Arxiu de la categoria ‘General’

Rússia (1925)

28-02-2011

HISTÒRIA D’AQUEST LLIBRE

(1967)

Potser val la pena d’explicar, ràpidament i amb claredat, la història d’aquest llibre, perquè la seva mateixa singularitat pot ajudar a comprendre moltes coses d’aquells temps.

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari «La Publicitat» havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès –curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la Revolució d’Octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de «La Publicitat» contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per a pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses.

El doctor Joaquim Borralleras, que en tractar-se de les seves coses es mantingué gairebé sempre en un estat de morositat indiferent, era un home que no parava mai quan entrava en coses més genèriques. Primer de tot escriví a Andreu Nin, a Moscou (que anys enrera, abans d’entrar en la seva activitat social-revolucionària, havia format part de la penya), anunciant-li els propòsits existents i demanant-li amb quin pressupost havia de comptar la persona encarregada d’anar a Rússia. Nin contestà (de seguida) que rebria amb molt de gust la persona que li fos enviada, mentre no fos un anarquista específic, i que la referida persona seria estatjada (pagant, és clar) a l’Hotel Lux de la Tsverskaia, que era l’hotel on ell, personalment, vivia amb la família, i que considerava que el viatge Berlín-Moscou (via Riga)-Nijni-Novgorod (avui Gorki)-Leningrad i retorn a Berlín per Koenigsberg, es podia fer per 400 dòlars americans tot comprès. El doctor Borralleras inicià de seguida la subscripció –era un especialista en aquesta activitat– entre els elements de la penya i els diners foren recollits ràpidament – vull dir les pessetes, que es convertiren en dòlars de seguida.

Desprès, m’escriví a París, on em trobava en aquell moment. La meva primera reacció fou de refús, considerant-me totalment incapacitat per a portar a terme l’encàrrec que m’oferia. «A Moscou –li vaig dir en la carta de resposta–, no hi conec ningú, i, encara que la més gran part de periodistes que ara hi envien es troben en l’estat en què jo em trobo, disposen, però, de la representació diplomàtica del seu país que els ajuda i orienta almenys en les coses mínimes. A París hi ha la idea que anar a Rússia, avui, amb les mans a la butxaca és impossible.» (Amb Nin, no hi havia tingut cap relació de manera que no em coneixia de res.) Vaig afegir: «Per altra part, hi ha la qüestió del visat. No em veig en cor d’obtenir aquest document ni a París ni a Berlín.» El doctor Borralleras em contestà a correu seguit. «En primer lloc –deia la carta–, Andreu Nin us esperarà a l’Hotel Lux, que és on us dirigireu, espero, amb un taxi, en arribar a Moscou. Després, tinc notícies que el nostre amic Eugeni Xammar té la intenció d’anar a Rússia aproximadament per les mateixes dates en què vós hi ireu. Passeu per Berlín i vegeu Xammar. Xammar coneix Nin. La qüestió del visat està resolta. Estelrich n’ha parlat amb Cambó, i Cambó s’ha posat en contacte amb M. Anatole De Monzie, ministre de Treballs Públics de França, el qual us farà donar el visat (que no serà posat en el passaport, sinó en un paper a part) pels serveis diplomàtics russos a París. Sembla que De Monzie i Cambó són molt amics: són assistents a un dinar mensual que amb altres conegudíssims polítics té lloc al Restaurant Lapérousse, dinar que sembla presidir el príncep de Bourbon-Parme. Poseu-vos en contacte de seguida amb M. De Monzie, demaneu-li una entrevista al seu despatx del ministeri i tot quedarà resolt fàcilment. Rebreu 400 dòlars pel conducte normal que el diari té establert per enviar-vos els diners. No tinc gaire memòria per a aquestes coses, però em sembla que tot plegat fa 2.800 pessetes. Segons Nin, seran suficients. Finalment us diré que, a partir d’aquest moment, ni la penya ni jo no som per res en aquest afer. Enteneu-vos directament amb el diari. Adéu.»

