com si la sentor ha creat la frase, el cert és que en desembarcar vaig sentir molta debilitat.

En realitat, fou a mesura que la gana anà d’augment que vaig començar de sentir l’olor de l’illa. Cosa particular! Mentre la consciència de la fam se m’anà fent clara, inequívoca i urgent, el meu olfacte s’anà saturant d’una olor rústica, deliciosament agradable, de densitat vegetal lleugerament tocada d’humitat perfumada de fusta bona i d’aire saturat d’herbes aromàtiques. No hi havia pas dubte: allò era la gran olor de Còrsega, la realitat constatada per Napoleó en la seva cèlebre frase. Peremptòriament, el perfum de l’illa em portà a la imaginació els mil gustos que podria tenir un conill de bosc del país honorablement rostit i discretament presentat. En un intermedi de la degustació imaginària del conill vaig considerar que la correcció exigia de constatar l’exactitud de la frase napoleònica. Quan un home d’aquesta importància –vaig dir-me– fa una observació, ja hi podeu pujar de peus: és de pedra picada.

Devien ésser quarts de vuit i el dia es presentava gloriós, quan vaig veure una cosa que deia: Restaurant des Palmiers. Vaig dirigir-m’hi com una sageta i a la porta vaig ésser acollit per un senyor que em digué que es deia Morelli i que era el propietari de l’establiment. De seguida vaig veure que havia caigut en mans d’una persona d’una sorollosa i dilatada cordialitat. No vaig pas entusiasmar-me. En realitat em caigueren les ales del cor. No sóc pas un admirador sistemàtic dels excessos sentimentals a les vores de la Mediterrània. Vaig fer la suposició que l’esmorzar seria magre i d’escassa qualitat.

El senyor Morelli em pregà que ho deixés tot a la seva mà i que tingués una mica de paciència. Vaig haver de resignar-m’hi.

En aquella hora tan matinera, el senyor Morelli estava dominat per una jovialitat i per un gust de la gresca extremament inquietants. Cantava el Mi chiamano Mimi de l’òpera de Puccini, entrava i sortia pel restaurant amb una lleugeresa sorprenent, donava ordres i contraordres, cridava el Pau, feia una broma al Pere, donava una puntada de peu a les anques del Berenguera i semblava afectat per l’acció d’un pathos ben poc adient amb la paciència, amb la constructiva tenacitat que requereix l’exercici de l’art culinari.

Havia arribat a Còrsega procedent d’Anglaterra, on fins l’estupidesa és solemne i enravenada. Per contrast, vaig trobar que la manera que el senyor Morelli tenia d’entendre la vida era desplaçada. Però no hi havia pas més remei: calia aguantar i fer bona cara. Qualsevol altra decisió hauria pogut empitjorar una situació que, examinada fredament, oferia ben poques esperances.

Passà un quart, passaren vint minuts, passà mitja hora. El senyor Morelli continuava tan enriolat i turbulent com al moment en què ens havíem començat de tractar. Posat davant d’aquella situació, vaig tractar d’arribar a una solució mental còmoda. Fatigat de suposar que tot estava perdut i d’imaginar que el senyor Morelli em donaria potser una sorpresa agradable, vaig arribar a una conclusió que considero molt útil per a viatjar per les vores d’aquesta mar. S’ha de preveure sempre el pitjor; d’aquesta manera, si el pèssim no es produeix, tot fa l’efecte d’una benedicció.

Feia molt poca estona que havia formulat aquest axioma quan vaig veure arribar el senyor Morelli amb una magnífica truita –una omelette au lard– acompanyada d’una amanida fresca i delicada. Així, doncs, d’una cuina que no sabia que contingués més que l’agitació matinal i poca-solta d’un eixelebrat, en sortí una substància exquisida, que fou completada amb l’aparició d’un peix fregit –un pagell d’una terça– que acabava de sortir de l’aigua. Després el propietari em presentà una embosta de nous, ametlles i avellanes admirablement torrades i una ampolla d’aiguardent del país –una espècie de grappa– d’una profunditat i un cos molt apreciables. La darrera sorpresa em deixà veient visions: el preu em semblà moderat.