La carta del doctor Borralleras tenia un to d’una tan clara seguretat que vaig comprendre que ho donava tot per fet. Encara vaig tenir l’esperança que les coses no serien tan fàcils com Quim pretenia. Però, davant la meva absoluta sorpresa, tot anà com una seda. La visita a M. De Monzie durà a penes vuit minuts: temps que una secretària escrivís a màquina una curta carta de presentació i de parlar un moment de don Francesc. A l’ambaixada, encara em feren esperar menys. Vaig escriure els meus noms seguits dels del diari i de Barcelona en un esquemàtic qüestionari i transportaren aquestes paraules, escrites en rus, en el document del visat. Després un senyor hi estampà un segell, hi posà la seva firma a sota i em digué: Bon voyage! mentre m’allargava una mà cordialment. Quan vaig haver travessat la gran portalada de l’edifici i caminat algunes passes i vaig trobar-me al bulevard Saint-Germain (era a la primavera), em semblà que tot plegat era un somni –el somni d’un home passiu i vagament despert.

Al cap de tres o quatre dies em trobava a Berlín. Vaig tocar el timbre del magnífic pis que la senyora i el senyor Xammar tenien a 122 Kantstrasse –si no vaig equivocat. Tot el que m’havia escrit el doctor Borralleras resultà perfectament precís. Els Xammar tenien la intenció, en efecte, d’anar a Rússia, però desgraciadament la data de la seva marxa no coincidia, per vuit o deu dies, amb la meva. M’hauria agradat molt de fer el viatge plegats. Havia viatjat tant amb Xammar per Alemanya a l’època de la misèria i de la inflació, quan no sabíem què fer dels diners! Ara seria diferent, però si més no divertidíssim. «No hi fa res! –digué amb això Xammar amb la seva habitual contundència–. Vós marxeu primer i digueu a Nin que reservi una habitació en un hotel que faci per a nosaltres, que no sigui gaire comunista.» I així ho férem. En la data indicada, els Xammar arribaren a Moscou amb una regularitat perfecta. En aquell moment els únics trens que tenien un cert horari, a Rússia, eren els provinents d’Europa. Jo en vaig estar molt satisfet, perquè el contacte amb Xammar ha estat sempre, per a mi, del més gran interès i la relació molt viva. Passàrem uns quants dies plegats. Ens passejàrem llargament. A part les coses dignes d’admiració, totalment indiferents, tinc la impressió que el panorama general agradà poc a la senyora Xammar. Per a una senyora occidental, trobar-se en una ciutat sense aparadors havia de ser un xoc fortíssim. Al senyor Xammar, més aviat no li agradà gens. A Moscou, el record de Londres se li actualitzà d’una manera fortíssima. Jo, llavors, era molt jove, i de jove potser vaig tenir més paciència que de vell. Nin estava molt pàl·lid, trasmudat i silenciós. Era notòriament trotskista, i en aquells precisos moments es produïa la terrible lluita pel poder entre Trotski i Stalin. És la lluita més discreta que s’ha produït, no gaire lluny de mi, en la meva vida. De dies, l’aspecte era normal i els tramvies i autobusos (acabats de comprar a Anglaterra) pujaven i baixaven la Tsverskaia amb una habitualitat completa. L’aspecte del carrer era el de sempre. A la nit, a l’habitació de l’Hotel Lux sobre la ciutat a les fosques, i que semblava deserta, se sentien ràfegues de trets de metralladora i llunyanes canonades, vagues però certes… Era una mica estrany. El mutisme era complet. Els Xammar decidiren de retornar a Berlín dies abans del que en principi havíem convingut. L’endemà que hagueren marxat, vaig trobar a l’habitació de Nin el cèlebre comunista francès (rossellonès) André Marty amb la seva senyora i la seva mare –vull dir la mare d’ell. Marty era universalment conegut com le héros de la mer Noire, i això li féu una carrera política en el seu país. Marty em semblà un fanàtic eixelebrat, cridaner, ampul·lós i catalaníssim. Devia servir per a fer la revolució, però no crec que servís per a res més. Amb la vella senyora Marty vaig tenir llargues converses molt agradables. Era una pagesa de Ceret que portava un mocador negre al cap, que no sabia, en aquells dies, el que li passava i escoltava el seu fill amb una vaga rialleta. Em semblà que tenia un gran bon sentit.

Els articles de «La Publicitat» tingueren, sembla, un cert èxit. Després, el meu difunt amic Ignasi Armengou, que publicà els meus primers llibres, els edità a l’Editorial Diana de cobertes grogues i en féu cinc reedicions seguides –5.000 exemplars– en un espai molt curt de temps. En el moment de posar un títol a l’obra, Armengou, que era lleugerament triomfalista, demanà de posar-hi la paraula «Rússia» com a condició essencial. Com que, a pesar dels meus esforços no el vaig poder desmuntar, vaig suggerir-li una subtitulació més modesta: «Notícies de l’U.R.S.S. Una enquesta periodística.» S’hi conformà i aquesta fou la coberta del llibre.

Amb això, Ignasi Armengou tingué la desgràcia de nomenar dipositari general i distribuïdor del llibre un individu que tenia una botiga de papers impresos a la Rambla de Catalunya –a tocar al Cinema Kursaal. Mentre s’esgotava la cinquena reimpressió i Armengou posava fil a l’agulla per fer la sisena, constatà que el dipositari general s’havia alçat amb la bomba sense fer cap liquidació. Ningú, que jo sàpiga, no l’ha vist mai més. Armengou, amb tota aquesta història, hi perdé molt de temps i bastants diners. Jo vaig presenciar tot aquest tripijoc des de molt lluny, des del nord d’Europa, i vaig sentir molt que el meu amic es trobés en una situació tan galdosa a conseqüència, en definitiva, de les meves vel·leïtats més o menys literàries de tanta precarietat de fonament. Tots aquests fets succeïren a finals de l’any 1925.

Des d’aquella data fins avui, ha passat una considerable quantitat de temps. I ara, en el moment d’organitzar el cinquè volum de la meva Obra Completa, s’ha plantejat el problema de decidir si s’hi havia d’incloure la sisena reimpressió d’aquest llibre. Amb aquest motiu, he passat uns quants dies sense saber què fer. És indubtable que les raons per a no reeditar-lo són d’un gran pes. És un llibre que, encara que bàsicament es mantingui absolutament correcte, assenyala la presència d’una situació que comparada amb la situació d’avui és, en els detalls sobretot, molt diferent. És un llibre arcaic, que ha naturalment envellit, perquè seria absurd de suposar que un país que es troba en un procés vital tan intens s’hagués mantingut durant tants anys en la pura immobilitat. Trobant-me en aquesta situació vaig decidir de consultar unes quantes persones l’opinió de les quals té per a mi, en aquestes i altres matèries, molta consideració. Davant la meva sorpresa, vaig constatar que unànimement m’aconsellaven de reeditar aquest llibre sense treure’n ni posar-hi una qualsevol altra paraula, és a dir, de deixar-lo tal com era. I això perquè, si el document és en alguns aspectes arcaic, és un document d’època, absolutament típic i suficientment poc espès per a tenir un accés potser no totalment incòmode i passablement factible. La Rússia d’avui –afegiren– és, en definitiva, una conseqüència indefectible de la de l’època del llibre. Són aquestes consideracions les que m’han portat a incloure’l en l’Obra Completa –decisió que cal entendre, sempre, amb les reserves que acabo de fer, és a dir, partint de la idea que es tracta d’un testimoni enormement esquemàtic i senzill d’una època precisa, centrada el 1925. Si per altra part no he tret d’aquest llibre ni una paraula, ni un punt, ni una coma, ni un qualsevol signe gramatical, és per mantenir el to inicial i en definitiva per situar la responsabilitat de l’autor d’una manera completa i indefugible.