El que de cap manera no vaig poder evitar fou l’interrogatori a què em sotmeté el senyor Morelli havent esmorzat. M’interrogà amb una curiositat tan pueril i tan viva, amb tanta gràcia, d’una manera tan mediterrània, que em semblà trobar-me en un cafè del meu país enraonant amb els meus amics d’infància. Degué trobar en tot cas el meu tracte plausible, perquè tot d’una, impulsat per un moviment d’amistat pura, d’entusiasme humà, em donà tres adreces que em semblaren de persones de les que s’anomenen, amb una exactitud més aviat relativa, fàcils.

Tre donne intorno al cuor mi son venute… –vaig dir-li tot recordant la coneguda cançó del Dant.

Non sono donne, caro signore! –digué Morelli, entrant exaltat en l’atmosfera poètica–. Sono tre angeli…!

Però no em trobava pas a Còrsega amb el propòsit d’entrar en aventures més o menys angèliques. Així ho vaig dir al senyor Morelli. Aquesta notícia, aparentment, el disgustà. Agafà un posat de forta preocupació, les celles se li enfosquiren, es tirà el barret sobre el front i mentre es gratava el pàmpol de l’orella vaig tenir por d’una desgràcia. A la fi parlà.

–Jo tinc un ase i un carret –digué–. Estan a la vostra disposició. Feu-me el favor d’aprofitar-los. Feu excursions. Visiteu els afores de la població. Són bonics. Us agradaran. El carret és modest, però té molt bones molles, «es gronxa com un estel». L’animal és pacífic i bon jan. Si no em dieu que sí, us en penedireu…

–Oh, gràcies, gràcies… –vaig fer avergonyit davant de tanta cordialitat.

Com tots els moviments de generositat meridional, allò semblava una mandolinata. Quanta sacarina, valga’m Déu! Vaig tenir la sensació física de trobar-me en un ambient italià primigeni, o sia exacerbat. (Aquesta primera sensació em fou després molt útil, perquè una pila de detalls em portaren a creure en la possibilitat d’una interpretació de Còrsega com una biologia italiana intacta. Aquesta puresa biològica, potser Còrsega l’ha conservada perquè la sobirania ha estat forastera, o sia impenetrable.)

Jo ja havia gairebé oblidat que la característica de tots nosaltres és de sentir necessitat, de tant en tant, de fer algun favor impetuós i rutilant. ¿Per què som tan generosos, tan apoteòsicament simpàtics? De fet, no ho som pas gaire, i els nostres sentiments tenen una tendència a la mobilitat molt accentuada. Generalment som freds com el marbre, calculadors, i apliquem a la vida una astúcia que sovint esdevé puerilitat per excés d’intenció en la jugada. La nostra intenció no és pas que ens prenguin per simpàtics, sinó que ens prenguin per vius. Des del punt de vista general, aquesta vivor ens serveix de ben poc. Els països que tenen un nivell de candor i de bona fe molt elevat van generalment al davant. Amb el nostre complicat i alambinat maquiavel·lisme, amb la nostra terrible vivor universal, no arribem a valer una pipada de tabac. Deia que som freds com el marbre, i, a judicar per l’aspror de la nostra vida familiar i social, ens plau més viure en el mutu menyspreu que en l’activa convivència amable. Si de tant en tant no podem ofegar les sortides de la nostra sorollosa benvolença deu ésser per tenir el dret de maleir els ossos del pobre que no té més remei que acceptar les nostres iniciatives generoses i adorables.

.