Aquest llibre és un esquema –un esquema molt simple– d’una construcció social i política determinada, portada a cap, en el seu país, per un grup d’intel·lectuals russos, emigrats generalment a Occident, que professen idees socialistes anticonvencionals, és a dir, comunistes. D’aquesta construcció, se’n veuen, en aquest esquema, amb una mica de bona voluntat, les parets i els cairats del sostre, però no sé pas si aquestes parets i aquests cairats són els de l’estructura mateixa, és a dir, els que aguanten i han aguantat l’edifici que hom ha tractat de construir i que encara no està acabat, ni de bon tros. En aquesta terra hi ha moltes coses mortes, però totes les coses vives són generalment inacabades, i deu ser per això que hi ha tantes persones que, fatigades de la precarietat i de l’inacabament de les coses de la vida, voldrien viure en un estat més segur, més ordenat i més perfecte.

El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la Revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la Plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria. A Moscou anava sovint al despatx que Andreu Nin tenia al Profintern (Internacional Sindical Roja). Aquest organisme estava instal·lat en un edifici molt gran, d’estil neoclàssic, de color blanc, que havia estat una residència de les senyoretes de la noblesa. Hi havia molts empleats i tots anaven vestits de la mateixa manera: botes altes fins al genoll, pantalons bombats i una brusa de coll tancat, posada sobre els pantalons, i un cinturó de cuiro. No portaven res al cap. Anaven afaitats de cara i amb els cabells tallats al zero. (Llavors, l’admiració que hi havia entre els comunistes per les maneres alemanyes era molt visible i de vegades vaig sospitar si una de les primeres finalitats del partit no era donar als russos una disciplina en les coses de la vida: puntualitat, parlar poc i baix, gens d’hirsutisme, higiene, cap símptoma de pintoresquisme, treball, eficàcia, etc.). Un dia Nin em digué que en un dels locals de la casa es produiria una discussió i m’invità a assistir-hi. Li ho vaig agrair, però li vaig demanar un favor: que em traduís, sumàriament, el que els oradors diguessin. Hi va accedir. Prenguérem un vas de te calent –la quantitat de vasos de té que hi havia sobre les taules dels despatxos era copiosa i anaven i venien sempre cambrers amb safates de vasos de te– i després entràrem en un local molt vast, estucat de blanc, amb els retrats de sempre a la paret de la tarima. Quan hi entràrem, els assistents xiuxiuejaven. Però de sobte es produí un silenci –un silenci tan absolut que em semblà un fenomen mecànic, glacial. En general tot a Rússia –a pesar que era a l’estiu– em semblà glacial; en general em semblà que, entre les persones, hi passava un corrent d’aire gèlid. Parlaren diversos oradors, amb molta calma, com si formulessin una lliçó apresa, gairebé sense gesticular, sense alçar la veu. Seien en un rengle de cadires al costat del corredor central. Tot d’una Nin se m’acostà i fent un gest molt discret amb la mà em digué amb una veu a penes perceptible: «¿Veieu aquell home que seu tres cadires més enllà? El veieu? És un dels qui mataren el tsar i la seva família… És amic meu. Us interessa?» «Home!», vaig respondre. «Però vós sou periodista…», em digué. «Periodista? Aficionat, amb prou feines…» Quan els oradors hagueren parlat, Nin em sumaritzà l’acte. «És la discussió del moment –em digué–. Alguns oradors han sostingut el criteri que el triomf del comunisme passarà per grans dificultats mentre només sigui implantat en un sol país, i això els ha portat a justificar la nova política econòmica. L’obvietat d’aquest criteri és aclaparadora. Altres han sostingut que, a pesar de l’isolament, el comunisme és factible. En realitat, no s’ha dit res de nou. La segona posició és més entusiasta, com podeu veure.» Després féu una pausa i afegí: «Com que veig que feu una cara de sorpresa –per a mi, la discussió realment era nova–, aquest vespre, a l’hotel, en parlarem.» «Moltes gràcies –li vaig dir–. A més, us voldria fer una pregunta: els assistents a l’acte, ¿eren tots comunistes?» «No –respongué–. Hi havia comunistes, aspirants i sense partit. No crec que els comunistes arribessin a la meitat.» «Una altra pregunta: ¿en actes així, la llibertat d’expressió, és absoluta?» «En realitat, sí! –respongué–. Si l’orador no diu el que pensa és perquè no ho considera convenient.» «En definitiva –vaig dir mentre bevíem un altre vas de te–, és una llibertat convencional, com sol existir entre persones correctes.» «Depèn! –contestà Nin–. Davant el capitalisme, la llibertat no és convencional; davant el comunisme, sí. Comprendreu…» «Comprès!»