Còrsega, l’illa dels castanyers. Les illes, OC vol. 15

Deu dies del dietari de 1965

28-07-2010

18 JULIOL

Dormit poc. A les sis comencen de batre. Molta gent. El soroll de la màquina. Difícil de dormir; intermitències. Molta gent. Moltes garbes, molta palla, collita fora del normal. Abans d’acabar, ensulsiada de la pallera, per escassa idea de la palla: la batedora soterrada, el tub trencat, un carro de garbes que no s’ha batut. Per fortuna, cap desgràcia personal. Ve Quintà. Després, Rebull i la seva senyora. Després, Rosa i Alexandre. Després, Martinell i Pujol amb l’original del llibre de lectura. Em porten a Palafrugell. Sopem amb els Ortínez, Quintà i Martinell. El meu germà no ha arribat. Llach a prendre cafè. Quintà em porta a casa. Treballo al llit.

.

19 JULIOL

Dia més enfosquit. Vénen Maria i Frank, que em porten el correu. Carta d’A. una mica forçada, agradable. Després de dinar vénen pare i fill Leal de Banyoles, que han dinat a Palamós. Després, Quintà. Treballo per a «Destino». A Palafrugell amb el cotxe de Frank. Veig el notari Llach. Llarga conversa. Torno a peu. Cel cobert i molta xafogor. Al llit. Sopo al llit. A quarts d’onze se sent un tro llunyà. M’ha semblat que a Palafrugell hi havia molta gent. Trànsit insuportable. Idea angoixosa d’haver perdut el paper de la mamà.

.

20 JULIOL

Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.

.

21 JULIOL

Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.

.

22 JULIOL

Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova. Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.

.

23 JULIOL

A. Bon dia. Vent de garbí. Em llevo tard. La màquina d’empacar palla. Aquesta ensulsiada de la pallera haurà costat molts diners. Treballo una estona en el «París» i amb això apareix el pintor Pujol i senyora i un matrimoni Soler, de Cadaqués. Després de la conversa, anem a Pals, la platja, Begur, Aiguablava Palafrugell, on ens acomiadem. El correu. Pau i senyora em porten a casa. En arribar, Teresa em diu que han vingut Xammar, Boadella i altres més. Desolat de no haver-los trobats. Al llit a les vuit. Ha nascut un vedell. N’hi ha quatre. La palla, empacada. Avui s’ha fet alguna cosa. La calma del mas. Hi ha un trànsit fabulós Em preparo per a la marxa de demà. Escrit i enviat a A.

.

24 JULIOL

La nit ha estat calorosa –les finestres obertes–, d’una calma total. Surto del mas a les vuit. Ciset m’acompanya amb la tartana. A Barcelona a les 8.25 amb el Costa Brava. «Destino». Llarga conversació amb Vergés. M’acompanya al Reno. Llarga conversa l’amo. Amb un taxi al cafè Moka de la Rambla. (Cobrades dos de «Destino».) La Terrassa. La Rambla. Apareix Porcel a les sis. Anem al moll. Ens equivoquem de vaixell. Demano per quedar-me a la cabina i ho aconsegueixo. Porcel se’n va. Apareix a les deu. Salpem a les dotze. Un sandvitx al bar. Agradable vaixell –el «Villa de Madrid» que va a Canàries. El primer oficial em reconeix i em dóna una cabina magnífica. Travessia en calma. La màquina, però aconsegueixo adormir-me.

.

25 JULIOL

Arribem a la badia de Palma. No em llevo fins que hem atracat. A terra i prenem un cafè i ensaïmada en un cafè del Born. La mateixa impressió que si fos a Itàlia. El color tan ben trobat de les cases. Ens donen el cotxe i marxem a Andratx. L’oficial de correus de Mataró que ens acompanya. Molta calor. Andratx. La família Porcel. Pagesos agradables. El dinar. El brou i el pollastre. Migdiada havent dinat. A les vuit torno a veure Porcel. Anem al port d’Andratx. La malenconia del crepuscle. Ambient de festa. A Porcel se li ocorre de portar els seus pares a sopar al restaurant del port i els anem a buscar. Sopar mediocre. Molta gent. Tornem a primeres hores. Al llit. El diari. Llegeixo. Dormo bastant bé.

.

26 JULIOL

Andratx. Porcel em crida a les dotze. Massa tard. Esmorzo: un cafè. Anem a Sant Elm. Amb el cotxe. S’Arracó, gran sorpresa, bellíssim. Després, Sant Elm, la Dragonera. L’illot de Pantaleu.1  Dinem a la casa que els Porcel tenen a la petita vall. Tot molt rústec –em fa pensar en l’Hermós– però simpàtic. Boníssima gent. Tornem devers les cinc. Visita a la impremta d’Andratx. El setmanari pintoresc. Després al llit, on fullejo dos volums de mossèn Ensenyat. Sopem a les deu. La padrina. Anem a acompanyar-la a peu. A casa a les set, després d’haver parlat amb Porcel llargament. Em costa de dormir. A les tres encara no he aclucat l’ull. Obsessió d’A.

.

27 JULIOL

Andratx. Molt bon dia d’estiu –calorós–, vent de garbí. Els Porcel, que han anat d’excursió a Estellencs i Banyalbufar, em criden, al retorn a dos quarts d’una. Dinem. Brou i peix. A la tarda treballo i envio un article al «Correo». Després vaig a la impremta i conversem una estona. Sopar. Havent sopat vénen el propietari de la impremta i el sastre. Anem al port a prendre un cafè amb aquests senyors i senyores de la seva família. El propietari del restaurant –tipus curiós. Tornem a Andratx. Al llit a un quart de dues. Llegeixo el dietari de mossèn Salat. Curiós. Em costa de dormir. Avui m’he aclimatat –perquè he anat al wàter. Aquests senyors m’embafen una mica. No tinc ganes de treballar. Passo la nit com puc.

.

28 JULIOL

Andratx. Dia calorós. Porcel arriba tard a Sant Elm. Mentrestant ha arribat l’escriptor Bonet –redactor en cap del diari «Baleares»– i la seva senyora. Una catalana que parla molt i bé. Content de veure’ls. Bonet porta el número de «Son Armadans» amb el retrat per Ulbricht. Dinem plegats: un déntol –peix que no m’agrada– i un pastís d’albercocs fet per la senyora Bonet. Anem al port a prendre cafè. Llarga conversació. Els Bonet tornen a Palma. Porcel i jo anem a Camp de Mar on tenim una llarga conversa amb el propietari de s’Illeta. Agradable. Tornem a Andratx. Sopem. Apareix el Sr. Barceló, cuiner i escriptor. Parlem sense sortir. Al llit a les dotze. Acabada la carta d’A. Obsessió. Nits pesades. Em costa dormir. Poques ganes de fer res.

——————————

El «Quadern de Notes vistes» tornarà el 8 de setembre.

.

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. PANTALEU topon.
    a) Es Pantaleu: illot situat prop de la costa NE. de l’illa de Mallorca, a poques milles de la Dragonera. Prop de la terra hauia un puget que no’s tenia ab la terra, que hauia nom Pantaleu, e hauia de la terra tro a aquel puget un gran tret de balesta, Jaume I, Cròn. 58.—b) Veïnat de Palau-Sator (Baix Empordà).
    Fon.: pəntəlέ̞w (mall.).
    Etim.: incerta. Cal rebutjar la que suposava que venia del grec πέντε λαóς, ‘cinc pobles’, perquè la petitesa del lloc no permet aquesta suposició. El nom té certa semblança amb el de l’illa Pantelleria, situada prop de Sicília, que sembla venir del grec πᾶν θαλερóς ‘tot verdejant’. []

Entrada a Dinamarca (El Nord)