El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. No tenia cap preparació que em servís de pedra de toc ni cap utillatge on recolzar-me amb una certa eficàcia. Si tenia cap força interna, era el candor segregat per la ignorància o pels moviments de l’instint. Tot em semblà molt singular, en realitat d’una novetat insospitada –insospitada més en el joc mental i en la fraseologia que en la realitat. Al·ludir ara al mercat negre que hi havia pels carrers, a la prostitució, a l’alcoholisme, a la incúria general de la humanitat immediata, a la misèria, no tindria cap sentit. Aquesta classe de periodisme d’una dialèctica tan primària no m’ha interessat mai, i encara menys l’acostament a l’home que prengué part en l’hecatombe de la família imperial, per més sensacionalisme que produeixi la matèria. Ben mirades les coses, però, a mi em sembla que la meva posició –basada en el candor de la ignorància– no és pas, periodísticament parlant, refusable a cegues. Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu i potser el de diversos altres periodistes. Abans de l’arribada dels ignars havien només anat a Rússia personalitats de renom mundial, de primera categoria. Un dels qui hi anaren fou el cèlebre Bernard Shaw; un altre, el president Herriot, l’explorador Nansen, etc. Una de les coses que digué Bernard Shaw fou que parlant amb Lenin s’adonà que aquest personatge era d’estatura tan petita que quan seia en una cadira els peus no li tocaven a terra… La frase féu la volta al món i fou celebradíssima. ¿Però què és el que digué Bernard Shaw que no fos celebradíssim? Els grans homes tenen els drets de la seva categoria. Quan Nin em presentà a Karl Radek, que llavors dirigia la «Pravda», ni tan sols vaig gosar-li dir que el cèlebre ideòleg (que més tard Stalin féu afusellar en el procés) em semblà un gripau bullit i insomne, brut, d’una miopia incòmoda, agreujada per una grogor de pell àcida i frenètica i un hirsutisme capil·lar que contrastava amb el fet que era barbamec i demostrava una manera de presentar-se fora de mida –perquè calia ser molt comunista per a manifestar aquella abundància de pèl. Vaig tenir por que Nin no em digués que els arguments ad hominem no eren acceptats en el món comunista, i no vaig dir res.

Així, aquest llibre no té altra pretensió que presentar-se tal com és, o sigui: pretensió nul·la. He posat de manifest –fa uns moments– els meus pobres, precaris, elements d’actuació. No es tracta, ara, d’alguna forma de còmoda humilitat, sinó dels fets tal com es produïren. Repeteixo el que escrivia fa un instant: aquest llibre és un esquema volgudament simple d’una construcció: les parets i els cairats d’una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l’edifici. Hi ha potser països davant els quals no es pot fer més –si no es considera convenient, és clar, de posar-hi les estadístiques. Es podria, potser, considerar un suplement útil d’aquest llibre el retrat que vaig escriure sobre Andreu Nin, el meu infortunat i inoblidable amic–, retrat que algun dia serà reeditat en un volum d’«Homenots» d’aquesta Obra Completa.

Mas Pla, gener 1967

————————————

.

.

PRÒLEG

(1925)

I. El mes de juny d’aquest any vaig rebre de la direcció de «La Publicitat» de Barcelona –diari del qual fa anys que sóc redactor– la missió d’anar a Rússia a fer una informació periodística. La direcció no em proveí de cap sistema mètric. «Conteu el que vegeu!» –em digué el director.

Em trobava a París en el moment de rebre la missió. Una vegada vaig haver arreglat els meus papers, vaig marxar a Berlín i, per Varsòvia i Riga (via Vilna-Zemgale), vaig anar a Moscou, via Sebej. He passat sis setmanes a l’U.R.S.S. He viscut a Moscou, a Nijni-Nevgorod, a Leningrad. He fet el viatge de retorn per Leningrad-Reval-Riga-Kovno-Koenigsberg.