28-05-2010

Una vegada heu sortit de la costa deserta i inclement de Jutlàndia i, posats sota el paraigua que fa aquesta costa, entreu Dinamarca endins, sentiu com si tornéssiu de la mort a la vida. Se us presenta un país dolç i pàl·lid, com un cromo mig esborrat, sense pintoresc, posat en remull dins d’una mar enraonada i sense monstres. La Bàltica –escrivírem un dia– és una Mediterrània esblaimada i a sota zero. Ho repetim avui més documentats. Tot allò que la Mediterrània té de llaminera i de graciosa, el sol i l’aire, el cobalt i el blanc, ja podeu comprendre que aquí no hi arriba pas. Més aviat la Bàltica és lívida, obscura, plena d’ombres. Però les ones són petites, iguals, no hi ha marejada, no s’hi sent l’olor de catàstrofe còsmica que fa l’Oceà, i els vaixells s’hi passegen plàcidament amb un aire d’estar per casa que enamora.

Dinamarca és un país d’illes. Al redós de l’esquena de Jutlàndia, aquestes illes s’entenen i ballen soles. Cada illa és un jardí. Quin ordre admirable de camps, quin aprofitament més delirant de la terra! Inútil cercar muntanyes. El terreny fa unes ondulacions llargues i dolces, que de vegades trenca un bosc espès, de color verd salamandra, dins del qual, ara, en aquest temps, el sol de palla fa la rateta. El país és poblat. Les cases de pagès tenen una cara rodona i un aire abundant, entre les cofes d’arbres. Els pobles són uns pobles models. De rajols roigs, amb els teulats aguts sota la punxa de l’església patinada de verd, tots tenen el mateix aire confortable i polit, el mateix silenci i la mateixa quietud. L’ordre i la netedat són perfectes i naturals, no tenen res de germànic. Més aviat hom sent que el país viu de cara a Anglaterra. La preocupació de no servir-se més que de coses bones, autèntiques i de qualitat a Dinamarca és constant i això és una preocupació ben anglesa. La vida val un ull de la cara, però no hi ha trampes ni enganys. El ritme de la vida és, a més a més, completament anglès.

Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l’abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d’institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l’última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d’Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou.  Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava –el suec o el noruec–, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu-me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?

Viatjar per Dinamarca és agradable. És variat. Quan s’acaba una illa –i això passa molt sovint– posen el tren dins del ventre d’un vaixell i ja ens teniu a tots navegant sobre la Bàltica, com aquell qui res. Després torna a venir una altra illa, el tren enfila una via que troba just a la proa del vaixell i a terra altra vegada. D’aquesta manera viatjar esdevé una cosa una mica lenta, però aquesta varietat crea entre els viatgers del tren una gran familiaritat, tothom parla i conversa. Els estrets, regolfades, llacs i giragonses d’aigua que hom travessa, creen un paisatge únic, més semblant a un paisatge fluvial que a un paisatge marítim. Les costes són baixes, tenen una cinta de jonc i de plantes fluvial tot a vora, la terra fa entrants i sortints d’una dolçor graciosa. Els ports que serveixen les comunicacions ferroviàries són petits, les banyes de l’escullera són de fusta i pedres i tenen una coqueteria d’aigua dolça. Sovint, navegant pels canals, es troben boies de campana que sonen greument, bressolades per les ones, i que fan una tristesa estranya. A la nit encenen un llumet vermell damunt la boia i el riell de sang s’escurça i s’allarga sobre l’aigua. Hi ha moltes gavines. Planen sobre els vaixells de pesca, segueixen hores i hores un bergantí o un vaixell que passa amb els seus xisclets aspres. Cap al tard se’n veuen triangles espessos volant lentament cap a terra mentre el vaixell que seguien s’allunya per l’horitzó ple d’ombres.

«Cartes de lluny» (dins El Nord, OC vol. 5, p. 181-184)

El viatge

17-04-2010

.

Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920.1 L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida –baixa, xata, i mediocríssima– a les dues de la tarda. Hi vaig arribar amb una maleta –que llavors s’estilaven grosses–, un abric, un paraigua i un barret fort. Per viatjar, llavors, la gent es mudava. El viatge a París, essent una mica llarg –no s’hi arribava fins l’endemà a quarts de deu del matí– implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren.  No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients. Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Passat Palautordera, aparegué en la meva imaginació la possibilitat d’haver perdut el passaport –i, si no perdut, almenys d’haver-me’l descuidat a la pensió barcelonina. Em vaig palpar, per fora, la butxaca de l’americana. Després, per tenir més seguretat, hi vaig ficar la mà a dins. El passaport hi era! En realitat, i fins a arribar a París, vaig fer aquestes accions quatre o cinc vegades, d’una manera gairebé inconscient. En aquella època el passaport era un document importantissim –un document fortíssim. La darrera guerra l’havia imposat amb una rigidesa terrible. Ha passat gairebé mig segle i el document, pompós i inútil, però llargament reditici, encara dura –per a la gent d’aquest país, almenys. En realitat aquesta por del passaport em durà fins que la Prefectura de Policia del Sena em donà el document d’identitat i el permís de residència. Quan els vaig tenir em vaig sentir posat sobre la terra. Però quin viatge, Déu meu ! He sentit dir que abans de la primera guerra es viatjava, pel continent, amb una gran llibertat de moviments. Ara havia començat un període de dificultats –període que m’ha agafat de ple a ple. No he cregut mai que l’home hagi estat posat sobre la terra per passar l’estona a les oficines de la policia. Jo n’hi he passades moltes i de vegades de molt complicades. En el meu temps, el passaport ha estat un document fortíssim. Fortíssim, inútil i maligne. Els pobres només podem ser individualistes.

Amb això passàrem el túnel i arribàrem a l’estació de Cervera. Duana, policia, canvi de tren. «Ja hi som!», em digué un senyor que feia cua davant meu davant de la finestreta de la policia. «On som?, perdoni», que jo li vaig dir. «A França…», contestà rient. «És clar que som a França, nom de Déu!», digué un gendarme gros, roig, amb un bigoti molt bufat, dret al costat nostre, encarregat de l’ordre de la cua, amb una simpàtica familiaritat de persona del país.

La sala d’espera de tercera classe i el rodal immediat de l’estació eren plens d’emigrants espanyols molts dels quals s’havien ajagut a terra fatigats sens dubte del llarg viatge que havien emprès. Gent del sud que parlaven dialectes que per mi eren difícils de comprendre. Pels seus voltants, havien format munts d’entriquells: farcells, saques abonyegades, plenes d’objectes de cuina, i aquestes maletes de fusta rígida que només es veuen a Espanya, lligades amb cordills. Les dones, generalment seques, anaven vestides de negre; els homes, de parracs. Hi havia una quantitat considerable de criatures. En aquella frontera, els funcionaris els anomenaven els escargots –segurament per la facilitat que tenien d’emmotllar la seva espatlla als paquets que transportaven. Era un espectacle impressionant i depriment que us portava a pensar en la miserable profunditat de la península. En un moment determinat vaig suposar que els francesos donarien la volta a la qüestió i s’acostarien a aquella gent pensant en l’exotisme. En aquell moment semblava iniciar-se la tendència a acceptar més o menys la misèria en nom de l’exotisme. En aquest sentit, però, no vaig constatar res. Fredor completa. L’administració. L’home econòmic. Si tenien els papers en regla els deixaven passar; si havien estat enganyats i hi faltava algun detallet, els projectaven sobre un racó en espera del retorn del primer tren. Les dones es posaven a plorar i s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre; els gendarmes els anaven empenyent, dient sempre pardon. Els homes amuntegats en el racó fumaven, amb aire silenciós i espaordit, els seus cigarrets groguencs i retorts amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible.