Els articles que vaig escriure per a «La Publicitat» són inclosos en aquest llibre. Hi he afegit, en nota a part, alguna cosa més.

Les persones que llegiren els articles o que llegiran aquest llibre veuran que en el curs del treball vaig tenir molts escrúpols. La feina era desproporcionada a les meves pobres forces i al meu magre utillatge. En el moment d’arreglar les notes per fer el llibre, els meus escrúpols s’han centuplicat. Així i tot, tiro endavant. Tinc les meves raons.

Rússia es troba avui ésser l’objecte d’una de les polèmiques més agres i persistents de la història. És lamentable i grotesc. La gent no es posa d’acord ni sobre les més elementals qüestions de fet. Es discuteix encara si la vida a Moscou és cara o barata.

Si hom diu que és barata, passa per un comunista sanguinari. Si hom diu que és cara, passa per un home enraonat i de bons costums. ¿No hi hauria manera d’acabar aquest joc de criatures, aquestes baralles de culs de cafè desvagats? ¿No fa gràcia que em diguin a mi que la vida a Rússia és impossible pocs moments després d’haver pagat jo mateix la nota de l’hotel i el restaurant i la planxadora?

Crec que si la gent no té avui una idea clara sobre Rússia és perquè no vol. Han anat a Moscou ciutadans responsables d’Anglaterra, de França i d’Alemanya. Hi ha una legió de cases comercials de tot el món que fan negoci amb Rússia. Les comunicacions són perfectes. ¿Es pot honradament tractar aquestes coses com si fossin un fet divers sensacional o una pel·lícula de sèrie? Crec que no. Havent-se produït l’acumulació de tants testimonis d’una responsabilitat que ningú no pot negar, és idiota de perdre el temps llegint descripcions literàries escrites del bulevard estant. S’ha de tenir en compte, a més a més, que la revolució russa es produí fa vuit anys. Les persones que vagin a Rússia per veure espectacles sensacionals quedaran amb un pam de nas. No veuran cap vidre trencat de bala. Es trobaran amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable. Es trobaran amb un mecanisme que respon probablement al caràcter nacional.

La meva opinió, doncs, és que hom es pot disposar a comprendre un xic l’U.R.S.S. amb un criteri completament independent de qualsevol proselitisme transportable. No sé per quins set sous es pot parlar d’Anglaterra, de França, o d’Alemanya sense proselitisme –amb un pur desig de comprensió i d’informació– i no es pot parlar de Rússia de la mateixa manera.

Veig, però, que malgrat aquestes raons, que de tan contundents han d’ésser qualificades de raons de peu de banc, la polèmica continuarà. I potser durarà molt, cosa natural, perquè els principis són antipòdics. És precisament la previsió d’aquest fet que em fa publicar aquest llibre. Ja que no em podré sostreure del tot a la polèmica general, almenys que la gent no em faci dir coses que no he escrit mai. És el menys que puc demanar.

II. Hi ha gent –em diuen– que esperaven una conclusió. Però la conclusió no podia pas venir, perquè la meva missió no era pas de formular conclusions. La meva posició política és reconeguda. La meva orientació professional també, perquè depèn del meu sentiment de responsabilitat. Els periodistes portem una vida nua i vivim dins un reixat, un entrellat molt ample. ¿Ens serà permès de demanar una mica de respecte per a les nostres idees i els nostres somnis? Jo crec que tinc dret a esperar que les idees que pugui tenir sobre moltes coses no interessen a ningú.

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

III. Deixeu-me dir també que em fa goig de publicar un llibre sobre Rússia en català. En la història del nostre renaixement, ens hi falten un xic aquests llibres de segon i tercer ordre que constitueixen el llevat de la producció en les grans llengües. Aquests llibres fan el conjunt més harmònic i serveixen per a tapar els forats. Duren poc. Els poetes només treballen amb materials que duren.

Considero, però, que la cultura d’un poble no es forma pas solament amb obres genials i eternes. El relligat de les obres dels grans artistes, el formen aquests llibres corrents, aquests esforços aparentment inútils i sense importància.

J. P.

Ginebra, octubre 1925

——————

El Nord. OC, vol. 3