Em semblà comprendre que l’exotisme, per a tenir una certa cotització, ha de ser una mica espectacular i brillant i que la misèria autèntica no fa cap efecte. La gent en fuig, no vol ni recordar-se’n. Però el curiós és que, si la gent se’n separa, aquests emigrants no semblen pas tenir gens de ganes d’acostar-se a la gent. Formen un material humà tan construït que no semblen pas susceptibles d’una qualsevol influència ni de tenir ganes de variar per res. La misèria els ha formats d’una manera granítica i incommovible. No tenen pas l’aire de sentir cap curiositat ni d’afectar-se per una qualsevol cosa. Com més pobres, més indiferents -i més enyoradissos. Arribaran en un d’aquests pobles agradables, pròspers, abundants, i es posaran a plorar, enyoraran la ceba dura i l’all infecte, el pa negre, el vi agre, el matalàs suat i dur com una pedra. Trobaran que els trens van massa de pressa, els molestarà la cortesia de la gent, que les coses siguin una mica més netes i polides. Enyoraran el tren botijo, que els homes no siguin més tíos, que les cases no siguin més decrèpites. Per a emigrar, escassa categoria.

El tren engegà i, després d’Argelers, la plana del Rosselló, oberta de bat a bat, inicià una marxa magnifica. Confesso que sóc un viatger de via fèrria gairebé perfecte. Dels vagons m’han interessat més aviat poc les converses que es poden produir amb els altres viatgers i els llibres que hom transporta generalment en aquests indrets. He estat un viatger de finestreta –tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista -de vegades apassionadament. Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva. Si hagués practicat amb més assiduïtat aquest principi, m’haguera estalviat algunes atzagaiades comeses en el curs de la vida –no gaire exemplars, precisament.

En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès. La tarda iniciava la declinació i sobre el canal i les cases del port de la Novella hi havia una llum de rovell d’ou, mòrbida i aturada, que donava a aquell paisatge com un èxtasi. A primer terme, les muntanyes de sal d’una blancor blavissa agafaven una tonalitat rosada, lleugerament ivorenca. El paisatge era esquemàtic, pobre, esquàlid. De sobte, però, aparegué una enorme extensió de vinyes acabades de brotar, una clara verdor dilatadíssima. Llavors vaig tenir la primera impressió de França –originada probablement pel miratge que em produí el contrast visual donat per l’atracció continuada de la finestra del tren. Tot em semblà més gros, més alt, més voluminós: els cavalls, els carros, els camps, els pobles, les cases, els homes i les dones. Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies. Devia ser un miratge… ¿Però era un miratge realment? Encara no ho he pogut dilucidar, tot i haver passat tants anys d’aquella impressió estranyíssima.

També vaig veure molts cementiris. Des dels trens se’n veuen molts –segurament perquè els ferrocarrils i els cementiris moderns s’han construït a la part forana de les poblacions. A França hi ha molt bons cementiris, en els quals es manifesta el gust mortuori barroc, de vegades francament pompós, sempre una mica cargolat, de les tendències catòliques. Bona pedra i molta escultura funerària. No sé pas si aquesta escultura té cap valor. Se n’ha feta tanta en la nostra època que sembla estrany que no hi hagi més escultors. Però no era pas a aquest aspecte que volia fer referència. Encara que l’afirmació sigui una mica macabra, em sembla que es podria dir que els cementiris són el reflex exacte de la situació social d’un país. La meva sorpresa a França fou de constatar la quantitat considerable de tombes de valor que hi ha en els cementiris. Fins en els rústics hi ha tombes remarcables, panteons solemnes. N’hi ha de moltes classes, cosa que demostra potser una matisació de les fortunes del país: d’aquesta diversitat elevada, se’n destaca sempre un nombre d’importants, que aspiren a fer-se remarcar. En poques paraules: la primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris en el curs d’aquest viatge.

Després de Tolosa de Llenguadoc, serviren el sopar al vagó restaurant. Hi vaig anar més que res per curiositat. No havia estat mai en un vagó d’aquesta classe. Els vagons de la frontera eren a la cua del tren; el restaurant, al davant. El tren em semblà molt llarg, inacabable. En l’aire dels vagons de primera classe, hi flotava una olor de fum barrejat amb els perfums de les senyores. Vaig prendre seient en la taula que m’indicaren. Davant meu, s’hi posà una senyora alta, rossa, d’ulls blaus, vestida de fosc, acompanyada d’una nena que devia tenir dotze anys. Llegida la carta, vaig fer un esforç. La meva fonètica francesa era molt precària. Tot el problema consistia a demanar una sopa –exactament un puré de pèsols– i que no us portessin dos ous ferrats. Vaig tenir la sorpresa de constatar que l’esforç havia reeixit. ¿Què hauria pensat aquella senyora si no m’hagués pogut fer entendre –tot i ser una persona que em semblà natural dintre del punt d’enravenament normal? Per a una persona que pretén viure a França, la fonètica de la llengua és molt important. Hi ha dues coses: primer cal habituar l’orella al que diu la gent per tractar de comprendre d’una manera justa; després cal pronunciar perquè els qui us escoltin no quedin in albis. Els efectes no són pas ràpids. Ah, Déu meu, els esforços que costen les es mudes franceses –que no són mai ben bé mudes, sigui dit tot passant! Vous avez fait de grands progrès…  –em digué tres mesos després d’haver arribat a París una senyora adorable–. Vous parlez toujours comme una vache espagnole, mais enfin. vous allez de l’avant… Persévérez, monsieur, persévérez… Táchez d’avoir du courage…

El violoncel de la fonètica francesa és endimoniadament difícil de tocar.

Quan el tren s’aturà a l’estació de Montauban i es produí aquell gran silenci que es fa a les estacions, a la nit, quan els expressos s’han aturat, serviren el cafè. Aprofitant la immobilitat i la calma vaig escriure unes ratlles pensant en aquella nena que havia tingut a la taula davant per davant… i en els cementiris que havia vist a la tarda. Em sortí un escrit impresentable. Tots els esforços que vaig fer per millorar-lo foren inútils. L’escrit és aquest.


D’aquestes minyones tan blanques i rosses,
amb els ulls morats,
i una brusa blanca,
i unes faldilletes com un esquellinc, de color de pruna
-com aquella que al restaurant pelava una poma, tota preocupada-,
d’aquestes minyones tan blanques i rosses,
que n’hi deu haver d’enterrades a França!

 

El tren arribà a l’estació d’Orsay a l’hora exacta. Al peu del vagó, hi vaig trobar el meu amic Joaquim Borralleras, que havia anat a París a passar una temporada. Vaig donar la maleta a un porteur. Férem uns passos i ens trobàrem davant d’un tapis roulant, mecanisme que no havia vist fins a la data. Quim féu un petit saltet i s’hi col·locà perfectament vertical. Quants progressos havia fet, en tan pocs dies, aquell home generalment tan morós i apàtic! Mentre em meravellava vaig fer igual i arribàrem a dalt-vull dir al nivell del carrer. Sota la marquesina de l’estació vaig proposar de llogar un cotxet de punt descobert –un autèntic sapin– amb un cotxer roig com un pebrot, cara de moscovita, barret de copa de llauna enfundada –i així emprenguérem el camí de Montmartre pel Louvre, l’avinguda de l’Opéra i els bulevards. Fou una impressionant entrada. A Quim, els paisatges urbans de París el portaven a un mutisme recalcitrant. Jo no vaig gosar trencar-li les oracions amb les meves exclamacions forçosament provincials i desplaçades.

————

Sobre París i França - OC. vol. 4, p. 9-16

Si no indiquem una altra cosa, les notes al peu són exclusivament d'aquest «Quadern de notes vistes»
  1. Al Quadern gris, Pla situa l’anunci del viatge el 15 de novembre de 1919 i diu que serà “demà passat”. []